Sentencia Social Nº 4606/2012, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 2441/2011 de 18 de Junio de 2012

Encabezamiento

Procedimiento: Recurso de suplicación

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

AM

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 18 de juny de 2012

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 4606/2012

En el recurs de suplicació interposat per Castellana de Seguridad, S.A. a la sentència del Jutjat Social 28 Barcelona de data 28- 12-2010 dictada en el procediment núm. 411/2010, en el qual s'ha recorregut contra la part Feliciano i -F.G.S.- Fondo de Garantía Salarial, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 27-4-2010 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre reclamació quantitat, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 28-12-2010 , que contenia la decisió següent:

' Que, estimando la Demanda interpuesta por Feliciano , debo condenar y condeno a CASTELLANA DE SEGURIDAD, S. A. a a bonar al actor la cantidad principal de 8.989, 15 Euros, más 898, 92 del diez por ciento de interés por mora, totalizando : 9.888, 07 Euros.

Lo anterior se declara sin perjuicio de la responsabilidad del FONDO DE GARANTÍA SALARIAL en los términos del Artículo 33 del Estatuto de los Trabajadores . '

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Feliciano prestó servicios por cuenta y orden de la Empresa CASTELLANA DE SEGURIDAD, S. A. (CASESA), con Antigüedad de 8 de Mayo de 2.004, con Categoría Profesional de VIGILANTE DE SEGURIDAD.

SEGUNDO.- La Empresa adeuda al actor la cantidad principal de 8.989,15 Euros, en concepto de diferencias de horas extraordinarias, con arreglo a salario base (867,74 Euros), plus transporte (75,18 Euros), plus vestuario (74,53 Euros), plus peligrosidad (22,25 Euros), antigüedad (35,03 Euros), plus puesto de trabajo (171,9 Euros), plus festivos, plus nocturnidad y otros, variables; y prorrata de pagas extraordinarias de 216,93 Euros por cada uno de los meses de Febrero a Abril de 2.009; y de 225,69 por cada uno de los de Mayo a Octubre y Diciembre de 2.009; todo ello por los meses de Febrero a Diciembre de 2.009 y conforme al desglosó del cuadro del Anexo 1 de la Demanda.

TERCERO.- En fecha de 12 de Marzo de 2.010, el actor interpuso Papeleta de Conciliación, en Reclamación de Cantidad, contra la Empresa.

Dicho Acto se celebró a las 10.30 horas del día 29 de Marzo de 2.010, con el resultado de: intentado sin efecto, por incomparecencia de la parte interesada no solicitante.

Tercer.Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària i ho va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.-L'objecte del recurs de l'empresa demandada condemnada contra la Sentència que estima la reclamació de diferències salarials derivades del preu de l'hora extraordinària en el Conveni col lectiu estatal d'Empreses de Seguretat , és reposar les actuacions al moment anterior a haver set infringides normes del procediment que causen indefensió, revisar els fets provat i examinar les infraccions de les normes substantives o de la jurisprudència, en empara en l' article 191 a), b ) i c) de la Llei de Procediment Laboral , el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret Legislatiu 2/1995 de 7 d'abril.

El treballador va presentar escrit d'impugnació, oposant-se al recurs.

Segon.-Planteja en primer lloc l'excepció de litispendència, perquè en el moment de la celebració del judici estava pendent de resoldre's el recurs de cassació de la sentència dictada per l'Audiència Nacional de 5 de març de 2010 en el conflicte 171/2007 sobre la interpretació de l'article núm. 42 del Conveni col lectiu Nacional d'Empreses de Seguretat per als anys 2005-2008.

Sense perjudici de no entrar en les disquisicions sobre prejudicialitat suspensiva o litispendència del recurs, l'apartat núm. 3 de l'article núm. 158 de la Llei de Procediment Laboral estableix que la sentència ferma produirà els efectes de cosa jutjada sobre els processos individuals pendents de resolució o que es puguin plantejar sobre objecte idèntic al del conflicte col lectiu. Cal dir en aquest sentit que el criteri per fixar el preu hora extraordinària en relació al preu hora ordinària del sector de Seguretat va quedar definitivament establert per la Sentència ferma del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 2007 .

