Sentencia Social Nº 525/2010, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6075/2008 de 26 de Enero de 2010

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 26 de gener de 2010

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 525/2010

En el recurs de suplicació interposat per ASEPEYO MUTUA DE TRABAJO Y ENFERMEDADES PROFESIONALES a la sentència del Jutjat Social 2 Tarragona de data 25 de febrer de 2008 dictada en el procediment núm. 448/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part Eliseo ,

PLOEGMAKER FOOD INGREDIENTS, GESTION DE SERVICIOS SANITARIOS,S.A., INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL TARRAGONA i TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL TARRAGONA, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 12 de març de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Incapacitat temporal, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 25 de febrer de 2008, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando íntegramente la demanda presentada por ASEPEYO contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social y la Tesorería General de la Seguridad Social, Eliseo , Ploegmaker Food Ingredients y Sagessa debo declarar y declaro no haber lugar a dejar sin efecto el parte de baja de 2 de diciembre de 2005, que la incapacidad temporal deriva de accidente laboral y no de enfermedad común y la contingencia se extiende hasta el 14 de septiembre de 2006 cuando el Instituto Nacional de la Seguridad Social dicta resolución por la que se declara que el Sr. Eliseo no se haya afecto a incapacidad permanente en grado alguno, debiendo absolver a los codemandados de todas las pretensiones contra ellos formuladas en la demanda, sin imposición de sanción al actor de multa por temeridad".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

ÚNICO.- El trabajador Eliseo comenzó a prestar servicios para la empresa codemandada el 1 de diciembre de 2005 como Capataz de Almacén. Al día siguiente el demandado instó proceso de incapacidad temporal por enfermedad común, tras parte de baja expedido por su médico de cabecera. El 10 de enero de 2005 el Instituto Nacional de la Seguridad Social notifica a la Mutua que se ha iniciado expediente de determinación de contingencia de dicho proceso de incapacidad temporal, formulando la Mutua alegaciones consistentes en que en la Mutua no les consta atención médica a dicho trabajador ni la empresa les ha comunicado la existencia de dicho accidente. La empresa alegó que no había superado el período de prueba.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Enfront la sentència d'instància, que desestimà la demanda interposada per la part actora sol.licitant es declarés sense efecte la baixa mèdica de data 2.12.2005 del treballador codemandant Sr. Eliseo , subsidiàriament es declarés que la citada baixa derivava de malaltia comú i més subsidiàriament que si la incapacitat temporal es declarava com accident de treball, que només s'estengui fins el dia 13 de febrer de 2006 o, com a màxim, fins el dia 14 de setembre del mateix any, interposa aquesta recurs de suplicació, en el qual es sol.licita en el primer motiu del recurs, que es troba correctament emparat en l'apartat a) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la nul.litat de la sentència.

El demandant fonamenta aquesta sol.licitud perquè entén que la sentència ha vulnerat l' article 24.1 de la Constitució i l'article 97.2 de la Llei de Procediment laboral , atès que hi ha una insuficiència clara de fets provats, la qual cosa incideix en la seva fonamentació jurídica, en la que no es dóna resposta a totes les qüestions plantejades en la demanda i debatudes a l'acte del judici i que aquesta conducta li ha causat una evident indefensió.

Argumenta el recurrent que la sentència només té un únic fet provat, que és del tot insuficient, atès que manquen una sèrie de dades fonamentals per a resoldre el present recurs. Concretament: 1) no s'assenyala mínimament quines van ser les lesions per les quals el Sr. Eliseo va iniciar un procés d'incapacitat laboral el 2.12.2005 ni en el fet provat, ni en els raonaments jurídics. 2) No es justifica la desestimació de la primera pretensió de la demanda, perquè en cap raonament de la sentència es valora si existia impossibilitat per a treballar i necessitat d'assistència sanitària, únicament en els raonaments tercer i quart la jutgessa es limita a valorar la contingència de la qual derivava la baixa, amb la qual es dóna resposta únicament a la segona pretensió.

