Sentencia SOCIAL Nº 5185/2018, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 3294/2018 de 05 de Octubre de 2018

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

EL

Recurs de Suplicació: 3294/2018

IL LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL LM. SR. FRANCISCO JAVIER SANZ MARCOS

IL LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 5 d'octubre de 2018

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 5185/2018

En el recurs de suplicació interposat per Caixabank, S.A. a la interlocutòria del Jutjat Social 6 Barcelona de data 6 de noviembre de 2017, dictada en el procediment Demandes núm. 858/2012 en el qual s'ha recorregut contra la part Dolores y otros, ha actuat com a ponent l'Il lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer.En fase d'execució de sentència i en data 28 de juliol de 2017, es dictà interlocutòria, la part dispositiva de la qual és com segueix:

'Dispongo la EJECUCIÓN PARCIAL DE LA SENTENCIA dictada en estas actuaciones, en relación al pronu nciamiento de condena del interés moratorio del 10% conforme a la privbisión del artículo 29.3 del Estatuto de los trabajadores en cuanto al débito salarial, que al no ser impugnado ha devenido firme.

Se requiere a las partes a fin de que en PLAZO DE DIEZ DIAS y de conformidad con los parámetros fijados en la presente resolución aporten propuesta de liquidación de intereses. '

Segon.Contra aquesta interlocutòria ambdues parts van interposar recurs de reposició que es van impugnar respectivament i realitzats els tràmits legals pertinents , van quedar les actuacions pendents de resolució i es va resoldre per interlocutòria de data 6 de novembre de de 2017, la qual va desestimar ambdós recursos.

Tercer.Contra aquesta interlocutòria la part demandada Caixabank va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària i el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Contra la interlocutòria del jutjat social, es presenta recurs de suplicació, havent-se estimat prèviament el recurs que queixa, mitjançant interlocutòria d'aquesta Sala de 16- 02-2018, contra la decisió de no estimar cap recurs.

La part demandant va instar la execució parcial de la sentència, respecte als interessos de l' art. 29.3 ET, que són objecte de la condemna parcial de la sentència, que ha calculat, des del mes de maig de 2005, per valor global, segons detall, de 2.388.775,86 euros. A la pretensió efectuada s'ha oposat la part condemnada, i s'ha dictat interlocutòria del jutjat, confirmada en reposició.

La Caixa demandada, recurrent en suplicació, presenta recurs contra la interlocutòria del jutjat social (que estima en part la pretensió d'execució parcial disposa requerir a les parts per tal que de conformitat amb els paràmetres que determina la resolució, aportin proposta de liquidació d'interessos per mora de l' art. 29.3 ET, relatius a la condemna de la sentència parcialment ferma) amb la formulació de tres pretensions: a) principal: que es declari que no s'han meritat els interessos de l'art. 29.3 en aquest procediment; b) subsidiàriament, que es fixi l'inici del còmput en el dia 23 de setembre de 2014, data en que la part actora va fixar definitivament les seves pretensions econòmiques, quedant fixats en 283.562,74 euros; i c) més subsidiàriament, que l'inici del còmput sigui el dia 28 de novembre de 2011, data de la interpel lació extrajudicial dels actors, en reclamació de les quantitats finalment concedides, i que ascendirien a 1.051.302,60 euros, segons detall individual que calcula.

El recurs de suplicació, que ha estat impugnat per l'adversa, es proposa amb un únic motiu, plantejat per la via de l' art. 193 c) de la LRJS, i denuncia la interpretació errònia de l' art. 29.3 ET, en relació a la doctrina unificada en matèria d'interessos amb cita de la STS de 24-02-2015, recurs 547/2014, i les altres que al llarg de la mateixa sentència.

SEGON. Partim de què la sentència que s'executa només en part, dictada en les actuacions 858/2012 i 872/2012, de data 10 de desembre de 2015, va estimar les demandes acumulades, condemnant a l'empresa demandada a pagar a la part actora unes quantitats líquides i determinades en concepte de complement de residència, i unes altres, en concepte de aportació al pla de pensions.

Que en la part dispositiva de la sentència es condemna també a la part demandada al pagament de l'interès legal de l' art. 1108 del Codi Civil i de l' art. 576 LEC, així com la interès del 10% conforme a la previsió de l'art. 29.3 de l'Estatut dels Treballadors, respecte al dèbit salarial.

La execució parcial que s'insta per la part actora, és únicament respecte al dèbit salarial (complement de residència) que no ha estat impugnat en via de recurs de suplicació. I per tant, la sentència és ferma en aquest punt de la condemna al pagament de l'interès del 29.3.

