Sentencia Social Nº 633/2013, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6282/2012 de 28 de Enero de 2013

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ DE QUINTANA PELLICER

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 28 de gener de 2013

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 633/2013

En el recurs de suplicació interposat per Leon a la sentència del Jutjat Social 1 Sabadell de data 31 de maig de 2012 dictada en el procediment núm. 874/2011, en el qual s'ha recorregut contra la part Marcelina i Fondo de Garantia Salarial, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer.En data 30 de novembre de 2011 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament en general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 31 de maig de 2012 , que contenia la decisió següent: ' Estimando la demanda interpuesta por Leon , frente a Marcelina y el FONDO DE GARANTÍA SALARIAL, sobre DESPIDO declaro la improcedencia del despido del mencionado trabajador, debiendo optar Leon entre reintegrarse en su puesto de trabajo o percibir una indemnización de 73.148.00€. (tope máximo legal) condenando en su consecuencia a la demandada Marcelina a estar y pasar por este pronunciamiento y al pago de los salarios de tramitación desde la fecha del despido, 18-10-2011 hasta que la readmisión tenga lugar o se extinga la relación laboral por la opción del actor, o hasta que hubiera encontrado otro empleo, si tal colocación fuera anterior a la sentencia y se probase por el empresario lo percibido, de acuerdo con el salario regulador de 57,62€. '

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Leon , con D.N.I. núm. NUM000 , prestó servicios para la empresa demandada desde el 15 de julio de 1.982, con la categoría profesional de Oficial, con un salario anual medio -octubre del 2010 a septiembre del 2.011, de 21.031,76€ incluido el prorrateo de pagas extras.

A la relación laboral le es de aplicación el Convenio Colectivo de Registradores de la Propiedad y Mercantiles de España (B.O.E. 29-9-1992)

SEGUNDO.-. El 18 de octubre del 2011 se le comunica al actor carta de despido con efectos del mismo día, alegando causas objetivas, por existir considerable descenso de los ingresos del registro. La carta de despido figura unida al folios 36 y aquí se da por reproducida.

Ese mismo día, en escrito que no fue firmado, la demandada reconocía la improcedencia del despido (folio 37).

Por la empresa demandada se depositó En el Juzgado de lo Social núm. 3 de esta capital el 19-10-2011, la correspondiente indemnización, por una cuantía de 73.148.00€.

TERCERO.- El actor ha sido Delegado de personal en los 2 último periodos, finalizando su representación por agotamiento del plazo en junio del 2011.

CUARTO.- Se intentó SIN AVENENCIA la obligatoria conciliación ante el Departament d'Empresa i Ocupació, celebrada el día 20 de diciembre de 2011.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Contra la sentència que estima la demanda, admetent el dret d'opció del treballador i condemna a la demandada al pagament de la indemnització i dels salaris de tramitació, presenta recurs de suplicació únicament el treballador demandant, que ha estat impugnat per l'empresa condemnada.

SEGON.El recurs es planteja pels tres motius previstos en l' article 193 (a, b, i c) de la Llei reguladora de la jurisdicció social , dels quals s'ha d'examinar amb caràcter previ el que planteja en tercer lloc, ja que interessa la nul litat de les actuacions, encara que es formuli de manera subsidiària, ja que la seva estimació deixaria sense efecte la valoració de la resta de motius.

La pretensió de nul.litat es basa en que la sentència no ha resolt totes les qüestions plantejades, el que es tractaria de un cas de incongruència omissiva, doncs diu que de les dues qüestions plantejades en la demanda, valor del salari i opció del treballador, la sentència ha entrat solament en la segona, havent deixat sense resoldre la pretensió de la demanda relativa a aplicar un salari superior.

