Sentencia Social Nº 477/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 5487/2013 de 23 de Enero de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ DE QUINTANA PELLICER

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

IL·LM. SR. ENRIQUE JIMÉNEZ ASENJO GÓMEZ

Barcelona, 23 de gener de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 477/2014

En el recurs de suplicació interposat per Simorra Tiendas, S.A. a la sentència del Jutjat Social 33 Barcelona de data 17 de juny de 2013 dictada en el procediment núm. 79/2013, en el qual s'ha recorregut contra la part Fogasa, Ministerio Fiscal i Sofía , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer.En data 25 de gener de 2013 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament en general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 17 de juny de 2013 , que contenia la decisió següent: ' Estimar parcialment la demanda interposada per Sofía contra SIMORRA TIENDAS,SA en demanda en reclamació d'impugnació d'EXTINCIÓ PER CIRCUMSTÀNCIES OBJECTIVES, declarar la nul.litat de l'extinció notificada el 17.12.12 i condemnar la demandada a la readmissió de la demandant en les condicions prèvies a l'extinció anul.lada, així com a l'abonament dels salaris de tramitació produïts des de la data de l'extinció fins que tingui lloc la readmissió. '

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

1.- La demandant treballa per la demandada des del 28.11.05, com a dependenta de 1ª, acollida a l'actualitat a una jornada reduïda per guàrdia legal de 24 hores setmanals, amb una retribució actual de 910,74 euros al mes que, extrapolada al 100% de la jornada, és de 1.517,90 euros al mes (fet conforme).

2.- En data 17.12.12 li hi ha estat notificada comunicació d'extinció contractual per circumstàncies objectives (docs. 1 actora, que es dona per íntegrament reproduïda), en la que s'invoquen causes econòmiques i productives no només de la demandada, sinó del Grupo Simorra en la que està integrada (amb pèrdues que superen el milió d'euros l'any 2011), i, més específicament, en el centre de treball -la botiga de la Via Augusta de Barcelona- a la que la demandant era adscrita, amb reducció de les vendes i de la facturació, i una situació de pèrdues, que ha determinat la decisió -com a altres botigues a tot l'Estat- del seu tancament. S'afegeix que, així com l'encarregada de la tenda ha pogut ser recol.locada en una altra botiga, no existeix aquesta possibilitat respecte de la demandant, cosa que aboca a l'amortització del seu lloc de treball.

Ja al final de la comunicació s'informa a la demandant que li ha estat transferida al seu compte corrent, segons allò que disposa l' art. 53.1.b) ET , la indemnització legal de 20 dies salari per any de servei, per un import de 6.890,34€.

3.- La comunicació d'extinció li fou notificada personalment a la demandant el 17.12.12 per la Directora de RRHH de la societat, qui explicà la decisió a la demandant, visiblement nerviosa, i la convencé de que havia de signar no només l'acusament de rebut de la comunicació extintiva, sinó també -com a condició prèvia per a ser-li lliurat el xec 9.231,35 euros (suma de la indemnització de 6.890,34€, la liquidació de parts proporcionals, el salari del mes de desembre i els 15 dies de preavis), dos documents:

-un document (doc. 5 de la prova documental anticipada aportada per la demandada i doc. 4 part actora, que es dona per íntegrament reproduït), en el que consta la següent clàusula:

'Que con la efectiva percepción de las cantidades antes referidas, quien suscribe se tiene por totalmente pagada, saldada y finiquitada a su plena satisfacción por toda clase de conceptos, tanto salariales como extrasalariales, comprometiéndose a nada más pedir ni reclamar por cualquier concepto derivado de la relación laboral que ha quedado extinguida con fecha de efectos 17.12.12'.

-un 'documento de liquidación y finiquito' (doc. 1 de la dda., que es dona per íntegrament reproduït), que inclou una clàusula semblant a l'anterior, amb el detall dels imports abonats.

4.- Hores després de ser-li lliurat, la demandant detectà que el xec lliurat per import 9.231,35 euros no estava signat, per la qual cosa telefonà a la Directora de RRHH, qui ordenà la transferència bancària del seu import en forma immediata (doc. 5 actora, declaració d'ambdues parts, coincident).

