Última revisión
01/07/2008
Sentencia Social Nº 5410/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1763/2007 de 01 de Julio de 2008
GPT Iberley IA
Copiloto jurídico
Relacionados:
Tiempo de lectura: 33 min
Orden: Social
Fecha: 01 de Julio de 2008
Tribunal: TSJ Cataluña
Ponente: ARAGO GASSIOT, MATILDE
Nº de sentencia: 5410/2008
Núm. Cendoj: 08019340012008105954
Encabezamiento
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA
CATALUNYA
SALA SOCIAL
JSP
IL·LM. SR. JOSÉ DE QUINTANA PELLICER
IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL
IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO
IL.LM. SR. FCO JAVIER SANZ MARCOS
IL,LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT
Barcelona, 1 de juliol de 2008
La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,
EN NOM DEL REI
ha dictat la següent
SENTÈNCIA NÚM. 5410/2008
En el recurs de suplicació interposat per Alonso I Construcciones Francisco y Domingo Martinez Ramos, S.L a
la sentència del Jutjat Social 22 Barcelona de data 28 de setembre de 2006 dictada en el procediment núm. 105/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), -T.G.S.S.- (Tesorería Gral. Seguridad Social), MUTUA INTERCOMARCAL, Construcciones y Edificaciones Domingo Martinez Ramos, S.L. i Constructora Perefran S.L., ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.
Antecedentes
Primer. En data 14 de febrer de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Accident de treball, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 28 de setembre de 2006, que contenia la decisió següent: " Que estimando la demanda presentada por Construcciones Francisco y Domingo Martinez Ramos,S.L. ( y su sucesora actual por disolución de la empleadora en la fecha del accidente, Construcciones y Edificaciones Domingo Martinez Ramos ), y desestimando la demanda, acumulada a la anterior, presentada por D. Alonso , declaro la inexistencia de responsabilidad empresarial por falta de medidas de seguridad en el accidente de fecha 7-10-03 dejando sin efecto la resolución del I.N.S.S. de 3-11-05 que aqui se impugna " .
Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:
1.- El actor, D. Alonso , D.N.I. NUM000 , prestaba sus servicios para la empresa Construcciones Francisco y Domingo Martinez Ramos,S.L., en calidad de chofer cuando el día 7-10-03 sufrió un accidente de tráfico cuando realizaba su trabajo conduciendo el camion de la empresa IVESCO basculante matricula B-6164-WV.
2.- El accidente se produjo de la siguiente forma:
El actor conducia el camion IVESCO por la carretera Convenio Colectivo de Empresa de CONSORCIO DE TRIBUTOS punto Kilometrico 7,3, enlace con la carretera C-59, en cuyo tramo solo hay una señal limitativa de la velocidad, que afecta a todo el tramo, a un máximo de 60 Km/hora ( señal vertical ). ( Folio 6 y siguientes del doc. nº 13 de la demandada ) si bien otro informe de trafico señala solo una limitación generica a 70Km./hora para camiones. El actor circulaba a unos 80 Km./hora, 90 Km/hora segun indicaciones del tacógrafo al detenerse por vuelco.
El camion iba cargado de bloques de hormigon ( caretones ) en sus palets, con un peso aproximado de 9000 Kilogramos cuya carga habia sido presenciada y dirigida por el propio actor ( incluso tuvo que corregir al gruista para que aproximase unos palets ).
El camion admite un peso máximo de 7000 Kgr.
Al tomar el desvio del trabamo indicado, el camion, a la velocidad indicada, se le fué del control al conductor hoy demandante, rozando la valla protectora a lo largo de 50 metros hasta que volcó sobre la mediana que separa los carriles de la B-140 y la C- 59, ( croquis e informe de la policita autonomica ).
3.- El actor tiene una experiencia de mas de 12 años en la conducción de camiones y conducia diariamente el camion IVECO desde mas de un año antes.
4.- Por la Inspección de Trabajo se levantó acta de infracción con propuesta de sanción ( folios 60 y siguientes de la demanda acumulada, registrada al nº 149/06 del Juzgado Social nº 15 de Barcelona ).
5.- Como consecuencia de ello, el I.N.S.S. inició un expediente para determinar si existió responsabilidad empresarial a los efectos de aplicar recargo de prestaciones. El expediente finalizó por resolución de 3-11-05 por la que se declaraba la existencia de responsabilidad empresarial por falta de medidas de seguridad e higiene en el trabajo en el accidente de referencia y se le imponia a la empresaConstrucciones Francisco y Domingo Martinez Ramos,S.L. el recargo del 30% en las prestaciones de la Seguridad Social derivadas del accidnete.
