Sentencia Social Nº 5282/2016, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 3404/2016 de 23 de Septiembre de 2016

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RM

Recurs de Suplicació: 3404/2016

IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 23 de setembre de 2016

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 5282/2016

En el recurs de suplicació interposat per Grupo Manipulados de Bolsas y Envases, S.L. a la sentència del Jutjat Social 2 Mataró de data 29 de febrer de 2016 dictada en el procediment núm. 245/2015, en el qual s'ha recorregut contra la part Marino , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament en general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 29 de febrer de 2016 , que contenia la decisió següent:

'ESTIMAR la demanda interposada pel treballador demandant Marino , dirigida contra l'empresa 'GRUPO MANIPULADOR DE BOLSAS Y ENVASES, SL' i contra el FOGASA; DECLARANT IMPROCEDENT l'extinció del contracte de treball del Sr. Marino de data 23 de març de 2015; CONDEMNANT a l'empresa demandada a optar entre readmetre al treballador, amb abonament en aquest cas dels salaris deixats de percebre, però amb obligació en aquest cas del treballador de retornar a l'empresa la indemnització percebuda, 25.974,45 euros, o satisfer al treballador, a partir del salari diari brut, amb inclusió de la prorrata de pagues extres, de 71,16 euros, una indemnització de 45 dies de salari per any treballat amb prorrateig dels periodes inferior a l'any i amb un màxim de 42 mensualitats, calculada entre el dia d'antiguitat, 19 de setembre de 1990, i el dia de publicació del RD 3/2012 de reforma del mercat laboral, 11 de febrer de 2012, més una indemnització a raó de 33 dies de salari per any treballat, calculada entre el dia d'entrada en vigor d'aquella normativa, 12 de febrer de 2012, i el dia de l'acomiadament, 23 de març de 2015, sempre tenint en compte les normes de la Disposició Transitòria Onzena del RD 2/2015, i descomptant la quantia d'indemnització ja percebuda, 25.974,45 euros, per quantia definitiva de 42.606 euros.

Respecte el FOGASA, procedeix la seva absolució, sense perjudici de les responsabilitats legals que en el seu cas li puguin correspondre.

L'empresa condemnada disposarà d'un termini de 5 dies des de la notificació de la sentència per a optar entre la readmissió o el pagament de les indemnitzacions procedents; opció que a més haurà de realitzar per escrit o compareixença davant la Secretaria del Jutjat, amb advertiment a l'empresa condemnada conforme si no opta en el termini indicat de 5 dies i en la forma establerta s'entendrà que procedeix la readmissió.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'PRIMER.- El Sr. Marino , amb DNI NUM000 , va iniciar prestació de serveis per compte i sota la dependència de l'empresa 'GRUPO MANIPULADOR DE BOLSAS Y ENVASES, SL', amb CIF B-62382452 i amb domicili a la localitat d'Argentona, en data 19 de setembre de 1990, ostentant la categoria de maquinista (grup 4) desenvolupant les seves funcions des de l'any 2008 a la secció de plegadores, amb contracte indefinit en el moment de l'acomiadament, amb jornada completa, amb un salari brut diari, tenint en compte la rebaixa salarial aplicada per l'empresa en base a l'expedient col·lectiu de modificació substancial de les condicions de treball seguint a l'empresa a principis de 2013, i amb prorrata de pagues extres inclosa, de 71,16 euros, rebent pagament del salari per transferència bancària, fent horari de dilluns a divendres, treballant a la localitat d'Argentona, sotmesa la seva relació al conveni col·lectiu del sector de les indústries químiques i sense ocupar càrrec de representació.

SEGON.- L'empresa GRUMBE pertany al GRUP COSFIBEL, el qual estaria format per tres activitats amb un objecte social totalment diferenciat, sent gestionades cada una d'elles de forma independent, i tenint únicament en comú la propietat del mateix accionista, sent l'activitat de GRUMBE la fabricació d'envasos i embalatges de plàstic.