5.- La demandant, que ja havia patit dos avortaments naturals -el darrer pocs mesos abans- en el moment de ser-li notificada l'extinció tornava a estar embarassada de tres setmanes, cosa que li fou confirmada en ser visitada pel ginecòleg hores després de l'acomiadament, amb previsió de part pel 24.8.13 (docs. 6-12 demandants).

6.- L'informe sobre la situació econòmica-patrimonial del Grup Simorra (doc. 41 de la ddda., que es dona per íntegrament reproduït) i la resta de la documentació econòmica aportada per la demandada és congruent amb les dades i informació exposades a la comunicació extintiva. Els comptes anuals consolidats del grup, tret de l'any 2010 (amb beneficis), reflecteixen pèrdues creixents els anys 2009 (-666.008€), 2011 (-1.145.387€) i 2012 (- 762.548€ a juliol 2012).

7.- La reorganització de la xarxa comercial de la demandada s'ha fet amb el tancament de les botigues deficitàries (dues a Madrid, Via Augusta i Diagonal Mar a Barcelona, i una a Granada), amb reubicació d'altres botigues a locals amb lloguer més barat i amb l'increment de punts de venda a centres comercials del Corte Inglés (doc. 41, plana 12).

8.- La demandada comunicà en data 17.9.12 la rescissió del contracte de lloguer la botiga la Via Augusta on era adscrita la demandant des del 27.12.10, en acollir-se a jornada reduïda. Aquest contracte havia estat signat el 2005 i tenia una durada de 15 anys (doc. 43-44).

9.- En els 90 dies previs a l'extinció contractual de la demanda consten produïts tres extincions per circumstàncies productives i dues finalitzacions de contracte (docs. 24-26 aportats anticipadament per la demandada.

10.- Amb posterioritat a l'extinció contractual de la demandant, s'ha produït dos contractacions temporals per interinitat per baixa mèdica (29.1.13 i 9.5.13), i una d'eventual per circumstàncies de la producció (22.5.13) (docs. 5-39 demandada).

11.- S'ha intentat conciliació prèvia en seu administrativa en data 10.5.13, amb resultat de sense avinença.

Tercer.Contra aquesta sentència la part codemandada SIMORRA TIENDAS S.A. va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Contra la sentència dictada en reclamació per acomiadament estimant la demanda i declarant la nul litat de l'acomiadament, amb condemna a la demandada, ha presentat recurs de suplicació l'empresa, que ha estat impugnat per l'actora.

SEGON.El primer motiu del recurs interessa, per la via de l' article 193 a) de la Llei reguladora de la jurisdicció social , la nul litat de la sentència al legant la excepció d' incompetència territorial. Indica que eren competents per a resoldre el litigi els jutjats de Sabadell, ja que l'actora prestava serveis a Cerdanyola del Vallés, i per ser on està radicat el domicili social de la companyia demandada. Cita la infracció de l' article 10.1 de la Llei reguladora de la jurisdicció social respecte a les normes de competència territorial.

L'article que cita el recurs indica literalment que: 'La competencia de los Juzgados de lo Social se determinará de acuerdo con las siguientes reglas: Con carácter general será juzgado competente el del lugar de prestación de los servicios o el del domicilio del demandado, a elección del demandante.'

No compartim el criteri de l'escrit de impugnació sobre la submissió tàcita, ja que com hem dit en la sentència d'aquesta Sala de 9-03-2012 , recurs 675-2011, no es pot apreciar en el procés laboral. En el mateix sentit la sentència dels TTSSJJ de Castella La Manxa de 1-12-2011 (rec. 1194/2011 ) y 'obiter dicta' la STSJ Castilla León de 3-3-2010 (rec. 183/2010).

Però, tal com també indica l'escrit de impugnació, no pot prosperar la causa de nul litat per incompetència territorial, doncs el que es declara provat en la sentència és la l'actora prestava serveis a Barcelona (Botiga Via Augusta) tal com diu el fet provat segondel que ni tant sols es proposa modificació. Per tant, la elecció per la demandant dels jutjats de Barcelona és conforme a dret i el primer motiu del recurs ha de ser rebutjat.

TERCER.Per la mateixa via de l' article 193 a) de la LRJS , el recurs interessa que s'acordi la nul litat de la sentència, per incongruència 'extra petita', ja que el motiu en el que es basa el magistrat del jutjat social per declarar nul l'acomiadament, ha estat apreciat d'ofici, ja que no és cap dels motius concrets que han estat al legats per la part demandant. Segons el recurrent per la sentència s'incorre en infracció dels articles 97.2 de la LRJS , art. 11.3 de la LOPJ i art. 24 CE .