Els conflictes col lectius que les associacions patronals han anat plantejant posteriorment per concretar els conceptes que conformen el preu hora ordinària i així concretar el preu mínim de l'hora extraordinària, i en concret l'últim conflicte col lectiu per revisar indirectament el preu hora ordinària i de retruc el preu hora extraordinària invocant el trencament de l'equilibri intern de la norma autònoma que suposa aquella Sentència de 21 de febrer de 2007 atesa la vinculació a la totalitat de l'article núm. 7 del Conveni col lectiu vigent pel període 2005-2008, no te ni repercussió formal ni material sobre la reclamació present, perquè existeix sentència ferma del Tribunal Suprem i perquè tracta d'un objecte diferent i no idèntic a la present pretensió de reclamació de diferències del preu hores extres abonat per l'empresa i el que el treballador considera li correspon d'acord amb els paràmetres de la Sentència ferma del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 2007 , que resolia justament en conflicte col lectiu el mateix objecte de la reclamació individual present en execució d'aquella sentència ferma de 21 de febrer de 2007 , que es pronuncia sobre els complements salarials a tenir en compte per obtenir el preu hora ordinària i el preu mínim de l'hora extraordinària. Sense que podem oblidar que les parts negociadores del conveni sectorial estatal 2005-2008 tenien obligació de respectar el dret mínim necessari relatiu de millora que disposa l'article núm. 35.1 del Estatut dels Treballadors ( RD. Legislatiu 1/1995) en el moment de pactar el preu hora extraordinària, ja molt abans dels convenis de referència des de 2002, atenent al mandat estatutari de què en cap cas els convenis col lectius podran fixar un preu d'hora extraordinària inferior al de l'hora ordinària.

Considerem que la pretensió de reposició de les actuacions pretesa no te cabuda en la disposició de l'article núm. 158.3 de la Llei de Procediment Laboral a que cal remetre's per mantenir la necessària suspensió del judici, i conseqüentment la nul litat de la sentència de la instància dictada en aquestes actuacions. Ens remetem a la síntesi dels precedents substantius i processals de les accions empeses per les associacions patronals des de la sentència de 21 de febrer de 2007 que recopila el 1er. Fonament de Dret de la Sentència del Tribunal Suprem de 30 de maig de 2011 ( rec. 69/10 ) que coneix en cassació ordinària la sentència de l'Audiència Nacional de 5 de març de 2010 que desestima el conflicte col lectiu referit al trencament de l'equilibri intern del conveni sectorial i la infracció de l'article núm. 7 de vinculació a la totalitat derivada de la declaració de nul litat de l'article núm. 42 del Conveni estatal sectorial sobre el preu hora extraordinària acordada en la Sentència ferma del Tribunal Suprem de febrer de 2007. La part recurrent parteix de què la Sentencia del Tribunal Suprem de 30 de maig de 2011 no és ferma.

Sigui o no ferma, ja hem dit que no te relació amb la pretensió present perquè l'objecte d'aquell conflicte col lectiu i l'objecte de la reclamació de quantitat present difereix totalment, no és idèntic tal com exigeix l'apartat 3 de l'article núm. 158 de la Llei de Procediment Laboral. Des del punt de vista material, l'efecte de cosa jutjada de la reclamació de quantitat present es produeix en relació a la Sentència ferma del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 2007 i de totes les posteriors i nombroses del Tribunal Suprem reiterant aquella Sentència.

Conseqüentment amb el raonat desestimem aquest primer objecte del recurs.

Tercer.-El segon objecte del recurs postula la revisió del fet provat segon de la sentència, el qual assenyala que l'empresa te un deute de 8.989,15 euros per diferències d'hores extraordinàries segons els conceptes que desglossa incloent els plusos salarials i conceptes que hi consten pel període des de febrer a desembre de 2009 i es remet al quadre Annex I de la demanda. La part recurrent proposa un text alternatiu que digui: ' L'empresa deu al demandant la diferència per import d'hores extres en quantia de 1.667 euros, computant el valor de l'hora extra a 8,73 euros/hora, equivalent al import de l'hora ordinària, pels conceptes calculats en còmput global, sense que s'hagin acreditat els imports deguts de novembre d'aquest any: salari base ( 8677,40), antiguitat ( 280,24), Plus festius ( 451,96) Plus perillositat mínim garantit (225), Plus nocturnitat ( 393,11) Plus Barcelona ( 1890,90) i prorrata de les pagues extres ( 2239,44). Respecte de les hores realitzades el mes de febrer de 2009 , es va presentar demanda de conciliació administrativa el 12 de març de 2010, de forma que ha prescrit.' Basa la modificació en els valors del conveni col lectiu i en la demanda de conciliació administrativa.