A partir d'aquesta constatació ha de decaure la pretensió principal de la part recurrent, atès que, com implícitament s'admet, no es va formular recurs de suplicació contra la quantia salarial objecte de la condemna (complement de residència) ni contra la condemna als interessos per mora de l'art. 29.3, de l'Estatut dels Treballadors, que ara s'executen.

L'execució ha de ser despatxada segons el títol executiu, en els propis termes, conforme al que imposa l' art. 18-2 LOPJ, 239-2 i 3, art. 242 de la LRJS, en relació als articles 575 i següents de la LEC, i per tant, en via executiva no es pot deixar sense efecte la condemna expressa als interessos, que ha estat consentida per la part demandada.

En conseqüència, el que no ha plantejat en via de recurs contra la sentència no es pot ara al legar contra l'execució del títol, que respecte a la condemna als interessos del 29.3 ET és ferm.

TERCER. Subsidiàriament, es formula la pretensió de què el dies a quo pel còmput dels interessos de l' art. 29.3 ET es fixi en el dies que alternativament proposa: En primer lloc, el dia 23 d'octubre de 2014, data en el que la part actora va modificar la quantificació de la seva demanda, concordant-la per primera vegada amb l'empresa demandada.

El recurs destaca que la determinació del deute va passar per diversos i tortuosos procediments, ja que es van resoldre diversos conflictes col lectius previs: maig 2006, i 2007, això com el desembre de 2010, STS que va revocar la sentència de l'Audiència Nacional. Que les paperetes de conciliació dels demandants no es van interposar el setembre de 2011, i la demanda judicial el 2012. Que els judicis es van suspendre i el novembre de 2013, es va ampliar la demanda, i també es va instar l'acumulació de les actuacions, havent-se senyalat data de judici pel mes d'octubre de 2014 i que es va dictar sentència el desembre de 2015. El recurs, al lega que no és responsabilitat de la demandada la dilació del procés. I també raona l'empresa, que en l'acció de concordar les quantitats, es van extreure per la part actora, les que ja havien estat cobrades com a complement de residència, i també altres conceptes com plus extrasalarials. Que la sentència condemna al pagament del complement de residència com a concepte salarial, el 10 de desembre de 2015, sense que es pugui considerar que les dilacions del procés en cap cas siguin atribuïbles a la part demandada. Al lega la jurisprudència respecte als interessos de l' art. 29.3 de l'ET, amb cita de les SSTS de 18 de juny de 2013, recurs 2741/2012, i la de 29 d'abril de 2013, recurs 2554/2012.

En aquest punt hem de tenir en compte que la jurisprudència més recent, i anterior a la sentència dictada, ja va establir un diferent criteri - objectiu - respecte a l'aplicació del precepte de l' art. 29.3 de l'E.T., respecte al 10 % d'interès en les condemnes al pagament de quantitats de naturalesa salarial.

Així la sentència del TS de 24-02-2015, ROJ: STS 989/2015 - ECLI:ES:TS:2015:989 recurs: 547/2014, explica la modificació jurisprudencial raonant el següent:

'1. Por lo que se refiere a la segunda de las cuestiones controvertidas, es decir la reclamación de los intereses del 10 por 100 por demora en el pago de la cantidad reclamada, en aplicación del artículo 29.3 del ET , igualmente procede su estimación, al ser la correcta la doctrina contenida en la sentencia de contraste, que se acomoda a la doctrina más reciente sentada al respeto por esta Sala, y que resume así la sentencia de 14 de noviembre de 2014 (rcud. 2977/2013 ) :

'3. Tradicionalmente se mantuvo que el recargo por mora del art. 29.3 ET únicamente cabía imponerlo cuando la realidad e importe de la retribución no satisfecha fuesen pacíficamente admitidos por las partes -esto es, cuando se tratara de cantidades exigibles, vencidas y líquidas, sin que la procedencia o improcedencia de un abono se discutiera por los litigantes, excluyendo la mora cuando lo reclamado como principal es problemático y controvertido ( STS/4ª de 7 mayo 2004 -rcud. 717/2003 -, 17 noviembre 2005 -rcud. 290/2005- y 6 noviembre 2006 -rcud. 1990/2005-, entre otras)-.

4. No obstante, nuestra más moderna doctrina ha acogido el cambio doctrinal experimentado en la doctrina de la Sala 1ª de este Tribunal Supremo, en relación con lo dispuesto en los arts. disponen los arts. 1100 , 1101 y 1108 del Código Civil (CC ), haciéndose eco de ' la existencia de la diversidad de grados de indeterminación de las deudas ' ( STS/1ª de 19 febrero 2004 -rec. 941/1998 -). De este modo se abandona el automatismo en la aplicación del criterio 'in illiquidis non fit mora'.

