Sentencia Social Nº 5748/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 3501/2006 de 03 de Septiembre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LM. SR. FÉLIX V. AZÓN VILAS

Barcelona, 3 de setembre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 5748/2007

En el recurs de suplicació interposat per Franco a la sentència del Jutjat Social 10 Barcelona de data 21 de febrer de 2006 dictada en el procediment núm. 855/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de

Antecedentes

Primer. En data 5 de desembre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 21 de febrer de 2006, que contenia la decisió següent:

"Desestimo la demanda promovida por Franco contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, absolviendo a la susodicha parte demandada de las pretensiones objeto de la misma."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El actor, nacido el 13 de septiembre de 1952, en situación de alta en el Régimen General de la Seguridad Social, de profesión habitual analista de informática, inició un proceso de Incapacidad Temporal el 30 de septiembre de 2004.

SEGUNDO.- Se tramitó expediente, con dictamen emitido por el Insittut Català d'Avaluacions Mèdiques el 24 de agosto de 2005, y a fecha de 13 de septiembre por la Dirección Provincial de Barcelona del Instituto Nacional de la Seguridad Social se dictó resolución en la que se denegaba la declaración de Incapacidad Permanente en ninguno de sus grados de Incapacidad, derivada de Enfermedad Común, y el derecho a prestaciones económicas, por no reunir el requisito de Incapacidad, contra la que formuló reclamación previa, desestimada mediante resolución de 9 de noviembre.

TERCERO.- Acredita el periodo mínimo de cotización, y la base reguladora es de 2.209, 17 Euros .

CUARTO.- Presenta el siguiente cuadro de lesiones: trastorno depresivo recurrente.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- El demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent absoluta. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de 7 d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat quart de la Sentència en què consten les lesions de trastorn depressiu recurrent i proposa la redacció de "trastorn depressiu recurrent greu i cronificat". Basa aquesta modificació en els informes mèdics i pericial mèdica que cita.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala, dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstàncies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l'article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil, LEC. 1/2000 . En el present cas l'esmena al quart fet provat que postula la part es basa en certificats mèdics que l'òrgan judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i entendre que la pericial mèdica de la demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja que no està obligada a subjectar-se al seu dictamen, de la mateixa manera que tampoc és prova documental amb efectes per a la revisió dels fets la proposta del Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, ja que és un mer document intern de l'expedient administratiu, fins el punt que el Tribunal Suprem ha declarat que aquesta proposta no te eficàcia per a servir com a document ni com a perícia, als efectes de la denúncia de cassació per error de fet ( STS. de 22 i 25 de març de 1988 i de 10 i 11 de maig del mateix 1988, RJ.1988, 3603 i 3609 ), si be constitueix un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l' article 97.2 de la Llei de Procediment laboral . En el cas present, per aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció per no aplicació de l' article 137, núm.5 o subsidiàriament núm. 4 de la Llei general de la Seguretat Social (LGSS.), el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, i de la jurisprudència que cita, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Manté que les lesions objectivades de trastorn depressiu greu i cronificat son constitutives d'una incapacitat permanent absoluta o subsidiàriament total per a la seva professió d'analista d'informàtica.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes ) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normes laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectat, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions que pateix el demandant, no havent-se modificat la relació fàctica, no es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent total ni menys absoluta que postula, atesa l'entitat de la patologia psíquica cronificada recurrent, que requereix tractament i seguiment constant però no incapacita per a les fonamentals tasques de la professió habitual, sense perjudici dels brots inhabilitants temporalment pel treball que presenti. Per tant es considera que no és d'aplicació ni s'infringeix l' article núm. 137. 5 i subsidiàriament 4 de la Llei General de la Seguretat Social , raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel Don. Franco contra la Sentència de 21 de febrer de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 10 de Barcelona en el procediment núm. 855/2005 seguit a instància de l' esmentat recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social , la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.