Partim de la naturalesa extraordinària quasi de cassació del recurs de suplicació, i no d'apel lació, en virtut del principi d'instància única que regeix el procediment laboral. D'aquesta manera, no correspon a la Sala , ni té competències per tornar a jutjar allò que ja ha estat jutjat, sinó únicament el control d'adequació a la legalitat de l'activitat jurisdiccional en la instància única. Aquest caràcter extraordinari del recurs de suplicació i el fet que no es tracta d'una segona instància impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ).

És així que la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient prevista en l'article núm. 191 b) i núm. 194.3 de la Llei de Procediment Laboral, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables, perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè comporta un desplaçament de la funció judicial ordenada per l'article núm. 2.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per l'article núm. 117.3 de la Constitució Espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals. Aquest caràcter limitador de la suplicació no restringeix el dret a la tutela judicial efectiva, atès que el dret fonamental citat es garanteix en principi en el primer grau, de tal manera que la suplicació esdevé un supòsit extraordinari, limitat a un concret i específic marc legal, tal com indica la STC. 119/1998, de 4 de juny . Conseqüentment, la doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits en què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova.

Tal com consta el fet provat atacat de la sentència es podria interpretar que l'empresa deu la totalitat del import reclamat per diferència del nombre de les hores extraordinàries pel període de febrer a desembre de 2009, i no a les diferències entre el valor de l'hora extra percebut i el que corresponia segons el preu de l'hora ordinària amb inclusió dels plusos i resta de conceptes salarials a tenir en compte en aplicació dels paràmetres de la Sentència del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 2007 . En aquest aspecte considerem que la dicció fàctica s'ha d'interpretar en el sentit darrer que és el postulat en la demanda devent corregir únicament el inici del fet provat segon, que haurà de començar 'El demandant reclama la quantitat principal de 8989,15 euros en concepte de diferències del valor de l'hora extra que correspon i el valor abonat, d'acord amb ....' continuant la resta del text fàctic.

L'objecte del valor de l'hora extra és l'objecte de la controvèrsia que hem d'examinar partint dels valors dels conceptes salarials que especifica el segon fet provat, que concorden amb els que la recurrent fa constar en el recurs perquè són els reflectits en els rebuts salarials dels mesos reclamats. No acceptem tampoc la referència a la prescripció del mes de febrer de 2009 reclamat, perquè a la recurrent ha superat amb escreix el tràmit de contestació a la demanda i oposició de l'excepció que havia d'efectuar en la instància en el moment del judici, al qual va no va comparèixer de forma injustificada.

Conseqüentment estimem en part la modificació fàctica en els termes assenyalats, sense perjudici de les consideracions jurídiques i determinació del preu hora ordinària i mínim d'hora extraordinària a partir dels conceptes salarials a incloure per al seu càlcul.

Quart.-En aquest objecte del recurs l'empresa denuncia la infracció de la doctrina jurisprudencial aportada a les actuacions en relació a la interpretació i aplicació de l'article núm. 42 del Conveni col lectiu estatal de les Empreses de Seguretat, així com la interpretació errònia de l'article núm. 35 del Estatut dels treballadors i la no aplicació de l'article núm. 59.1 de la Llei de Procediment Laboral respecte del termini de prescripció de les accions derivades del contracte de treball.

Respecte d'aquesta darrera denúncia de prescripció ens remetem al raonat en l'ordinal precedent ja que l'excepció ha de ser invocada de part i no la va plantejar en el moment processal oportú en el tràmit de contestació a la demanda i exposició de les excepcions que corresponguin, tal com ordena l'article núm. 85.2 de la Llei de Procediment Laboral.

Quant a l'aplicació i interpretació de l'article núm. 42 del Conveni estatal del sector cal recordar que la Sentència del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 2007 en recurs de cassació unificadora núm. 33/2006 dictada en conflicte col lectiu va declarar nul el seu apartat 1 a).