Formuladas reclamaciones previas por empresa y trabajador accidentado fueron desestimadas.
Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.
Fundamentos
PRIMER. Contra la sentència que estima una de les demandes acumulades, de impugnació del recàrrec per falta de mesures de seguretat en les prestacions derivades de l'accident de treball, i deixa sense efecte la resolució administrativa, presenta recurs de suplicació la defensa del treballador demandat (actor en la demanda acumulada), recurs que han estat impugnat per la defensa de l'empresa.
SEGON. El recurs del treballador es motiva, en primer lloc, per la via del què preveu l' apartat b) de l'art. 191 LPL . Als dits efectes es sol licita la modificació del fets provats que es diran, que es relacionen directament amb els documents que s'examinaran a continuació.
S'ha de tenir present als dits efectes que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements:
a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments;
b) que aquest error es basi en documents o perícies obrants en les actuacions que ho posin en evidència;
c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisoria;
d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i
e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades
Els fets provats dels quals es demana la modificació són, concretament:
A) Fet provat 2n, del qual proposa modificar, concretament la velocitat a la que circulava el demandant en el moment de l'accident, en el sentit que on diu 80-90 kms./hora, digui 75-80 Kms/hora. També proposa modificar la càrrega, en el sentit se passar de la que consta descrita de 9000 Kg, a 9.322 Kg mentre que el pes màxim admès era de 6.950 Kg, per la qual cosa existia un sobrepes de 2.372 kg. També proposa afegir un paràgraf que indiqui que "no consta que l'actor hagués rebut formació en matèria de prevenció de riscos laborals en general, ni específica relativa a la càrrega i estiba de camions"
Basa la seva pretensió revisora en els documents 370 i 371, consistents en l'acta de verificació del tacògraf i estudi del disc diagrama, a efectes de valorar la velocitat de la conducció. També cita de referència els documents 259 i 314 de les actuacions, en els que consta la carrega emesa per l'empresa Suberolita, S.A., a la que pertanyia la càrrega que transportava. Per altra banda, cita els documents 309 a 313, consistents en informe pericial de Sebastián ; també l'informe obrant al foli 359, informe de la DGTrànsit sobre el límit de velocitat en la via, de 70 Km/hora. Cita, finalment, els documents obrants als folis 329, 330, 331, 315 i 316 i ss, de les actuacions, consistents en resolució de imposició de la sanció administrativa i la resolució del INSS.
Doncs bé, la lectura dels documents que cita el demandant, i de la resta de la documentació aportada, posa en evidencia l'error del jutjador sobre la velocitat el camió en el moment del accident, ja que el document de la Direcció General de Seguretat Ciutadana-Mossos d'Esquadra, que aporta la lectura del disc del tacògraf del camió, del que es valora que no ha estat objecte de manipulació de cap classe, posa de manifest que la velocitat era en el moment del accident de 75 a 80 Km/hora, dada que no resulta contradita per cap document públic obrant en les actuacions, encara que aquest fet sigui negat pel perit de la part demandanda, sense que basi la valoració en cap element objectiu, havent-se de considerar una manifestació en benefici de part. En conseqüència, la major velocitat que es fa constar en la sentència s'ha de considerar un error patent del jutjador i ha de ser modificada en el sentit que s'interessa.
A diferència de l'anterior conclusió, del document obrant el foli 259, consistent en informe de la DGSC, emès amb ocasió de l'accident, també consta que el límit de velocitat en el tram on va ocòrrer l'accident era de 90 km/hora, 70 per camions, element que no ha de ser incorporat al relat fàctic, doncs la limitació de velocitat valorada pel pèrit de la part contrària, així com els documents dels folis 496 i 497 de les actuacions reflecteixen la confusió patida sobre el lloc concret del accident, via principal o ramal de sortida, i la velocitat genèrica o específica, que suggereix com a mínim dubtes sobre quina era la velocitat limitada en el tram en el qual es va produir colisió. En conseqüència, no es pot considerar un error patent del jutjador, sinó una valoració dferent de la prova.
Respecte a la càrrega total que portava el demandant, tampoc es pot atendre la revisió en ser discrepants les pericials practicades, tenint en comte també que en document que cita, albarà de l'empresa, foli 314), no consta el pes, que ha estat valorat pel pèrit, amb el possible marge d'error o discrecionalitat que comporta valorar una càrrega a partir de la descripció realitzada. No es pot valorar doncs l'error manifest del jutjador que indica el recurrent.
