Sentencia Social Nº 4467/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1078/2007 de 29 de Mayo de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

IL·LM. SR. EMILIO DE COSSIO BLANCO

Barcelona, 29 de maig de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 4467/2008

En el recurs de suplicació interposat per Cosme a la sentència del Jutjat Social 31 Barcelona de data 11 d'octubre de 2006 dictada en el procediment núm. 413/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part Construccions Tabaquista, S.L. i

Antecedentes

Primer. En data 13.06.06 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Reclamació quantitat, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 11 d'octubre de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que ESTIMO EN PARTE la demanda origen de las presentes actuaciones, promovidas por D. Cosme frente a CONSTRUCCIONES OZOT, S.L. y CONSTRUCCIONES TABAQUISTA, S.L. sobre reclamación de cantidad, y CONDENO a las empresas demandadas a hacer solidariamente pago a la parte actora de la suma de 1.907,86 euros."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El demandante ha venido prestando servicios por cuenta de CONSTRUCCIONES OZOT, S.L. con categoría profesional de peón y con un salario anual bruto con inclusión de la prorrata de pagas extraordinarias de 16.575,95 euros. (contrato de trabajo, hojas de salario, testifical)

SEGUNDO.- La relación laboral entre las partes principió mediante un contrato de trabajo de duración determinada a tiempo completo, por obra o servicio determinado, consignándose como tal una obra en "Masquefa", extendiéndose su duración hasta el fin de la obra y con una jornada pactada de 40 horas semanales de lunes a viernes. (folio 58)

TERCERO.- Por carta de 20/06/06 la empresa comunicó al actor su despido por finalización de la obra, reconociendo su improcedencia en la propia carta, cuyo contenido se da por reproducido. (documentos 1 a 8 de la demandada e interrogatorio del actor)

CUARTO.- El actor no prestó servicios en la empresa por haber marchado a Marruecos durante unos dos meses, entre finales de diciembre de 2005 y mediados/finales de febrero de 2006. (no controvertido, testifical)

QUINTO.- En la carta de despido aludida en el hecho probado tercero se indicaba que en el cálculo de la indemnización se habían deducido "los 57 días de permiso no retribuido que usted solicitó y la empresa le concedió". (folio 40)

SEXTO.- CONSTRUCCIONES OZOT, S.L. había sido contratada por CONSTRUCCIONES TABAQUISTA, S.L. para la prestación de servicios en la obra de la localidad de Masquefa en la que el actor estuvo trabajando. (no controvertido)

SÉPTIMO.- Intentada la conciliación administrativa previa, la misma resultó sin avenencia. (folio 16)

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a les parts contràries que el van impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. La sentència del primer nivell jurisdiccional ha estimat en part la demanda. En el dit escrit rector allò que es postulava era, en primer lloc, les diferències salarials derivades d'un al legat enquadrament superior en relació als conceptes de salari base, plus conveni i plus de transport, dietes per desplaçament, pagues extraordinàries, vacances del 2005, hores extraordinàries i indemnització per fi de contracte. En l'acte del judici l'empresa assentí respecte part de les quantitats postulades. I és la quantitat resultant del dit assentiment allò que s'estima a la sentència, per entendre que l'actor no ha acreditat la realització de funcions de categoria superior, que les vacances es meriten per any natural, essent extemporània la reclamació, que no s'ha provat la realització d'hores extraordinàries i que l'actor no té dret a la indemnització per fi de contracte, atès que va percebre indemnització per acomiadament.

S'alça ara el treballador en suplicació, pels motius que tot seguit analitzarem. No obstant, abans de fer la dita anàlisis volem aclarir que el recurs en cap moment entra en la lògica de fons dels conceptes jurídics i la interpretació normativa que es en el primer nivell, limitant-se a fer una sèrie de consideracions processals i constitucionals, en una deficient tècnica jurídica que, per tant -i sense perjudici de les reflexions que després farem- impedeix a la Sala entrar en l'enjudiciament d'algunes de les conclusions que conté la sentència.