Respecte de les raons del càlcul de l'hora ordinària en el sector de les Empreses de Seguretat que es regeixen pel Conveni estatal, estem a les nombroses sentències del Tribunal Suprem sobre aquest tema, dictades per l'allau de reclamacions individuals en execució de la Sentència ferma del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 2007 que resolia el conflicte col lectiu sobre el preu hora extraordinària en el valor mínim de l'hora ordinària del conveni sectorial i els conceptes salarials que conformen el valor mínim de l'hora extraordinària. En aquesta Sentència, i d'acord amb l'article núm. 26.1 del Estatut dels Treballadors, es considera salari la totalitat de les prestacions econòmiques dels treballadors, en diner o en espècie , per la prestació professional dels serveis laborals per compte d'altre que retribueixin el treball efectiu, qualsevol que sigui la forma de remuneració o els períodes de descans computables com a treball.

El punt de discussió són els plusos de transport i vestuari, perquè els complements de nocturnitat i festius queda clar que únicament es meriten quan es treballa en aquests circumstàncies. La STS. de 18 d'abril de 2012 ( rec. 2418/2011 ) reitera les SSTS. de 7 de febrer de 2012 ( ( rec.2395/2011), de 29 de febrer de 2012 ( 2) (rec. 941/2011 i 2663/2011 ), i de 1 de març de 2012 ( 2) (rec. 1881/2011 i 4481/2010 ), entre altres com la de 2 de març de 2012 ( rec. 4480/2010 ), des de la STS. de 10 de novembre de 2009 ( rec. 42/2008 ) per totes, sobre les regles de càlcul de l'hora extraordinària a les Empreses de Seguretat, la qual doctrina pacífica seguim amb remissió a la STS. de 21 de febrer de 2007 sobre l'article núm. 26.1i 2, i art. 35.1 del Estatut dels Treballadors, en fer referència a: 'El vigente artículo 26 ETreprodujo, casi literalmente, el precepto reglamentario al preceptuar (artículo 26.1) que 'se consideraran salario la totalidad de las prestaciones económicas de los trabajadores, en dinero o en especie, por la prestación profesional de los servicios laborales por cuenta ajena que retribuyan el trabajo efectivo, cualquiera que sea la forma de remuneración o los periodos de descanso computables como de trabajo'. El apartado 2 únicamente excluye de la 'consideración de salario' las indemnizaciones o suplidos, las prestaciones e indemnizaciones de seguridad social y las indemnizaciones correspondientes a traslados, suspensiones o despidos. De todas estas 'descripciones' legales del salario cabe deducir unas notas comunes, cuales son su 'función remuneratoria como contraprestación debida por la empresa al trabajo prestado; su carácter de 'totalidad', de donde deriva la presunción del carácter salarial de toda percepción económica que reciba el trabajador del empresario como remuneración directa o indirecta de sus servicios, y la 'indisponibilidad' de las partes para fijar su valor por debajo de lo establecido por el orden normativo vigente.

La especificación, que hace el artículo 35.1 ETde que 'el valor de las horas extraordinarias en ningún caso podrá ser inferior a la hora ordinaria', por su propia dicción literal no permite a la autonomía colectiva fijar ese valor en relación únicamente a uno de los elementos componentes de la estructura salarial, cuál es el salario base. De haberlo querido el legislador así lo hubiera dispuesto, como acaeció en su día, en otros preceptos hay modificaciones; así, p.ej. elartículo 25 ET, disponía, en su redacción originaria, respecto a los incrementos económicos por antigüedad que los mismos 'se calcularían sobre el salario base' e igual referencia contenía elartículo 3.4.b) que al regular la retribución por nocturnidad disponía que 'tendrán la retribución específica incrementada como mínimo en un 25 por 100 sobre el salario base'. La expresión legal 'en ningún caso' conduce al 'ius cogens' y, por tanto, el principio de jerarquía normativa o de legalidad( art. 9de la Constitución ) y el laboral de 'norma mínima' imponen el inexorable respeto a este mínimo. El valor de la hora extraordinaria, según el precepto, es el que correspondería a cada hora ordinaria, y este último valor hace relación no sólo al salario base, sino a todos aquellos complementos que deben integrarse en la estructura salarial (a estos complementos se referían los apartados A ), B ), D ) y F) del artículo 5 del derogado Decreto de 17 de agosto de 1973 de Ordenación de Salario ) incluso, aquellos como las pagas extraordinarias que se devengan en proporción al tiempo trabajado. A partir de esta premisa, es de señalar que el salario ordinario unitario y total constituye la base cuantitativa del correspondiente al de la hora extraordinaria, de modo que dividiendo el importe anual del mismo por el total de horas de trabajo anuales pactados o establecidos se obtiene la realidad de cuál sea el valor de la hora ordinaria.'