Refereix que la demandant, a requeriment del magistrat, va concretar l'objecte del litigi en quatre qüestions relatives a la superació dels límits per a realitzar l'acomiadament individual; error inexcusable en el càlcul de la indemnització per acomiadament; falta de justificació de les causes argüides en la carta d'acomiadament i nul.litat per aplicació directa de l' article 53.4 de l'E.T .

Indica que en apartar-se el magistrat de la causa de demanar, ja que ha declarat la nul.litat per manca de posada a disposició a l'actora de la indemnització i per estar en situació de reducció de jornada per guarda legal, s'ha incorregut en incongruència, amb vulneració de l' article 218.1 de la LEC . Cita la sentència del TSJMúrcia de 2-05-2001 , que reprodueix jurisprudència en aquesta matèria.

L'escrit de impugnació del recurs s'oposa també a la segona causa de nul.litat indicant que consta en la mateixa sentència i en la gravació del judici, que el magistrat de instància va plantejar de manera expressa a les parts en la fase de conclusions, per tal que al.leguessin respecte a la incidència de falta de posada a disposició de la indemnització (requisit de l' article 53.1.b ET ), de forma simultània i incondicionada, atenent a què amb posterioritat a la reforma de l' article 53 de l'E.T ., no es podia declarar la nul.litat d'ofici per incompliment de requisits formals. Que en aquest tràmit, no es va expressar en cap cas la possible incongruència per la part demandada.

Respecte al vici de incongruència per declarar la nul.litat de l'acomiadament d'ofici, en base a la constatació de manca de requisits formals de la comunicació extintiva de l'article 53, s'ha resolt per aquesta Sala Social de data 09-12-2010, recurs: 4122/2010en el sentit següent:

'Tampoco puede prosperar la petición de nulidad fundada en una supuesta incongruencia extrapetita; conforme a las previsiones del artículo 218.1 de la LEC 'Las sentencias deben ser claras, precisas y congruentes con las demandas y con las demás pretensiones de las partes, deducidas oportunamente en el pleito. Harán las declaraciones que aquéllas exijan, condenando o absolviendo al demandado y decidiendo todos los puntos litigiosos que hayan sido objeto de debate', señalando el TC, en diversas Sentencias, como la núm. 60/1996, de 15 de abril ( Rec. de Amparo núm. 3337/1993 ), mantiene que 'la incongruencia de las decisiones judiciales, entendida como una discordancia manifiesta entre lo que solicitan las partes y lo que se otorga en aquéllas, concediendo más, menos o cosa distinta de lo pedido, puede llegar a vulnerar el derecho a la tutela judicial reconocido en el art. 24.1 CE , tanto por no satisfacer tal pronunciamiento la elemental exigencia de la tutela judicial que es la de obtener una Sentencia fundada sobre el fondo del asunto sometido al órgano judicial, como por provocar indefensión, ya que la incongruencia supone, al alterar los términos del debate procesal, defraudar el principio de contradicción'.

Igualmente el TS en Sentencias como las de 01-12-1998 y 05-06-2000 , viene manteniendo que dicha obligación 'debe valorarse siempre en términos de comparación entre la pretensión procesal de las partes -lo que hace referencia a sus elementos integrantes de pedir, causa de pedir y hechos constitutivos- y la respuesta o fallo judicial.' Lo que implica, según el mismo Tribunal, 'que el principio de congruencia obliga a los órganos judiciales a decidir conforme a lo alegado, sin que les sea permitido otorgar más de lo pedido, ni menos de lo resistido por el demandado, así como tampoco cosa distinta de lo solicitado por las partes'.

Doctrina jurisprudencial en función de la cual se pueden extraer cuatro tipos distintos de incongruencia , entre los que figura la incongruencia 'extra petitum', que se produce cuando se resuelve sobre cuestiones distintas y ajenas a lo solicitado por las partes, lo que implica una invasión frontal del derecho de defensa contradictorio, privando a los litigantes de la facultad de alegar lo que a su derecho proceda o lo que estimen conveniente a sus legítimos intereses.

