Sentencia Social Nº 6692/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 264/2007 de 22 de Septiembre de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LM. SR. FRANCISCO JAVIER SANZ MARCOS

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 22 de setembre de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 6692/2009

En el recurs de suplicació interposat per Leticia i -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social) a la sentència del Jutjat Social 4 Barcelona de data 19 d'octubre de 2007 dictada en el procediment núm. 264/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part -T.G.S.S.- (Tesorería Gral. Seguridad Social) i

Organización Nacional de Ciegos de España, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer. En data 12 d'abril de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Seguretat Social en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 19 d'octubre de 2007, que contenia la decisió següent: " QUE ESTIMANDO EN PARTE la demanda formulada por Doña. Leticia contra INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, ORGANIZACIÓN NACIONAL DE CIEGOS DE ESPAÑA (O.N.C.E.), DECLARO que la fecha de efectos de la nueva base reguladora de la pensión de viudedad reconocida a la actora por la sentencia dictada en fecha 10-10-05 por el Juzgado de lo Social nº 13 de Barcelona es la de DICIEMBRE de 2001 , condenando a la parte demandada a estar y pasar por esta declaración, con las consecuencias legales inherentes a la misma, y ABSOLVIENDO a la parte demandada de las restantes pretensiones ejercitadas " .

Amb data 17 de desembre de 2007 es dicta interlocutòria d'aclariment la part dispositiva de la qual es del tenor literal següent : " Se aclara la sentencia de fecha 19-10-2007 en el sentido peticionado en el escrito de aclaración, señalando que la fecha de efectos es el 18-12-2001 " .

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- Doña. Leticia , con D.N.I. nº NUM000 , es pensionista de viudedad de su esposo Sr. Vicente , desde el 13-10-93.

2.-Por sentencia del Juzgado de lo Social nº 13 de esta ciudad de fecha 10-10-05 se le reconoció, con efectos desde 28-11-04, el derecho a percibir un importe superior, de 1.330,19 euros, más revalorizaciones y mejoras, desde el 28-11-2004. Importe que se le está abonando desde el 25-10-05, fecha de notificación de la sentencia. Sentencia confirmada por la dictada por la Sala de lo Social en fecha 16-4-07.

3.-El día 18-12-06 presentó un escrito de revisión en el que solicitó que la fecha de efectos de la pensión fuera la inicial o, subsidiariamente, con retroactividad de cinco años desde la fecha de la presente solicitud.

4.-Por Resolución del I.N.S.S. de fecha de salida 10-1-07 se le denegó dicha revisión de la fecha de efectos por entender que no existía resolución judicial firme.

5.-Formulada reclamación previa, fue desestimada por Resolución definitiva de fecha de salida 28-2-07, quedando agotada la vía administrativa.

6.-El I.N.S.S. ha reconocido en vía administrativa el período de retroacción de 5 años a otros trabajadores que se encontraban en idéntica situación (folios 95 y ss. de los autos)

7.-La fecha de efectos de la pensión de viudedad reconocida por sentencia de fecha 10-10-05, caso de entenderse aplicable el período máximo de retroacción de 5 años, sería diciembre de 2001, teniendo en cuenta el período de 18 de diciembre de 2001 a 28 de noviembre de 2004.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora y codemandada INSS varen interposar sengles recursos de suplicació, que formalitzaren dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària i la demandant va impugnar el recurs del INSS . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència que estima la demanda en part i reconeix els efectes de la pensió de viduïtat sense atendre la excepció de cosa jutjada formulada per l'INSS, presenten recursos de suplicació l'Entitat Gestora i la part demandant, havent estat solament aquest darrer impugnat per l'adversa.