De la relació fàctica de la sentència queda constància la totalitat dels conceptes salarials percebuts en el període reclamat des de febrer a desembre de 2009, excloent el mes de novembre. La sentencia de la instància considera que dintre del concepte de salari ordinari s'ha d'incloure com a complement salarial el plus transport i el plus vestuari d'acord amb l'Annex de càlculs incorporat a la demanda, al tenir per confessa l'empresa no compareguda d'acord amb l'article núm. 91 de la Llei de Procediment Laboral.

Aquesta Sala Social del Tribunal Superior de Justícia s'ha pronunciat amb anterioritat en la Sentència de 6 de juny de 2012 ( rec. 2027/2011 ) i de 16 de març de 2012 (rec. 6406/2011 ) en cas idèntic de reclamació d'un treballador contra la mateixa recurrent de les diferències del preu hora extra en base a incloure en el còmput de l'hora ordinària el plus transport i plus vestuari. Amb cita de sentències anteriors, com la de 16 de desembre de 2011 ( rec. 2539/2011 ) hem dit que per al càlcul del salari de l'hora ordinària de la que deriva el preu mínim de l'hora extraordinària, s'ha d'incloure la suma de tots els conceptes percebuts pel treballadors, excloent els plusos de vestuari i transport i els plusos de nocturnitat o festius en cas de no haver treballat en aquestes dues circumstàncies, i dividir el producte de la suma entre el número d'hores anuals. Cal recordar que aquesta Sala Social va dictar Sentència de 3 de novembre de 2011 ( rec. 4068/2011 ) en Sala General en el sentit de considerar els plusos de vestuari i transport de naturalesa extra salarial de manera que no s'han de computar en el preu de l'hora extraordinària. Ens remetem a la nostra Sentència de 23 de febrer de 2012 ( rec. 4011/2011 ) en recurs de la mateixa recurrent i pels mateixos objectes de suplicació, en la qual sobre la naturalesa extrasalarial dels conceptes del plus vestuari i transport diem: 'Los pluses de transporte y de vestuario tienen, por tanto, naturaleza extrasalarial al constituir percepciones incluidas en el Art. 26.2 del Estatuto de los Trabajadores (RCL 1995, 997) y así lo declaró elTribunal Supremo en la sentencia de 15 de marzo de 1999 (RJ 1999, 2202) , rec. 2175/1998 en proceso de conflicto colectivo que examina la regulación de esos pluses en el Convenio Colectivo Estatal de empresas de seguridad suscrito en 1994 . Deben, por consiguiente, excluirse para determinar el valor de la hora ordinaria de trabajo. En suma, es el propio Convenio Colectivo el que define la razón de ser del plus de distancia y transporte, que no es otra que la de suplir los gastos irrogados al trabajador por la utilización de los medios de transporte dentro de la localidad donde esté ubicado su lugar de empleo. Y el plus de Mantenimiento de Vestuario se establece como compensación de gastos que obligatoriamente correrán a cargo del trabajador, por limpieza y conservación del vestuario, calzado, correajes, y demás prendas que componen su uniformidad, considerándose a estos efectos, como indemnización por mantenimiento de vestuario.