TERCER.- El Sr. Marino rep en data 9 de març de 2015 carta d'extinció del seu contracte de treball per causes objectives econòmiques i productives amb efectes des del dia 23 de març de 2015. La carta d'extinció entregada al treballador demandant consta per exemple adjuntada amb la demanda, folis 11 a 24 de la causa, donant-se el seu extens contingut totalment per reproduït, sense perjudici de destacar que en ella, bàsicament, l'empresa explica que l'extinció del contracte del Sr. Marino es decideix partint de què, per una banda, si l'expedient d'extinció col·lectiva de l'any 2013 es va dur a terme per les pèrdues de l'empresa els anys 2011 i 2012, la situació de pèrdues s'hauria mantingut en els anys 2013 i 2014, considerant l'empresa la necessitat de reduir despesa, i, per altra banda, les vendes de l'empresa s'haurien reduït progressivament en els anys 2012, 2013 i 2014, recordant l'empresa que l'any 2012 es va desprendre de la producció d'una sèrie de productes que no considerava rentables, com roll-tubs i pots, però afirmant que igualment l'empresa hauria sofert reducció de vendes sense tenir en compte aquells productes, explicant també l'empresa que la reducció de producció s'hauria donat especialment en la secció de plegadores, considerant per tant l'empresa la necessitat de reduir personal en aquesta secció i decidint així extingir el contracte de treball del Sr. Marino , les funcions del qual segons la carta podrien ser assumides per altres treballadors.

QUART.- En el moment de comunicar-se l'acomiadament al Sr. Marino se li va fer entrega de la indemnització assenyalada en la carta, 25.974,45 euros, calculada a raó de 20 dies de salari per any treballat.

CINQUÈ.- L'empresa havia entregat prèviament al treballador Sr. Marino la carta de data 29 de gener de 2013 en la que se li comunicava la modificació de determinades condicions de treball, donant-se el seu contingut totalment per reproduït, sense perjudici de destacar que en ella l'empresa fa esment a causes també econòmiques, destacant una situació financera de pèrdues, però valorant en tot cas resultats dels anys 2009 a 2011 i previsions del 2012 i del 2013. L'empresa decideix la modificació per tal de fer front a la seva situació econòmica de pèrdues, amb intenció expressament indicada en la carta de 'tomar otras medidas que permitan a la empresa mejorar su competitividad y reducir las pérdidas existentes en los últimos años y las previstas en el presente ejercicio. Por tanto, es preciso reducir los salarios de determinados trabajadores, y entre ellos usted, amortizar puesto de trabajo, todo ello con el fin de logar el objetivo de 2013, al treballador demandant se li va reduir el salari, se li va reduir el descans diari, se li va suprimir un dia de vacances i se li va incrementar la jornada.

SISÈ.- En data 13 de juny de 2013 es va celebrar sense avinença la previa conciliació entre les parts, havent-se presentat papereta de conciliació el dia 13 de març de 2013 i demanda judicial el dia 14 de març de 2013.'

TERCER.Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària la qual el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Enfront la Sentència d'instància, que estimà la demanda presentada per la part actora i declarà la improcedència del seu acomiadament per causes objectives, concretament econòmiques i productives, s'interposa per la demandada Recurs de Suplicació, el qual te per objecte revisar la declaració de fets provats i denunciar la infracció de la normativa legal.

La sentència d'instància va desestimar la demanda afirmant que l'empresa no havia acreditat els motius econòmics assenyalats en la carta d'acomiadament, perquè únicament va aportar un informe pericial per acreditar les causes econòmiques en que es fonamentava l'acomiadament i que, en tot cas, encara que s'haguessin acreditat les dites causes, tampoc no s'hauria acreditat que la decisió de l'empresa fos raonable ni proporcional, tal com exigeix la jurisprudència del Tribunal Suprem.

SEGON.En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat b) de l'art. 193 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, la recurrent sol.licita la modificació del relat fàctic de la sentència, concretament demana que s'hi afegeixi un nou fet provar, que seria el tercer bis, pel qual proposa la redacció següent: 'La empresa GRUMBE experimentó unes pérdidas de 239.959€ en el año 2013 y de 164.311€ en 2014. Asimismo, la empresa experimentó una caída total acumulada de ventas, en los años 2013 y 2014, de un 30,4%; las ventas de fàbrica representaron en 2014 una cifra de 6.452.000€, un 48,20€ inferior respecto a las ventas de fàbrica alcanzadas en 2012. Por lo que respecta a la sección de plegadoras, en 2014 se pasó a producir un 14,6% menos respecto al año 2013. De 14,09 millones de unidades en 2013, se pasó a produir 12,05 millones de unidades'.

Fonamenta la pretensió en que no va existir cap tipus de controvèrsia sobre aquesta qüestió, tal com es pot comprovar en la demanda i, en segon lloc en que el Jutjat d'instància no va admetre la sol.licitud de prova feta per l'actor, per la qual cosa la recurrent va centrar la seva oposició a la demanda en els fets que eren controvertits.