SEGON. Ja que els dos recursos no qüestionen els fets declarats provats, s'ha de valorar la qüestió jurídica plantejada per la via de l'article 191 c) de la Llei de procediment laboral, 2/1995, de 7 d'abril . En primer lloc, per part de l'INSS, s'argumenta el recurs la infracció dels articles 416 i 421 de la LEC, en relació a la Disposició Addicional primera de la LPL, i articles 71 i següents de la LPL , indicant que la data d'efectes de la prestació estava pendent de sentència davant el TSJC, per la qual cosa s'havia d'estimar la excepció de litispendència. Aquest motiu no es pot atendre, ja que per apreciar la excepció dilatòria de litispendència han de concòrrer entre un litigi i el següent les identitats que indica l'article 222 de la LEC respecte a la cosa jutjada. En el cas que ens ocupa no es discuteix per l'INSS el que es declara provat en la sentència, consistent en que l'objecte del anterior litigi era la impugnació de la base reguladora tenint en compte les cotitzacions realitzades al Règim General, amb un criteri jurídic que ha estat afermant per la doctrina posterior, i concretament en les sentència recent del TS de 25 de maig de 2.009 (recurs 2147/2008). L'objecte del present plet, a diferència de que estava pendent era la aplicació de la data d'efectes de les pensions, d'acord amb la pràctica introduïda per l'Entitat Gestora, que ha estat notòria, i es declara provada en la sentència, de revisió de els resolucions fermes dictades en via administrativa a favor del beneficiari. Aquesta qüestió, no podia haver estat discutida en el litigi anterior, ja que es basava en una posterior pràctica administrativa, en conseqüència, la sentència dictada en el litigi que estava pendent no podia atenir efectes de cosa jutjada, ni formal, ni material, atès que no era objecte del litigi. S'ha de rebutjar doncs aquest primer motiu del recurs.

TERCER. El segon motiu del recurs del INSS, al lega la infracció dels articles 207 i 222 de la LEC, 1/2000, de 7 de gener, sobre la cosa jutjada formal i material, article 214 del mateix text legal , sobre la invariabilitat de les resolucions judicials, article 267-2 de la LOPJ, 6/1985, de 1 de juliol i article 24.1 de la CE , sobre la tutela judicial efectiva. Indica que la data d'efectes ja s'havia fixat en una sentència anterior, motiu pel qual si es volia revisar solament es podia fer mitjançant del recurs extraordinari de revisió del article 509 a 526 de la LEC, als que remet l'article 234 de la LPL , en cas contrari es privaria d'eficàcia una sentència ferma contradient el principi de cosa jutjada i cita doctrina recaiguda sobre supòsits concrets d'estimació de la cosa jutjada en litigis de seguretat social.

Els motius exposats han estat resolts reiteradament per aquesta Sala Social, en recursos que tenien el mateix contingut jurídic. Concretament en la sentència de 20 de maig de 2009, recurs de suplicació número 1435-08, s'indica:

"Remitiéndose a lo ya manifestado en la de 29 de septiembre, 7 y 21 de noviembre de 2008 recuerda la sentencia de la Sala de 29 de enero de 2009 (al analizar un supuesto similar al litigioso) que "la cosa juzgada es una institución de carácter procesal que tiene una finalidad de tipo instrumental relacionada con el derecho a la seguridad jurídica que reconoce el artículo 9.3 de la Constitución , que impide juzgar dos veces el mismo asunto, pero que puede ir en ocasiones en contra de otros garantías y derechos reconocidos en el mismo precepto constitucional, tales como la retroactividad de las disposiciones ampliatorias de derechos o la interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos, chocando con valores superiores de justicia e igualdad que propugna nuestro ordenamiento jurídico constitucional"; y, en este sentido, consideran ambos pronunciamientos que su apreciación (en el caso que analizan y como también ocurre en el ahora enjuiciado) "chocaría frontalmente con el derecho constitucional a la igualdad ante la ley no existiendo razón objetiva y razonable alguna para que la Administración depare un peor trato a pensionistas que se encuentran en idéntica situación y que se verían perjudicados por el único hecho de haber acudido a los órganos jurisdiccionales para obtener el reconocimiento de su derecho, teniendo en cuenta que la situación del actor, creada por la Entidad recurrente (y a quien por resolución del INSS le había sido ya reconocida la fecha de efectos que ahora postula), es totalmente injusta y vulneradora del derecho fundamental aludido en cuanto al mismo se le deniega el reconocimiento de unos efectos económicos de su pensión de jubilación por el simple hecho de haber acudido anteriormente a la jurisdicción en reclamación de sus derechos, mientras que los efectos que peticiona el actor les son reconocidos a los pensionistas que no instaron la vía judicial".

