Sentencia Social Nº 6731/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4335/2006 de 09 de Octubre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

Barcelona, 9 d'octubre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 6731/2007

En el recurs de suplicació interposat per Ariadna a la sentència del Jutjat Social 33 Barcelona de data 24 de febrer de 2006 dictada en el procediment núm. 869/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de

Antecedentes

Primer. En data 13 de desembre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 24 de febrer de 2006, que contenia la decisió següent:

"Desestimar la demanda presentada per Ariadna contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, i absoldre l'entitat gestora de totes les peticions de la demanda."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMER. La demandant Ariadna , nascuda el dia 15.07.45 i amb DNI núm. NUM000 , figura afiliada a la Seguretat social i en situació d'alta en el règim especial d' autònoms per a la seva activitat professional habitual de comerç al detall, i acredita el període de cotització necessari per tenir dret a les prestacions d'invalidesa.

SEGON. La demandant va iniciar la situació d'incapacitat temporal el dia 02.05.05.

TERCER. Després de ser examinada per la Unitat de Valoració Mèdica d'Incapacitats el dia 22.07.05, per resolució de l'Institut Nacional de la Seguretat Social del dia 26.08.05, es va declarar la part actora en situació d'incapacitat permanent total . Les lesions reconegudes foren : "Gonartrosis bilateral acusada, de predominio dcho. Cervicoartrosis moderada. Osteopenia. Obesidad mórbida. Cardiopatía hipertensiva con función sistólica conservada. Hipotiroidismo en tto. sustitutivo"

QUART. Contra aquesta resolució es va interposar una reclamació prèvia , amb que s'exhauria la via administrativa , que va ser desestimada.

CINQUÈ. La base reguladora de la prestació és de 710,79 euros al. mes per a la invalidesa i la data d'efectes de 22.07.05.

SISÈ. La demandant pateix : "Gonartrosis bilateral acusada de predominio dcho. Cervicoartrosis moderada. Osteopenia. Obesidad mórbida. Cardiopatía hipertensiva con función sistólica conservada. Hipotiroidismo en tto. sustitutivo. Síndrome ansioso-depresivo en tratamiento".

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima reconèixer-la en situació d'incapacitat permanent absoluta. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat sisè en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa que digui que respecte al quadre psíquic "pateix una Depressió major amb símptomes psicòtics de caràcter persistent". Basa la modificació en els documents que cita i fa consideracions sobre la seva necessària consideració.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala manté de forma reiterada que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000.

En el cas present l'esmena al sisè fet provat que postula la part es basa en certificats mèdics que el titular judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés tal com motiva en els fonaments de dret amb referència expressa als citats per la part. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre la intensitat de la lesió i sobre les conseqüents limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i no donar més preponderància a una que altra, atès que la prova mèdica de la demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja quel'òrgan judicial no està obligat a subjectar-se al seu dictamen, si be constitueix un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l' article 97.2 de la Llei de Procediment laboral .

Per aplicació d'aquesta doctrina, hem de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, núm. 5 de la Llei general de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny , i de la jurisprudència, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa.

L'article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme en connexió amb l'article núm. 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social ja citada, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

En el cas present el conjunt de les lesions que pateix la demandant segons la relació fàctica no modificada es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent total tal com se li ha reconegut, sense que ara per ara es trobi limitada per a dur a terme activitats de tipus sedentari i alternància postural, doncs el conjunt de lesions que pateix es troben controlades i el quadre psíquic consistent en la síndrome ansiosa depressiva en tractament impedeix considerar que en el cas d'haver-se aguditzat com pretén la part recurrent fins a presentar una Depressió Major, aquesta pugui considerar-se ja crònica atesa la seva apreciació recent i el tractament mèdic puntual que mereix fins a conèixer la evolució. El conjunt de patologies no tenen doncs entitat invalidant de forma absoluta. Per tant es considera que no s'infringeix l' article núm. 137.5 de la Llei general de la Seguretat Social i la doctrina jurisprudencial esmentats, raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Doña. Ariadna contra la Sentència de 24 de febrer de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 33 de Barcelona en el procediment núm. 869/2005 seguit a instància de l' esmentada recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social i, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.