Finalment, el fet negatiu que preten incorporar, consistent en la manca de formació de prenvenció de riscos laborals, no pot ser atès, doncs no cita el recurrent document provatòri d'on es dedueixi, a banda de què els fets negatius no han de ser inclosos en el relat fàctic, sinó que poden ser valorats, com a omissió o falta de conducta activa valorable, en la fonamentació jurídica. Als efectes, cal observar que la Inspecció de Treball i Seguretat Social, en el seu informe del accident així ho fa constar, tal com consta en el foli 325 de les actuacions.
En resum, respecte a la modificació del fet provat segon, aquesta Sala considera que s'ha d'admetre la revisió, única i exclusivament en el fet de indicar que en el moment de l'accident la velocitat del vehicle era de 75-80 Kms/hora, fet que ha de quedar incorporat al indicat fet provat en substitució del que consta.
B) La addició de un nou fet provat, que tingui en compte que per resolució de data 11 de maig de 2005, l'INSS va declarar al treballador demandat en situació de gran incapacitat, derivada de l'accident de treball.
Aquesta revisió ha de ser atesa ja que és evidentment transcendent, doncs les conseqüències de l'accident en el treballador han de ser tingudes també en compte, encara que no siguin determinants per a la qualificació del recàrrec de la falta de mesures de seguretat. Ja que consta la resolució administrativa de referència, la omissió del fet proposat en el relat fàctic s'ha de considerar un error patent que ha de ser modificat, integrant en un nou fet provat el resultat del accident en el sentit concret que interessa el recurrent, transcrit a continuació:
"6. A resultas del accidente el actor presenta las siguientes secuelas: TRAUMATISMO CRANEOENCEFALICO GRAVE, POLIFRACTURADO, GRAVES SECUELAS NEUROLOGICAS: DISARTRIA, LABILIDAD EMOCIONAL, INCONTINENCIA URINARIA, MARCHA MUY INESTABLE CON AYUDA SE DESPLAZA NORMALMENTE EN SILLA DE RUEDAS, PARAPLEJIA EN EXTREMIDAD IZQUIERDA, que han dado lugar al reconocimiento por parte del INSS de una pensión de Gran invalidez".
C) Finalment, en la línia de revisió fàctica, proposa la addició de un altre nou fet provat, en el sentit de la pretensió de responsabilitat solidaria de les codemandades Construcciones y Edificaciones Domingo Martinez Ramos, S.L. i Constructora Perefran, S.L., responsabilitat que, segons indica el recurrent, no va ser discutida per les demandades en l'acte del judici. Demana que s'incorpori que el demandant prestava serveis per compte de les citades societats en el moment del accident, i que amb posterioridad al accident, va succeïr a l'empresa Construcciones y Edificaciones Domingo Martinez Ramos, S.L. i Constructora Perefran, S.L., continuadores de l'anterior, que havien assumit la seva plantilla de personal. Aquesta modificació la interessa en base a la declaració del representant de la demandant Domingo Martinez Ramos, que segons indica el recurrent així ho va declarar. Però, a efectes de revisió, no es pot tenir en compte l'acta del judici, ja que no es tracta de un document, sinó de la documentació de actuacions processals, en aquest cas, l'interrogatòri de la part, que solament pot ser valorat pel magistrat de instància, en aplicació del principi de immediació. En conseqüència, aquest motiu ha de ser rebutjat.
TERCER. Com a segon bloc de motius, per la via de l' article 191 c) del ET , al lega el recurrent la infracció de normes substantives o de jurisprudència indicant que s'han infringit per la sentència, les següents normes:
Per inaplicació dels articles 14, 15 i 42-1 de la Llei de prevenció de riscos laborals, Llei 31/1995, infracció del art. 123-2 de la LGSS , per errònia interpretació, així com els articles 4.2.d) i 19.4 del Estatut dels Treballadors . Indica que la responsabilitat de l'empresa en l'accident s'ha de valorar tenint en compte que no va proporcionar formació al traballador accidentat, amb caràcter previ, obligació de la que no queda exonerada la companyia pel fet que aquest tingués una experiència, ja que la informació sobre els límits de càrrega i la intervenció des de la direcció empresarial en aquest aspecte prohibint si fos el cas males praxis, era obligació derivada de les normes que cita. Per altra banda, cita el recurrent l' article 15.4 de la Llei de prevenció de riscos laborals , que indica que la efectivitat de les mesures de prevenció que l'empresa ha d'adoptar, ha de preveure les distraccions o imprudències no temeràries del treballador. Accepta el recurrent que es podria valorar en el present cas un nivell de imprudència no temeraria, per superació de la velocitat màxima permesa, però en el context de una sobrecàrrega, que incia va ser la causa principal de la pèrdua del control de la direcció del camió i la causa principal del accident. Cita la doctrina del TS, sentència de 22 d'abril de 1989, 23 de febrer de 1994, 17 de maig de 1995, 27 de maig de 1996, 14 d'octubre de 1996 i 18 de febrer de 1997, així com sentència del TSJ Catalunya de 15 de juny de 1994 .