SEGON. Per la via de l'apartat a) de l'art. 191 TRLPL es denuncia la infracció d'allò previst a l' art. 97.2 TRLPL , per entendre que el relat de fets provats és insuficient, no contenint elements importants com la data d'inici de la contractació laboral, l'horari fet pel treballador i les hores extraordinàries.

Cal tenir present que el dret a la tutela judicial efectiva inclou el d'obtenir dels òrgans judicials una resposta raonada, motivada, fundada en Dret i congruent amb les pretensions oportunament deduïdes per les parts, atès que la motivació de les resolucions judicials, a banda de venir institucionalitzada en l' art. 120.3 CE , és una exigència que es deriva directament de l' art. 24.1 del text constitucional , per tal de permetre conèixer les raons de la decisió que els pronunciaments contenen i de possibilitar el seu control a través del sistema de recursos (entre moltes d'altres, SSTC 2/1999, 18/1999, 39/199, 55/1999, 141/1999, 171/1999, 188/1999, 204/1999, 214/1999, 37/2001, 47/2001 i 155/2001). L'exigència constitucional de motivació entronca de forma directa amb el principi de l'Estat democràtic de Dret ( art. 1 CE ) i amb un concepte de la legitimitat de la funció jurisdiccional sustentada essencialment en el caràcter vinculant que per a tot òrgan jurisdiccional tenen la Llei i la Constitució ( SSTC 55/1987, 24/1990, 22/1994, etc .). Si bé l'"última ratio" que sustenta aquest deure de motivació, atesa l'obligació d'exterioritzar el fonament de la decisió presa per l'òrgan jurisdiccional, resideix en la interdicció d'arbitrarietat i, en conseqüència, en la necessitat d'evidenciar que el decideixo de la resolució no és un simple i arbitrari acte de voluntat del jutjador en l'exercici d'un ominós absolutisme judicial, sinó una decisió raonada en termes de Dret (STC 24/1990), aquesta exigència acompleix una doble finalitat immediata: d'una banda, garantir l'eventual control jurisdiccional de les sentències a través del sistema de recursos; d'altra, permetre al ciutadà i justiciable conèixer el fonament de les decisions judicials, explicitant que aquestes es corresponen a una determinada hermenèutica de la Llei (SSTC 160/1996, 57/1998, 180/1998, 184/1998, 187/1998, 215/1998, 100/1999, 206/199, etc ) I és obvi, en aquest sentit, que aquest deure de motivació determina la necessitat de que concorri un relat de fets provats suficients, atès que difícilment es pot motivar una sentència sense un substrat fàctic eficaç.

Des d'aquest punt de vista hem d'observar que la sentència analitzada no conté en el relat fàctic cap element relatiu a la discussió processal entre les parts en relació a les quantitats reclamades. Certament es pot discutir si és aquesta o no una tècnica adequada. No obstant, en supòsits com el present -en què existeix una discrepància total entre les parts en relació a la concurrència de les obligacions de les què deriven les dites quantitats- no deixa de ser garantista que el jutjador realitzi la concreció d'allò que s'adeuta al treballador en la posterior valoració i ponderació de la prova practicada. Més enllà del debat estrictament formal, volem observar que la dita tècnica -que la Sala comparteix en termes generals- en cap moment causarà indefensió al recorrent, atès que podrà fer les valoracions jurídiques que estimi oportunes i, en el seu cas, podrà demanar la revisió de fets provats per la via de l'apartat b) de l'art. 191 TRLPL . Per tant, si no existeix indefensió, dificílment pot prosperar aquest motiu.

Reflexió a la qual hem d'afegir que, en definitiva, allò que es denuncia en el recurs és l'omissió de determinats aspectes. Així, se'ns diu, la data d'ingrés a l'empresa (extrem sobre el qual no existeix obligació legal de plasmació a la sentència, en no ser d'aplicació l' art. 107 TRLPL , con encertadament indica el jutjador "a quo" i no tenir cap rellevància als efectes de la litis) o l'horari (constant aquest en el fet provat segon) i hores extraordinàries (cosa que difícilment es pot incloure al pronunciament, atès que el magistrat arriba a la conclusió que no s'ha provat l'existència de sobrejornada)

En conseqüència, aquest motiu ha de ser desestimat.