Consideraciones las indicadas que trasladadas al caso que nos ocupa ponen de manifiesto que la Sentencia de instancia no incurre efectiva y realmente en incongruencia 'extra petitum', al resolver sobre una cuestión ajena a lo solicitado por las partes, habida cuenta que la declaración de nulidad era procedente de oficio , tal como se deriva del contenido del artículo 53 del ET , declaración que procede sin necesidad alguna de petición de las partes. '

En el mateix sentit desestimatori de la excepció de incongruència es pronuncia la sentència del TSJ, Pais Basc 23-02-2010, recurs: 3179/2009

'En primer lugar hemos de significar que la sentencia no puede ser incongruente por apreciar la falta del requisito formal que ha conducido a la declaración judicial de nulidad del despido desde el momento en que en esta materia no es aplicable el principio de justicia rogada, pues conforme dispone el art. 53.4 ET la autoridad judicial está obligada a la declaración de oficio de la nulidad por incumplimiento por el empresario de los requisitos formales al adoptar la decisión extintiva, de modo que tanto el análisis de esos requisitos como la solución legal impuesta y adoptada por el Juzgador por ausencia de alguno, no precisan alegación previa por las partes.

Si la norma establece en estos términos la facultad judicial, está imponiendo a la empresa en consonancia con aquella, el deber de acreditar la observancia de los requisitos de forma en la adopción de la medida extintiva.Y mientras que la ahora recurrente si desplegó prueba documental bastante para demostrar la puesta a disposición de la indemnización referida en la carta, (incluso del salario correspondiente a la falta de preaviso y de la liquidación económica por fin del contrato), y de que su cuantía se adecuaba al salario de la trabajadora cuando tal extremo no se cuestionó en demanda, no hizo lo propio con el requisito de entrega a la representación de los trabajadores de la comunicación extintiva amortizando el puesto de trabajo de la demandante.

Cumplimiento del requisito al que no alude la comunicación extintiva entregada a la actora, ni consta en ella, ni en ningún otro documento ulterior esa comunicación, ni intentó la empresa demostrar su cumplimiento por otra vía, cuando desde luego no era un hecho conforme puesto que no se admitía en demanda, y ni siquiera en la comunicación de despido la empresa sostenía su observancia.

Desde la perspectiva legal y fáctica en la que debe situarse nuestra apreciación ni es incongruente la decisión judicial, ni genera indefensión a la empresa, que debió probar que en la adopción del acto extintivo se atenía a los condicionamientos legales, y sólo lo logró en parte al no demostrar la entrega de la copia de la comunicación a la representación legal de los trabajadores.

La inobservancia de este requisito como concluye la sentencia del Tribunal Supremo de 18 de abril de 2007, rec. 4781/05 , también invocada en la de instancia, provoca la nulidad de la decisión extintiva conforme a lo establecido en los artículos 53.4 ET y 122.2 LPL , por incumplimientos formales cuya finalidad es evitar el fraude en los límites numéricos del despido objetivo. Ello es así pues en los supuestos de despidos objetivos con amortización de puestos de trabajo, las formalidades a observar por la empresa son tanto la comunicación escrita con expresión de la causa, como la puesta a disposición del trabajador de la indemnización, pero también la entrega de la copia de la carta de despido a los representantes de los trabajadores, requisito este destinado a controlar la distinción institucional entre el despido colectivo y el objetivo, y con ello evitar la utilización indebida del despido objetivo por sobrepasar sus límites cuantitativos. '

En un sentit diferent, la sentència del TS de 8-04-2009 , recurs de CUD núm. 4528-2007, no admet la contradicció per valorar que:

'Se produjo pues un cambio del objeto del proceso por exclusiva voluntad del juzgador de instancia, y con ello una incongruencia ' extra petita ' -- al conceder algo distinto de lo pedido -- en la que en modo alguno incurrió la referencial. Pues una cosa es que el órgano judicial pueda, congruentemente y de acuerdo con nuestra doctrina, aplicar de oficio todas las consecuencias legales propias de la modalidad de despido decidido por la patronal, y otra muy distinta cambiar de oficio el objeto del proceso y aplicar las correspondientes a una modalidad extintiva distinta de la voluntariamente querida por la empresa.