La jurisprudència relativa a la nul.litat per incongruència ressalta que aquesta no es pot admetre de manera extensiva, concretament la sentència del TS de 25-04-2006, Rec 147/2005 recorda que:

' Para poder apreciar la incongruencia de la resolución judicial, como se dice en la STC 172/2001, de 19 de julio ( RTC 2001, 172), resulta necesario que el órgano judicial conceda algo no pedido o se pronuncie sobre una pretensión que no fue oportunamente deducida por los litigantes, e implique un desajuste o inadecuación entre el fallo, o parte dispositiva de la resolución judicial, y los términos en que las partes formularon sus pretensiones en el proceso (por todas, SSTC 113/1999, de 14 de junio [ RTC 1999 , 113 ] , y 182/2000, de 10 de julio [ RTC 2000, 182] ). Además, para que esa incongruencia tenga relevancia constitucional debe suponer una modificación sustancial del objeto procesal, con la consiguiente indefensión y sustracción a las partes del verdadero debate contradictorio, produciéndose un fallo extraño a las respectivas pretensiones de las partes (por todas, SSTC 20/1982, de 5 de mayo [ RTC 1982 , 20 ] y 182/2000, de 10 de julio [ RTC 2000, 182] ).

Por otra parte, para que una sentencia incurra en el vicio de incongruencia por omisión es preciso que se produzca una falta de respuesta razonada en la resolución judicial al planteamiento de un elemento esencial de la pretensión, cuyo conocimiento y decisión por el Tribunal sean trascendentes para fijar el fallo. Sólo así se daría una denegación tácita de justicia contraria al artículo 24.1 de la Constitución ( RCL 1978, 2836). Así se afirma en la sentencia de esta Sala de 13 de mayo de 1998 ( RJ 1998, 4645) (recurso 1439/1997 ), entre otras muchas. Como se recuerda en esta sentencia, esas conclusiones son el reflejo de una abundantísima doctrina del Tribunal Constitucional, expuesta en las sentencias 142/1987 ( RTC 1987 , 142 ) , 36/1989 ( RTC 1989 , 36 ) , 368/93 ( RTC 1993 , 368 ) , 87/1994 ( RTC 1994 , 87 ) y 39/1996 ( RTC 1996, 39) ,y que resumidamente afirma que sólo viola el artículo 24.1 de la Constitución aquella incongruencia en virtud de la cual el órgano judicial deja sin contestación las pretensiones de las partes sometidas a su conocimiento, siempre que el silencio judicial no pueda razonablemente interpretarse como una desestimación tácita ( sentencia 368/93 ). La exigencia del artículo 359 de la Ley de Enjuiciamiento Civil -en el texto de 1881 ( LEG 1881, 1)- de que las sentencias decidan todos los puntos litigiosos que hayan sido objeto de debate y de que sean congruentes con las demandas y con las demás pretensiones deducidas oportunamente en le pleito, no implica un ajuste literal a las pretensiones, dada la potestad judicial para aplicar la norma correcta, lo que supone el deber judicial de dar respuesta adecuada y congruente con respecto a los hechos que determinen la «causa petendi», de tal modo que sólo ellos, junto con la norma que les sea correctamente aplicable, sean los que determinen el fallo ( sentencia 142/87 ).

Doncs bé, en el cas que ens ocupa, com diu l'escrit de impugnació, és cert que en la fonamentació jurídica no s'entra de manera extensa a valorar la pretensió salarial, però no ho és que ni tant sols es tracti la qüestió plantejada, ja que de manera expressa, es diu en el fonament jurídic primer que: '... existiendo discrepancia en cuanto al salario, el pretendido por el actor en el hecho primero de su demanda no se sustenta en documento alguno, el alegado por la empresa en el acto de juicio tampoco se ajusta a los recibos salariales, y al ser un salario variable ... el que se declara probado es el del último año. '

No és cert doncs que la sentència ignori la pretensió del demandant, el que fa és no acceptar, valorant la documental aportada, la pretensió salarial que el demandant postula. Per tant, no es pot considerar que existeixi incongruència omissiva per no haver entrat en la determinació del salari mòdul de la indemnització proposat, i ha de ser desestimat el primer motiu del recurs.

TERCER.El segon motiu del recurs, per la via de l' article 193 b) de la LRJS , interessa la revisió dels fets provats, per tal que s'afegeixi un nou fet provat cinquè, que digui que els auxiliars de segona tenen una retribució de 2.337,04 euros mensuals.

