Sentencia Social Nº 4497/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 2371/2006 de 15 de Junio de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 15 de juny de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 4497/2007

En el recurs de suplicació interposat per Elvira a la sentència del Jutjat Social 29 Barcelona de data 13 de setembre de 2005 dictada en el procediment núm. 435/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional

Antecedentes

Primer. En data 14 de juny de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 13 de setembre de 2005, que contenia la decisió següent:

"Que debo desestimar y desestimo la demanda interpuesta por Elvira contra INSS en reclamación de Invalidez absoluta y subsidiariamente total, absolviendo al organismo demandado de todos los pedimentos deducidos en su contra."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- La parte actora con D.N.I. NUM000 está afiliada al Régimen General de la Seguridad Social, siendo su profesión habitual la de Oficial de cinteria.

SEGUNDO.- Inició la vía administrativa, tras proceso de IT iniciado el 16-06-2003, ante la Dirección Provincial del INSS, declarando la citada entidad no haber lugar a declarar a la actora en ningún grado de incapacidad en fecha de 15/3/2005, al tiempo que extinguía el proceso de IT.

TERCERO.- La parte actora interpuesto reclamación previa que fué desestimada.

CUARTO.- La base reguladora de la prestación es la de 1210,58 Euros y la fecha fecha de efectos 09-11-2004, para la absoluta y 16-03-2005 para la total.

QUINTO.- La parte actora padece las siguientes patologías. Trastorno ansioso depresivo moderado. Fibromialgia sin limitación funcional.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril.

Segón.- En primer lloc postula la revisió del fet provat cinquè de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa que digui que " La demandant pateix cervicoartrosi grau II a C5-C6 i C7. Síndorme ansiós depressiu d'evolució llarga i somatitzacions. Fibromiàlgia amb presència de dolor al tacte en 17 de 18 putns gatell. Síndorme de fatiga crònica post viral severa Grau III. Síndrome de sensibilitats químiques múltiples." Basa la modificació en els informes mèdics que cita.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 .

En el cas present la modificació fàctica s'ha de desetimar perquè, el mateix fet provat impugnat es refereix a la lesió de fibromiàlgia i al trastorn ansiós depressiu, i en el fonament de dret de la sentència es ve a reconèixer que la fibromiàlgia no te caràcter invalidant definitiu i que no hi ha informes de la sanitat publica sobre la severitat de la patologia, ni tampoc hi ha informe de la sanitat publica de la patologia de fatiga crònica. L'esmena que postula la part es basa en certificats mèdics que l'òrgan judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i entendre que la pericial mèdica de la demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja que no està obligada a subjectar-se al seu dictamen, de la mateixa manera que tampoc és prova documental amb efectes per a la revisió dels fets la proposta de la Comissió d'Avaluació d'Incapacitats o, a Catalunya, el Centre de reconeixement o Avaluació mèdica (CRAM), ja que és un mer document intern de l'expedient administratiu, fins el punt que el Tribunal Suprem ha declarat que aquesta proposta no te eficàcia per a servir com a document ni com a perícia, als efectes de la denúncia de cassació per error de fet ( STS. de 22 i 25 de març de 1988 i de 10 i 11 de maig del mateix 1988, RJ.1988, 3603 i 3609), si be constitueix un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l' article 97.2 de la Llei de Procediment laboral . En el present cas, per aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, 1, abans núm. 5 i subsidiàriament l'article 137.4 en relació amb l'article núm. 136.1 actual de la Llei General de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny i de la jurisprudència, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Manté que l'afirmació judicial de què la patologia psiquiàtrica és moderada no es sustenta en cap informe mèdic de psiquiatra que la part demandada no ha aportat. Comenta el fonament de dret de la sentència que examina la patologia fibromiàlgica i la de fatiga crònica i combat que la sanitat pública no s'hagi pronunciat. Cita criteri jurisprudencial d'aquesta Sala sobre la fibromiàlgia i entén que és creditora del grau d'incapacitat permanent prinicipal o subsidiàri que postula.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concorrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funciónals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitoria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferentes graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la calificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficacia, en régim de dependencia d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerancia per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normas laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inquestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas psíquiques i neurològiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions que pateix la demandant no es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent ni total ni menys absoluta atesa l'entitat del trastorn ansiós depressiu moderat. La fibromiàlgia no consta en quina intensitat limita la recurrent per a les tasques de la seva la professió habitual d'oficial cinteria. La fatiga crònica no ha quedat inclosa en la relació fàctica. Per tant es considera que no és d'aplicació ni s'infringeix l' article núm. 137.4 o 5 de la Llei General de la Seguretat Social , raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Doña. Elvira contra la Sentència de 13 de setembre de 2005 dictada pel Jutjat Social núm. 29 de Barcelona en el procediment núm. 435/2005 i seguit a instància de l' esmentada recurrent contra l' INSS, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.