Porque ello sería tanto como afirmar que, ante todo despido verbal (ya se trate de finalización ante tempus de los contratos temporales, ya de ceses basados en contratos sin causa real de temporalidad, ya de falta de llamamientos de los fijos discontinuos, ya de despidos sin causa justificada, pues todos ellos se reconducen al proceso de despido, aunque la LPL lo reserve nominalmente para el 'disciplinario') el juez social está facultado para declarar una nulidad por meros defectos formales y aplicar así las consecuencias que los arts. 53 ET y 122 LPL reservan para los casos en que, habiendo manifestado la empresa su voluntad de extinguir el contrato por causas objetivas, no ha cumplido sin embargo con las exigencias formales de tales preceptos; cuando en realidad lo congruente era, puesto que el juzgador llegó a la convicción de que se había producido un despido verbal -- sobre cuyo acierto no nos corresponde pronunciarnos en fase de contradicción -- aplicar las previsiones del art. 55 ET , que en modo alguno autoriza a declarar la nulidad por defectos formales, y declarar su improcedencia, con todas las consecuencias previstas en el art. 56 ET aunque alguna de ellas no hubiese sido solicitada en la demanda. '

Doncs bé, aplicant la doctrina exposada en el cas concret, es valora que no existeix tal incongruència extra petita, ni de cap classe, doncs el magistrat de instància no va canviar l'objecte del procés, sempre dirigit a impugnar una decisió extintiva per causa objectiva, sinó que valorant els requisits d'aquesta, que no conduien a la nul.litat per manca de forma, atès que és aplicable la reforma laboral de la Llei 3/2012, arriba a la conclusió de nul.litat per trobar-se la demandant en una de les situacions que descriu el mateix article 53-4 de l'ET , com és la guarda legal de fill menor, situació acreditada i que no ha estat discutida per la part demandant.

Per tant, la qualificació de les conseqüències de no declarar la procedència de la extició comunicada per l'empresa era facultat del magistrat de instància, que quedava vinculat per l'apreciació de la circunstància fàctica d'estar l'actora en reducció de jornada per tenir cura de fill i embarassada (fet provat primer i cinquè, no discutits) i que era apreciable d'ofici, segons imposa l' article 53-4 de la LET en concordància amb l ' article 122.2 d) de la Llei reguladora de la jurisdicció social , quan diu que serà nula la decisió extintiva en el cas de: '. d) La de las trabajadoras embarazadas, desde la fecha de inicio del embarazo hasta el comienzo del período de suspensión a que se refiere la letra c), y la de los trabajadores que hayan solicitado uno de los permisos a los que se refieren los apartados 4, 4 bis y 5 del art. 37 del Texto Refundido de la Ley del Estatuto de los Trabajadores , o estén disfrutando de ellos, o hayan solicitado o estén disfrutando la excedencia prevista en el apartado 3 del art. 46 de la misma Ley ; ...'

Es desestima també el segon motiu del recurs.

QUART.El tercer motiu del recurs, per la via de l' article 193 c) de la Llei reguladora de la jurisdicció social , invoca la infracció de l' article 1255 del Codi Civil , i la jurisprudència del TS, indicant que no és aplicable la sentència citada pel magistrat de instància del TS de 28-11-2011 , per tractar-se d'un cas en el que no existeix cap reserva de la treballadora i el document signat és explícit, sense que s'hagi valorat l'existència de cap vici del consentiment. Cita sentències de Tribunals Superiors de Justícia de Castilla- León i Galícia, de 16-02-2011 i 21-05-2010.

En aquest punt s'ha de recordar al recurrent la jurisprudència, que cita correctament la sentència de instància, respecte al valor del document de saldo i quitança. Així la més recent sentència del TS 2127/2013, recurs CUD 1325-2012, de data 27-03-2013 , exposa detalladament sobre el valor que s'ha de reconèixer als documents de saldo i quitança, signats entre empresari i treballador, indicant que:

'Respecto a la eficacia y valor liberatorio del finiquito en sentencia de 22 de marzo de 2011, recurso 804/10 , se consigna que la Salaha señalado que por regla general debe reconocerse a los finiquitos, como expresión que son de la libre voluntad de las partes, la eficacia liberatoria y extintiva definitiva que les corresponden en función del alcance de la declaración de voluntad, que incorporan ( STS 11-11-03, rec 3842/02 , 28-02-00, rec. 4977/98 ; 24-06-98, rec. 3464/97 ; 30-09-92, rec. 516/92 ; 8-11-04, rec. 6438/03 y 21-07-09, rec. 1067/08 ).