A mayor abundamiento -añaden las sentencias que se citan de este Tribunal Superior- "no se dan las identidades necesarias que exige el precepto denunciado como infringido para poder apreciar la excepción de cosa juzgada en cuanto en el procedimiento anterior lo único que se discutió y fue objeto de determinación judicial fue la base reguladora de la pensión, sin que ninguna cuestión se hubiera realizado con respecto los efectos económicos de la prestación...".- En similar sentido se pronuncia la de 19 de febrero y 6 de abril de 2009, al poner de manifiesto (conforme a lo razonado por la STC de 23 de octubre de 2006; citada por la recurrida en el segundo de sus fundamentos; y con un criterio que reitera la posterior de 6 de abril del mismo año) como "el instituto de la cosa juzgada no puede ser justificación para que la Administración depare un peor tratamiento a pensionistas que se encuentran en idéntica situación y que se verían perjudicados por el único hecho de haber acudido a los órganos jurisdiccionales para obtener el reconocimiento de su derecho. Lo que está en tela de juicio en el caso de autos es el derecho fundamental a la igualdad ante la Ley ( art. 14 CE )...".

Aplicant els mateixos raonaments al cas concret, ha de ser desestimat també aquest segon motiu del recurs interposat per l'INSS.

QUART. En el tercer i darrer motiu del recurs, l'INSS al lega la infracció del article 400.2 de la LEC, en relació al article 222 de la mateixa Llei processal , indicant que no comparteix el criteri d'aplicació de la revisió de pensions ja reconegudes respecte als efectes econòmics de la pensió, quan ha existit un litigi previ. No nega però el recurrent la pràctica de revisió d'ofici de l'INSS, de revisió de totes les pensions causades amb una valor inferior al que es derivava del règim aplicable, respecte de l'empresa ONCE, i que en conseqüència, si no es revisa la de la part demandant, operaria una discriminació de les quanties de les pensions que solament tindria el seu origen en el fet d'haver instat un plet anterior, i haver-lo guanyat, en defensa dels seus drets, donant-se el resultat paradoxal de que qui ha litigat en benefici propi, ha aconseguit per extensió establir un criteri favorable, amb un resultat més perjudicial que els que es van atenir a les resolucions administratives que han causat estat i eren tant fermes com la sentència dictada. Ja s'ha rebutjat en el fonament anterior aquesta mateixa argumentació del INSS, ja que el resultat evidentment seria discriminatori, sense justificació de causa, ja que no es pot fer pitjor condició pel fet d'haver instat un litigi previ, en el que no es va discutir la data d'efectes, ja que el tema central eren les cotitzacions. S'ha de reiterar també la desestimació d'aquest motiu amb l'argumentació jurisprudencial i constitucional abans exposada.

CINQUÈ. Respecte al recurs de la part demandant, s'articula amb un únic motiu de infracció jurídica, denunciant la infracció de l'article 43-1 del Reial Decret Legislatiu 1/1994, de 20 de juny, pel que s'aprova el TR de la LGSS, en relació amb els articles 69, 72 i 142-2 del RDLEG. 2/1995, de 7 d'abril . Indica el recurrent que no existeix impediment per apreciar la retroacció superior a 3 mesos en funció de la data de la sol licitud de revisió fins a un màxim de cinc anys anteriors, com reconeix el jutjat, però interessa la retroactivitat des de 5 anys abans a desembre de 2006, és a dir desembre de 2001. Al lega en favor de la seva pretensió que l'INSS no va basar la resolució administrativa en la prescripció sinó en la cosa jutjada i que els articles 72.1 i 142.2, i 69.1 de la Llei de procediment laboral , indiquen que les parts no podran introduir en el procés variacions substancials de temps, quantitat o conceptes respecte als formulats en la reclamació prèvia o contestació a la mateixa. Indica que la excepció de prescripció la va defensar solament en l'acte del judici, de manera extemporània, i que la sentència quan aplica la excepció de prescripció de 5 anys no té en compte que l'INSS no la havia al legat en via administrativa com a fet excloent, vulnerant el que estableix la doctrina jurisprudencial dictada en la matèria, amb cita de la STS de 2-03-2005 (RJ 2005/3401) i STS de 30-05-2007 (RJ 2007/4640), que valoren que tractant-se la prescripció de un fet excloent de la responsabilitat, si no ha estat plantejat en via administrativa no pot ser pres en consideració i al legat a l'hora de denegar el dret, ja que es obligada la exposició per la part demandada a l'hora de resoldre l'expedient com a mitjà necessari per evitar la indefensió en la que podria situar-se el demandant que es troba en l'acte del judici per primer cop amb una excepció de tal naturalesa.