Aquesta Sala ha posat de relleu, en multitud d'ocasions, les exigències de les revisions fàctiques en suplicació, que es poden resumir en els requisits següents: 1) L'equivocació del jutge s'ha de deduir de forma directa d'un element de prova documental o pericial. 2) S'ha d'assenyalar per la part recurrent el punt específic del contingut de cada document que posa de relleu l'error al.legat, raonant sobre la seva correcció, mitjançant una anàlisi que demostri la correspondència entre la declaració continguda en el document i la rectificació que es proposa, 3) l'error ha de ser evident i s'ha de desprendre de forma clara, directa i inequívoca del document, sense que calgui fer deduccions, conjectures o suposicions i 4) l'error ha de ser transcendent per a modificar el sentit de la decisió de la resolució recorreguda, sense que es pugui utilitzar per a introduir qualificacions jurídiques predeterminants de la d'aquella.

Doncs bé, tenint en compte aquests requisits, el motiu ha de ser desestimat amb tota contundència, perquè no compleix en absolut cap dels requisits abans citats. En efecte, encara que és cert que els fets no controvertits estan exempts de prova, el que no es pot compartir és que en el cas present l'actor estigués d'acord amb les dades de pèrdues al.legades per l'empresa, perquè en subapartat tercer de l'apartat b) del fet cinquè de la demanda es diu literalment 'les causes objectives al.legades no són certes'.

Així, doncs, tenint en compte que la recurrent no menciona cap prova documental o pericial en la que fonamenti la seva pretensió, el motiu ha de ser desestimat.

TERCER.En el segon motiu del recurs, també correctament fonamentat, ara en l'apartat c) de l' art. 193 de la llei processal laboral, el recurrent afirma que la sentència ha vulnerat els articles 87 i 88 de la LRJS i 281.3, 282 i 283.2 de la vigent LEC, així com la jurisprudència que els desenvolupa i argumenta, en síntesi, que les causes que van motivar l'extinció del contracte de treball no van ser controvertides per l'actor, concretament les pèrdues durant els anys 2013 i 2014, per la qual cosa el propi Magistrat d'instància no va considerar necessari practicar cap prova al respecte, com es desprèn de la providència de data 8.4.2015 i que malgrat això la recurrent va aportar un informe pericial, que es basa en els comptes anuals de l'empresa dipositats en el Registre Mercantil, en el que consten les dades econòmiques-comptables precises per acreditar de forma plena i suficient l'existència de les pèrdues que s'indiquen en la carta en que es va comunicar a l'actor l'extinció del seu contracte de treball.

Censura jurídica que s'haurà de desestimar. En primer lloc cal reiterar que en cap cas les causes en que l'empresa va fonamentar la seva decisió no van ser controvertides per l'actor, tal com ja s'ha dit en l'anterior fonament de dret, atès que en la seva demanda afirmava que no eren certes les dites causes, per la qual cosa la demandada hauria d'haver acudit al judici oral amb les proves adients per a acreditar la seva decisió, així com la proporcionalitat de la dita decisió, la qual cosa, segons el magistrat d'instància, no va fer.

D'altra banda, tal com assenyala la part actora en el seu escrit d'impugnació del recurs, el fet de que el jutge d'instància no acordés requerir a la recurrent els documents que aquest interessava en el segon altressí de la dita demanda, no era perquè els fets que fonamentaven l'extinció del contracte no fossin controvertits, sinó perquè no havia fonament per a que la demandada aportés la facturació de GRUMBE al conjunt de les delegacions del grup empresarial COSFIBEL ni la massa salarial del conjunt dels treballadors de GRUMBE dels tres últims anys i les compres a tercers del mateix període. És a dir, la denegació no té res a veure amb els comptes anuals que la recurrent no va aportar a les actuacions.

QUART.En el segon apartat del mateix motiu, es denuncia la infracció, per interpretació errònia, del que estableix l'art. 52 c) en relació amb l'art. 51.1 de l'Estatut dels Treballadors, i) i al.lega, en síntesi, que en aquest cas ens trobem davant d'una empresa que va veure reduïdes les pèrdues durant els anys 2013 i 2014, en relació als anys 2011 i 2012, però que continua tenint pèrdues, atès que aquestes han estat de 404.270€ en els anys 2013 i 2014, el que suposa una reducció de pèrdues del 80,7% respecte als exercicis immediatament anteriors, per la qual cosa la recurrent va decidir extingir únicament 4 contractes de treball, sense que s'hagin efectuat modificacions substancials de contractes com a l'any 2013, és a dir, que la proporció entre la mesura extintiva i les pèrdues es gairebé quantitativament perfecte i per tant proporcional, per la qual cosa s'ha de declarar procedent l'extinció acordada.