En la part dispositiva, continua al.legant la Mútua recorrent, afirma la magistrada que desestima íntegrament la demanda, però després assenyala en la decisió que "la contingència se extiende hasta el 14 de septiembre de 2.006", que és un dels pronunciaments que es demana en la tercera pretensió, atès que la resolució de l'INSS deia que la incapacitat temporal s'estenia fins el dia 29.9.2006, però en la sentència no es dóna cap argument pel qual la incapacitat laboral es talla el dia 14.9.2006 i, a més, es diu que "la contingència" s'estén fins el 14.9.2006, per la qual cosa queda el dubte de si des del 15 fins el 29 de setembre de 2.006 continuava la incapacitat temporal però per una "altra" contingència, com és la de malaltia comú. D'altra banda tampoc la jutgessa justifica mínimament les raons per les quals entén que la incapacitat temporal no es pot estendre només fins el 13.2.2006, com així es demanava, atès que aqueix va ser el dia que l'ICAM va visitar el Sr. Eliseo . En recolzament a la sol.licitud d'anul.lació de la sentència fa referència a les sentències d'aquesta sala de data 22.9.2003 i 25.6.2001.

SEGON. L'article 191 a) de la Llei de Procediment Laboral reconeix a les parts la possibilitat d'impugnar en Suplicació les sentències dels Jutjats Socials, sol.licitant la nul.litat de les actuacions, sempre hi quan es donin dos requisits: a) que s'hagin infringit normes o garanties del procediment i b) que aquesta infracció hagi produït indefensió a la part que demana la nul.litat.

En la sentència de data 10 d'abril de 1990, el Tribunal Suprem recordava que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial ) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal».

També és doctrina reiterada del Tribunal Suprem (sentencia de data 11 de novembre de 1998), que la nul.litat de les resolucions judicials té caràcter excepcional, i només es pot declarar en aquells supòsits en els quals es constatin greus i evidents vicis processals comesos pel magistrat que ha dictat la resolució que s'anul.la i sempre que l'esmentat vici hagi produït indefensió a alguna de les parts processals.

En el present supòsit es demana la nul.litat de la sentència per manca de fets declarats provats i per incongruència omissiva. Pel que fa a la primera denúncia cal dir que, certament, l'article 97.2 de la LPL que s'al.lega com infringit, estableix que el jutge haurà de declarar expressament els fets que estimi provats, mandat que reitera la regla nº 2 del'article 209 de la LEC . També és cert, com va posar de relleu la sentència d'aquesta Sala de data 7.10.2009 (R. 3746.09), amb cita de les de 21.2.2008 (R. 7404/06) i 1.9.2004 (R. 1446/04), que el magistrat d'instància ha de fer constar en la sentència, no només els fets que ell cregui necessaris per a dictar la sentència que estima correcta, sinó tots aquells que permetin al Tribunal, en cas de recurs, poder tenir coneixement complert de les qüestions debatudes i provades.

Si el que es pretén és la nul.litat de la sentència per insuficiència de fets provats tal com aqui es demana, el Tribunal Suprem ens recorda en la sentència de 10 de juliol de 2000, que una constant doctrina jurisprudencial, elaborada pels diferents Tribunals de l'Ordre Jurisdiccional Social, ha vingut declarant la nul.litat de les sentències dictades en instància quan aquestes ometen dades essencials en els fets provats que el Tribunal "ad quem" considera necessaris als efectes de fonamentar la sentència de suplicació o cassació. Aquesta mateixa jurisprudència ha proclamat, també constantment, que aquesta nul.litat es produeix quan les sentències contenen declaracions fàctiques fosques, incomplertes o contradictòries.

En definitiva, aquesta obligació de l'òrgan judicial de motivar el "factum" de la seva sentència, actua doncs, d'una part, per a garantir l'exercici adequat del dret de defensa en judici, i, de l'altre, com element preventiu de l'arbitrarietat (Auto del Tribunal Constitucional 77/1973), encara que, lògicament, aquesta obligació no pot ser entesa en el sentit que restringeixi la llibertat del Jutge en la formació de la seva convicció o de que li imposi una extensa redacció. És suficient, en termes generals, dir que la motivació fàctica -i també, evidentment, la jurídica- ha de ser suficient; suficiència que, com tot concepte indeterminat, caldrà precisar en cada cas concret (Sentència del Tribunal Constitucional de 12 de desembre de 1994).

