Sentencia Social Nº 4471/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1746/2009 de 03 de Junio de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 3 de juny de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 4471/2009

En el recurs de suplicació interposat per Jose Carlos a la sentència del Jutjat Social 28 Barcelona de data 8 de gener de 2009 dictada en el procediment núm. 768/2008 en el qual s'ha recorregut contra la part Logaritme, Serveis Logistics,

Aie, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 12 de setembre de 2008 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Conflicte col·lectiu, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 8 de gener de 2009 , que contenia la decisió següent:

"Que debo estimar y estimo la Excepción de Falta de Competencia Territorial, respecto de la Demanda de Conflicto Coletivo interpuesta por Jose Carlos , en calidad de Presidente del Comité de Empresa de LOGARITME SERVEIS LOGÍSTICS AIE, sobre Conflicto Colectivo"

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- LOGARITME SERVEIS LOGÍSTICS AIE (Empresa de logística hospitalaria) viene rigiendo sus relaciones laborales con su personal en virtud del Convenio Colectivo de los Hospitales concertados de la XHUP (vigente para los años 2005 a 2008) y por Pactos y Acuerdos internos firmados entre el Comité de Empresa y la Dirección del centro de trabajo, sito en Calle Almogàvers, Número 132-134, de Barcelona.

Desde el año 2002, trabajadores de dicho centro de trabajo han venido percibiendo, periódicamente, en la nómina del mes de diciembre, una "Paga de Beneficios", que no se encuentra recogida en el Convenio Colectivo de aplicación, por año natural de Enero a Diciembre.

Su cuantía es diferente en virtud de la Categoría Profesional de cada trabajador, y no se halla sujeta a ningún tipo de condición, ni de resultado económico empresarial, ni de objetivos a cumplir por el trabajador.

Inicialmente, este complemento salarial fue denominado: "Incentivos", y a partir del año 2004, pasó a ser reflejado en las nóminas bajo el concepto de: "beneficios".

SEGUNDO.- Por decisión de la Dirección de la Empresa, esta "Paga de Beneficios" dejó de ser abonada en la nómina de Diciembre de 2.007.

TERCERO.- El Artículo 38 del Convenio Colectivo de aplicación establece una Retribución Variable en función de objetivos DPO , de devengo semestral y cuya percepción va sujeta a la consecución o cumplimiento de unos objetivos.

La Empresa ha sustituido la "Paga de Beneficios" por una Paga semestral sujeta a unos objetivos.

El Convenio Colectivo de aplicación fue suscrito por las partes el día 16 de Mayo de 2.006 y fue registrado y publicado en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el día 4 de Octubre de 2.006.

CUARTO.- En fecha del martes, 2 de Septiembre de 2.008, se interpuso solicitud de Conciliación ante el Tribunal Laboral de Catalunya.

Dicho Acto se celebró a las 10 horas del Martes, 9 de Septiembre de 2.008, con el resultado de: sin avenencia, por oposición de la Empresa.

QUINTO.- Por Acuerdo de 29 de Julio de 2.008, el Comité de Empresa, compuesto por Cipriano , Edmundo y Jose Carlos , había designado a este último para que realizare las acciones legales oportunas para entablar Conflicto Colectivo referente al reconocimiento del derecho de los trabajadores a seguir percibiendo el complemento denominado "Paga de Beneficios" como condición más beneficiosa.

SEXTO.- Además del indicado centro de trabajo en Barcelona, la Empresa posee también el "Arnau de Vilanova" en Lleida, y el "Joan XXIII" en Tarragona, capitales, cada uno con sus trabajadores respectivos.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- El treballador demandant planteja recurs de suplicació contra la sentència que estima l'excepció d'incompetència territorial de la demanda de conflicte col lectiu en reclamació de condició més beneficiosa.

L'objecte del recurs és reposar les actuacions al estat en què es trobava el procediment abans d'infringir-se normes o garanties processals que causen indefensió, revisar els fets declarats provats de la sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article núm. 191, a), b) i c) de la Llei de Procediment Laboral , el Text Refós de la qual va ser aprovat pel RDLegislatiu 1/1995 de 7 d'abril .