Censura jurídica que s'haurà de desestimar. L'art. 53.4 de l'Estatut dels Treballadors, en la redacció vigent en el moment de l'acomiadament, disposa que la decisió extintiva es considerarà procedent sempre que s'acrediti la concurrència de la causa en que es fonamenta l'acomiadament i s'hagin complert els requisits establerts en l'apartat 1 del citat article i que, en cas contrari, es considerarà improcedent.

Pel que fa a l'acreditació de la causa en que es fonamenti l'acomiadament, l' art. 51.1 de l'ET , en la redacció que li va donar la Llei 3/2012, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral disposa el següent:

'Se entiende que concurren causes económicas cuando de los resultados de la empresa se desprenda una situación econòmica negativa, en casos tales como la existència de pérdidas actuales o previstas, o la disminución persistente de su nivel de ingressos ordinarios o ventas. En todo caso, se entenderá que la disminución es persistente si durante tres trimestres consecutives el nivel de ingressos ordinarios o ventas de cada trimestre es inferior al registrado en el mismo trimestre del año anterior'.

Tal com es diu en la sentència de la Sala de data 16.10.2014 (R. 4281/14 ), seguida d'altres posteriors, és cert que aquesta modificació va suavitzar els requisits que ha d'acreditar l'empresa per procedir a un acomiadament per causes econòmiques, atès que en el moment actual ja no s'exigeix que la situació econòmica negativa pugui afectar a la seva viabilitat o a la seva capacitat de mantenir el volum d'ocupació i també és cert que la norma afirma que aquesta situació econòmica negativa es pot acreditar per la disminució persistent del seu nivell d'ingressos ordinaris o vendes i que s'entendrà que aquesta és persistent si durant tres trimestres consecutius, el nivell d'ingressos ordinaris o vendes de cada trimestre és inferior al registrat en el mateix trimestre de l'any anterior, però sempre s'haurà d'acreditar la situació econòmica negativa i també que la decisió d'acomiadar suposa una decisió raonable i justificada, tal com afirma el recurrent, per tal d'evitar la situació econòmica negativa.

En aquest sentit és útil fer referència a la sentència del Tribunal Suprem de data 10 de desembre de 2013 , en la qual es fa un repàs a la seva doctrina sobre els acomiadaments objectius per causa econòmica, atès que la dita doctrina encara és d'aplicació, en gran part, als acomiadament objectius, malgrat la modificació de l' art. 51.1 de l'ET :

'3. Sin embargo, sí conviene recordar, como hizo nuestra mas reciente sentencia de 12 de junio de 2012 (R. 3638/11 ), a todos cuyos demás argumentos nos remitimos para evitar inútiles repeticiones, que ' en lo que se refiere a la conexión entre la decisión de amortizar y la finalidad esencial de conseguir una mejora económica de la empresa, la doctrina jurisprudencial ... mantuvo que dicho punto de conexión se encontrará en la adecuación o proporcionalidad de la medida en orden al saneamiento de la empresa ', señalándose que ( STS 11/6/2008, R. 730/07 ) ' la justificación de un despido objetivo económico tiene que enjuiciarse a partir del análisis de tres elementos: el supuesto de hecho que determina el despido -la situación negativa de la empresa-, la finalidad que se asigna a la medida extintiva adoptada (atender a la necesidad de amortizar un puesto de trabajo con el fin de contribuir a superar una situación económica negativa) y la conexión de funcionalidad o instrumentalidad entre la medida extintiva y la finalidad que se asigna'. 'Si estas pérdidas son determinadas y cuantiosas se presume en principio, salvo prueba en contrario...., que la amortización de los puestos de trabajo sobrantes es una medida que coopera a la superación de dicha situación económica negativa' , pues, 'la amortización de puestos sobrantes comporta una disminución automática de la partida de costes de personal, que contribuye directamente a aliviar la cuenta de resultados'. Y respecto a la presunción de que la amortización es medida que en estos casos coopera a la superación de la situación económica negativa, cuando las pérdidas son continuadas y cuantiosas, se matiza que 'con carácter general es cierto que la reducción de los costes de personal contribuyen a reducir las pérdidas de una empresa....., pero esta conexión no es automática..... y no autoriza que la empresa..... pueda prescindir libremente de todos o de algunos de los trabajadores, ni tampoco se le puede exigir la prueba de un hecho futuro......, lo que se puede exigir son indicios y argumentaciones suficientes para que el órgano judicial pueda llevar a cabo la ponderación que en cada caso conduzca a decidir de forma razonable acerca de la conexión que debe existir entre la situación de crisis y la medida de despido'.