Respecte a la revisió fàctica proposada, cal tenir present que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements:

a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments;

b) que aquest error es basi en documents o perícies que constin en les actuacions que ho posin en evidència;

c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisora;

d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i

e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

Entrant en la valoració de la addició proposada pel recurrent, no ha de ser atesa ja que si és cert que dels documents que cita, consistents en rebuts de salaris de la treballadora del registre Zaira , auxiliar 2ª, es dedueix que cobra un fix de 2325 euros al mes, amb inclusió de prorrata de pagues extres (folis 242a 264) i el mateix es pot dir de Sílvia Vidal (folis 265 a 282), existeixen altres rebuts de salaris, també corresponents a auxiliars de 2ª, del mateix període de temps (31 gener 2010, en endavant) que consta que cobren un total de 1297,40 euros i i 1309 euros al mes, segons consta en els folis 345 a 351. Per tant, de la documental que cita el recurrent no es pot deduir un error patent de la jutjadora, doncs valorada en el seu conjunt no fa arribar a la conclusió que pretén establir de manera objectiva i clara el demandant. Es desestima per tant també el segon el motiu del recurs.

QUART.Com a segon motiu del recurs, per la via del article 191 c) de la LRJS , al lega la part actora, la infracció de l' article 31.3 del Conveni Col lectiu de Registradors de la Propietat i Mercantils d'España, quan indica que: ' Ningún auxiliar de 2ª, ni el personal subalterno, ni el contratado temporalmente, podrá ser contratado con un sueldo que, en cómputo anual, sea superior al del empleado retribuido con porcentaje que menos cobre, a salvo los mínimos garantizados'.

Interpreta el recurrent aquest precepte en el sentit invers, és a dir, que cap empleat a percentatge no pot cobrar menys a un auxiliar de segona o a un subaltern que més cobri a sou fix. En el present cas, diu que els auxiliars de segona que més cobren tenen una retribució, que ha quedat fixada en el fet provat segon, amb l'addició proposada. Diu l'actor que havia operat una modificació salarial l'any 2008, passant el percentatge del 40% al 13%, per la qual cosa s'havia contravingut per la Registradora demandada l'article 31.3 del Conveni esmentat, i per això s'ha de considerar que el seu salari és com a mínim el del personal auxiliar.

La part que impugna el recurs, al.lega que la interpretació literal de la clàusula del conveni vincula a la ocupadora en el moment de formalitzar el contracte del empleat auxiliar o subaltern amb un salari superior al empleat retribuït a percentatge, salvant els mínims garantits, però que no imposa que, si per una disminució d'ingressos del Registre, els treballadors a percentatge passessin a percebre una retribució inferior als de sou fix, se'ls hagués de garantir els ingressos iguals al empleat de sou fix que més guany, tal com pretén el recurrent. Al.lega també que la modificació del salari de l'actor ha tingut la causa - a banda del que es va dirimir en un litigi anterior que ja és cosa jutjada - en la caiguda dràstica de ingressos del Registre, que ha donat lloc a què els treballadors a percentatge veiessin disminuït dràsticament el seu salari, sense que aquesta disminució sigui contrària al que regula la norma col lectiva.

Per interpretar aquesta norma es parteix de la peculiaritat dels salaris dels treballadors del Registre de la Propietat, que conforme a l' article 29 del Conveni Col .lectiu d'aplicació, són a percentatge sobre els ingressos totals del registre, i per tant salari variable, el de les categories d'Oficial, Auxiliar de primera, mentre que el salari fix únicament està previst pels Auxiliars de 2ª o personal Subaltern. El salari dels treballadors es calcula d'acord amb el valor del 40% del benefici obtingut per l'oficina registral el mes del que es tracti, una vegada descomptades les despeses i amortitzacions. D'aquest 40% es detrau el salari fix i la resta es reparteix en funció d'un percentatge mínim, que en el cas del Registre número 5 de Sabadell, pels oficials és del 5,45% i els auxiliars de primera el 3,63%, mentre que la resta es distribueix lliurement pel Registrador entre tots ells en funció de l'aptitud i actitud en el treball, preparació i formació i rendiment, conforme a l' article 34 del Conveni Col lectiu.