Hay que poner de relieve que los vicios de voluntad, la ausencia de objeto cierto que sea materia del pacto, o la expresión en él de una causa falsa, caso de acreditase, privarían al finiquito de valor extintivo o liberatorio, al igual que ocurrirá en los casos en que el pacto sea contrario a una norma imperativa, al orden público o perjudique a terceros, o contenga una renuncia genérica y anticipada de derechos contraria a los artículos 3.5 E.T . y 3 L.G.S.S . y que para evitar, en lo posible, que se produzcan tales situaciones, el trabajador cuenta con los mecanismos de garantía que instrumentan los artículos 49.1 y 64.1-6º E.T . ( STS 21-07- 09, rec. 1067/08 ).

La Sala no ha reconocido valor liberatorio al finiquito en los siguientes supuestos: causa torpe para la extinción contractual ( STS 19-6-90 ); causa ilícita del contrato temporal ( STS 6-7-90 ); sucesivos contratos temporales con firma de finiquito a la finalización de cada uno de ellos ( STS 29-3-93 , 15-2-00 -rec. 2554/99 - 15-11-00 -rec. 663/00 - 18-2-09 -rec. 3256/07 -); contrato eventual seguido de contrato de interinidad, mediando recibo de finiquito ( STS 21-3-01, -rec. 2456/01 -); dos contratos sucesivos sin solución de continuidad mediando recibo de finiquito ( STS 18-9-01, -rec. 4007/00 -); periodo de prueba no pactado por escrito ( STS 5-10-01, -rec. 4438/00 -); finiquito que no contiene expresamente el efecto extintivo de la relación laboral ( STS 25-1-05, -rec. 391/04 -); finiquito con liquidación inferior a la que legalmente correspondía ( STS 13-5-08, rec. 1157/07 - 28-2-00 -rec. 4977/98- y 11-6-01 -rec. 3189/00-); finiquito que establece una renuncia genérica de futuro ( STS 28-4-04 rec. 4247/02 - 11-11-03 -rec. 3842/02- y 19-2-07 -rec. 804/04-); supuesto en el que se han reconocido diferencias salariales por sentencia en fecha posterior a la firma del finiquito ( STS 24-7-00 rec. 2520/99 ); supuesto en el que en el momento de la firma del finiquito el trabajador se encontraba en una especial situación anímica ( STS 21-7-09 -rec. 1067/08 ).

Se ha reconocido valor liberatorio al finiquito en los supuestos siguientes: en cuanto a la extinción de la relación laboral ( STS 26-7-07 rec. 3314/07 -, 26-2-08 -rec. 1607/07 - y 18-11-04 rec. 6438/03 -); en el supuesto de contrato temporal por acumulación de tareas sin especificar cuales eran éstas ( STS 10-11-09 -rec. 475/09 -); en el supuesto de contrato fraudulento ( STS 7-11-04 -rec. 320/04 -, 26-11-01 -rec. 4625/00 y 22-11-04 -rec. 642/04 -).

Respecto a la renuncia de derechos la reciente jurisprudencia de la Sala, STS 21-07-2009, rec. 1067/08 , con cita de las STS de Sala General 28-02-2000, rec. 4977/98 y 28-04-2004, rec. 4247/02 , ha señalado que' una cosa es que los trabajadores no puedan disponer válidamente, antes o después de su adquisición, de los derechos que tengan reconocidos por disposiciones legales de derecho necesario o por convenio colectivo y otra la renuncia o indisponibilidad de derechos que no tengan esa naturaleza, entre los que se encuentran la renuncia del puesto de trabajo y las consecuencias derivadas. Una limitación, al efecto, violaría el derecho concedido por el artículo 49.1 a) y d) E.T . a extinguir voluntariamente su contrato o a conciliar sus intereses económicos con el empleador y, también infringiría la norma común de contratación establecida en el artículo 1256 del Código Civilque únicamente sanciona con nulidad el contrato cuyo cumplimiento quede al arbitrio de una de las partes contratantes'. En el mismo sentido las STS 23-06-1986 , 23-03-1987 , 26-02-1988 , y 9-04-1990 .