4. Respecto a los criterios más flexibles en la interpretación de este tipo de extinciones, que el legislador asumió como propios en la reforma propiciada por la Ley 35/2010, que es la norma aplicable en este caso dada la fecha del despido, esta Sala ha entendido también, en la misma sentencia de 12-6-2012 que "'se unifica la definición de las causas de los despidos económicos, que se centra en el art. 51.1ET , eliminando del art. 52.c) la mención que anteriormente se hacía a 'la necesidad objetivamente acreditada de amortizar puestos de trabajo', con lo que parece quedar fuera de toda duda que se puedan producir extinciones sin necesidad de llevar a cabo una amortización del puesto de trabajo mas que en el sentido orgánico, es decir aunque permanezca la necesidad de realizar las funciones que correspondían al puesto suprimido, y que pueden ser asumidas por otros trabajadores. Además, en la definición unificada que incorpora la nueva redacción del art. 51.1 para las causas 'económicas', varia el elemento de la conexión de la medida extintiva con la causa económica alegada, pues no se exige ya que se haga con la finalidad que se preveía en el art. 52. c) anterior 'de contribuir a la superación de situaciones económicas negativas', sino que basta con que la situación de pérdidas actuales o previstas, o la disminución persistente en su nivel de ingresos, 'puedan afectar a su viabilidad o a su capacidad de mantener el volumen de empleo'. Además la 'situación económica negativa' se identifica ahora, no sólo con las pérdidas actuales, sino también con las 'previstas', y también con 'la disminución persistente de su nivel de ingresos', corrigiendo así el criterio restrictivo que en este punto mantenía la doctrina jurisprudencial anterior".

5. En definitiva, 'es claro que al empresario se le exige una prueba plena respecto de los hechos que invoca como causa del despido (las pérdidas o la persistente disminución del nivel de ingresos), pero en cuanto a la conexión finalista, es decir, que las extinciones acordadas constituyan una medida adecuada para mantener o mejorar la viabilidad de la empresa o el volumen de empleo, son circunstancias que constituyen un futurible, y con relación a ellas solo se pueden exigir indicios y argumentaciones al respecto, conservando por tanto el empresario en este punto un margen discrecional que excluye aquellas conclusiones que resulten irrazonables o desproporcionadas ' (FJ 4º STS 12-6-2012 )'.

Aplicant la dita doctrina al present litigi cal dir que l'empresa, tal com posa de relleu el magistrat d'instància, no va acreditar la situació econòmica negativa, perquè no va aportar a les actuacions cap tipus de document que acredités la situació de pèrdues durant els anys 2013 i 2014. En aquest sentit i en contra del que afirma la recurrent, ja s'ha raonat anteriorment que les dites pèrdues van ser controvertides per l'actor, per la qual cosa és evident que sobre l'empresa pesava la càrrega de la prova.

Doncs bé, el magistrat d'instància no va donar per acreditades les dites pèrdues argumentant, en el fonament de dret novè, que l'empresa no va aportar cap prova concloent de la que 'derivin les dades exposades en l'informe del seu pèrit i en la carta'. Concretament, afirma també el magistrat que 'en el dit informe es diu que les dades que conté s'han obtingut del Registre Mercantil, de fonts externes o proporcionades per la direcció de l'empresa i en el judici s'esmenten, per exemple, els comptes anuals, que no han estat aportats', la qual cosa el porta a afirmar que el mencionat informe no pot ser concloent per sí mateix per a constituir prova de les dades econòmiques i productives que l'empresa exposa en la carta, perquè es tracta d'un informe de part.

Així, doncs, tenint en compte aquesta valoració de la prova per part del magistrat d'instància, les al.legacions de la part no poden tenir una favorable acollida perquè no tenen cap substrat fàctic. El mateix s'ha d'afirmar de les causes productives, que tampoc es van acreditar.

CINQUÈ.Pel que fa a la raonabilitat de la mesura adoptada cal dir, en primer lloc, que la Sala comparteix els raonaments del magistrat d'instància en relació a aquesta qüestió, perquè és cert que fins hi tot després de la modificació de l'article 51 realitzada per la Llei 3/2012, el Tribunal Suprem ha posat de relleu que la raonabilitat de la mesura adoptada per l'empresa també s'ha de fiscalitzar per part dels Tribunals, aplicant en aquest sentit la doctrina del Tribunal Constitucional.