En la valoració de les clàusules de la negociació col.lectiva s'ha d'estar a uns criteris de interpretació, que han de tenir en compte el caràcter mixt d'aquesta norma, i per tant, els criteris d'ordre lògic, gramatical i històric, juntament amb la intepretació literal i a la intenció de les parts contractants. no solament el criteri sistemàtic, tal com diu la sentència del TS de 3-10-2011 : ' Como ha recapitulado esta Sala en su sentencia de 21-10-2010 (R. 1075/09 ), al analizar cláusulas similares de la negociación colectiva, ' el punto de partida obligado ha de ser la consideración de que el carácter mixto del Convenio Colectivo -norma de origen convencional/contrato con eficacia normativa- determina que su interpretación haya de atender tanto a las reglas legales propias de las normas jurídicas [ arts. 3 y 4 CC ] como a aquellas otras que disciplinan la hermenéutica de los contratos [ arts. 1281 a 1289 CC ] (con muchas otras anteriores, SSTS 03/12/2008-rco 180/07 -; 26/11/08 -rco 139/07 -; 21/07/09 -rco 48/08 -; 21/12/09 -rco 11/09 -; y 02/12/09 -rco 66/09 -). Por ello, la interpretación del Convenio Colectivo ha de combinar los criterios de orden lógico, gramatical e histórico, junto con el principal de atender a las palabras e intención de los contratantes (así, SSTS 27/06/08 -rco 107/06 -; 26/11/08 -rco 95/06 -; 26/11/08 -rco 139/07 -; 27/01/09 -rcud 2407/07 -; y 21/12/09 -rco 11/09 -), lo que confiere especial relevancia al Tribunal «a quo» ante el que se ha desarrollado la actividad probatoria relativa a la voluntad de las partes y a los hechos concomitantes (en este sentido, recientemente, SSTS 22/04/09 -rco 51/08 -; 15/09/09 -rco 78/08 -; 08/10/09 -rco 13/09 -; 02/12/09 -rco 66/09 -; 17/12/09 -rco 120/08 -; y 21/12/09 -rco 11/09 -) '.'

De la redacció literal de la clàusula de l' art. 31.3 del Conveni Col lectiu de Registradors de la Propietat i Mercantils d'España, - 'Ningún auxiliar de 2ª, ni el personal subalterno, ni el contratado temporalmente, podrá ser contratado con un sueldo que, en cómputo anual, sea superior al del empleado retribuido con porcentaje que menos cobre, a salvo los mínimos garantizados'-es dedueix que efectivament el límit ha de ser valorat en el moment de la contractació del nou personal, no durant la seva aplicació mes a mes, ni amb la precisió de què, de decaure els ingressos del registre de la propietat, s'hagi de donar lloc a la modificació del salari variable, entenent-se que el salari del personal fix no pot ser inferior als mínims garantits que en defecte de altre referència s'ha de interpretar com el salari mínim interprofessional. Aquesta interpretació literal no pot ser substituïda pel que pretén la part demandant, ja que és una referència a les conseqüències dels avatars del registre sobre el salari variable que no està especialment prevista en la norma, més que respecte a la contractació del nou personal. Per tant, si bé és cert que el salari regulador de la indemnització per acomiadament, ha de ser el que es percebia en el moment de l'acomiadament o el que s'havia de percebre, quan la normativa convencional establia un salari superior, doncs el salari mínim a tenir en compte a efectes indemnitzatoris és el que disposa com a mínim el conveni aplicable segons la categoria professional de l'actor ( STS 7-12-1990 ), en el cas concret, s'ha d'estar al salari que realment percebia el demandant en el moment de l'acomiadament, calculat segons la mitjana de l'any anterior per ser de quantia variable, tal com es valora en la sentència de instància, ja que no s'acredita que segons el conveni aplicable tingués l'actor dret a un superior salari.

En haver-ho valorat així la magistrada del Jutjat Social, ha de ser desestimar el recurs i confirmada la sentència.

Vistos els preceptes legals i doctrina jurisprudencial citada,

Fallo

Desestimem el recurs de suplicació interposat per Leon contra la sentència dictada pel Jutjat Social 1 dels de Sabadell, en el procediment número 874-11, en data 31 de maig de 2012, seguit a instància de la citada recurrent contra Marcelina PAPASSEIT i EL FONS DE GARANTIA SALARIAL i confirmem la sentència dictada en tots els seus punts.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.