La prohibición de renuncia de derechos no impide acuerdos transaccionales que pongan fin a los conflictos laborales, tal como han señalado las STS 24-06-1998, rec. 3464/1997 ; 28-02-00, rec. 4977/1998 ; 11-11-03, rec. 3842/02 ; 18-11-04, rec. 6438/03 y 27- 04-06, rec. 50/05 .

La STS 28-04-04, rec. 4247/02 ha señalado que'el correcto entendimiento de la prohibición que establecen los preceptos citados del E.T. y de la L.G.S.S. exige tener en cuenta los límites que derivan de la recepción en el ámbito laboral de la transacción como medio de poner fin a las controversias laborales ( art. 1809 C.C . en relación con los artículos 63 , 67 y 84 L.P.L .). Los actos de disposición en materia laboral han de vincularse a la función preventiva del proceso propia de la transacción y, aún en ese marco, han de establecerse las necesarias cautelas, como muestra el art. 84.1 L.P.L ., a tenor del cual 'si el órgano judicial estimare que lo convenido es constitutivo de lesión grave para alguna de las partes, de fraude de ley o de abuso de derecho, no aprobará el acuerdo'. Desde esta perspectiva parece claro que el finiquito puede cumplir esa función transaccional, aunque quede al margen, como en el presente caso, de los cauces institucionales de conciliación. Pero para que la disposición sea válida será necesario que el acuerdo se produzca para evitar o poner fin a una controversia ( artículo 1809 C.c .), en la que el derecho en cuestión aparezca como problemático. Por otra parte el objeto de la transacción debe estar suficientemente precisado, como exige el artículo 1815 C.c ., sin que puedan aceptarse declaraciones genéricas de renuncia que comprendan derechos que no tienen relación con el objeto de la controversia ( art. 1815.2 C.c .).

Respecto al control judicial del documento hay que señalar que la Sala ha mantenido que los finiquitos, sin perjuicio de su valor normalmente liberatorio -deducible en principio de la seguridad del tráfico jurídico e incluso de la buena fe del otro contratante- vienen sometidos como todo acto jurídico o pacto del que es emanación externa a un control judicial. Control que puede y debe recaer, fundamentalmente, sobre todos aquellos elementos esenciales del pacto previo -mutuo acuerdo, o, en su caso, transacción- en virtud del cual aflora al exterior y es, con motivo de este examen e interpretación, cuando puede ocurrir que el finiquito pierda su eficacia normal liberatoria, sea por defectos esenciales en la declaración de voluntad, ya por falta de objeto cierto que sea materia del contrato o de la causa de la obligación que se establezca ( art. 1261 C.c ) ya por ser contrario a una norma imperativa, al orden público o perjudique a terceros, ( STS 28-02-00, rec. 4977/98 ; 24-07-00, rec. 2520/99 ; 11-06-08, rec. 1954/07 y 21-07-09, rec. 1067/08 ).'

Aplicant la jurisprudència al cas concret, tampoc es pot acollir el motiu del recurs ja que tal com resulta del fet provat tercer, que tampoc ha proposat modificar el recurrent, la demandada va convèncer a l'actora 'visiblement nerviosa' de què havia de signar els documents de saldo i quitança, posant 'com a condició prèvia per a ser-li lliurat el xec de 9.231,35 euros (suma de la liquidació de parts proporcionals, el salari del mes de desembre i els 15 dies de preavis)'. Aquest fet és suficient per entendre, com fa raonadament el magistrat de instància, que la signatura dels papers no implicava per la demandant un acte de lliure transacció dels drets, més encara quan es troba en una especial situació anímica - descrita - quan se li condiciona a la signatura dels documents el cobrament de la liquidació i la indemnització, i quan a més a més resulta que se li lliura un xec ni no té cap validesa com a instrument de pagament ja que ni consta signat per l'empresa. Per tant, s'ha de desestimar també aquest motiu del recurs.

CINQUÈ.El quart i darrer motiu del recurs, també per la via de l' article 193 c) de la LPL , torna a insistir en la incongruència al legada en el motiu segons del recurs. En aquest punt no nega declarava provada en el fet quart, consistent en què: l'empresa va lliurar un xec a l'actora que no estava signat, cosa que va detectar l'actora hores després, i va telefonar a la Directora de RRHH, qui va ordenar la transferència bancària a la demandant per l'import de 9.231,35 euros, de forma immediata.

