Sentencia Social Nº 5013/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 880/2004 de 30 de Junio de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 08019 - 44 - 4 - 2004 - 0005053

fc

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓN SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 30 de juny de 2006

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 5013/2006

En el recurs de suplicació interposat per Paula a la sentència del Jutjat Social 26 Barcelona de data 6-6-05 dictada en el procediment núm. 880/2004 en el qual s'ha recorregut

contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓN SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 17-12-04 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 6-6-05 , que contenia la decisió següent:

"Desestimando las pretensiones de la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por Dª Paula contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS), debo absolver y absuelvo a la entidad demandada de las pretensiones contra ella ejercitadas con confirmación de la resolución impugnada".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- Dª Paula , nacida el día 27-09-1949, con DNI nº NUM000 se encuentra afiliada a la Seguridad Social con el nº NUM001 (hecho no controvertido).

2.- La demandante inició un proceso de incapacidad temporal el día 13 de junio de 2002, agotando el subsidio el día 12 de diciembre de 2003. Tramitado el correspondiente expediente administrativo, fue reconocida médicamente, emitiéndose dictamen por la UVAMI en fecha de 1 de septiembre de 2004 con el siguiente resultado: "trastorno distímico, síndrome fibromiálgico, insuficiencia venosa extremidades inferiores". Fue dictada resolución por la Dirección Provincial del INSS, con fecha 2 de noviembre de 2004 por la que se declaraba a la parte demandante no afecta de incapacidad permanente en ninguno de sus grados (folio nº 39).

3.- Contra dicha resolución fue interpuesta la oportuna reclamación en vía previa, que fue desestimada por resolución de fecha 24 de noviembre de 2004 por los mismos motivos que la primitiva.

4.- La profesión habitual de la actora es la de cocinera.

5.- La demandante acredita el período mínimo de cotización para causar derecho a la prestación. La base reguladora no controvertida de la prestación, de ser estimada la demanda, asciende a la cantidad de 918,01 euros mensuales y efectos desde el día 12 de diciembre de 2003 para el caso de la incapacidad permanente absoluta, y desde el día 3 de noviembre de 2004, para el supuesto de la total.

6.- La demandante padece síndrome fibromiálgico, artrosis en diversas localizaciones sin afectación funcional, trastorno distímico moderdo predominando la sintomatología ansiosa, dislipemia en tratamiento e insuficiencia venosa en extremidades inferiores leve en tratamiento.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària el qual no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segón.- En primer lloc postula la revisió del fet provat sisè de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa que postula de què pateix trastorn depressiu major crònic i trastorn d'ansietat amb agorafòbia crònic, amb crisi de pèrdua de consciencia, desmais i caigudes al carrer. Dislipèmia en tractament, i insuficiència venosa lleu de les extremitats inferiors en tractament. Basa la modificació en els informes mèdics que cita.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala, dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal t laboral y l' article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 . En el present cas l'esmena al sisè fet provat que postula la part es basa en certificats mèdics que l'òrgan judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. Per aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, núm. 5 i subsidiàriament l'article 137.4 en relació amb l'article núm. 136.1 actual de la Llei general de la Seguretat Social (LGSS .), el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. També considera que la sentència infringeix la doctrina jurisprudencial que cita, perquè el trastorn depressiu major la impossibilita per a tot tipus d'activitat assalariada o al menys per les fonamentals tasques de la seva professió.

L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concorrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes ) manté que la calificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normas laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment aceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas psíquiques, neurològiques'` i físiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions que pateix la demandant no es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent ni total ni menys absoluta, atesa l'entitat moderada del trastorn distímic amb simptomatologia ansiosa. La síndrome fibromialgica i l'artrosi no s'han valorat quant a la seva intensitat, i la insuficiència venosa de les extremitats inferiors és lleu i en tractament, com la dislipèmia. No consta que el conjunt de patologies limitin la recurrent per a les tasques de la seva la professió habitual de cuinera, sense perjudici de què si causa brots, requereixen un tractament puntual inhabilitador pel treball, però no de forma permanent. Per tant es considera que no és d'aplicació ni s'infringeix l' article núm. 137.4 o 5 de la Llei General de la Seguretat Social , raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Doña. Paula contra la Sentència de 6 de juny de 2005 dictada pel Jutjat Social núm. 26 de Barcelona en el procediment núm. 880/2004 seguit a instància de la Sra. recurrent contra l'Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar un recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.