Sentencia Social Nº 6771/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 9723/2005 de 11 de Octubre de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LMA. SRA. ÁNGELES VIVAS LARRUY

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 11 d'octubre de 2006

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 6771/2006

En el recurs de suplicació interposat per Filomena a la sentència del Jutjat Social 6 Barcelona de data 28 de junio de 2005 dictada en el procediment núm. 83/2005 en el qual s'ha

recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer. En data 03.02.05 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 28 de junio de 2005 , que contenia la decisió següent:

"Que desestimo la demanda interpuesta por Filomena contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social tanto en su pretensión principal como en la subsidiaria, absolviendo a la mencionada entidad gestora de la misma."

Tanmateix en data 20 de juliol de 2005 es va dictar interlocutòria d'aclariment la part dispositiva de la qual deia:

"Que debo rectificar y rectifico la Sentencia dictada en las presentes actuaciones en fecha 28/6/2005, en el Hecho Probado Quinto donde dice: "...asciendo a 2.048'49 euros" debe decir: "...asciende a 2.028'49 euros"."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- La parte actora Filomena con D.N.I. NUM000 nacida el 12-09-1954 está afiliada y en situación de asimilada a la alta por desempleo subsidiado en el régimen general de la Seguridad Social con el núm. NUM001 . La profesión habitual de la actora es oficial panadería.

2.- En fecha 01-06-04 solicitó la prestación.

Reconocida por el ICAM en fecha 21-06-04 emitió informe por el que determinó que se hallaba afecta de: depresión mayor recurrente, distimia, trastorno por ansiedad generalizada en tratamiento sin alteración del juicio de la realidad, hernia discal L5-S1 radiculopatía S1 derecha leve con funcionalismo conservado.

3.- La parte actora inició la vía administrativa en solicitud del reconocimiento de pensión por incapacidad ante la Dirección Provincial del INSS., y por la misma se declaró en fecha 14-07-04 no haber lugar a declarar a la trabajadora en grado alguno de incapacidad permanente. La vía administrativa se agotó mediante la interposición de reclamación previa que fue desestimada por el INSS. de forma expresa por resolución de 22-12-04. En dicha resolución se hacia constar el dictamen del ICAM de 16-12-04 que en dicho tramite de reclamación previa reconoció a la trabajadora que informaba que la misma se hallaba afecta de: trastorno distímico y trastorno de la personalidad Cluster A, sin trastorno mental primario grave ni alteración del juicio crítico de la realidad. La sintomatología observada interfiere de forma leve la actividad cotidiana sin que suponga una causa de incapacidad laboral permanente no pudiéndose descartar dificultades esporádicas de adaptación.

4.- La parte demandante posee el periodo mínimo de cotización exigido.

5.- La base reguladora de la prestación por incapacidad permanente asciende a 2.048,49 euros. La fecha de efectos de la prestación es 26-06-04 para el caso de la I.P. Absoluta y la I.P. Total.

6.- Filomena se halla afecta de pequeña hernia discal latero foraminal L5-S1 y radiculopatía S1 derecha leve con funcionalismo conservado y sigue tratamiento en CSM desde 27- 10-03 por depresión mayor recurrente, distimia y trastorno por angustia sin agorofobia con un trastorno de la personalidad con rasgos tipo Cluster A con una vivencia subjetiva paranoide pero sin trastorno mental primario grave ni alteraciones sensorio-perceptivas (alucinaciones)ni trastornos del contenido del pensamiento (delirios).

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Postula la demandant com a primer motiu de suplicació, amb empara en l'apartat b) de l' art. 191 LPL , la revisió de fets provats de la sentència, sol.licitant-se el canvi en el redactat de l'ordinal sisè, amb el següent text alternatiu: " Filomena se halla afecta de pequeña hernia discal latero foraminal L5-S1 y radiculopatía SI derecha leve y sigue tratamiento en CSM desde 27-10-03 por depresión mayor recurrente, distimia y trasntorno por angustia sin agorafobia con un trastorno de la personalidad con rasgos tipo Cluster A."; la dita pretensió no s'empara en cap document, sinó en la consideració de que la determinació del manteniment del funcionalisme per l'hèrnia correspon als fonaments jurídics i que els aspectes negatius que consten en l'afectació psiquiàtrica tenen un contingut negatiu, pel que han de ser eliminats. .