En supuesto muy similar se pronunció la sentencia de la Sala Cuarta del Tribunal Supremo de 16 de abril de 2.010 (RJ 2010, 4661) (recurso nº 70/09 ), dictada en casación ordinaria: '(...) El objeto de la pretensión colectiva efectuada es 'que se dicte sentencia por la que se declare que el plus de Mantenimiento de Vestuario y el plus de Transporte que perciben todos los trabajadores afectados por el conflicto tienen naturaleza salarial y no extrasalarial y por lo tanto deben integrarse en su caso, en la base de cotización' . (...) Dicho Convenio Colectivo regula dos conceptos, denominados plus de transporte y plus de vestuario. El primero de ellos ya venía configurado en el anterior convenio colectivo y el segundo es un plus de nueva creación. La aludida sentencia sigue expresando que: '(...) La sentencia dictada por la Sala de lo Social de la Audiencia Nacional en fecha 5 de mayo de 2009 (JUR 2009, 218856) , ha desestimado la pretensión actora, argumentando, al efecto, que: a) Tanto los criterios de interpretación literal e intencional, recogidos en el artículo 1.281 del Código Civil (LEG 1889, 27) , avalan el pronunciamiento de la sentencia de considerar como extrasalariales los conceptos retributivos debatidos, lo que es conforme, también, añade al criterio hermenéutico histórico en el caso del plus de transporte, ya regulado en los convenios colectivos anteriores. b) Rechaza la versión actora de que los pluses son salariales porque se abonan en doce mensualidades, con fundamento en que su cuantía se efectúa en cómputo anual y se redistribuye en doce mensualidades y, además, porque, con cita de la sentencia de esta Sala Social del Tribunal Supremo de 15 de marzo de 1999 (RJ 1999, 2202) , la naturaleza salarial de los pluses litigiosos no puede deducirse automáticamente de la forma mensual en que son abonados (...). El primer motivo del recurso así planteado, debe ser desestimado conforme a los razonamientos que se pasan a exponer: 1. Es cierto, como alega la Federación sindical recurrente, que 'la condición jurídica de salario o de complemento extrasalarial, no depende de la calificación que efectúe el convenio colectivo sino que por imperativo legal que se impone al propio convenio colectivo, toda prestación económica que retribuye el trabajo del empleado debe ser salario puesto que el Art. 26.1 constituye una norma de derecho necesario, máxime si se tiene en cuenta que el propio Art. 26.2 del Estatuto de los Trabajadores (RCL 1995, 997) excluye los conceptos que claramente tengan como causa la compensación de los gastos realizados como consecuencia de la actividad laboral...'; pero, de esta afirmación no puede deducirse sin más y con el mero apoyo de unos 'indicios determinantes del carácter salarial', que concreta en 'su carácter regular, al devengarse de modo constante a lo largo de todo el año', 'que se cobra en vacaciones anuales y... como cantidad fija en doce mensualidades, el carácter salarial de tales pluses, sino que, en su caso, lo que habrá de averiguar es cual sea la naturaleza real de los mismos, y ello dependerá, al margen de la denominación que las partes han dado en el convenio, de si los repetidos conceptos remuneran o no de forma efectiva el gasto de transporte o de mantenimiento del vestido del trabajador ' ). Y termina así: '(...) Constituye un dato pacífico que los pluses litigiosos han sido calificados en el convenio colectivo como retribuciones extrasalariales de carácter indemnizatorio de transporte y traje en los términos convenidos. Y ante tal calificación, que resulta evidente, conforme los cánones interpretativos de literalidad e intencionalidad establecidos en el artículo 1281 del Código Civil (LEG 1889, 27) y que han sido avaladas por la publicación del Convenio, sin que la autoridad laboral ( artículo 90 ET ) constatará motivo de ilegalidad, no cabe sostener la alegación actora basada en la presunción probatoria favorecedora de la parte demandada. Como afirma la sentencia de esta Sala del Tribunal Supremo de 15 de marzo de 1.999 , en un supuesto sustancialmente igual al presente, (en el recurso se debatía la naturaleza salarial o extrasalarial del plus de distancia y transporte y de mantenimiento de vestuario establecido en el convenio como compensación de gastos): 'Si a pesar de su colocación en el convenio y su calificación de complemento extrasalarial, el sindicato recurrente considera que tales circunstancias no son obstáculos para descubrir la verdadera naturaleza salarial de estos complementos que no compensan gastos sino que retribuyen trabajo, debería la citada entidad haber acreditado lo contrario combatiendo, en su caso, los hechos probados de la sentencia recurrida'' , agregando luego que: '(...) Como afirman las partes impugnantes del recurso, el recurrente 'fundamentalmente lo basa en una inversión de la carga de la prueba sin entrar a otros aspectos jurídicamente relevantes' y lo que 'pretende no es otra cosa que variar el criterio del tribunal de instancia por el suyo propio, sin que el primer motivo del recurso establezca ni precise de forma clara elementos que vulneren norma o criterio jurisprudencial alguno'. A su vez (...) resalta que 'El recurrente sólo habla de 'indicios' para referirse al carácter salarial de ambos conceptos: en concreto expresa que se perciben por 12 mensualidades y que no existen circunstancias justificativas de su carácter extrasalarial'.