Esta doctrina civilista fue aplicada por nuestra Sala 4ª a aquellos casos en que se trataba de tener en cuenta los efectos de la mora ex art. 1108 CC ( STS/4ª de 30 enero 2008 -rcud. 414/2007 -, 10 noviembre 2010 -rcud. 3683/2009- y 23 enero 2013 -rcud.1119/2012-) y extendida al art. 29.3 ET ( STS/4ª de 29 junio 2012 - rcud. 3739/2011 -y 8 febrero 2010 (rcud. 4353/2008).

Se ha puesto de relieve así la necesidad de remediar el negativo efecto que los criterios tradicionales provocaban al dejar la aplicación de los intereses moratorios en manos del propio deudor, a quien ' le bastaba con negar la deuda o discutir la cantidad reclamada para hacerla indeterminada '. Como recuerda la STS/4ª de 8 febrero 2010 antes citada, ' este moderno criterio da mejor respuesta a la naturaleza de la obligación y al justo equilibrio de los intereses en juego, y, en definitiva, a la plenitud de la tutela judicial, tomando como pautas de razonabilidad el fundamento de la reclamación, las razones de la oposición, la conducta de la parte demandada en orden a la liquidación y pago de lo adeudado y las demás circunstancias concurrentes, por lo que la solución exige una especial contemplación de las circunstancias del caso enjuiciado '.

5. Finalmente, en nuestra STS/4ª de 17 junio 2014 (rcud. 1315/2013 ) hemos clarificado la doctrina para despejar las dudas que las excepciones pudieran haber introducido en la línea jurisprudencial seguida. Para lo cual sostenemos que, si bien el interés referido por el art. 1108 CC ' tiene una naturaleza claramente indemnizatoria, lo que se pone de manifiesto en el hecho de que su importe se limite al legal del dinero, garantizando así la cuando menos legal -ya que no real- 'actualización' del débito que haya de satisfacerse, fuese o no discutible su posible devengo ', el interés fijado por el art. 29.3 ET parece generar la duda sobre ' una finalidad sancionadora para el empresario incumplidor '. Duda aquella que despejamos al observar cómo ' el primitivo Estatuto de los Trabajadores fue promulgado, con el mismo texto que el vigente a fecha de hoy, los datos oficiales proclamaron una inflación considerablemente más alta [15,592 para 1979; y 15,213 % para 1980], aunque el interés legal del dinero fuese en las mismas fechas bastante menor [4%], lo que excluye que en el ánimo del legislador pudiera haber influido aquella intención 'sancionadora', sino más bien ofrecer una cierta seguridad jurídica y una compensación por demora que superase la civil '.

Abundamos en esa línea al acudir al examen de los trabajos parlamentarios previos, ' pues si bien el Proyecto de Ley era una simple remisión al régimen del Código Civil ['El interés por mora en el pago del salario será el exigible en las obligaciones civiles'], el texto ofrecido por el dictamen de la Comisión -con mejora de los derechos de los trabajadores, al decir de la enmienda 21 de CD- ya hacía referencia a que en caso de mora en el pago del salario 'el empresario deberá indemnizar al trabajador' en la cantidad que se fijase en convenio colectivo o en su caso la jurisdicción competente, 'que tendrá en cuenta el importe de la remuneración, cargas familiares y causas que hubieran motivado el retraso'. Pero lo cierto es que el texto definitivamente aprobado -tras la enmienda 509 del PCE- fue la de establecer la cantidad fija del diez por ciento de lo adeudado, que es la consecuencia que en la actualidad sigue vigente '.

Todo ello nos lleva a concluir que, ' tratándose de concretas deudas salariales la solución ofrecida por el legislador -ex art. 29.3ET - ha de operar también de forma objetiva, sin tener en cuenta ni la posible razonabilidad de la oposición empresarial a su pago, ni que en los concretos periodos económicos esa cifra -diez por ciento- sea superior o inferior a la inflación. Y ello es así -consideramos-, tanto porque el mandato legal se expresa de forma imperativa y sin condicionamiento alguno ['El interés por mora en el pago del salario será el diez por ciento de lo adeudado']; cuanto por el importante elemento interpretativo -ya aludido- que significan los trabajos parlamentarios previos 'para desentrañar el alcance y sentido de las normas' [ SSTC 108/1986, de 29/Julio , FJ 13 ; 109/1998, de 29/Mayo , FJ 2 ; 15/2000, de 20/Enero, FJ 7 ; y 90/2009, de 20/Abril , FJ 6], en los que claramente se pone de manifiesto -en este sentido, la Enmienda 21, de CD- la intención de mejorar para los trabajadores el régimen civil común de la mora en el incumplimiento de las obligaciones, que contemplaba un interés legal más bajo que la inflación y que además se aplicaba con todas las limitaciones que ofrecía la interpretación tradicional de la regla 'in iliiquidis'; y muy probablemente se hizo así por atender a los valores en juego -la relevancia vital que el salario tiene para el trabajador- y por considerar que no sólo era aconsejable ofrecer seguridad jurídica, sino de alguna manera limitar controversias que pudieran comprometer el sustento del empleado '.

