Sentencia Social Nº 5899/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4058/2007 de 11 de Julio de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 11 de juliol de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 5899/2008

En el recurs de suplicació interposat per Estíbaliz a la sentència del Jutjat Social 27 Barcelona de data 6 de febrer de 2007 dictada en el procediment núm. 675/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de

la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 21 de setembre de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 6 de febrer de 2007, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda de Estíbaliz frente al Instituto Nacional de la Seguridad Social, sobre invalidez permanente, absoluta y total derivada de enfermedad común debo absolver y absuelvo a dicho demandado de las peticiones en su contra deducidas".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

Primero. La actora Estíbaliz , nacida el 10-12-51 y en situación de alta, por percibir subsidio de desempleo en el Régimen General de la Seguridad Social, como consecuencia de trabajos prestados como Oficial Administrativo.

Segundo. Solicitó al INSS la prestación de Invalidez permanente en 28-3-06 y por resolución del INSS de fecha 6-6-06 se resolvió no haber lugar a declararla en grado alguno de invalidez. Teniendo el periodo de carencia necesario.

Tercero. En fecha 3-5-06 se emitió informe por UVAMI, cuyo contenido se tiene por reproducido por obrar en autos.

Cuarto. Se agotó la vía administrativa ante el indicado organismo quien por resolución de fecha 17-8-06 confirmó el pronunciamiento inicial.

Quinto. La base reguladora asciende para la invalidez permanente total y absoluta a 1002'92 euros /mes.

Sexto. Las enfermedades que padece la actora son:

- Hipotiroidismo en tratamiento.

-Obesidad.

-Síndrome bromialgico (18/18).Dolor a movilidad columna lumbar sin limitación ni radiculopatia.

-Espondiloartrosis leve moderada.

-Gonortrosis bilateral leve moderada.

-Hallus valgus bilateral de predominio izquierdo.

-Síndrome ansioso depresivo con transtorno somotomofo de grado moderado.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de 7 d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat sisè de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa que transcriu conforme pateix "hipòtiroidisme en tractament. Obesitat. Síndrome fibromiàlgica severa( 18/18). Dolor a la mobilitat columna lumbar sense limitacció ni radiculopatia. Espondiloartrosi lleu a moderada. Gonartrosi bilateral lleu moderada. Hallux valgus bilateral de predomini esquerre. Trastorn depressiu greu en tractament psiquàtric i trastorn somatoformo." Basa la modificació en els documents mèdics que cita.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala, dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstàncies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal t laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 .

En el cas present l'esmena al sisè fet provat que postula la part es basa en prova mèdica que l'òrgan judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i entendre que la pericial mèdica de la demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja que no està obligat a subjectar-se al seu dictamen, de la mateixa manera que tampoc és prova documental amb efectes per a la revisió dels fets la proposta del Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, ja que és un mer document intern de l'expedient administratiu, fins el punt que el Tribunal Suprem ha declarat que aquesta proposta no te eficàcia per a servir com a document ni com a perícia, als efectes de la denúncia de cassació per error de fet ( STS. de 22 i 25 de març de 1988 i de 10 i 11 de maig del mateix 1988, RJ.1988, 3603 i 3609), si be constitueix un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l' article 97.2 de la Llei de Procediment laboral .

Per aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article núm. 137, 5 de la Llei general de la Seguretat Social , el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Argumenta que les lesions que pateix comporten unes reduccions funcionals greus a nivell psíquic i neorològic que inhabiliten el treball d'administrativa, ja fonamentalment sedentari i lleuger i qualsevol treball d'aquestes característiques, atesa la duració llarga del quadre psiquiàtric, cronificat i refractari al tractament, devent atendre als informes dels facultatius que l'han tractat i estan tractant i controlant davant del informe fruit d'una única visita del psiquiatra consultor de l'ens gestor. Argumenta també que la fibromiàlgia que pateix és greu, cronificada i sense possibilitat de remissió

L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques, neurològiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, en connexió amb l' article 137. 5, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

La relació fàctica no ha pogut ser modificada, de forma que hem de concloure amb la sentència de la instància que les lesions que pateix la demandant no podem considerar-les en grau determinant de la incapacitat permanent absoluta que postula, atesa l'entitat de la fibromiàlgia que encara que acusi 18 punts gatell no consta que sigui limitant per a qualsevol activitat també la sedentària. El transtorn depressiu és de grau moderat de manera que tampoc te entitat limitant. Entenem que ara per ara la intensitat de la patologia, encara que seria i florida, no limita la recurrent de forma que tingui impedides tasques sedentàries o lleugeres. Per tant no és d'aplicació ni s'infringeix l' article núm. 137. 5 de la Llei General de la Seguretat Social , raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Doña. Estíbaliz contra la Sentència de 6 de febrer de 2007 dictada pel Jutjat Social núm. 27 de Barcelona en el procediment núm. 675/2006 i seguit a instància de l'esmentada recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, que confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.