Última revisión
30/05/2008
Sentencia Social Nº 4516/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 2180/2007 de 30 de Mayo de 2008
Relacionados:
Tiempo de lectura: 9 min
Orden: Social
Fecha: 30 de Mayo de 2008
Tribunal: TSJ Cataluña
Ponente: SOLE PUIG, ASCENSION
Nº de sentencia: 4516/2008
Núm. Cendoj: 08019340012008104903
Encabezamiento
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA
CATALUNYA
SALA SOCIAL
RU
IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO
IL·LMA. SRA. ASCENSIÓN SOLÉ PUIG
IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS
Barcelona, 30 de maig de 2008
La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,
EN NOM DEL REI
ha dictat la següent
SENTÈNCIA NÚM. 4516/2008
En el recurs de suplicació interposat per Juan Ramón a la sentència del Jutjat Social 4 Barcelona de data 15 de desembre de 2006 dictada en el procediment núm. 622/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto
Antecedentes
Primer. En data 6 de setembre de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 15 de desembre de 2006, que contenia la decisió següent:
"QUE DESESTIMANDO la demanda formulada por Don. Juan Ramón contra el I.N.S.S. absuelvo a la parte demandada de las pretensiones contra ella ejercitadas. Sin expresa condena en costas".
Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:
1.- Sr. Juan Ramón, nacido el día 6.1.1957, con D.N.I. nº NUM000, figura afiliado al Régimen General con profesión de Montador de Estructuras.
2.- En fecha 7.1.2004 inició proceso de incapacidad temporal derivada de enfermedad común, y tras pasar el oportuno reconocimiento médico por la UVAMI se dictó Resolución por el I.N.S.S. en fecha 10.5.2006 en la que se declara que está afecto de incapacidad permanente total.
3.- Formulada reclamación previa, fue desestimada por Resolución definitiva de fecha 11-7-2006, quedando agotada la vía administrativa.
4.- Las lesiones que acredita el demandante se concretan en: Dupuytren de mano derecha, con severa afectación funcional. Pseudoartrosis, post-artritis séptica de tobillo izquierdo. Algias y limitación funcional.
5.- La base reguladora de la prestación solicitada asciende a 734,67 euros mensuales, y la fecha de efectos es la de 10.5.2006.
Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.
Fundamentos
Primer.- El demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima reconèixer-la en situació d'incapacitat permanent absoluta. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril.
Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat quart en què consten les lesions i proposa una addició amb el text següent a la fi del fet " Cervico artrosi amb seqüeles de fractura d'apófisi espinosa C5. Fractura posterior de C6 i C7 i fractura del cap del peronè. Espondiloartrosi amb hèrnia discal latgeral dreta en L5-S1 amb signes de radiculopatia S1 D." Basa la modificació en els informes mèdics que cita.
La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala manté de forma reiterada que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 .
En el cas present l'esmena al quart fet provat que postula la part es basa en dictaments mèdics que la titular judicial va valorar de forma conjunta amb la restade proves practicades i d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre la intensitat de la lesió i sobre les conseqüents limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i no donar més preponderància a una que altra, atès que la prova mèdica que cita la demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja quel'òrgan judicial no està obligat a subjectar-se al seu dictamen, si be constitueix un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l' article 97.2 de la Llei de Procediment laboral .
Per aplicació d'aquesta doctrina, hem de desestimar aquest motiu de recurs.
Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, núm. 5 de la Llei general de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Fa referència al contingut de la doctrina i criteri jurisprudencial sobre l'exigència de capacitat real de treball per a determinar les limitacions funcionals. Entén que es veu incapacitat per fer cap activitat productiva amb el mínim de rendibilitat, professionalitat i eficàcia durant tota una jornada laboral, sobre tot per la dificultat en els desplaçaments al lloc de treball i romandre en ell durant tota la jornada per dur a cap activitat professional rendible, de manera que no te capacitat residual.
L' article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme en connexió amb l' article núm. 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat Social ja citada, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.
En el cas present el conjunt de les lesions que pateix el recurrent segons la relació fàctica no modificada, es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent total tal com se li ha reconegut perquè sent la seva professió de muntador d'estructures te impedida la bimanualitat, la pedestació i deambulació mantinguda i la mobilitat amb força i esforç tal com ha entés la resolució administrativa de l'ens gestor. Ateses les lesions considerem que, ara per ara, no es troba limitat per a dur a terme activitats de tipus sedentari ni impedit de forma absoluta pels desplaçaments, atès que no consta limitació de deambulació a pocs metres de distància. El conjunt de patologies, si be importants, no tenen l'entitat invalidant de forma absoluta. Per tant es considera que no s'infringeix l' article núm. 137.5 de la Llei general de la Seguretat Social , raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.
Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,
Fallo
Desestimar el recurs de suplicació presentat pel Sr. Juan Ramón contra la Sentència de 15 de desembre de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 4 de Barcelona en el procediment núm. 622/2006, la qual confirmem.
Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .
Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.
Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.
PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.

