Sentencia Social Nº 6936/2013, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 3383/2013 de 24 de Octubre de 2013

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

EL

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. DANIEL BARTOMEUS PLANA

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 24 d'octubre de 2013

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 6936/2013

En el recurs de suplicació interposat per Ezequias a la sentència del Jutjat Social 31 Barcelona de data dictada en el procediment núm. 890/2009, en el qual s'ha recorregut contra la part Alten Soluciones Productos, Auditoria e Ingeniería, S.A.U., ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer.En data 8 de setembre de 2009, va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre reclamació quantitat, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 21 de març de 2013 , que contenia la decisió següent:

' PRIMERO.-Que DESESTIMOla demanda interpuesto por D. Ezequias frente a ALTEN SOLUCIONES PRODUCTOS AUDITORÍA INGENIERÍA, S.A. (antes ALTEN INGENIERÍA,S.L.) y consecuentemente ABSUELVOa la referida demandada de las pretensiones deducidas en su contra.

SEGUNDO.-Que ESTIMO ÍNTEGRAMENTEla demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por ALTEN SOLUCIONES PRODUCTOS AUDITORÍA INGENIERÍA, S.A. (antes ALTEN INGENIERÍA,S.L.) frente a D. Ezequias y CONDENOal referido demandado a abonar a la mercantil actora la suma de 6.818,26 euros.'

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'PRIMERO.- El trabajador formuló frente a la empresa demanda de despido en fecha 01/09/09, cuyo íntegro contenido se da por reproducido, en la que se postulaba la nulidad o subsidiaria improcedencia del despido por causas objetivas de que había sido objeto, exclusivamente, por haber sido calculada la indemnización sin computar que la empresa adeudaba al trabajador la suma de 48.750 euros en concepto de comisiones pendientes de pago del año 2009, solicitando como prueba anticipada la que consta en los otrosíes de la demanda y que incluían el requerimiento a 14 empresas para que aportasen facturas de la empresa demandada.(folio 665)

SEGUNDO.- En relación con la demanda señalada en el Hecho Probado anterior, por sentencia del Juzgado Social nº 16 de este partido judicial, de fecha 23/02/10 y hoy firme, se estimó la demanda interpuesta por Ezequias frente a ALTEN SOLUCIONES PRODUCTOS AUDITORÍA INGENIERÍA, S.A. (ANTES ALTEN INGENIERÍA,S.L.), declarando la improcedencia del despido y condenando a esta última a abonarle una indemnización de 8.054,74 euros y los salarios dejados de percibir. En la sentencia se declaró probada la existencia de un plan de objetivos para el año 2009, que se dio por reproducido en su Hecho Probado 8º y se reprodujo en parte en el 9º. La sentencia señala, en su Fundamento Jurídico Cuarto, que 'corresponde a la parte actora acreditar el devengo de los bonus, en virtud de lo dispuesto en el art. 217 de la LEC , constando tan sólo que en el mes de enero de 2009 percibió 5.430,24 euros por el bonus del ejercicio 2008, pero ni mucho menos ha quedado acreditado que en el periodo en que prestó servicios en 2009 antes del despido, devengara un bonus de 48.750 euros' (sentencia folio 675)

TERCERO.- Frente a la sentencia reseñada en el Hecho Probado anterior la parte actora formuló recurso de suplicación, en el que interesó la adición de un nuevo hecho probado en el que se declarase que había devengado la suma de 48.750 euros en concepto de bonus de acuerdo con la carta de bonus para el año 2009, señalando que esas cantidades se desprendían de la aplicación de los parámetros de la carta de bonus para 2009 a la facturación de las empresas aportadas por el trabajador en 2009, pretendiendo basar la adición en los documentos 33 a 125 del actor y 285 a 290, 293 a 316, 369 y 370, 380 a 389, 401 a 404, 424 a 470 y 484 a 504 de la demandada y la testifical. El recurso explicaba detalladamente que el actor había cumplido con todos los parámetros de la carta de objetivos, considerando que el Juez había incurrido en un error de apreciación debido a la complejidad de los términos. (recurso folio 683)