Escau tenir present que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements: a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments; b) que aquest error es basi en documents o perícies que constin en les actuacions que ho posin en evidència; c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisòria; d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i e) que les modificacions sol.licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

Cal recordar a la recorrent que no correspon a aquesta Sala jutjat de nou les patologies concurrents, sinó únicament valorar si el magistrat d'instància ha caigut en error en la valoració de la prova. És criteri sostingut pacíficament i des d'antic per aquesta Sala (entre moltes d'altres, SS números 4985/1994, de 26 de setembre; 5654/1994 de 24 d'octubre; 6495/1994 de 30 de novembre; 102/1995, de 16 de gener, 1397/1995, de 28 de febrer;, 1701/1995 i 2009/1995, d'11 i 22 de març; 3284/1995 i 3330/1995 de 23 i 24 de maig; 3633/1995 i 3915/1995 de 9 i 23 de juny; 4890/1995 de 19 de setembre; i 6023/1995, 2300/1995 y 6454/1995, de 7, 20 i 28 de novembre, 1028/1996, 1325/1996 i 8147/1996, de 19 de febrer, 1 de març i 9 de desembre; 3397/1997, 4317/1997, 4393/1997 i 4828/1997, de 9 de maig, 12 i 14 de juny i 4 de juliol; i 6002/1998, 14 de setembre i 7068/1998, de 16 d'octubre ) tot aplicant la constant jurisprudència del Tribunal Suprem (també entre d'altres, Sentències de la Sala del Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i 17 de desembre de 1990 i 24 de gener de 1991 , que davant dictàmens mèdics contradictoris, llevat la concurrència de circumstàncies especials, s'ha d'atendre la valoració realitzada pel magistrat d'instància en virtut de les competències i atribucions que li atribueix l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral , l' article 218.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil i l' art. 120.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial .

En la mesura en què el jutjador d'instància ha valorat la prova i ha arribat a determinades conclusions, sense que s'indiqui en el recurs els possibles errors que pot haver comès més, ni s'individualitzin els documents en els què es basa aquest possible error, el dit motiu de suplicació ha de decaure. Hem d'afegir a les dites consideracions, que contra allò que s'afirma en el recurs, la determinació de les afectacions funcionals indicades pels informes mèdics han de determinar-se en el relat fàctic de la sentència, bé tinguin un caràcter positiu o bé el tinguin negatiu. Una altra cosa és que les dites afirmacions continguin elements de valoració jurídica, extrem que no apareix -ni tant sols al legat- en les presents actuacions. Allò que una sentència ha de fer en la seva fonamentació jurídica és relacionar les limitacions funcionals declarades provades amb la professió de l'actor o la seva capacitat laboral genèrica. De tal manera que, en cas contrari -i de seguir-se la tesi del recurs- es donaria la paradoxa de que una tècnica com l'enunciada seria susceptible de causar indefensió a la part recorrent. En tant que la determinació de les limitacions funcionals de la demandant -positives i negatives- consta en els fets provats en relació als informes i dictàmens mèdics, no pot la Sala més que desestimar aquest motiu.

D'altra banda, en relació a la posterior declaració d'IPA aportada a les actuacions després de l'admissió a tràmit del recurs, hem d'indicar-ne la seva intrascendència, atès que es tracta d'agreujaments posteriors al moment del fet causant del procés que aquí analitzen.

SEGON. A través del segon dels motius del recurs, emparat en l' apartat c) de l'article 191 de la Llei foral es denúncia pel recorrent la infracció de l' art. 137 LGSS .