Demana, en resum el recurrent, la revocació de la sentència, en el sentit de desestimar la demanda i confirmar la resolució administrativa que va imposar el recàrrec del 30 % en les prestacions derivades de l'accident.
Per la seva part, l'escrit de impugnació del recurs assenyala que la única responsabilitat seria del accidentat, tant per l'element constatat d'excés de velocitat com de sobrecàrrega del vehicle, ressaltant la seva àmplia experiència com a transportista.
QUART. Amb caràcter previ, s'ha de partir de que, en el cas que ens ocupa, la responsabilitat objecte del procediment deriva de l' article 123 de la LGSS , que regula el recàrrec en les prestacions econòmiques que tinguin la seva causa en accident de treball o malaltia professional, per augmentar-les, segons la gravetat de la falta, de un 30 a un 50 %, quan les lesió s'hagi produït per manca d'observació de les mesures generals o particulars de seguretat i higiene en el treball o les més elementals de salubritat o les de adequació personal a cada treball, tenint en compte les característiques i la edad, sexe i altres condicions del treballador. La responsabilitat del pagament - indica l'article 123-2 - recaurà sobre l'empresari infractor i no podrà ser objecte de cap assegurament i és independent - art. 123-3 - i compatible amb les de tot ordre, inclús penal, que es pugui derivar de la infracció.
Els elements configuratius de la mesura sancionadora aquí analitzada (segons continua i pacífica jurisprudència continguda, entre d'altres, en les SSTS 8.3. 16.11.93, 12.2 i 20.5.94, segons la seva conformació legal i doctrinal són els següents: a) Que hagi ocorregut un accident de treball que doni lloc a prestacions del sistema de Seguretat Social; b) Incompliment de les mesures de Seguretat i Higiene en el Treball, bé generals, bé específiques; c) L'existència d'un nexe causal entre l'accident i l'esmentat incompliment, d) L'existència de un perjudici evident causat pel sinistre.
Aquesta responsabilitat, que com indica el recurrent i ha destacat la jurisprudència i la doctrina d'aquesta Sala en reiterades sentències, no queda exonerada per la constatació de una actuació imprudent del treballador, no temerària, ja que tal com estableix la Llei de prevenció de riscos laborals, és obligació de l'empresa, la formació en els riscos al personal i l'establiment de les mesures preventives, i en aquesta activitat s'ha de tenir en compte les previsibles imprudències del treballador, tal com regula l' article 15-4 de la Llei de prevenció de riscos laborals .
En el cas jutjat, quan la sentència valora que la àmplia experiència del treballador exonera la formació, així com la realització de múltiples viatges a l'empresa de material com el que va carregar aquell dia, com el coneixement de la càrrega i demés circumstàcies, arrivant a la conclusió de que l'accident va tenir com a única causa l'excés de confiança en el trajecte conegut, per excés de velocitat, aquesta Sala considera que no aplica correctament les normes citades. Ja que s'acredita que el camió circulava amb un excés de càrrega, considerable, de uns 2000 Kg., aquesta actuació havia de ser coneguda per l'empresa actora, doncs, al igual que té la obligació de controlar la jornada i realització d'altres activitats corresponents al servei que presten els treballadors, també ha de establir les mesures de control pertinents per tal que una mesura de seguretat elemental com és la manca de sobrecàrrega no es pugui produir. Té la obligació per llei de formar als treballadors, que no queda sense efecte pel fet de que aquests tinguin una determinada antiguitat o experidència. D'altra manera, la responsabilitat de formar a treballadors amb determinada antiguitat a la plantilla no existiria, cosa que no indica en cap cas la Llei de prevenció, ni es dedueix de la seva finalitat.
