Sentencia Social Nº 46/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 9502/2005 de 05 de Enero de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

E.P.U.

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FÉLIX V. AZÓN VILAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 5 de gener de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 46/2007

En el recurs de suplicació interposat per Carla a la sentència del Jutjat Social 20 Barcelona de data 30 de Setembre de 2005 dictada en el procediment núm. 473/2005 en el qual

s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 30 de Juny de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 30 de setembre de 2005, que contenia la decisió següent:

"Desestimando la demanda interpuesta por Carla contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social en reclamación de invalidez permanente en grado de absoluta, derivada de enfermedad común, debo confirmar y confirmo la resolución dictada en vía administrativa, absolviendo al I.N.S.S. de los pedimentos deducidos en la demanda" .

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- Carla , con fecha de nacimiento 02/03/1946, documento de identidad NUM000 , está en situación de alta en el régimen especial de autónomos, profesion habitual es la PROPIETARIA -COLAB. FAMILIAR PARKING.

2.- Inició un proceso de incapacidad temporal el 18/02/2003 y agotó el subsidio el 17/08/2004.

3.- En resolución del I.N.S.S. DE 01.04.2005, declaró que no se hallaba afecto en grado alguno de invalidez permanente derivada de enfermedad común al padecer las siguientes lesiones: HIPOTIROIDISMO EN TRATAMIENTO SUSTITUTIVO, MIXEDEMA ORBITARIO SECUNDARIO VENIDO EN JULIO 2004. ARTROPLASTIA TRAPECIO-METACARPPIANA IZQUIERDA.

Agotando la vía administrativa mediante la interposición de la reclamación previa, que fue desestimada por resolución expresa, de fecha 23.5.2005.

4.- La demandante posee el período de carencia exigido.

5.- La base reguladora es la del 100 % de 539,39 euros mensuales, con fecha de efectos de 2.04.2005.

6.- La parte actora padece las siguientes lesiones: Espondiloartrosis moderada, Artroplastia de resección TCM Izq. Hipotiroidismo secundario, Oftalmopatia tiroidea int. Sequedad ocular HTA. Ulcus duodenal Distimia moderada.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent absoluta. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de 7 d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat sisè de la Sentència en què consten les lesions reconegudes, i proposa un text alternatiu que digui que pateix: " Síndrome ansiosa depressiva de llarg recorregut: l'episodi depressiu va nèixere va cin anys, que va tractar durant dos anys amb paroxetina 40gr./dia i BZ. Es va tractar després per crisi d'ansietat, taquicàrdies, desespar, plor son interrumpuda, amb nova medicació per tractament antidepressiu i ansiolític. Patologia inflamatòria/artodegenerativa en les duhyes mans, amb component inflamatori important en el trapeci metacarpià del primer dit de la mà esquerra. Hipotiroidisme després de ser diagnosticada l'any 1998 de la malaltia Graves-Basedow. Hipertiroidisme. Irridació Tiròidea amb 131. Mallatia oftàlmica secundaria a la malaltia de Graves-Basedow, amb presència a finals de 2002, d'una queratoconjuntivits de repetició, amb diplòpia a la visió externa, i existència d'una excavació a nivell paplilar. Conjuntivitis crònica bilateral. HTA. Ulcus Duodenal."

Basa aquesta modificació en els informes mèdics i pericial mèdica que cita.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala, dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstàncies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil, LEC. 1/2000 . En el present cas l'esmena al sisè fet provat que postula la part es basa en certificats mèdics que l'òrgan judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova documental mèdica practicada i entendre que la de la demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja què no està obligada a subjectar-se al seu dictamen. En el present cas, per aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció per no aplicació de l' article 137, núm. 5 de la Llei General de la Seguretat Social (LGSS.), el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny , i de la jurisprudència que cita, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Manté que les lesions objectivades, inclosa la depressió major cronificada, son constitutives d'una incapacitat permanent absoluta.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concorrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i la Disposició Transitoria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferentes graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la calificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficacia, en régim de dependencia d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerancia per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normas laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inquestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment aceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possiblitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball, determinin la seva ineptitud per a dur a terme aquelles tasques principals o fonamentals d'una professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions que pateix la demandant, no havent-se modificat la relació fàctica, no es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent absoluta que postula, atesa l'entitat de la patologia, que no la limiten pel tractament substitutiu per a què quedin controlades de què són tributàries, i amb independència dels brot que en moments concrets i determinats impedeixin treballar i siguin puntualment tractats pels serveis mèdics. Per tant es considera que no és d'aplicació ni s'infringeix l' article núm. 137. 5 de la Llei General de la Seguretat Social, raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs .

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per Doña. Carla contra la Sentència de 30 de setembre de 2005 dictada pel Jutjat Social núm. 20 de Barcelona en el procediment núm. 473/2005 , seguit a instància de la dita recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.