Al lega el recurs que el requisit de posada a disposició de la indemnització s'ha de flexibilitzar ja que l'empresa, al ser-li posat de manifest l'error per la treballadora, va ordenar immediatament la transferència, i per tant, s'ha de considerar simultània la posada a disposició. Cita la sentència del TS de 1 de juliol 2010 (R 3439-09) en un cas anàleg i demana que s'apliqui el principi d' equitat contingut en l' article 3.2 del Codi Civil .

Com va declarar la sentència delTS de 2 denovembre de 2005, - que cita les de 17 de juliol de 1.998 , 28 de maig de 2.001 i 23 de setembre de 2005 - 'el requisito de simultaneidad que el precepto exige, vinculando en un mismo momento la entrega de la comunicación escrita con la puesta a disposición de las cantidad legalmente prevista como indemnización en estos supuestos, [comporta] que el trabajador en el momento en que recibe esa comunicación pueda disponer de la referida cantidad', declarando en igual sentido la STS de 26 de julio de 2005 que el mandato legal del artículo 53 del Estatuto de los Trabajadores 'sólo puede entenderse cumplido si, en el mismo acto en que el trabajador se sabe despedido y sin solución de continuidad, sin precisión de otro trámite ni cualquier quehacer complementario, él dispone efectivamente del importe dinerario a que asciende la indemnización que la Ley le confiere.'

Reitera, per no admetre la contradicció, la doctrina anterior la més recent interlocutòria del TS, Social, d'11 de Septiembre del 2013 ( ROJ: ATS 8713/2013) Recurs: 188/2013 , indica: ' En segundo lugar, y, en todo caso, las doctrinas aplicadas por las sentencias son similares en el sentido de entender que puesta a disposición de la indemnización no significa necesariamente entrega, sino que basta que se permita al trabajador hacer efectiva dicha indemnización en cualquier momento inmediato en el que recabe la entrega por cualquiera de los medios de pago legalmente admitidos. Además, no existen pronunciamientos contradictorios, dado que ambas resoluciones en el aspecto aquí debatido son desestimatorias de la pretensión de las demandantes, por lo que la sentencia de contraste no es idónea para viabilizar el recurso de casación para unificación de doctrina, que exige una contradicción entre la resolución judicial que se impugna y sentencias comparables, y dicha contradicción ha de trascender a la parte dispositiva de las sentencias contrastadas, lo que aquí no ocurre ( sentencia 21 de enero de 1993 , entre otras).'

Finalment, la sentència del TS que cita el recurs -1 de juliol del 2010 ( ROJ: STS 4422/2010) Recurs: 3439/2009 - es refereix a la indemnització de 45 dies per any de servei en cas de reconeixement d'acomiadament improcedent per l'empresa, que va ser dipositada al jutjat, advertint aquest fet a l'actora a efectes de tallar els salaris de tramitació, en el termini de 48 hores, supòsit diferent al que aquí es jutja.

Per tant, el compliment estricte de la posada a disposició de la indemnització legal simultàniament en el moment de lliurar la carta d'extinció no es va complir, ja que es lliura un xec sense signatura, que feia imposible, que sense fer altre tràmit -'sin precisión de otro trámite ni cualquier quehacer complementario, él dispone efectivamente del importe dinerario a que asciende la indemnización que la Ley le confiere'- cobres el seu valor. Aplicant la doctrina citada s'arriba a la conclusió de què el magistrat de instància no ha incorregut en la infracció denunciada i ha de ser confirmada la sentència en la seva integritat.

En base als preceptes jurídics citats,

Fallo

Que desestimem el recurs de suplicació interposat per SIMORRA TIENDAS, S.A. contra la sentència dictada pel Jutjat Social 33 dels de Barcelona, en data 17 de juny de 2013 , en les actuacions número 79/2013, iniciades per demanda deduïda per Sofía , en el que ha estat citat el MINISTERI FISCAL i el FONS DE GARANTIA SALARIAL, que declarava la nul litat de l'acomiadament. En conseqüència, confirmem en la seva integritat la sentència dictada.

Condemnem a l'empresa recurrent al pagament de 400 euros en concepte d'honoraris de l'impugnant del recurs de suplicació i a la pèrdua del dipòsit i la consignació per recórrer, quantitats a les que es donarà la destinació legal.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.