Debe señalarse respecto al abono en doce meses, que según el artículo 37 del Convenio, su cómputo es anual y no mensual pactando las partes dividirlo en 12 , de modo que cualquiera que sea el periodo de fraccionamiento la cuantía anual final del plus de transporte sería siempre la misma. Y en contestación a la alegación de que no existen circunstancias justificativas, ha de resaltarse que la cláusula del convenio indica literalmente que el plus de transporte se entrega para compensar los 'gastos que se realizan diariamente al desplazarse desde el domicilio a su puesto de trabajo'; (...) y que conforme al mentado artículo 26. ET (RCL 1995, 997) debe rechazarse el motivo porque las percepciones extrasalariales son cantidades que compensan o indemnizan al trabajador por los gastos ocasionados con motivo de la actividad laboral, tales como quebranto de moneda, desgaste de útiles y herramientas, adquisición de prendas de trabajo, gastos de locomoción y dietas de viaje o plus de distancia y transporte urbano. (...) Debe ser rechazado igualmente el segundo motivo del recurso, dado que, según hemos expuesto anteriormente, los pluses litigiosos no tienen carácter salarial, sino extrasalarial, y consecuentemente, no deben ser objeto de cotización. Debe recordarse aquí, lo anteriormente razonado, -en el sentido ( STS 15 de marzo de 1.999 ), de que los pluses debatidos no son fijos y periódicos, sino que son de cuantía anual, aunque prorrateados en doce meses-, 'sin que pueda deducirse de forma automática la pretendida naturaleza salarial de la forma de abonarlos todos los meses, incluso el de vacaciones, pues ello, no denota sin más la inexistencia de los gastos que conceptualmente remuneran tales complementos''. La doctrina que acabamos de exponer rebate la práctica totalidad de los argumentos que esgrimen los actores en apoyo de su tesis. Por supuesto que el abono de una cantidad en cómputo anual como plus de transporte, que, además, se distribuye entre las doce mensualidades ordinarias del año, incluida la de vacaciones, y las pagas extraordinarias, puede llamar la atención, pero esto no quiere decir que su propósito no sea el de suplir los gastos efectuados por el trabajador con ocasión de su prestación de servicios en lo que atañe a los medios de transporte que debe utilizar para acudir a su lugar de empleo y regresar a su domicilio. El que la suma anual sea fija en nada empece lo anterior, habida cuenta que la pretensión de este precepto convencional no es compensar la totalidad de los gastos así producidos, de suerte que en unos casos sí lo hará e, incluso, los superará, y en otros no, y lo mismo podemos decir en cuanto al Plus de vestuario'.

En aplicació del criteri d'aquesta Sala sobre la naturalesa extrasalarial dels plusos de vestuari i transport, no procedeix incloure'ls en el preu hora ordinària ni en conseqüència en el preu mínim de l'hora extraordinària. Els plusos de festius i de nocturnitat per determinar el preu hora ordinària es meriten quan es treballa en aquestes circumstàncies. Considerem ajustat a dret el càlcul del preu hora ordinària que efectua l'empresa en el recurs en relació a la determinació del preu mínim de l'hora extraordinària d'acord amb l'article núm. 35.1 del Estatut dels Treballadors, del qual resulta un preu hora ordinària de 8,73 euros /hora. Als càlculs correctes efectuats segons els rebuts salarials, cal afegir les diferències del mes de febrer de 2009 perquè no es pot considerar prescrit i ha de quedar inclòs en la reclamació per diferències del valor hores extres. Aquesta diferència entre el preu hora ordinària de 8,73 i el preu abonat de 7,41euros suposa 1,32 euros per hora extraordinària. Aquesta diferència s'ha d'aplicar a les 150 hores extres normals, així com a les 36 hores extres festives i les 48 hores nocturnes treballades en el mes de febrer, per un total de 234 hores extres, que per la diferència del valor hora ordinària abonat suposen 309 euros a afegir al total import de 1667 euros. L'empresa recurrent deu al demandant i li ha d'abonar 1.976 euros pel concepte de la demanda.

Conseqüentment al raonat, estimem en part el recurs de l'ocupadora contra la sentència, la qual confirmem excepte respecte del import de la condemna que és de 1.976 euros que haurà d'abonar al treballador.

Cinquè.- En aplicació de l'article núm. 233 de la Llei de Procediment Laboral no correspon condemna en costes.

Atesos els precedents fonaments de dret i els preceptes esmentats,

Fallo

Estimar en part el recurs presentat per l'empresa ocupadora Castellana de Seguridad, SA. contra la Sentència de 28 de desembre de 2010 dictada pel Jutjat social núm. 28 de Barcelona en el procediment núm. 411/2010, que confirmem excepte en el import de la condemna, que és de 1.976 euros que ha d'abonar al demandant Don. Feliciano .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l'Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l'article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l'art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.