Segon.- En el primer objecte del recurs combat la incompetència funcional apreciada pel Jutjat Social de Barcelona basada en l'existència de tres centres de treball distribuïts en diferents demarcacions judicials. Argumenta que el concepte de centre de treball és jurídic i ha de reunir una sèrie de requisits i característiques, que la sentència no analitza tal com mana l' article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral . Entén que la sentència infringeix aquest article per manca de constatació fàctica i motivació d'aquest extrem discutit. També invoca l' article núm. 248.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial , i, amb cita de criteri jurisprudencial, conclou que no es pot posar remei a la infracció per falta de prova sobre l'existència dels diferents centres de treball en diferents demarcacions judicials.

La Sala IV del Tribunal Suprem ha establert (Sentencies de 1 desembre 1987 [RJ 19878804], 28 maig 1990 [RJ 19904510] y 9 d'abril 1991 [RJ 19913257 ]) un criteri general clarament restrictiu sobre la declaració de la nul litat d'actuacions en atendre el caràcter instrumental de les formes i les conseqüències negatives d'aquesta decisió sobre el procés. En el mateix sentit la Sala IV del Tribunal Suprem ha establert també (Sentència de 10 d'abril 1990 [RJ 19903452 ]) que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial (RCL 19851578, 2635 y ApNDL 8375 ) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo , sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal». (En sentit anàleg, Sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem de 2 de març 1992 [RJ 19921611 ]). La Sala IV del Tribunal Suprem (Sentència de 30 d'octubre 1991 [RJ 19917680 ]) ha establert els criteris següents: «1) La anulación de sentencia es un remedio último y excepcional al que sólo cabe acudir cuando el Tribunal que conoce del recurso no pueda prácticamente adoptar una decisión correcta de la controversia planteada (entre otras muchas Sentencias, las de 20 abril y 16 mayo 1988 [RJ 19882996 y RJ 19883625 ]",i que "la resolución anulatoria requiere además, para considerarse ajustada a derecho, que no haya podido ser subsanada por una u otra vía ( S. 17 octubre 1989 [RJ 19897281 ])». Per altra banda el Tribunal Constitucional ha establert que «para que las irregularidades procesales produzcan el radical efecto de la nulidad de actuaciones es preciso que, como señala el Ministerio Fiscal en sus alegaciones, la indefensión que produzcan ha de ser material y efectiva y no simplemente posible». ( Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de gener de 1996 [RTC 19963 ]); nul litat que comporta la indefensió material i no merament formal atès «que el citado defecto haya causado un perjuicio real y efectivo para el demandado en sus posibilidades de defensa ( SSTC 43/1989 [RTC 198943], 101/1991 [RTC 1990101], 6/1992 [ RTC 19926] y 105/1995 [RTC 1995105 ], entre otras),...» ( Sentència del Tribunal Constitucional núm. 118/1997, de 23 junio [RTC 1997118 ]). Doncs be, atenent l'esmentada doctrina, tant del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional, per a determinar la nul litat d'alguna o algunes actuacions processals ha d'existir una irregularitat processal que ocasioni indefensió material a la part. La declaració de nul litat de les actuacions ha de limitar-se als supòsits d'irregularitats processals més greus que causin indefensió material efectiva que no es pugui resoldre per altra via judicial processal, tal com disposa l' art. 240.2 de la Llei Orgànica del Poder Judicial .

En el cas present considerem que la manca de concreció fàctica motivada que invoca sobre els centres de treball de l'empresa, no li causa indefensió material i real, perquè es pot corregir en els altres motius del recurs.

Entenem doncs que aquests objecte del recurs ha de ser desestimat.

Tercer.- En el segon objecte del recurs postula la modificació del fet provat sisè de la sentència que te per provat que, a més del centre de treball de Barcelona, l'empresa també te un centre de treball a l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i en el Hospital de Tarragona Joan XXIII, capitals, amb els respectius treballadors. Proposa un text alternatiu en què consti els codis de compte corrent diferents de les liquidacions de cotitzacions, que enumera amb constància dels treballadors que hi estan adscrits a cada un d'ells, que pertanyen als de Barcelona, Tarragona..., per demostrar que en el codi de Barcelona també consten altres treballadors apart i que els treballadors adscrits d'altres centres són molt pocs perquè l'ocupadora te concertada la prestació del servei civilment o mercantilment en una sèrie d'Hospitals. Constata en els documents que cita que el codi de l'empresa sempre és el mateix.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits en què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova.