Reiteradament la jurisprudència ve assenyalant -entre moltes d'altres, SSTS 15.06.1990, 18.01.1991, 29.01.1991 , etc.- que "para la valoración de la incapacidad permanente, las lesiones y secuelas en cuanto concurren en el sujeto afectado han de ser apreciadas conjuntamente, de tal modo, que aunque los diversos padecimientos que integren su estado patológico, considerados aisladamente, no determinen un grado de incapacidad, sí pueden llevar a tal conclusión, si se ponderan y valoran conjuntamente". I, pel que fa al grau d'incapacitat permanent absoluta, la dita doctrina cassacional ve insistint des d'antuvi -entre moltes d'altres, SSTS 22.09.1988, 21.10.1988, 07.11.1988, 09.03.1989, 17.03.1999, 13.06.1999, 27.07.1989, 23.02.1990, 27.02.1990, 14.06.1990 , etc.- que "la realización de un quehacer asalariado implica no sólo la posibilidad de efectuar cualquier faena o tarea, sino la de llevarla a cabo con un mínimo de profesionalidad, rendimiento y eficacia, y la necesidad de consumarlo en régimen de dependencia de un empresario durante la jornada laboral, sujetándose a un horario, actuando consecuentemente con las exigencias que comporta la integración en una empresa, dentro de un orden preestablecido y en interrelación con los quehaceres de otros compañeros, en cuanto no es posible pensar que en el amplio campo de las actividades laborales exista alguna en la que no sean exigibles esos mínimos de dedicación, diligencia y atención, que son indispensables incluso en el más simple de los oficios y en la última de las categorías profesionales, salvo que se dé un verdadero afán de sacrificio por parte del trabajador y un grado intenso de tolerancia en el empresario, pues de no coincidir ambos, no cabe mantener como relaciones laborales normales aquellas en las que se ofrezcan tales carencias, al ser incuestionable que el trabajador ha de ofrecer unos rendimientos socialmente aceptables"

D'altra banda, pel que fa al grau de total postulat subsidiàriament, com s'indica a la STS de 26.06.1991 , l'art. 137, en referir-se a la incapacitat permanent total -en relació, mentre no es produeixi el desenvolupament reglamentari amb l'establert a l' art. 12.2 de l'Ordre de 15 d'abril de 1969 - la refereix a la professió habitual. Això ha comportat que la jurisprudència hagi vingut destacant reiteradament -entre d'altres, SSTS de 12.06.1986 i 24.07.1986 , entre moltes d'altres- el caràcter essencial i determinant de la professió en la qualificació jurídica de la situació residual de l'afectat; de tal forma que, unes mateixes lesions o seqüeles poder ser constitutives o no d'incapacitat permanent en funció de les activitats o tasques que requereixi la professió del presumpte incapacitat.

Aplicant aquests criteris hermenèutics al supòsit analitzat, el recurs ha de ser desestimat. En efecte, inalterat el relat fàctic, és clar que les lesions acreditades no incapaciten la demandant per a realitzar feines sedentàries o en les que l'esforç físic sigui irrellevant, el que ha de comportar la desestimació de la petició principal. D'altra banda, tampoc la incapaciten per exercir les tasques essencials de la professió acreditada, atès el grau de desenvolupament de les mateixes, així la possible alternància de postures en que s'exerceix la dita professió, sense perjudici de l'existència de possibles incompatibilitats respecte determinades funcions o la incapacitat temporal que es pugui derivar del procés crono-fisiològic degeneratiu que pateix la recorrent. Hem de recalcar en aquest sentit, que l'afectació psíquica no és qualificada en la sentència -ni en el text alternatiu que se'ns proposa- com a greu, sense que consti refractarietat al tractament, la qual cosa determina que no tingui un caràcter invalidant. I, pel que fa a l'hèrnia discal, hem de ressaltar que en la present litis consta l'existència d'una radiculopatia. És cert, en aquest sentit, que és doctrina genèrica de la Sala que un resultat positiu en la pràctica d'un electromiograma té un caràcter transcendent en la valoració d'incapacitats. Tanmateix, però, no es pot concloure la simplista conclusió de que sempre que existeixi una radiculopatia existirà una incapacitat permanent, ni viceversa. Haurà d'estar-se, en cada cas, a les circumstàncies concurrents. I en el present cas resta pacífic -desprenent-se fins i tot del text alternatiu proposat en el recurs- que l'hèrnia és petita. Si això s'hi afegeix que la radiculopatia és llei i que no consta afectació a les activitats de bipedestació -més bé tot el contrari, atesa la manca d'afectació funcional- ha de concloure la Sala que, ara com ara, la dita lesió no té una repercussió efectiva en l'exercici professional de la demandant, més enllà dels moments de crisis àlgides, dels que tampoc consta reiteració.

TERCER. Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que la jutjadora d'instància ha valorat adequadament les limitacions funcionals de l'actora, tant en relació amb qualsevol tipus de feina com respecte la seva professió habitual, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per Filomena contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 6 de Barcelona en data 28 de juny de 2005, recaiguda en les actuacions 83/2005 , en virtut de demanda deduïda per la dita part actora contra l'INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL en reclamació per incapacitat permanent i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem íntegrament la dita resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.