Així, en la sentència del Ple de la Sala del dit Tribunal de data 17 de juliol de 2014 (R. 32/2014 ), es raona el següent:

'QUINTO.- 1.- El control judicial de la decisión empresarial conforme al Preámbulo de la Ley 3/2012.-Tal como adelantamos, el tercer motivo del recurso -con denuncia de interpretación errónea del art. 51.1 ET - se destina a sostener que no han concurrido las causas productivas que justificasen la extinción de 26 contratos de trabajo, por defecto de «razonabilidad», entendiendo como presupuesto previo que «el control judicial ha de versar también sobre la razonable adecuación entre las vicisitudes de la empresa y la decisión de gestión adoptada por el empresario».

Con ello, el Sindicato «ELA» plantea frontalmente el arduo problema del control judicial en los despidos colectivos, que la Exposición de Motivos de la Ley 3/2012 parece limitar -al menos formalmente- de manera taxativa, al decir con rotundidad que los precedentes normativos «incorporaban proyecciones de futuro, de imposible prueba, y una valoración finalista de estos despidos, que ha venido dando lugar a que los tribunales realizasen, en numerosas ocasiones, juicios de oportunidad relativos a la gestión de la empresa. Ahora queda claro que el control judicial de estos despidos debe ceñirse a una valoración sobre la concurrencia de unos hechos: las causas».

2.- Algunas consideraciones sobre el alcance -debido- del control judicial sobre la medida adoptada.-Pero a pesar de esta contundencia, la Sala considera que no son admisibles ni el extraordinariamente limitado papel que de manera formal se atribuye a los Tribunales en ese Preámbulo ni la discrecionalidad absoluta que -en consecuencia- correspondería al empresario cuando mediase la causa legalmente descrita. Y al efecto entendemos que por fuerza ha de persistir un ámbito de control judicial fuera de la «causa» como hecho, no sólo por la concurrencia de los intereses constitucionales y compromisos internacionales que están en juego, sino también por aplicación de los principios generales en el ejercicio de los derechos:

a).- En efecto, el derecho al trabajo [art. 35] en su dimensión individual se concreta -aparte del derecho de obtención de puesto de trabajo en igualdad de condiciones- en «el derecho a la continuidad o estabilidad en el empleo, es decir a no ser despedidos sino existe una justa causa» ( SSTC 22/1981 , de 2/Julio, FJ 8; 125/1994, de 25/Abril, FJ 3 ; y 192/2003, de 27/Octubre , FJ 4), porque «tanto exigencias constitucionales como compromisos internacionales, hacen que rija entre nosotros el principio general de la limitación legal del despido, así como su sujeción para su licitud a condiciones de fondo y de forma, lo que no significa que no hayan de tenerse en cuenta los derechos constitucionales de la libertad de empresa y de la defensa de la productividad, pero sí que se ha de atender a la necesaria concordancia entre los arts. 35.1 y 38 CE y, sobre todo, el principio de Estado social y democrático de Derecho» ( STC 192/2003, de 27/Octubre , FJ 4). Cita a la que añadir -a ella se refiere obviamente la doctrina constitucional citada- los arts. 4 y 9 Convenio 158 OIT [relativos a la justificación causal del despido], que no sólo actúan como norma mínima, sino que presentan resistencia pasiva respecto de las disposiciones legales internas posteriores [ art. 96.1 CE ]; e incluso actúan como elementos interpretativos de los derechos constitucionalmente reconocidos -el derecho al trabajo, en el caso- ( SSTC 36/1991, de 14/Febrero, FJ 5 ; 99/2004, de 27 de mayo, FJ 3 ; 110/2007, de 10/Mayo, FJ 2 ; 247/2007, de 12 de diciembre, F. 20 ; y 62/2010, de 9/Junio , FJ 1).