6. En suma, tratándose de créditos estrictamente salariales han de ser compensados con el interés referido en el art. 29.3 ET , se presente o no 'comprensible' la oposición de la empresa a la deuda.

7. Somos conscientes que de esta doctrina nos hemos apartado en nuestra STS/4ª de 29 abril 2013 -rcud. 2554/2012 -, donde se excluyeron los intereses moratorios del ET argumentando el 'tortuoso' camino que llevó al reconocimiento del plus, sujeto a un conflicto colectivo; y en la STS/4ª de 18 junio 2013 -rcud. 2741/2012 -, en materia de horas extraordinarias en el sector de seguridad que ponía de relieve la 'enorme litigiosidad' producida en cuestión tan 'esencialmente controvertida' y determinante de dos sucesivos Conflictos Colectivos. Pero se trataba en ambos casos de situaciones que ofrecían una excepcional singularidad y complejidad del tema que había requerido previos conflictos colectivos interpretativos, con un azar procesal que incluso se llega a calificar de 'tortuoso', de manera que sus decisiones más que romper con la doctrina general lo que hicieron fue representar una excepción confirmatoria de la propia regla'.

QUART. El gir jurisprudencial exposat en la sentència parcialment transcrita, s'ha anant consolidant en la doctrina posterior, de manera que podem citar sentències del TS més recents que la reiteren. Així, la STS de 09-05-2018, recurs 2841/2016, exposa:

'Además, y por lo que toca al interés por mora, no hay que olvidar que '...la convicción actual de la Sala es que tratándose de concretas deudas salariales la solución ofrecida por el legislador -ex art. 29.3 ET - ha de operar también de forma objetiva, sin tener en cuenta ni la posible razonabilidad de la oposición empresarial a su pago, ni que en los concretos periodos económicos esa cifra -diez por ciento- sea superior o inferior a la inflación. Y ello es así -consideramos-, tanto porque el mandato legal se expresa de forma imperativa y sin condicionamiento alguno ['El interés por mora en el pago del salario será el diez por ciento de lo adeudado']; cuanto por el importante elemento interpretativo ... que significan los trabajos parlamentarios previos 'para desentrañar el alcance y sentido de las normas' [ SSTC 108/1986, de 29/Julio , FJ 13 ; 109/1998, de 29/Mayo , FJ 2 ; 15/2000, de 20/Enero, FJ 7 ; y 90/2009, de 20/Abril , FJ 6], en los que claramente se pone de manifiesto -en este sentido, la Enmienda 21, de CD- la intención de mejorar para los trabajadores el régimen civil común de la mora en el incumplimiento de las obligaciones, que contemplaba un interés legal más bajo que la inflación y que además se aplicaba con todas las limitaciones que ofrecía la interpretación tradicional de la regla 'in iliquidis'; y muy probablemente se hizo así por atender a los valores en juego -la relevancia vital que el salario tiene para el trabajador- y por considerar que no sólo era aconsejable ofrecer seguridad jurídica, sino de alguna manera limitar controversias que pudieran comprometer el sustento del empleado' ( SSTS 17/06/14 -rcud 1315/13 -; 14/11/14 -rcud 2977/13 -; y 16/03/17 -rco 117/16 -).'

CINQUÈ. Exposat el criteri jurisprudencial, que aplica amb caràcter bàsicament 'objectiu' el recàrrec per mora de l' art. 29.3 ET, i atès que la sentència és ferma en aquest punt, no podem estimar la pretensió principal de la part recurrent.