En el cas que ens ocupa doncs, s'observen com a infringits els preceptes genèrics de prevenció inclosos en l' article 14 de la citada Llei de prevenció de riscos laborals que declara el dret dels treballadors a una protecció eficaç en matèria de seguretat en el treball el que es relaciona amb el deure empresarial de protecció dels treballadors i comporta que aquell ha d'adoptar les mesures necessàries per a la protecció de la seguretat dels treballadors al seu servei. Atès l'article 15 de l'esmentada llei, l'empresari hauria d'haver adoptat en aquest cas mesures adequades per a evitar el risc o combatre'l en el seu origen, no permetent la sobrecàrrega del vehicle, amb una activitat explícita de prohibició que no consta. Del relat fàctic es dedueix que la causa del accident té dos elements, un d'ells és la velocitat, atribuible a una actuació imprudent del accidentat; l'altre és la sobrecàrrega, que és atribuible a la mala gestió de l'empresa demandant, per la via de la falta de control de l'activitat, i/o la manca de formació al treballador sobre els riscos laborals que comporta la conducció de un vehicle amb una sobrecàrrega de 2000 Kg, atès que no s'ha provat tampoc la prohibició de l'excés de càrrega en el cas concret, tot al contrari, és deduiex dels fets provats que el treballadors executava un servei de transport per compte de l'empresa, que comportava la sobrecàrrega que efectivamen desplaça i provoca l'accident. Per tant, s'ha de considerar adequada la resolució administrativa que va imporar el recàrrec en les prestacions derivades de l'accident, que havia de ser confirmada, per la qual cosa s'ha d'atendre el recurs de suplicació i desestimar les demandes acumulades.
CINQUÈ. Respecte a la al.legació en l'escrit de impugnació del recurs, per part de l'empresa demandada, s'ha de fer esment a què en la sentència del Jutjat contenciós-administratiu que es cita, es parteix de la base d'acceptar un aplamanent de la part demandada (lletrat de la Generalitat de Catalunya), en un procediment de sanció al qual no s'ha demandant al treballador, per la qual cosa, la inexistència de la contradicció bàsica i elemental per aplicar la tutela judicial efectiva, fa que no es puguin tenir per provats els fets que perjudiquin al treballador, ignorant d'aquell procedediment judicial. Per altra banda, respecte a la jurisprudència, s'ha de fer referència a la reiterada doctrina del Alt Tribunal, en el sentit que la imprudencia no temeraria del treballador no deixa sense efecte el recàrrec, si es constata incompliment empresarial greu. En aquest sentit es pot citar la sentència del TS, dictada en data 8 d'octubre de 2001 (RJ 20031424), aplicable al cas indica que:
"La vulneración de las normas de seguridad en el trabajo merece un enjuiciamiento riguroso tras la promulgación de la Ley de Prevención de Riesgos Laborales 31/1995, de 8 de noviembre (RCL 19953053 ), norma que estaba ya en vigor cuando acaeció el accidente que hoy se enjuicia. Esta Ley, en su artículo 14.2, establece que «en cumplimiento del deber de protección, el empresario deberá garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores a su servicio en todos los aspectos relacionados con el trabajo...». En el apartado 4 del artículo 15 señala «que la efectividad de las medidas preventivas deberá prever (incluso) las distracciones o imprudencias no temerarias que pudiera cometer el trabajador». Finalmente, el artículo 17.1 establece «que el empresario adoptará las medidas necesarias con el fin de que los equipos de trabajo sean adecuados para el trabajo que debe realizarse y convenientemente adaptados a tal efecto, de forma que garanticen la seguridad y salud de los trabajadores». Del juego de estos tres preceptos se deduce, como también concluye la doctrina científica, que el deber de protección del empresario es incondicionado y, prácticamente, ilimitado. Deben adoptarse las medidas de protección que sean necesarias, cualesquiera que ellas fueran. Y esta protección se dispensa aun en los supuestos de imprudencia no temeraria del trabajador. No quiere ello decir que el mero acaecimiento del accidente implique necesariamente violación de medidas de seguridad, pero sí que las vulneraciones de los mandatos reglamentarios de seguridad han de implicar en todo caso aquella consecuencia, cuando el resultado lesivo se origine a causa de dichas infracciones."
En conseqüència, tal com s'ha dit més amunt el motiu de censura jurídica ha de ser estimat, havent-se de revocar la sentència i desestimar la demanda de l'empresa.
SISÈ. Respecte a la petició addicional de condemna de les codemandades que formula el recurrent, en canvi, no es pot atendre la petició, ja que del relat fàctic, tal com ha quedat establert - en no haver-se estimat la revisió proposada - es dedueix que el treballador accidentat prestava serveis en el moment de l'accident, en l'empresa CONSTRUCCIONES FRANCISCO Y DOMINGO MARTINEZ RAMOS, S.L., que és l'empresa declarada responsable del recàrrec en la resolució administrativa. En no haver-se acreditat tampoc una successió empresarial, no es pot atendre la demanda del treballador, ni de increment del recàrrec al 50, ja que concòrre la seva infracció de velocitat, ja valorada, ni en el sentit de una condemna solidària per aplicació del article 42.2 de l'Estatut dels Treballadors , que disposa que l'empresari principal respondrà solidàriament de les obligacions de naturalesa salarial contretes pels contractistes i subcontractistes amb els seus treballadors i de les referides de seguretat social durant la vigència del contracte. D'aquest raonament es dedueix que ha de ser desestimada la demanda del treballador i la de l'empresa demandada, confirmant la resolució administrativa en tots els seus punts.