Normativa de rango máximo que por fuerza hemos de tener en cuenta en la materia que tratamos [ámbito del control judicial de la decisión extintiva o modificativa], porque no hay que olvidar que la interpretación de las normas ha de ser acorde a la Constitución, a virtud del art. 5.1 LOPJ , lo que significa que de entre los posibles sentidos de la norma haya de elegirse «aquel que sea más conforme con las normas constitucionales» ( SSTC 103/1990, de 9/Marzo, FJ 2 ; 39/1992, de 30/Marzo, FJ 3 ; 20/1994, de 27/Enero, FJ 2 ; 103/2002, de 06/Mayo, FJ 4 ; y 192/2003, de 27/Octubre . Y SSTS 10/12/02 -rec. 1492/02 -; SG 22/12/08 - rcud 3460/06 -; SG 22/12/08 -rcud 856/07 -; 10/11/09 -rcud 2514/08 -; y 10/12/12 -rcud 4389/11 -). Y en concreto, nos obliga a excluir como admisible interpretación que el Preámbulo de la Ley 3/2012 consagra una facultad empresarial, la de extinción de contratos de trabajo mediando determinada causa legal, que se declara exenta de los límites propios de cualquier otro derecho, constitucional y ordinario, y que puede ser ejercido extramuros de la buena fe, de forma abusiva o antisocial; tal interpretación no solamente sería rechazable por contraria a los valores constitucionales citados y a alguno más, sino que resulta inadmisible en un Estado social y democrático de Derecho [ art. 1 CE ], resultando más acomodado a la Constitución entender -porque la literalidad del texto lo permite- que la referida Ley 3/2012 únicamente prohíbe los «juicios de oportunidad» que censura y que -por supuesto- sujeta el derecho de extinción contractual al condicionamiento de que su ejercicio sea ejercido -como insistiremos- en forma ajustada a los principios generales del Derecho.

b).- Porque -ya en otro orden de consideraciones normativas- a la misma conclusión hemos de llegar por la directa vía de aplicar los citados principios generales de Derecho Común en el ejercicio de los derechos subjetivos, y muy particularmente tanto el que impone que el mismo haya de llevarse a cabo «conforme a las exigencias de la buena fe» [ art. 7.1 CC ], cuanto el que prohíbe el «abuso del derecho o el ejercicio antisocial del mismo» [art. 7.2].

Y al efecto no cabe olvidar que la actuación conforme a las exigencias de la buena fe es un principio general positivizado en el referido art. 7 CC , precepto al que la doctrina atribuye cualidad de norma cuasi-constitucional, en tanto que constituye el límite institucional o intrínseco de todo derecho subjetivo, de toda situación de poder jurídico, cualquiera que sea la calificación jurídica que el mismo tenga [derecho; facultad], hasta el punto alcanzar incluso a los derechos fundamentales contemplados en la CE, en cuyo ejercicio se someten -como afirma el máximo intérprete de la Constitución- al control de actuación acomodada a la buena fe; de manera que a la hora de determinar la licitud o ilicitud del ejercicio del derecho -incluso fundamental, repetimos-, es la buena fe a la que hay que atender para determinar el ámbito de actuación permitido. En palabras del Tribunal Constitucional, la buena fe «es pauta y criterio general para el ejercicio de los derechos, y también para» los reconocidos como fundamentales, respecto de los que se presenta como «condicionamiento» o «límite adicional» (así, para la libertad de expresión, las SSTC 120/1983, de 15/Diciembre ; 88/1985, de 19/Julio ; 6/1988, de 21/Enero, FJ 8 ; 106/1996, de 12/Junio ; 1/1998, de 12/Enero ; 90/1999, de 26/Mayo ; 20/2002, de 28/Enero ; 151/2004, de 20/Septiembre , FJ 7. Para el derecho a información veraz, la de 241/1999, de 20/Diciembre; y para el derecho de libertad sindical, la STC 198/2004, de 15/Noviembre , FJ 7). De manera que -ello es una consecuencia obvia- con mayor razón ha de entenderse que el ejercicio de cualquier otro derecho -como el del empresario a proceder a la extinción de contratos en las situaciones legalmente previstas- ha de entenderse también condicionado/limitado por las exigencias de la buena fe, de acuerdo a una interpretación acomodada a los valores constitucionales.

3.- Criterio de la Sala en orden al control judicial procedente.-Los preceptos anteriormente citados -de orden constitucional, internacional y común- son insuperable obstáculo para limitar el control judicial a la exclusiva apreciación de la concurrencia de la causa como simple dato fáctico justificativo de la medida extintiva [o modificativa, en su caso], prescindiendo de la entidad -cualquiera que ésta fuese- de la reacción adoptada por el empresario para corregir la crisis padecida, sino que muy contrariamente imponen un juicio de «razonabilidad» acomodada a los referidos mandatos -constitucionales, internacionales y comunes-. Que es lo que en definitiva ya ha admitido el propio Gobierno de España cuando al contestar a interpelación de la OIT -en justificación de la reforma legal llevada a cabo por la Ley 3/2012- manifiesta que las diversas causas legales «deben relacionarse razonablemente con los contratos de trabajo que se pretenden extinguir»; manifestación gubernamental que constituye un argumento más para entender con prudencial relativización los términos un tanto drásticos con que formalmente se manifiesta la EM de la citada Ley 3/2012, y que a la par supone -nos parece incuestionable- un claro apoyo para la hermenéutica del art. 51.1 ET que anteriormente hemos justificado y acto continuo desarrollaremos, en forma -entendemos- plenamente ajustada a nuestro sistema jurídico constitucional y ordinario.