Com afirma la sentència del Tribunal Suprem de 22 de gener de 1998 "La declaración de hechos probados debe ser concreta y detallada en el grado mínimo requerido para que los litigantes puedan proceder a su impugnación en todos los aspectos relevantes del proceso, y para que los órganos jurisdiccionales de suplicación o de casación puedan comprender cabalmente el debate procesal y resolver sobre el mismo en los términos previstos en la ley". I, per últim, també ha declarat l'alt Tribunal que la insuficiència dels fets provats ha de ser rellevant i trascendent, si el que es pretén és que s'acordi la nul.litat d'actuacions.

TERCER. Doncs bé, aplicant aquesta doctrina al present litigi, el motiu ha de ser estimat, atès que la sentència ha infringit els articles citats, la qual cosa ha situat a l'actora en una clara situació d'indefensió. En efecte, la pretensió de la demanda interposada per la Mútua, ara recurrent ,era ben clara: 1) En primer lloc que es deixés sense efecte la baixa mèdica de 2.12.2005, per ser improcedent. 2) Subsidiàriament, que es declarés que la baixa derivava de malaltia comú i 3) Més subsidiàriament, que si es declarava que la baixa ho era per accident de treball, que es declarés que la incapacitat laboral per aqueixa contingència s'estenia, únicament, fins el 13.2.2006 i, com a màxim, fins el 14.9.2006.

En conseqüència, doncs, és evident que per poder resoldre sobre la pretensió principal, s'havia de fer constar en el relat fàctic de la sentència les lesions que patia el treballador codemandat, Sr. Eliseo , el dia 2.12.2005, dia en que se li va estendre la baixa mèdica pels serveis mèdics de l'ICS. Doncs bé, en l'únic fet provat no consta cap dada sobre les lesions que patia el mencionat Sr. el dia de la baixa, i tampoc es fa referència a les possibles lesions en els raonaments jurídics, ni en cap lloc s'argumenta si l'actor estava impossibilitat per a treballar en aquell moment i si necessitava rebre assistència sanitària.

En definitiva, té raó l'actora quan indica que aquests greus defectes li han causat indefensió i el cert és que aquesta situació no es pot solucionar sol.licitant la modificació del relat fàctic de la resolució impugnada, perquè les possibilitats de revisió en seu d'aquest recurs de suplicació són limitades i la Sala no es pot convertir en un jutjat d'instància, valorant la prova per primera vegada, atès que aquesta situació suposaria posar en una greu situació d'indefensió a les dues parts, ja que contra la sentència d'aquesta Sala ja no tindrien possibilitat d'interposar cap altre recurs, llevat de l'excepcional i extraordinari recurs de cassació per unificació de doctrina i, d'altra banda, a la Sala, amb els fets provats de la sentència, li és impossible resoldre sobre totes les qüestions plantejades en la demanda, perquè no té un coneixement cabal i complert de les qüestions debatudes en el procés.

QUART. També s'ha d'estimar la segona al.legació de l'actora, perquè és cert que la sentència ha incorregut en el vici d'incongruència per omissió. En relació amb aquest vici de procediment, el Tribunal Constitucional, en la Sentència 264/2005, de 24 d'octubre, amb cita d'altres sentències anteriors, ha assenyalat que el vici d'incongruència ha estat definit com aquell desajustament entre la decisió judicial i els termes en que les parts han formulat la seva pretensió que constitueix l'objecte del procés. En concedir més, menys, o cosa diferent al que s'ha demanat, l'òrgan judicial incorre en les formes d'incongruència conegudes com ultra petita, citra petita o extra petita partium.