En aplicació d'aquesta doctrina jurisprudencial, hem de desestimar la modificació del fet provat sisè perquè corrobora que altres treballadors de l'empresa presten serveis en altres centres del de Barcelona del c/ Almogàvars, en diferents localitats com Tarragona, Lleida i altres que no cita degut a la contracta mercantil o civil entre l'ocupadora i els hospitals a qui serveix com a clients seus. Entenem que aquesta modificació postulada no és transcendent per a variar el sentit de la decisió judicial, perquè no aporta majors elements per a la determinació de l'existència de diferents centres de treball en diferents demarcacions judicials. Per altra banda aquesta circumstància no la nega la part recurrent, el que discuteix és la qualificació jurídica de la figura de centre de treball establerta legalment, que s'ha d'examinar en tot cas en el següent objecte del recurs.

En conseqüència, s'ha de desestimar aquest objecte de recurs.

Quart.- En aquest apartat combat la declaració d'incompetència del jutjat d'instància i denuncia la vulneració de l' article núm. 1.5 de l'Estatut dels Treballadors en relació amb l'article núm. 217 i 247.1 de la Llei d'Enjudiciament Civil . Parteix de la decisió de la sentència d'estimar la incompetència funcional degut a l'existència d'altres centres de treball de l'empresa en Hospitals de Tarragona i Lleida. Recorda, amb invocació de doctrina i criteri jurisprudencial que l'excepció ha de provar-se, de manera que l'existència o no de diferents centres de treball correspon a l'empresa provar-ho d'acord amb l' article núm. 217 de la Llei d'Enjudiciament Civil citada. Recorda que l'empresa no va al legar aquesta excepció en la fase prèvia prejudicial i que havia de provar sense que ho hagi fet que els suposats centres de treball de Lleida i Tarragona compleixen amb els requisits i exigències previstes en l' article núm. 1.5 de l'Estatut dels Treballadors . Han de ser una unitat tècnica de producció, que serveixi de suport a la realització pràctica de l'activitat empresarial, de manera que en cada centre de treball es completi una fase del procés productiu global. També recorda que en el sector terciari al que pertany l'empresa, la dispersió o fragmentació de l'estructura de l'empresa obeeix a raons d'estratègia comercial per atendre una quota de mercat concreta geogràficament diferenciada. Assenyala també que el centre ha de tenir una autonomia organitzativa com a unitat productiva, o sigui amb organització específica funcional i de gestió, fent una part o una fase completa del cicle productiu, podent establir-se sistemes o règims de treball distints d'horari, calendari, gestió laboral o de personal. Conclou que l'ocupadora, que és una empresa creada per l'Institut Català de Salut per gestionar el que abans era el Magatzem de l'Hospital de la Vall d'Hebron amb l'activitat declarada de Dipòsits i Magatzems Generals i que te per funció comprar tot el material sanitari i distribuir-lo als Hospitals, únicament te un centre de treball a Barcelona, malgrat que certament pot tenir treballadors a diversos Hospitals si existeix un Acord amb ells per a portar el material sanitari i gestionar-lo des dels respectius hospitals. Aquesta prestació pot ser més o menys puntual en atenció als contractes mercantils entre l'empresa i cada un dels hospitals. No obstant, atès que en cap cas Logaritme te la titularitat d'un local amb organització pròpia on organitzi el treball. En tot cas te llocs de treball en aquests hospitals, però no centre de treball. Abunda en aquesta tesi el que no consti d'alta cap centre de treball fora del de Barcelona, sense perjudici de l'obligació d' alta dels treballadors al règim general de la Seguretat Social corresponent a la Direcció provincial de la Tresoreria general de la Seguretat Social. Insisteix en els codis que consten en les liquidacions de les cotitzacions que examina i manté que en el codi 08 corresponent al centre de Barcelona, a més dels 101 treballadors apareixen quatre treballadors, com passa amb altres codis que cita. Entén que existeixen desplaçaments de personal però no centres de treball independents amb autonomia i organització pròpia, de forma que s'ha d'estimar aquest motiu del recurs.

