Sentencia Social Nº 5930/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1842/2014 de 16 de Septiembre de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

Recurs de Suplicació: 1842/2014

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 16 de setembre de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 5930/2014

En el recurs de suplicació interposat per Antonia a la sentència del Jutjat Social 15 Barcelona de data 29 d'octubre de 2013 dictada en el procediment núm. 124/2013, en el qual s'ha recorregut contra la part Instituto Nacional de la Seguridad Social, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 5-2-13 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 29 d'octubre de 2013 , que contenia la decisió següent:

Desestimo íntegramente las pretensiones principal y subsidiaria de la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por Doña Antonia , y, por ello, debo absolver y absuelvo al Instituto demandado de las peticiones deducidas en su contra, con confirmación de la resolución impugnada.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

1.- Doña Antonia , con nacimiento el día NUM000 de 1959 y con DNI NUM001 , se encuentra afiliado a la Seguridad Social y en situación de alta o asimilada en el Régimen General.

2.- Doña Antonia solicitó la prestación de incapacidad permanente. Tramitado el correspondiente expediente administrativo, se practicó el reconocimiento médico preceptivo, emitiéndose dictamen por la UVAMI en fecha de 10 de octubre de 2012 con el siguiente resultado: enfermedad inflamatoria intestinal crónica de muy larga evolución (probable enfermedad de Crohn), incontinencia fecal parcial (escapes) tras intervención quirúrgica por abceso y fístula perianeales; fibromialgia; raquialgia.

3.- La Resolución de la Dirección Provincial del INSS de fecha 30 de enero de 2013 declaró a Doña Antonia no afecta de incapacidad permanente en ninguno de sus grados. Contra dicha Resolución fue interpuesta la oportuna reclamación en Vía Previa, que fue expresamente desestimada.

4.- Doña Antonia acredita el período mínimo de cotización para causar derecho a la prestación. La base reguladora mensual no controvertida de la prestación, de ser estimada la demanda, asciende a la cantidad de 2.725, 11 €.

5.- Doña Antonia acredita las siguientes dolencias y secuelas: enfermedad inflamatoria intestinal crónica de muy larga evolución (probable enfermedad de Crohn), incontinencia fecal parcial (escapes) tras intervención quirúrgica por abceso y fístula perianeales; fibromialgia en control y tratamiento, cervocoartrosis con siringomielia, clínica de cervicalgia sin limitación funcional.

6.- La profesión habitual de Doña Antonia es la de jefa administrativa.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs de la demandant contra la sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent, és la revisió dels fets declarats provat de la sentència, i per examinar les infraccions de normes substantives i de la jurisprudència, en empara en l'article 193 b) i c) de la Llei 36/2011 Reguladora de la Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

Segon. Postula la revisió del segon fet provat referit al informe de la UVAMI , a fi de que s'addicioni a la fi del text la següent frase: ' El tribunal mèdic conclou el dictamen amb la valoració de ' 'presumpció d'incapacitat permanent' de la demandant.' Basa la modificació en el dictamen mèdic del Institut Català d'Avaluacions Mèdiques Sanitàries.

També postula la modificació del cinquè fet provat referit les patologies i seqüeles que pateix, a fi d'addicionar respecte de la incontinència fecal parcial, després d'intervenció quirúrgica per abscés i 'fístula perianals' , la frase següent: situació que implica múltiples ( mes de 15) deposicions líquides diàries', ... continuant el text fàctic. Basa l'addició en els informes mèdics d'especialistes de la patologia digestiva del Hospital Tries i Pujol ( foli 34) que indica la gravetat de la malaltia de Crohn.

Cal recordar la naturalesa extraordinària quasi de cassació del recurs de suplicació i no d'apel lació, en virtut del principi d'instància única que regeix el procediment laboral. D'aquesta manera, no correspon a la Sala , ni té competències per tornar a jutjar allò que ja ha estat jutjat, sinó únicament el control d'adequació a la legalitat de l'activitat jurisdiccional en la instància única. Aquest caràcter extraordinari del recurs de suplicació i el fet que no es tracta d'una segona instància impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ).