TERCER. Per la via de l'apartat b) de l'art. 191 TRLPL es demana la revisió del relat fàctic de la sentència. En concret es peticionen les següents modificacions:

-Respecte el fet provat segon i amb cita dels documents que consten en els folis 38 i 58, es demana el següent redactat alternatiu: "Las partes estuvieron vinculadas desde el 13 de octubre de 2005 mediante un contrato de trabajo de duración determinada a tiempo completo, por obra o servicio determinado, consignándose como tal una obra en "Masquefa", con duración hasta el fin de la obra y con una jornada pactada de 40 horas semanales de lunes a viernes.""

-En relació al fet provat tercer i respecte els documents que es citen i consten en els folis 39 i 40 es demana la seva substitució per aquest altre text: "En contestación al burofax remitido por el trabajador en fecha 30/05/06. por carta de 20/06/06 la empresa comunicó al actor su despido con efectos retroactivos a la fecha de 26/05/06. por finalización de la obra, reconociendo su improcedencia en la propia carta, cuyo contenido se da por reproducido"

-I, amb cita del document foliat com a 39, es proposa l'addició del següent fet provat: "En fecha 30 de mayo de 2006 el trabajador remitió un burofax a la empleadora Construcciones Ozot, S.L. requiriendo reconsideraran despido verbal de fecha 26-5-06, comunicando estar a la espera de que le libraran la preceptiva carta de despido o le reincorporaran a su puesto de trabajo"

Escau tenir present que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements: a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments; b) que aquest error es basi en documents o perícies que constin en les actuacions que ho posin en evidència; c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisòria; d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

L'aplicació d'aquests criteris ha de comportar la desestimació d'aquestes modificacions, en ser totes elles del tot irrellevants per al a substanciació de la present litis. En efecte, la data en què es subscriví el contracte inicial cap eficàcia té en el debat atenyent als conceptes salarials adeutats i el mateix ocorre respecte l'acomiadament i les seves circumstàncies de notificació efectiva i data d'efectes.

QUART. Per la via de l'apartat c) de l'art. 191 TRLPL es denuncia la infracció d'allò previst a l' art. 217 LEC , en considerar que s'han infringit les regles de la càrrega de la prova a la sentència. Alhora, s'articula un altre motiu en el què es denuncia la infracció d'allò previst a l' art. 24.1 CE i el principi "in dubio, pro operario".

Aquest segon motiu "in iudicando" es relaciona directament amb aquell primer, atès que es basa en la consideració que s'ha imputat al demandant la càrrega de la prova. Atès que ens trobem davant una lògica de fons comuna, abordarem ambdós motius en forma conjunta.

La dita tesi, però, no pot ser estimada. L' art. 217 LEC ha vingut a superar l'arcaic redactat de l' art. 1214 CC , consolidant criteris assentats per la doctrina jurisprudencial. Això ha ocorregut especialment en el terreny laboral, atesa la situació de desigualtat real de les parts en el marc contractual -amb indubtables efectes respecte la qüestió discutida-, de tal manera que la càrrega de la prova s'ha anat aproximant més a la proximitat reals de les fonts la prova per a cadascuna de les parts. Així s'afirma, entre d'altres, en les SSTS 21.04.1983, 16.12.1985, 11.11.1986, etc., que consideren que el -aleshores aplicable- art. 1214 CC "se modera atendiendo a la posición de las partes en el proceso y a la afirmación o negación por ellas de situaciones fácticas relevantes en su desarrollo, en relación con su posición real a las fuentes de la prueba, con la mayor o menor dificultad de acreditar los hechos y con la calificación de hechos constitutivos, impeditivos o extintivos de la relación jurídica en el debate, flexibilizando así dicho principio que no puede aceptarse en términos absolutos, y aceptando, en ciertas circunstancias la inversión de la carga de la prueba"

Tanmateix, però, les noves regles legals observades a l'art. 1217 comporten que no s'hagi d'anar tant lluny en els nostres raonaments. En efecte, la dita norma contempla dos criteris específics: d'una banda -en línia amb allò previst a l' art. 1214 CC - que correspon a qui ho invoca provar la certesa dels fets dels que ordinàriament es desprengui, ateses les normes jurídics a ells aplicables, l'efecte jurídic corresponent a les dites pretensions (apartat 2); d'altra, que correspon a l'altra part la prova dels fets que conforme les normes aplicables impedeixin, extingeixin o enervin l'eficàcia jurídica dels anteriors criteris (apartat 3).

