Sentencia Social Nº 49/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 322/2006 de 05 de Enero de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

E.P.U.

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LM. SR. FÉLIX V. AZÓN VILAS

Barcelona, 5 de gener de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 49/2007

En el recurs de suplicació interposat per Rubén a la sentència del Jutjat Social 12 Barcelona de data 27 de Setembre de 2005 dictada en el procediment núm. 401/2005 en el qual

s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Institut Nacional de la Seguretat Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 02 de Juny de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 27 de Setembre de 2005, que contenia la decisió següent:

" Que desestimando la demanda formulada por D. Rubén

contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL debo absolver y

absuelvo a éste de las pretensiones formuladas en su contra."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1º-. El demandante, nacido el 7-9-40, tiene reconocida la incapacidad permanente total, derivada de enfermedad común, por resolución del INSS de 31-5-02. La patología que dió lugar al reconocimiento de esta incapacidad fué la siguiente: cardiopatía isquémica; angina de reposo prolongado; lesión severa D.A. proximal y 1ª diagonal; ACTP y STENT sobre DAP y ACTP sobre 1ª diagonal; angor de esfuerzo; HTA; cardiopatía hipertensiva; dislipemia; diabetes mellitus II.

2º-. El 2-03-05 presentó ante el INSS solicitud de revisión por agravación, que fue denegada mediante resolución de 7-4-05, contra la que interpuso reclamación previa, siendo también desestimada por nueva resolución de 11-5-05, quedando agotada la vía administrativa. En la tramitación del expediente administrativo fue reconocido por ICAM, que emitió dictamen el 22-3-05.

3º-. Acredita en la actualidad la siguiente patología: la misma que determinó el reconocimiento de la IPT el 31-5-02.

4º-. La base reguladora de la prestación que reclama es de 649,80 Euros.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant - Rubén - va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària I.N.S.S (Institut Nacional de la Seguretat Social) que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- Pel demandant es planteja recurs de suplicació contra la Sentencia que desestima declarar-lo afectat d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna per agreujament de les lesions que va acreditar la seva situació d'incapacitat permanent total. L'objecte del recurs és revisar els fets provats de la sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191 , b) i c) de la Llei de procediment laboral.

Segon.- El demandant postula la modificació del fet provat tercer de la relació fàctica, que es refereix a les lesions que pateix, i proposa un nou text que digui: " Acredita actualment la patologia de cardiopatia isquèmica. Dos intervencions sobre la DA ( ACTP más stent). Clínica d'angor d'esforç FE 66%. Antiga fractura suprcondilea oberta tipus I en el genoll dret, amb limitació funcional malgrat l'artrodesi. Trastorn psiquiàtric no tractat. Espirometria FEVI/FVC 38%, restricció lleugera-obstrucció moderada. Psoriasi cutània molt estesa". Basa la modificació en la prova pericial mèdica de les parts.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté de forma reiterada i constant, que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja què aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 . En el cas present l'esmena al tercer fet provat que postula la part, es basa en proves mèdiques que el titular judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per al demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial al examinar la prova practicada i entendre que la del demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques practicades, ja què no està obligat a subjectar-se al seu dictamen en aplicació de l'article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral .

En aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest objecte de recurs,

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l'article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social i al.lega en síntesi, amb cita de jurisprudència, que concorren les condicions exigides, atès que les lesions que presenta el demandant s'han agreujat i n'han aparegut de noves que li impedeixen en el seu conjunt la realització d'esforços lleus i desplaçaments.

L'article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar la existència d'una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, en relació amb el treball per compte d'altre que ha de dur a terme, en connexió amb l'article 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , que estableix els diferents graus d'incapacitat. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de tentabilitat i rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normes laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta el recurrent per a ser creditor de la incapacitat absoluta que postula, el tercer fet declarat provat de la relació fàctica no modificat, reflecteix un conjunt de patiments importants però no amb l'entitat severa necessària per a comportar incidència funcional combinada que redueixin de forma significativa la seva habilitat per a dur a terme qualsevol activitat lucrativa amb normalitat, tan per compte d'altre o pròpia, ja què la patología cardíaca isquèmica és moderada i la limitació funcional del genoll impedeix la deambulació i bipedestació mantingudes, de manera que no impedeixin treballar amb normalitat i habitualitat amb el mínim d'eficàcia i professionalitat exigible a qualsevol treballador per compte d'altre en treballs sedentaris o que no requereixin esforços moderats. Per tant s'ha de desestimar aquest motiu ja que no concorren les condicions exigides per l'article 137.5 de la Llei General de la Seguretat social ( RD legislatiu 1/1994 ) per a declarar la situació d'incapacitat permanent absoluta, atès que, si be les lesions cardíaques que patia no s'han modificat i en consten d'altres, en el seu conjunt no revesteixen suficient entitat per a declarar- lo en situació d'incapacitat absoluta, i no és d'aplicació l'article núm. 137.5 en relació amb l'article núm. 143 de la Llei General de la Seguretat Social .

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes legals esmentats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat pel Don. Rubén contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 12 de Barcelona de 27 de Setembre de 2005, dictada en el procediment núm. 401/2005 , seguit a instància del citat recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social i la confirmem en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.