És així que la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient prevista en l'article núm. 193 b) i núm. 196.3 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables, perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè comporta un desplaçament de la funció judicial ordenada per l'article núm. 2.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per l'article núm. 117.3 de la Constitució Espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals.

També aquesta Sala ha vingut assenyalant, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

En el cas present la modificació que postula la part del segon fet provat, es basa en document públic com és el dictamen del ICAMS., el contingut del qual és prova plena. No obstant, havent reflectit la relació fàctica les patologies observades, la Sala no troba inconvenient en que es reflecteixi en el fet provat la totalitat del seu contingut, de forma que admetem l'anotació que interessa, sense perjudici de la valoració que ens mereixi en el segon motiu del recurs d'aplicació de la norma procedent al cas.

Respecte de la modificació del cinquè fet provat, la recurrent es basa en document mèdic de 23 de juliol de 2013 que el magistrat de la instància també ha examinat juntament amb la resta de d'elements de convicció aportats per les parts al judici en la facultat judicial exclusiva que atorga l'article núm. 97.2 de la Llei processal laboral ja citat, sobre el que s'estén en la motivació de no incloure en el fet provat el nombre de defecacions actual, perquè entén que el quadre ha remès tenint en compte el tractament que ha seguit, segons consta en el segon Fonament de Dret últim paràgraf de la sentència. No observem doncs error de fet greu en la conformació del seu convenciment sobre les malalties que pateix.

En aplicació de la doctrina jurisprudencial citada abans sobre que davant dictàmens mèdics contradictoris, preval la valoració judicial, desestimem la modificació del cinquè fet provat.

Tercer. La part recurrent denuncia la infracció de l'article núm. 137.5 i subsidiàriament la infracció de l'article núm. 137.4 de la Llei General de la Seguretat Social, (R D. Legislatiu 1/1994) vigent sobre la definició legal de la incapacitat permanent absoluta i total . Argumenta resumidament que del informe sobre la patologia i el nombre de deposicions del Departament d'aparell digestiu del Hospital Trias i Pujol que l'ha estat tractant mèdicament, queda constància que es refereix lògicament a l'estat de salut actual tal com cal entendre literalment el redactat. Assenyala que la malaltia de Crohn és crònica i irreversible, de forma que el tractament mèdic és pal liatiu i no de millora des de la intervenció quirúrgic. Es remet pronunciaments d'aquesta Sala Social en els quals hem mantingut que mes de deu deposicions diàries ja te una entitat greu. Recorda que pateix altres patologies i que el mateix ICAM va entendre que en el seu conjunt presentava limitacions funcionals pròpies d'una incapacitat permanent. Cita doctrina jurisprudencial sobre la interpretació del concepte de la incapacitat permanent absoluta que transcriu en part.

Subsidiàriament manté que la patologia li impedeix desplegar les fonamentals tasques de la professió habitual de Cap Administrativa, que comporta la gestió i coordinació dels treballadors al seu càrrec, de les responsabilitats encomanades, amb desplaçaments constants tant prop dels operaris com per visites externes i per a desplaçaments en cotxe inherents a la categoria professional, tal com es desprèn de la descripció del professiograma aportat a la prova documental. Conclou que fonamentalment per la patologia digestiva intestinal de malaltia de Crohn, te impossibilitada la relació amb terceres persones i desplaçaments, exigències fonamentals de la seva professió.

La doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) sobre la interpretació i aplicació de l' article 137.5 i 4 de la Llei General de la Seguretat Social , que defineix la Incapacitat permanent Absoluta i Total, vigent per la Disposició Transitòria cinquena bis de la Llei General de la Seguretat Social , la qual es remet als graus d'incapacitat de la normativa anterior, manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa respectivament la impossibilitat relativa d'executar les fonamentals tasques de la professió habitual o la impossibilitat de dur a cap un treball retribuït que sigui sedentari o lleuger, i entén que, encara que funcionalment pugui dur a terme una activitat, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixen d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. En concret l'article núm. 137.4 citat, porta a concloure que la invalidesa permanent en el grau d'incapacitat total per a la professió habitual , comporta la situació de la persona treballadora afectada que, després d'haver estat sotmesa a tractament mèdic prescrit i haver set donada d'alta mèdica, presenta reduccions anatòmiques o funcionals greus, susceptibles d'objectivació i previsiblement definitives, que l'inhabiliten per a la realització de les fonamentals tasques de la professió habitual, tot i que es pot dedicar a un altre distinta.

En el cas present el fet provat cinquè no ha set modificat, de forma que ens remetem a la a la malaltia inflamatòria intestinal crònica de molt llarga evolució ( probable malaltia de Crohn, incontinència fecal parcial ( escapades) després d'intervenció quirúrgica per abscés i fístula perianal, fibromiàlgia en control i tractament; cervicoartrosi amb siringomièlia, clínica de cervicàlgia sense limitació funcional.

D'aquest conjunt florit de patologies, en relació amb la professió habitual de Cap administrativa, la determinant seria en tot cas la digestiva intestinal o malaltia de Crohn com a possible limitadora de les fonamentals tasques. No obstant la seqüela d'incontinència fecal consistent en escapades, després de la intervenció quirúrgica en que es basa la recurrent per mantenir els graus d'incapacitat permanent postulats, ha set examinada pel magistrat de la instància , que en el segon fonament de dret fa expressa referència al document del Hospital Germans Trias i Pujol en el qual se citen fins a possibles quinze defecacions diàries i estima que en el mateix informe s'assenyala que des de 1997 la cínica de la malaltia inflamatòria ha remès sense efectes adversos, sense perjudici de brots puntuals que hagin requerit tractament específic.

L'entitat de la malaltia en relació a les tasques fonamentals de la professió de Cap administratiu no presenta ara per ara gravetat impeditiva del control i coordinació del fer d'administració, que per si mateix exigeix una mobilitat semisedentària i d'alternància postural en l'àmbit principal del si de l'empresa, sense que quedi compromesa la relació amb terceres persones. En aquest sentit la Sala coincideix amb la decisió de la instància sense que la proposta d'incapacitat permanent del ICAM. sigui vinculant per a l'òrgan judicial que, en la seva funció judicial ha de valorar i decidir de forma exclusiva els efectes impeditius de les lesions en relació a la professió habitual.

Així doncs la recurrent, ara per ara, no presenta limitacions físiques importants que impedeixin desplegar els requeriments de la professió habitual de Cap Administrativa, de manera que el conjunt de l'estat de salut de la recurrent no comporta una situació de patiment en la seva feina segons doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem ( STS de 21-5-1979 Ar.2218 , reiterada en les de 6-11-1987 i 21-1-1988 per totes), sense que el criteri jurisprudencial d'aquesta Sala Social que cita la recurrent es pugui tenir en compte com a criteri de seguiment, atesa la forçosa individualització i casuística de cada cas d'incapacitat permanent examinat i resolt.

En conseqüència, les exigències de la seva professió són compatibles amb les lesions objectivades en la relació fàctica de la Sentència recorreguda, de forma que no concorren els requisits exigits en l'article núm. 137. 4 de la Llei General de la Seguretat Social, i menys concorren els requisits de l'apartat 5 de la mateixa norma per al reconeixement de la incapacitat permanent absoluta postulada, de manera que desestimem el recurs i confirmem la sentència de la instància.

Atesos els fonaments jurídics precedents i els preceptes legals esmentats,

Fallo

Desestimar el Recurs de Suplicació interposat per Doña. Antonia contra la Sentència de 29 d'octubre de 2013 dictada pel Jutjat Social núm. 15 de Barcelona en el procediment núm. 124/2013, que confirmem.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.