El judici sobre la congruència de la resolució judicial precisa de la confrontació entre la seva part dispositiva i l'objecte del procés delimitat pels seus elements subjectius -parts- i objectius -causa de demanar i petitum-. Pel que fa a aquests últims, l'adequació s'ha d'estendre tant al resultat que el litigant pretén obtenir, com als fets que sustenten la pretensió i el fonaments jurídic que la nodreix, sense que les resolucions judicial puguin modificar la causa petendi, alterant d'ofici l'acció exercitada, atès que aleshores s'haurien dictat sense oportunitat ni debat, ni de defensa, sobre les noves posicions en que l'òrgan judicial situa el debat.

Pel que fa a la incongruència per omissió, cal remarcar que es produeix quan l'òrgan judicial deixa sense resposta alguna de les pretensions sotmeses a la seva consideració per les parts, sempre que no es pugui interpretar de forma raonable el silenci judicial, com una desestimació tàcita, la motivació de la qual es pugui deduir del conjunt dels raonaments continguts en la resolució, sin que sigui necessària, una contesta explícita a totes i cadascuna de les al.legacions que s'addueixen per les parts com a fonaments de la seva pretensió i pot ser suficient, en atenció a les circumstàncies particulars concurrents, amb una resposta global o genèrica, encara que s'ometi respecte d'al.legacions concretes no substancials.

Doncs bé, en el present supòsit és clar que la sentència ha incorregut en aquest vici d'incongruència per omissió, atès que en la demanda l'actora sol.licitava, a més de la pretensió abans examinada, de forma subsidiària, les dues que s'han transcrit abans. La sentència és cert que dóna resposta a la segona, perquè declara que la baixa deriva de la contingència d'accident de treball, però és totalment incongruent amb la tercera, tal com afirma la recurrent, atès que no explica els motius pels quals desestima la primera part d'aquesta (en la que es demanava que la incapacitat temporal per aquesta contingència s'estengués únicament fins el 13.2.2006, ni tampoc explicita el perquè sí que estima la segona petició, que és que com a màxim la citada baixa s'estengués fins el 14.9.2006. I això amb independència de que també és incongruent la part dispositiva, perquè es diu que es desestima la demanda, però això no és cert, perquè s'estima l'última pretensió.

Totes aquestes circumstàncies han produït una evident indefensió a la part actora que desconeix els raonaments que han portat a la Magistrada d'instància a resoldre tal com ho ha fet, ni es fonamenten suficientment els pronunciament jurídics de la decisió, que, a més és incongruent, la qual cosa ens ha de conduir a la declaració de nul.litat de la resolució recorreguda.

CINQUÈ. L'estimació del motiu comporta la del recurs, sense que calgui entrar a examinar els altres dos motius de que consta el citat recurs i suposa també que s'hagi de decretar la devolució a la recurrent del dipòsit que va constituir en el moment d'anunciar el citat recurs.

VISTOS els preceptes legals citats, els que concorden i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem d'estimar i estimem el recurs de suplicació interposat per la MÚTUA ASEPEYO contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 2 de TARRAGONA, en data 25 de febrer de 2.008 , que va recaure en les Actuacions nº 448/2007, en virtut de demanda presentada per l'esmentada Mútua. contra Don. Eliseo , PLOEGMAKER FOOD INGREDIENTS, GESTIÓN DE SERVICIOS SANITARIOS, S.A., INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL i TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, en reclamació de determinació de contingència d'incapacitat temporal i, sense entrar a examinar el fons de l'assumpte, anul.lem la sentència d'instància ordenant reposar les actuacions al moment de la finalització del judici oral, amb la finalitat de que la magistrada d'instància, a la vista de les pretensions de la demanda i de les qüestions debatudes i proves proposades i admeses a l'acte del judici, amb plena llibertat de criteri, dicti nova sentència en la qual figurin com a fets provats tots els que s'hagin acreditat en judici en relació amb les pretensions i al.legacions de la demanda i doni resposta raonada a totes les qüestions controvertides. Retorneu a la recurrent el dipòsit constituït en el moment d'anunciar el recurs.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.