Pels fonaments jurídics abans exposats,
Fallo
Estimar el recurs de suplicació interposat per Alonso contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 22 de Barcelona, dictada en data 28 de setembre de 2006, en el procediment número 105/2006 , en demandes acumulades, en matèria de recàrrec per manca mesures de seguretat, seguida pel recurrent i per CONSTRUCCIONES FRANCISCO Y DOMINGO MARTINEZ RAMOS, S.L. contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, CONSTRUCCIONES FRANCISCO Y DOMINGO MARTINEZ RAMOS, S.L., MUTUA INTERCOMARCAL i CONSTRUCCIONES Y EDIFICACIONES DOMINGO MARTINEZ RAMOS S.L., CONSTRUCTORA PEREFRAN, S.L.
Revocar la sentència dictada i desestimar les dues demandes presentades contra la resolució adminsitrativa que establia el recàrrec per manca de mesures de seguretat.
Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació. amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de Procediment Laboral .
Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent
Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.
Voto
QUE FORMULA EL ILMO. SR. MAGISTRADO D. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL
FUNDAMENTOS DE DERECHO
PRIMERO.- Que mediante el presente voto particular, expreso, con todo respeto, mi desacuerdo con los criterios que mantiene la precedente sentencia dictada conforme el proceder mayoritario de la Sala.
Las razones en que se apoya mi discrepancia se recogen en el fundamento de derecho que seguidamente se pasará a exponer.
SEGUNDO.- Que comparto con el criterio mayoritario de la Sala la solución a la cuestión que han suscitado los escritos de las dos empresas y que no es otra que la solicitud de acumulación de autos, pues según señalan existe igualmente otro procedimiento en el que por parte del actor se ha ejercitado la acción de cantidad, indemnización de daños y perjuicios derivados del mismo accidente.
Ciertamente, tal pretensión no puede ser estimada, pues aún siendo las mismas partes y derivando la cuestión del mismo desgraciado incidente (accidente de tráfico), se ejercitan dos acciones distintas con requerimientos formales igualmente dispares, así como que la resolución de ambas cuestiones es independiente.
Sí en cambio, debe entenderse correctamente aportada la sentencia que se ha dictado en la jurisdicción contencioso administrativa, al ser resolución judicial dictada con posterioridad a haberse dictado la sentencia de instancia y poder tener relevancia en el caso de autos, relevancia que se examinará cuando se esté en el cuerpo del recurso.
TERCERO.- Que sentado lo antecedente, es preciso entrar en conocimiento del recurso del trabajador y así pasar a examinar la primera de las cuestiones que plantea, y que no es otra que la revisión del histórico que autoriza la letra b) del art. 191 de la LPL.
Se pretende por el recurrente la revisión del ordinal segundo de los declarados probados en varios extremos.
En primer lugar se solicita la revisión relativa a la velocidad a la que circulaba el camión en el momento del accidente, y ciertamente de la certificación que consta en el folio 370, emitida por la Direcció General de Seguretat Ciudadana, se evidencia que en la misma consta "Velocitat en el moment del accident o control de 75 a 80 Km/h". por ello debe hacerse constar tal circunstancia en lugar de las cifras que constan en el mismo.
No procede, en cambio, la revisión respecto del peso de la carga, pues está basada en unos documentos, los documentos obrantes a folios 259 y 314 que no son sino albaranes de la empresa, en la que consta el material cargado, y el informe pericial que sobre el peso de dicho material realizado a instancias del trabajador no ha sido considerado por el juzgador, no pudiendo la Sala por tal circunstancia introducirlo.
En cuanto a la falta de formación, ninguna prueba se ha realizado en ningún sentido, por lo que no puede introducirse la referencia que se pretende.
Así pues el hecho probado segundo debe quedar tal como consta en la sentencia, con la sola variación de que la velocidad a la que circulaba el camión en el momento del accidente era de unos 75/80 Km/hora.
Se solicita la adición de un nuevo hecho probado, para que se haga constar las lesiones que como consecuencia del accidente padeció el trabajador, nuevamente manifiesto mi discrepante criterio con el mayoritario de la Sala, pues entiendo que no es procedente su inclusión.