No obstant això, també advertim que el cas que ens ocupa guarda una identitat de raó amb la excepcionalitat que es va valorar en el supòsit del litigi dels vigilants de seguretat, referit en les sentències del TS de 29-04-2013, RCUD 2554/12 i 18-06-2013, RCUD 2741-2012, ja que també en aquest litigi ha existit una dilació vinculada la fons de la qüestió reclamada, estant a l'espera de resolució de demandes de conflicte col lectiu, amb llargs processos que han donat lloc a la suspensió del procediment, per causes de fons alienes a les parts, i altres dirigides a fixar amb criteris comuns l'import del deute, a banda de les dilacions òbviament lligades a la dificultat del procés (inclosa acumulació d'actuacions)

La negociació entre les parts sobre les quanties reclamades, també ha estat llarga negociació i com consta i no ho nega l'impugnant,no va ser fins a la data que planteja l'empresa, dia 23 d'octubre de 2014, en què la demanda es va aclarir en els termes en què es va fixar el contingut del plus de residència reclamat com a concepte salarial. Era en aquella data quan es podia interpretar que l'empresa havia de fer efectiu el deute, per tenir elements de quantificació objectiva. En aquest sentit, és aplicable també la doctrina jurisprudencial que determina que el dia inicial del còmput de l'interès de l' art. 29.ET, és el moment en què havia de ser pagada la quantitat deguda, segons es planteja en la STS de 11-07-2012, RCUD 3479/2011, que correctament cita la magistrada del jutjat social, quan indica que el dies a quo dels interessos moratoris, no es pot confondre amb el dia en què es genera l'interès legal (sentència que fixa la quantitat) i els de l' art. 29.3 ET, es genera quan devia ser abonat i no ho va ser, constituint el seu dies ad quem o dia final del deute, aquell en què queda fixat conceptualment i quantitativament, en la sentència, moment en que es generen els interessos de l' art. 576 de la LEC, que tenen una diferent naturalesa jurídica. Els interessos de l'art. 29.3 són per incompliment de la obligació de pagar una quantia salarial i tenen la base en el retard en el compliment de la obligació per part del deutor.

Si bé és cert que la moderna doctrina jurisprudencial, no exigir el carácter líquid de la quantia a reclamar, i estableix la necessària condemna als interessos per mora del impagament del salari amb carácter objectiu, des del momento en què el creditor exigeix el deute, encara que sigui menor al que es concedeix ( STS I 09/02/07 -rec. 4820/99 -, 31/05/06 Ar. 3323 , 20/12/05 Ar. 286 , 30/11/05 Ar. 200679 , 03/06/05 - rec. 4719/98-, 15/04/05 Ar. 3242 y 05/04/05 -rec. 4206/98 '.), situant el dia inicial del còmput, des de la interpel lació judicial, en el cas que ens ocupa, tant les diferències entre la quantia inicial com les vicissituds tortuoses i dificultats del procés dirigides a la determinació del deute, han de conduir a aplicar la doctrina que de forma excepcional hem destacat més amunt, i acollir la pretensió de l'empesa de fixar el dia inicial del còmput en el moment en què es van acordar per les parts els imports que haurien de prosperar, d'estimar-se la demanda, aclarida la pretensió de la part actora, ja que des d'aquell moment l'empresa era creditora del deute.

I atès que la part contraria no s'oposa concretament al càlcul que ha proposat la recurrent, entenem que ha de ser estimat el recurs, en la seva pretensió subsidiària, en el sentit de fixar la quantia dels interessos moratoris de l' art. 29.3 de l'E.T., en la quantitat que es derivi des de la presentació de l'escrit d'aclariment de la demanda, és a dir, el dia 23 d'octubre de 2014, amb una quantitat global de 283.562,74 euros, d'acord amb detall individual que calcula i que com a tal no ha resultat discutit per l'adversa, que consten en la peça separada d'execució parcial, salvant error u omissió.

Aquest raonament ha de conduir a estimar en part el recurs de suplicació i fixar els interessos segons la pretensió més subsidiària, sense condemna en costes.

Pels motius exposats,

Fallo

Estimar en part el recurs de suplicació presentat per CAIXABANK, S.A., contra la interlocutòria dictada pel Jutjat Social número 06 de Barcelona, en el procediment seguit amb el número 858-2012, resolució de data 6 de novembre de 2017, en el procediment d'execució de sentència, instada per l'advocat de la part actora LUIS SALVADORES ROURE, en nom dels demandants Dolores. Ascension, Aurelio, Belarmino, Adolfina, Carlos, Celestino, Claudio, Cristobal, Benita, Edemiro, Elias, Erasmo, Evelio , Debora , Fernando, Fructuoso, Felisa, Indalecio, Iván , Jeronimo, Justiniano. , Leopoldo, i revocar la part dispositiva de la resolució en el sentit de fixar els interessos en via d'execució en un total de 283.562,74 euros, segons detall individual que aporta l'entitat executada, annex 2, de la peça separada d'execució parcial.

Sense costes, s'acorda retornar el dipòsit a l'entitat recurrent i donar a la consignació la destinació que correspon en ser la garantia de ser executada la resolució que s'acorda.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala , amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.