Sentencia Social Nº 5035/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 2711/2008 de 19 de Junio de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL PURCALLA BONILLA

Barcelona, 19 de juny de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 5035/2009

En el recurs de suplicació interposat per Crescencia a la sentència del Jutjat Social 22 Barcelona de data 15 de novembre de 2007 dictada en el procediment núm. 656/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la

Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 17 de setembre de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 15 de novembre de 2007 , que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda interpuesta por Crescencia debo absolver y absuelvo de la misma al demandado Instituto Nacional de la Seguridad Social".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Crescencia , nacido el 15 de enero de 1958 con se encuentra afiliado en el Régimen General de la Seguridad Social, por consecuencia de servicios prestados como oficial textil hiladora.

SEGUNDO.- Por resolución de fecha 7 de junio de 2007, dictada por el INSS se acordó no declarar a Crescencia en situación de Invalidez Permanente en grado alguno, tras ser valorada por la Unidad de Valoración Médica de Incapacidades en fecha 15 de mayo de 2007. Tal pronunciamiento fue ratificado, tras la oportuna reclamación administrativa efectuada por Crescencia .

TERCERO.- La base reguladora para la prestación solicitada por Crescencia es de 843,67 euros

CUARTO.-. Crescencia padece las siguientes patologías:

Tendinopatia del manguito de los rotadores del hombro derecho.

Fractura del radio derecho.

Limitación del codo derecho.

Depresión y ansiedad.

Tendinopatia de supraespinosos.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral , el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat quart de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa que digui que pateix : " Tendinopatia del manegot dels rotadors de l'espatlla dreta. Fractura del coll de la cúpula del radi dret i limitació a la mobilitat del colze dret. Trastorn d'ansietat generalitzat amb agorafòbia." Basa la modificació en el informes i proves tècniques mèdiques que cita.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l' article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 .

En el cas present la modificació fàctica que postula és pràcticament coincident amb l'establerta en la sentència, de manera que no observem error greu de constatació de les lesions, sense perjudici de la incidència de la entitat de les lesions i les limitacions que comporten referides a la professió habitual que és matèria de valoració. Per tant es desestima aquest objecte de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, 4 de la Llei general de la Seguretat Social , el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny , d'aplicació per Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Argumenta que postula la incapacitat permanent total atès que en l'acte del judici va desistir del grau d'absoluta de la pretensió, i que les lesions relacionades amb la seva professió d'oficial tèxtil filadora la impossibiliten, degut a què la tendinopatia del supraespinós dret dificulta el balanç articular de tota l'extremitat superior dreta perquè els moviments d'abducció i rotació interna no superen els 80º en mobilitat passiva i s'ha de tenir en compte l'exigència professional de mobilitat repetitiva. Fa notar que la pericial de l'INSS. es refereix a la mobilitat de l'espatlla esquerra quan la lesió la pateix a l'espatlla dreta de forma que s'ha de considerar que no la desvirtua amb el seu informe. Fa referència a la fractura del coll de la cúpula del radi dret i la limitació de la mobilitat que no es te en compte i al quadre psiquiàtric, per concloure que el conjunt de la patologia li impossibilita la mobilitat repetitiva dels braços treballant en telers, el funcionament dels quals ha de controlar, nuant fils i reparant els que es trenquen amb un nus nou, en postura de bipedestació i sobrecàrrega de les extremitats superiors, fent notar que és persona destra i la limitació de mobilitat la pateix a l'espatlla i colze dret.

L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes ) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que tot i que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixen d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques i psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions que consten en la relació fàctica no modificada consisteixen en tendinopatia de supraespinosos, tendinopatia del manegot dels rotadors de l'espatlla dreta, fractura del radi dret, limitació del colze dret, Depressió i ansietat. Entenem que el grau d'intensitat del conjunt de patologies físiques i psíquica declarades provades judicialment que no s'han pogut modificar, tenen una entitat i intensitat moderada atenent també les manifestacions en el recurs de la mateixa recurrent que remet als informes de l'ICAM., i a la reducció de mobilitat global en els últims graus.

Contràriament a les manifestacions de la sentència de la instància entenem que els requeriments de la professió de la recurrent de filadora del tèxtil requereixen efectivament la mobilitat de les extremitats superiors i la bipedestació, atès que la categoria professional és fet conforme i correspon valorar les limitacions funcionals en base als requeriments coneguts i notoris de la categoria, sense haver d'estar a les concretes exigències del lloc de treball que ocupava. Així ho ha entès la doctrina jurisprudencial en interpretar el concepte de 'professió habitual' establert en l' article núm. 137 de la LGSS . en dir que la STS 17-1-1989 (RJ 1989259 ), «la profesión habitual no es esencialmente coincidente con la labor específica que se realice en un determinado puesto de trabajo sino aquella que el trabajador está cualificado para realizar y a la que la empresa le haya destinado o pueda destinarle», cosa que significa tenir en compte totes les tasques que fes abans del fet causant, sinó totes les que integren objectivament la seva professió. Relacionant les seqüeles moderades del conjunt de les patologies , la recurrent no es troba limitada de forma total per a dur-les a cap.

Per tant, per aquests raonament considerem que no és d'aplicació l' article núm. 137.4 de la Llei General de la Seguretat Social , raó per la qual hem de desestimar aquest objecte del recurs i confirmar la decisió de la instància.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Doña. Crescencia contra la Sentència de 15 de novembre de 2007 dictada pel Jutjat Social núm. 22 de Barcelona en el procediment núm. 656/2007 i seguit a instància de Doña. Crescencia contra l' INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, i que confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l' article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.