Conviene señalar que se está ante un procedimiento en el cual se examina la circunstancia de si el accidente se ha producido como consecuencia de la falta de medidas de seguridad, con independencia del resultado dañoso, a diferencia del otro pleito que parece haber entablado el actor y resuelto por sentencia de instancia al que se referían los impugnantes del recurso y que era de indemnización de daños y perjuicios en los que sí procedía la valoración de las secuelas que hubiera podido tener el trabajador, por ello la adición es intranscendente a los efectos resolutivos del pleito y no puede prosperar, sentencias de la Sala resolutorias de los recursos 890/00, 8923/01, 7345/02, 8506/06 y 7781/07.
Sí procede estimar la introducción del tema de las relaciones entre las empresas absueltas, pues ello es substancial a los efectos de fijar la responsabilidad a la que hubiere lugar, si se estimara el recurso.
Por ello debe adicionarse un nuevo hecho probado que diga:
6º.- El actor venía trabajando para la empresa Construcciones Francisco y Domingo Martínez Ramos S.L.,en el momento del accidente. Dicha empresa se escindió con posterioridad al accidente en las codemandadas Construcciones y Edificaciones Domingo Martínez Ramos S.L:, y Constructora Perefran S:L:; continuadoras de la anterior, las cuales habían asumido su plantilla de personal.
TERCERO.- Que como segundo motivo del recurso y bajo correcto amparo procesal en la letra c) del art. 191 de la LPL , se formula el propio de la censura jurídica, por supuesta infracción de los arts. 14, 15 y 42.1 de la Ley de Prevención de Riesgos Laborales, art. 123 de la LGSS y art. 4.2 d) y 19.4 de l ET .
Lo primero que debe señalarse, es que del relato fáctico de la resolución de instancia se evidencia lo siguiente:
.- que el trabajador con la categoría de chofer de camión sufrió un accidente de tráfico cuando circulaba por una carretera y procedió a coger el desvío para introducirse en otra.
.- que en dicho tramo de desvío en el que aconteció el accidente, existía una señal vertical, limitativa de la velocidad a 60 Km/h.
.- que tomó la curva a una velocidad de entre 75 y 80 Km/h, perdiendo el control del camión, y como consecuencia de ellos rozó la valla protectora a lo largo de unos 50 metros, hasta que volcó sobre la mediana que separa los carriles de la carretera B140 y C59.
.- que el camión admite un peso máximo de 7.000 Kgr, estando cargado en el momento del accidente con bloques de hormigón de un peso aproximado de 9.000 Kgr.
.- la carga había sido dirigida y presenciada por el chofer accidentado, procediendo a corregir al gruísta para que aproximara unos palets.
.- que el trabajador tenía una experiencia de más de 12 años en la conducción de camiones y conducía diariamente el vehículo accidentado desde hacía mas de un año.
Que ciertamente debe señalarse que la empresa tiene el deber de seguridad con respecto a sus trabajadores, que deriva del hecho de la prestación de trabajo dentro del ámbito de la organización empresarial, como consecuencia de la existencia del contrato de trabajo, lo que comporta el correlativo derecho del trabajador, tanto a su integridad física como a una adecuada política empresarial de seguridad e higiene, tal y como deriva en la actualidad, de los artículos 4.2.d) del ET, y 14 de la Ley de Prevención de Riesgos Laborales de 8.11.1995 .
El denominado recargo por falta de medidas de seguridad, que regula el artículo 123 de la L.G.S.S ., si bien tiene un claro componente sancionador contra el empresario incumplidor, de donde deriva que al menos hasta la fecha ( art. 123.2 LGSS ) se haya mantenido la imposibilidad de su aseguramiento (s. TS de 22.9.1994, por todas), es claro que viene a intentar paliar el daño sufrido, por el trabajador como consecuencia del accidente dentro del ámbito tuitivo del sistema público de seguridad social, de ahí su carácter tasado, dentro de los límites que fija el precepto, y por ende, totalmente al margen de otras eventuales responsabilidades indemnizatorias del empresario infractor, contractual o extracontractual, o de origen convencional ( art. 123 de la L.G.S.S .) y ello para el supuesto de que la lesión se produzca por máquinas, artefactos en instalaciones, centros o lugares de trabajo, que carezcan de las disposiciones de precaución reglamentarias, lo tengan inutilizados o en malas condiciones, o cuando no se haya observado las medidas generales o particulares de seguridad e higiene en el trabajo, o los elementos de salubridad.