El citado juicio de «razonabilidad» tendría una triple proyección y sucesivo escalonamiento: 1).- Sobre la «existencia» de la causa tipificada legalmente como justificativa de la medida empresarial [modificativa o extintiva]. 2).- Sobre la «adecuación» de la medida adoptada, aunque en su abstracta consideración de que la medida se ajusta a los fines -legales- que se pretenden conseguir, bien de corregir o hacer frente -en mayor o menor grado- a la referida causa. Y 3).- Sobre la «racionalidad» propiamente dicha de la medida, entendiendo que este tercer peldaño de enjuiciamiento hace referencia a que han de excluirse por contrarias a Derecho las medidas empresariales carentes de elemental proporcionalidad. Juicio este último -de proporcionalidad- que ha de ser entendido en el sentido de que si bien no corresponde a los Tribunales fijar la precisa «idoneidad» de la medida a adoptar por el empresario ni tampoco censurar su «oportunidad» en términos de gestión empresarial, en todo caso han de excluirse -como carentes de «razonabilidad» y por ello ilícitas- aquellas decisiones empresariales, extintivas o modificativas, que ofrezcan patente desproporción entre el objetivo legalmente fijado y los sacrificios impuestos a los trabajadores (así, SSTS 27/01/14 -rco 100/13-, FJ 4 ; y SG 26/03/14 -rco 158/13 - FJ 10), porque en tales supuestos la decisión adoptada por la empresa sería contraria al ejercicio del derecho con la exigible buena fe e incurriría en la prohibida conducta contraria a aquélla o en los también excluidos abuso del derecho o ejercicio antisocial del mismo'.

Aclarida aquesta qüestió cal dir, tanmateix, tal com assenyala també la sentència del Tribunal Suprem de data 12.6.2012 , que pel que fa a la connexió finalista, és a dir, que les extincions decidides siguin una mesura adequada per a mantenir o millorar la viabilitat de l'empresa o el volum d'ocupació, són circumstàncies de futur que no es poden acreditar, per la qual cosa només es poden exigir indicis i arguments al respecte, i, en conseqüència, l'empresari conserva sobre aquest punt un marge de discrecionalitat que únicament exclou aquelles conclusions que resultin no raonables o desproporcionades.

Doncs ve aplicant la dita doctrina al present supòsit és clar, a judici de la Sala, que la mesura de l'empresa en aquest cas tampoc no és va acreditar que fos raonable ni proporcional, perquè no es va acreditar que hi hagués una baixada de vendes o de la xifra de negocis ni que el lloc concret de treball del demandant, la Secció de plegadores, ni en la seva categoria professional de maquinista, hi hagués hagut una disminució de feina que hagués fonamentat la raonabilitat i proporcionalitat de la decisió extintiva.

SISÈ.La desestimació del motiu comporta la del recurs i la ratificació de la sentència d'instància així com, d'acord amb el que estableix l'article 235.1. de la Llei adjectiva laboral, imposar les costes processals a l'empresa recorrent, inclosa la minuta del Lletrat impugnant del recurs, que es fixa en la quantitat de 600€. Així mateix procedeix acordar la pèrdua del dipòsit efectuat en el moment de recórrer i de la quantitat consignada, a les quals es donarà el destí previst legalment, tal com disposa l'article 204.1 de la mateixa llei.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per GRUPO MANIPULADOS DE BOLSAS Y ENVASES, S.L., contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 2 de Mataró, en data 29 de febrer de 2016 , que va recaure en les Actuacions 245/2015, en virtut de demanda presentada pel Don. Marino contra l'esmentada empresa, en reclamació per acomiadament i, per tant, hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució i condemnem la recorrent a que pagui les costes legals, inclosa la minuta del lletrat impugnant del recurs, que es fixa en la quantitat de 600€. Així mateix s'acorda la pèrdua de les quantitats dipositada i consignada, a les que es donarà el seu destí legal.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l'Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l'article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , a l'Oficina núm 6763 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l'art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, cal acreditar- la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte que la Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.