Efectivament, es dedueix de les actuacions que l'INSS no havia plantejat aquest fet excloent en via administrativa, per la qual cosa és aplicable al cas la doctrina jurisprudencial i la normativa que cita el recurrent i ha de ser estimada la seva pretensió, ja que la excepció material de prescripció del dret s'havia de haver plantejat en via administrativa i no de forma sorpresiva generant indefensió, com ha estat el cas.

Aquesta Sala s'ha pronunciat reiteradament també en supòsits anàlegs, concretament en la sentència de 30 de desembre de 2008, núm. 9704/2008, que valora la aplicació retroactiva de la data d'efectes quan la pensió inferior reconeguda havia estat producte de un error de l'Entitat Gestora, indicant que:

"Aquesta Sala s'ha pronunciat sobre els efectes retroactius de les diferències per revisió de prestacions, com en la STSJ. de Catalunya de 27 d'abril de 2005 (As. 20051579), en què dèiem: "Como se dice en la sentencia de esta Sala dictada en el rollo 4062/04 , en que también se planteó el mismo tema, la doctrina jurisprudencial se ha manifestado sobre la efectividad de las solicitadas modificaciones de contenido económico de una pensión de jubilación previamente reconocida y si debe retrotraerse a los tres meses anteriores a la petición deducida o debe retrotraerse a la fecha del reconocimiento del derecho a la pensión, sin perjuicio de que, en su caso, pueda operar la prescripción respecto de tales efectos económicos en el sentido de considerar que «si el contenido económico de la prestación (de jubilación) por un error inicial de la entidad gestora -que está en condiciones más favorables que el propio beneficiario para su adecuada determinación- quedó minusvalorado, corrigiéndose ello más tarde por sentencia firme, que estimó la pretensión del trabajador beneficiario, es lógico mantener -a falta de norma expresa en sentido contrario- que sus efectos deben retrotraerse a la fecha del reconocimiento del derecho afectado por error en su contenido económico, sin que sea válido deducir de una norma que consagra la imprescriptibilidad del derecho y su retroacción máxima a tres meses, la misma limitación en cuanto el contenido económico del derecho ya reconocido anteriormente en cuantía inferior y ello independientemente de la prescripción que, en su caso, pudiera operar frente a las concretas percepciones de la prestación económica ( SSTS de 25 de marzo y 7 de julio de 1993 , 23 de enero de 1995 y 22 de noviembre de 1996 , citadas por la de esta Sala de 26 de julio de 2001 )».

Atenent els motius del recurs i reiterant l'anterior doctrina, s'ha d'atendre el recurs de la part demandant i estimar la demanda en la seva integritat.

Vistos els preceptes legals esmentats,

Fallo

Que desestimem el recurs de suplicació presentat per l'Entitat Gestora i estimem el recurs de suplicació interposat per Leticia contra la sentència dictada pel jutjat del social número 4 dels de Barcelona de data 19 d'octubre de 2007 , aclarida per interlocutòria de 17 de desembre de 2007, recaiguda en les actuacions 264-2007, seguides contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL en conseqüència, revoquem la sentència impugnada, i amb estimació íntegra de la demanda, declarem el dret de la demandant a percebre la pensió de viduïtat que te reconeguda des de la data d'efectes del dia 1 de novembre de 1993.

Condemnem a l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL a estar i passar per aquesta declaració i al pagament de la prestació a la demandant, amb les característiques abans indicades.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.