Sentencia Social Nº 4631/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 5853/2005 de 19 de Junio de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 19 de juny de 2006

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 4631/2006

En el recurs de suplicació interposat per Estela a la sentència del Jutjat Social 32 Barcelona de data 14 d'octubre de 2004 dictada en el procediment núm. 463/2004 en el qual s'ha

recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 1 de juliol de 2004 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 14 d'octubre de 2004 , que contenia la decisió següent:

"DESESTIMANDO las pretensiones de la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por Dª. Estela frente al INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, sobre Incapacidad Permanente en grado de absoluta como revisión por agravación de su anterior situación de Incapacidad Permanente Total, derivada de enfermedad común, debo absolver y absuelvo a la demandada de las pretensiones deducidas en su contra, confirmando la resolución impugnada."

En data 23 de desembre de 2004 es va dictar interlocutòria d'aclariment de la Sentència en la part dispositiva del tenor literals següent:

"Dispongo que en el antecedente de hecho segundo y el hecho probado cuarto, debe figurar como fecha de efectos correcta la de 5.3.2004."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Doña Estela , nacida el día 24/05/1947, con DNI nº NUM000 , fue declarada por resolución de fecha 9 de Octubre de 2002, en situación de Incapacidad Permanente Total para su profesión por padecer las siguientes lesiones: Síndrome Subacromial tipo III con gran limitación funcional en lista de espera para reintervención. (Hecho no controvertido).

SEGUNDO.- La demandante solicitó por escrito de fecha 21 de noviembre de 2003, la revisión de su grado de Incapacidad. Tramitado el correspondiente expediente administrativo, fue reconocida médicamente, emitiéndose dictamen por la UVAMI con el siguiente resultado: Operada dos vedes por síndrome subacromial hombro I, valorada en medicina interna por cuadro de fatiga crónica y trastorno distímico, funcionalidad global conservada ( menos hombro I). Siendo dictada resolución por la Dirección Provincial del INSS, con fecha 4 de Marzo de 2004 por la que se declaraba que no había lugar a revisar el grado de Incapacidad declarado a la actora porque las secuelas que presenta siguen constituyendo en la actualidad el mismo grado de Incapacidad Permanente reconocido en su día ( folio nº 6).

TERCERO.- Contra dicha resolución fue interpuesta la oportuna reclamación en vía previa, que fue desestimada por resolución del INSS de fecha 12 de mayo de 2004 ( folio nº7).

CUARTO.- La base reguladora no controvertida de la prestación, de ser estimada la demanda, asciende a la cantidad de 709,38 euros mensuales y efectos desde el día 21/08/20023. (Hay conformidad entre las partes).

QUINTO.- Resultado probado que la demandante padece las siguientes lesiones patologías: Espondiloartrosis moderada; gonartrosis moderada bilateral, operada dos veces por síndrome subacromial hombro I, cuadro de fatiga crónica y síndrome fibromiálgico, trastorno distímico moderado, funcionalidad global conservada (menos Hombro I).

Tercer. Contra aquesta sentència la part ACTORA va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, qui No ho va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- Per la demandant es planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar en situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna per agreujament de les lesions que va acreditar la seva situació d'incapacitat permanent total. L'objecte del recurs és revisar els fets provats de la sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l'article 191, b) i c) de la Llei de procediment laboral.

Segon.- La demandant postula la modificació del fet provat cinquè de la sentencia que recull les lesions que actualment pateix la recurrent, i proposa el text alternatiu en què consti que pateix: Síndrome de fatiga crònica que li ocasiona debilitat muscular, miàlgia, cefalea recurrent i artràlgia migratòria amb símptomes neuropsicològics i trastorns de la son. Important trastorn distímic ( 300.40 del DSM-IV) de 19 anys d'evolució amb nul·la resposta al qualsevol tractament. Espondiloartrosi amb lordosi cervical, discoartrosi i discopatia C5-C6 i C6-C7, i liestesi en L4-L5. Gonartoris bilateraol. Operada en dues ocasions per la síndrome subacromial. Basa la modificació en els documents que cita.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté de forma pacífica i constant que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala, dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l'article 97.2 de la Llei processal t laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000.

En el cas present la modificacó del fet provat que postula la part, es basa en documents que la titular judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés en la facultat que li atorga l'article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral. En aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l'article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social i al.lega en síntesi, que, atès el reconeixement de la incapacitat permanent total per la síndrome subacromial de tipus III amb gran limitació funcional, amb les lesions atròssiques, i la fatiga crònica i la síndrome fibromiàlgica, juntament amb el trastorn distímic, es fa evident que no pot fer cap feina sedentària o lleugera, i que concorren les condicions exigides per a ser reconeguda la incapacitat permanent absoluta, ja què el conjunt de lesions que presenta la demandant s'han agreujat i n'han aparegut de noves que li impedeixen la realització de tasques productives.

L'article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar la existència d'una incapacitat permanent ha de concòrrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funciónals a qui les pateix, en relació amb el treball per compte d'altre que ha de dur a terme, en connexió amb l'article 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social, que estableix els diferents graus d'incapacitat. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la calificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals, a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normas laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta la recurrent per a ser creditora de la incapacitat absoluta que postula, el cinquè fet declarat provat de la relació fàctica no modificat, reflecteix un conjunt de patiments importants però no amb l'entitat severa necessària per a comportar incidència funcional combinada que redueixin de forma significativa la seva habilitat per a dur a terme qualsevol activitat lucrativa amb normalitat, tan per compte d'altre o pròpia, ja que la patología artròssica, i les limitacions funcionals que comporta és moderada. La resta de lesions de fatiga crònica o síndrome fibromiàlgica són són importants, però no impedeixen treballar amb normalitat i habitualitat amb el mínim d'eficàcia i professionalitat exigible a qualsevol treballador per compte d'altre. Per tant s'ha de desetimar aquest motiu ja què no concorren les condicions exigides per l'article 137.5 de la Llei General de la Seguretat social ( RD legislatiu 1/1994) per a declarar la recurrent en situació d'incapacitat permanent absoluta, atès que, si be en el seu conjunt l'estat de salut de la recurrent s'ha agreujat, no revesteix suficient entitat per a declarar-la en situació d'incapacitat absoluta, d'acord amb l'article núm. 143 de la Llei General de la Seguretat Social. Per tant s'ha de desestimar aquest objecte del recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes legals esmentats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per Doña. Estela contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 32 de Barcelona de 14 d'octubre de 2004 , dictada en el procediment núm. 463/2004 seguit a instància de l'esmentada Sra. contra l'Institut Nacional de la Seguretat Social, i la confirmem en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.