Hem de partir de l'existència de prestació de serveis continuada de treballadors de l'ocupadora en diferents Hospitals que pertanyen a diferents demarcacions judicials mentre dura un contracte mercantil entre l'ocupadora i el seu client, no sols perquè la relació fàctica no ha sigut modificada, sinó perquè la mateixa part recurrent també ho explicita clarament. Tal com assenyala en el recurs, els treballadors de l'empresa que presten serveis als Hospitals de Lleida i Tarragona cobreixen una part de l'activitat de l'empresa que és la de garantir el subministrament i distribució del material sanitari en cada un dels centres hospitalaris clients de l'ocupadora, material que gestiona des de l'Hospital respectiu. Entenem que és indiferent que en aquests hospitals o en altra lloc l'ocupadora tingui la titularitat d'un local propi. També entenem que la manca de prova sobre l'alta administrativa d'un local de l'empresa demandada a Lleida o Tarragona com a centre de treball, en tot cas pot ser una infracció administrativa però no te conseqüències jurídiques als efectes laborals de centre de treball on presten serveis treballadors de l'empresa. La part recurrent parteix de que, no existint centre de treball administrativament establert perquè no s'ha provat així, el treball de l'empresa als diferents centres hospitalaris no compleixen les exigències de l' article núm. 1.5 de l'Estatut dels Treballadors ( RDLegislatiu 1/1995 ), no obstant reconèixer que en aquests centres hospitalaris presten serveis treballadors de l'ocupadora de forma permanent en les dependències dels hospitals per desplegar l'activitat de l'empresa de subministrament i gestió del material sanitari en base al contracte mercantil entre les societats. Entenem que aquesta tasca constitueix una concreta unitat tècnica de producció segregada del centre de treball principal per dur a cap la mateixa feina de forma més reduïda i concretada a un centre hospitalari. Aquesta tasca també requereix una concreta organització productiva amb organització específica conformada per les normes de treball i gestió de l'ocupadora acomodada i adequada a les característiques que es puguin donar en el centre i localitat concreta de l'hospital. Per tant, considerem que efectivament existeixen centres de treball de l'empresa en diferents demarcacions provincials que compleixen els requisits previstos en l' article núm. 1.5 de l'Estatut dels Treballadors , perquè no podem parlar de treballadors desplaçats a aquests centres en el sentit jurídic del terme establert en l' article núm. 40.4 de l'Estatut dels Treballadors , o sigui que hi estiguin de forma temporal per raons de l'activitat empresarial a població distinta de la del seu domicili habitual i del centre de treball originari sense exigir un canvi definitiu de residència ( ST. de 17 de febrer de 2000, rec. 2794/99 ) , ja que no ha quedat així provat. El que l'ocupadora demandada no plantegés l'excepció d'incompetència del jutjat social en el tràmit previ de conciliació extrajudicial, si be hagués sigut desitjable i adequat, la llei processal no ho exigeix tal com contempla l' article núm. 85.2 de la Llei de Procediment Laboral , que únicament es refereix a l'obligació d'expressar la reconvenció.

En conseqüència, en aplicació de l' article núm. 6 i de l'article núm. 7 a) de la Llei de Procediment Laboral en relació a l'article núm. 2, l) de la mateixa Llei processal , el jutjat social no és competent funcionalment per a conèixer en única instància el conflicte col lectiu tal com s'ha plantejat, sinó que ho és aquesta Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè els efectes de la litis s'estenen a un àmbit territorial superior a la circumscripció d'un Jutjat Social i inferior al de la comunitat autònoma de Catalunya. ( STSJ de 5 de setembre de 2002 en què dèiem que "no es la naturaleza y ámbito de aplicación de la norma legal o convencional en el litigio, lo que condiciona la competencia de los Juzgados y Tribunales sino el ámbito de afectación laboral al que se circunscribe el conflicto, esto es, la ubicación física de los centro de trabajo en los que prestan servicios los trabajadores a quienes se refiere la pretensión ejercitada".

En conseqüència, havent quedat clara la prestació de serveis de treballadors de l'empresa demandada en diferents centres de treball de diferent demarcació judicial, sense entrar a conèixer el fons de la controvèrsia, hem de confirmar l'excepció d'incompetència funcional del Jutjat Social núm. 28 dels de Barcelona, i desestimar també aquest objecte del recurs, sense perjudici de plantejar l'acció davant l'òrgan judicial competent.

Atesos els preceptes esmentats, d'especial i general aplicació

Fallo

Desestimar el recurs plantejat pel Don. Jose Carlos en la seva qualitat de representant dels treballadors de l'empresa Logaritme, Serveis Logístics, AIE., i, sense entrar en el fons de la controvèrsia, confirmar l'estimació d'incompetència funcional del Jutjat Social núm. 28 de Barcelona dictada en el procediment de conflicte col lectiu núm. 7/2009, sense perjudici de plantejar l'acció davant l'òrgan judicial competent funcionalment.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.