Se está por tanto contemplando su particular supuesto de responsabilidad, de origen legal, de incremento de prestaciones, si bien con cargo exclusivo al empresario, cuando el siniestro haya sobrevenido como consecuencia de la omisión de alguna medida reglamentaria de seguridad, precepto que debe ser interpretado de modo coherente con lo que se viene diciendo, si bien se precisa la concurrencia de la infracción reglamentaria, y el acaecimiento del accidente precisamente como consecuencia de la omisión señalada ( s. TS de Castilla la Mancha de 21.04.1999 ).
En efecto el artículo 19 del E.T . impone a los empresarios, respecto de sus trabajadores, una deuda de seguridad que, sin duda aparece reforzada de los artículos 14 y 15 de la Ley de Prevención de Riesgos Laborales de 8 de noviembre de 1995 , preceptos en los que, además de declarar el derecho del trabajador a la protección eficaz y al correlativo deber empresarial de protección, supone (art. 14.2) al empresario el deber de proceder a la adopción de cuantas medidas sean necesarias para la protección de la Seguridad y Salud concretándose en el artículo 15 (ap. 1.i 3 y 4).
A la luz de los anteriores preceptos, es preciso analizar la cuestión que se plantea en el recurso, para lo que debe señalarse que el accidente se debió principalmente a un exceso de velocidad en la conducción del camión, entró y tomó la curva entre 15 y 20 kilómetros por encima de la máxima que imponía una señal de tráfico, incumpliendo lo previsto en el art. 19 del Código de la Circulación , que establece la obligación de respetar los límites de velocidad establecidos.
Que dicho exceso implicó que el camión no pudiera ser controlado y volcara. De esa circunstancia no puede haber más responsable que el propio conductor, por despiste o exceso de confianza, pero ninguna responsabilidad puede imputarse a los empresarios.
Se alega por parte del trabajador que la causa real del accidente fue un exceso de carga, exceso de carga que es real, pero no puede obviarse varias circunstancias:
.- la primera, que la resolución administrativa que imponía el recargo no se refería al exceso de carga como causa del accidente, sino que hablaba de "...o bien el camión no era el equipo adecuado para dicha función o bien la estiba de la carga era incorrecta...", por lo que la introducción de la cuestión relativa a dicho exceso de carga no puede sino considerarse como una "res nova" y por lo tanto impropia de ser examinada y menos aún fundamentar una sentencia.
.- la segunda, que aún obviando lo antecedente, no puede desconocerse que el chofer de camiones, es el responsable de la carga y de la misma manera que obligó al gruista a mover la carga, debió examinar si se daba o no el exceso de peso al recoger la mercancía, pues como es de ver dicha recogida se realizó en una tercera empresa. Recordemos que el art. 48 del RD 772/97 de 30 de mayo exige a los conductores de camiones, entre otros conocimientos, el relativo a la normativa sobre pesos y dimensiones de los vehículos.
.- que aún entrando en su conocimiento, no podría tampoco desconocerse que no existe elemento fáctico que permita afirmar que el motivo del accidente se debió al citado exceso en la carga, ni la influencia que tuvo en él, dado el exceso de velocidad constatado.
.- que por último, existiendo un dato objetivo y no discutido, que circulaba por una curva a mayor velocidad de la autorizada, debería haberse probado por el trabajador que tal exceso de peso había influido de forma decisiva en la pérdida de control del camión, mas allá de la velocidad inadecuada con la que entró y circulo en la curva.
Que si damos como motivo del accidente de tráfico, el exceso de velocidad, ninguna influencia puede tener la circunstancia de haber o no recibido formación por parte de la empresa, y ello porque la formación que incide en el evento examinado es ajena al ámbito empresarial para incardinarse en el propio de la circulación.
En vista de todo lo señalado, no puede estimarse el motivo de censura jurídica formulado, sin que sea preciso el examen de la cuestión del porcentaje solicitado.
Que lo antecedente, permite llegar a conclusión jurídica de que debía desestimarse el recurso de suplicación interpuesto por D. Alonso contra la sentencia de fecha 28 de septiembre de 2006, dictada por el Juzgado de lo Social nº 22 de los de Barcelona, dimanante de autos 105/06 seguidos a instancia del recurrente al que se acumuló el iniciado por la empresa CONSTRUCCIONES FRANCISCO Y DOMINGO MARTINEZ RAMOS S.L. ( y su sucesora CONSTRUCCIONES Y EDIFICACIONES DOMINGO MARTINEZ RAMOS S.L., y CONSTRUCTORA PEREFRAN S.L., contra los anteriores respectivamente, además de INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, TESORERÍA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL Y MUTUA INTERCOMARCAL y en consecuencia debería confirmarse dicha resolución.
PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.