Aplicant aquests criteris al supòsit analitzat resta evident que el motiu de suplicació ha de decaure. Hem d'observar, en aquest sentit, que pel que fa a la realització de treballs de superior enquadrament el jutjador del primer nivell ha valorat la prova en forma concreta, donant validesa a uns testimonis i no a uns altres i explicant els motius. I, en aquest marc, difícilment pot la Sala considerar que existeix cap inversió de la càrrega de la prova, atès que allò que concorre és la lliure i independent valoració de la dita prova pel jutjador del primer nivell. A idèntica conclusió hem d'arribar respecte la qüestió referent a les hores extraordinàries, doncs també aquí es realitza la ponderació de les diferents testificals. A la qual cosa hem d'afegir que és regla general consolidada des de molts anys que en aquesta matèria l'"onus probandi" correspon al treballador. I, per bé que en els darrers temps, és aquesta una exigència que s'ha apaivagat en la doctrina en determinats supòsits, continua essent exigible una mínima indiciació de l'existència d'una sobrejornada i d'unes pautes temporals, cosa que aquí no ocorre.

Així mateix, hem d'aclarir que el fet de que no consti nòmina del mes de febrer no comporta l'impagament del salari del dit mes. En primer lloc, perquè la reclamació de la retribució íntegre del dit mes no ha estat mai pretensió processal del demandant. I, en segon lloc, perquè consta provat -i és acceptat pel treballador- que al llarg del dit mes l'actor estava de permís al seu país. D'altra banda, hem de coincidir amb el recorrent que en relació als 26 dies del mes de maig, el certificat bancari que s'acompanya -foli 95- fa referència a un ingrés de data 5 d'abril anterior. No obstant, l'ordre d'adeutament del foli 94 porta data de 2 de juny, essent evident que no es pot pretendre que un possible error en la presentació de la prova d'aquell primer, determini deixar sense efecte allò que clarament consta en el segon -sense que se n'hagi negat eficàcia en el judici o en el recurs-. A la qual cosa ha d'afegir-se que, per bé que en la demanda s'afirma que el dit mes no fou abonat (sense que en l'acta del judici consti cap aclariment al respecte com erròniament indica la impugnant) el càlcul realitzat a l'escrit inicial fa referència a la reclamació atenyent a l'enquadrament superior, no al què efectivament s'ha declarat provat, la qual cosa impediria -en l'hipòtesi que les anteriors consideracions no fossin suficients- qualsevol modificació per la Sala de la sentència en aquest punt.

I, finalment, hem d'observar que la reclamació feta per a l'aportació dels fulls de salari ha estat substanciada, en constar en la documental de la demandada (amb alguna excepció, lògica, com la citada del mes de febrer) i que la no aportació del llistat d'hores és lògica si, com la sentència afirma i cap element fàctic se'ns aporta per la recorrent, no es realitzaven hores extraordinàries.

És clar, per tant, que la suposada infracció de les regles de la càrrega de la prova i de l' art. 24.1 CE que s'al leguen no s'ha produït. Allò que concorre en les presents actuacions és una valoració de la prova pel jutjador d'instància que, en els termes respecte al què aquesta Sala té competències, no és irracional o arbitrària, sense que, d'altra banda, se'ns aportin elements fàctics o es proposi una modificació del relat de fets provats que pugui portar-nos a una altra conclusió que la del jutjador del primer nivell.

Escau , per tant, desestimar aquests dos motius i, amb ells, el recurs en la seva integritat.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per Cosme contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 31 de Barcelona en data 11 d'octubre de 2006, recaiguda en les actuacions 413/2006 , en virtut de demanda deduïda per la dita part actora contra CONSTRUCCIONES OZOT, SL i CONSTRUCCIONES TABAQUISTA, SL en reclamació de quantitat i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem íntegrament la dita resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.