CUARTO.- En fecha 26 de mayo de 2011 el TSJCatalunya dictó sentencia, cuyo íntegro contenido se da por reproducido, por la que desestimó el recurso de suplicación interpuesto por el trabajador frente a la sentencia reseñada en el hecho probado anterior. La sentencia consideró que 'és controvertit, en el cas de que s'entengui que s'han d'incloure les quantitats meritades en concepte de 'bonus' en el salari, les quantitats corresponents a l'any 2.009, atès que l'actor entén que va acreditat que tenia dret a cobrar la suma de 39.850 euros per aquest concepte en el citat any, apart de les que ja havia cobrat de 8.900 euros, és a dir, un total de 48.750 euros i la sentència d'instància afirma, en el fonament de dret quart, que en cap cas va provar que tingués dret a cobrar la citada quantitat'. Y la Sala rechazó la adición fáctica pretendida por el actor señalando que 'es fonamenta en més de 300 documents que ja han estat valorats pel jutge d'instància, sense que s'observi cap tipus d'error en la valoració de la citada prova i, a més, en una sèrie d'afirmacions que fa el propi recurrent referides a la consecució per la seva part dels objectius corresponents al bonus de l'any 2009, que en cap cas es poden acceptar, ja que el magistrat d'instància afirma, en el fonament de dret quart, que no es va acreditar que hagués aconseguit els objectius per tenir dret a cobrar el citat bonus.' (sentencia folio 698)

QUINTO.- El actor percibió, entre junio y diciembre de 2008, 500 euros mensuales bajo el concepto de 'prima fija'. En 2009 no consta tal abono en las hojas de salario. En la nómina del mes de marzo de 2009 se le abonaron 8.000 euros bajo el concepto 'a cuenta de incentivos/comisiones'. (hojas de salario)

SEXTO.- Celebrada la correspondiente conciliación, finalizó con el resultado de intentada sin efecto. (folio 11) '

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.-Es deriva de les presents actuacions que l'actor formulà en data 8 de setembre de 2009 una demanda de quantitat -la què aquí s'analitza- en la què reclamava el pagament de la quantitat de 44.825 euros corresponents a comissions o bonus pels mesos d'aquest any en els què prestà serveis a l'empresa.

Prèviament, el treballador fou acomiadat per la demanda en data 3 de juliol de 2009 per circumstàncies objectives, posant a la seva disposició la indemnització de 7.033, 33 euros. S'interposà demanda en contra, entre d'altres motius postulant-ne la nul litat en considerar que la dita indemnització era inferior a la legalment aplicable, en no haver-se integrat en el seu càlcul l'esmentat bonus. Per sentència del Jutjat del Social número 16 dels de Barcelona s'estimà en part la demanda, declarant la improcedència de l'acomiadament -atès que l'empresa havia fet prèviament el corresponent reconeixement al respecte-, però desestimant la declaració de nul litat, en considerar que ni s'havia provat la quantitat objecte de bonus, ni la seva perivivència temporal, ni la seva integració en el còmput de la indemnització. El treballador, ara recorrent en aquella altra acció, instà recurs de suplicació, que fou resolt per la nostra Sentència 3737/2011, de 26 de maig , en la què, a banda de la negativa a la revisió fàctica que consta transcrita en el fet provat tercer de la sentència del primer grau, afirmàvem (fonaments jurídics tercer i quart):

'En el segon motiu del recurs, també correctament emparat, ara en l'apartat c) de l' article 191 el recurrent afirma que la sentència ha infringit els articles 3.5 , 26.6 , 36 i 56 de l'Estatut dels Treballadors, així com l ' article 217.3 de la LEC , els articles 3.1.c ) i 20 de l'ETen relació amb l ' art. 7.2 , 1.255 i 1.887 del Codi Civil , per interpretació errònia i afirma que la sentència recorreguda s'ha basat en la sentència del Jutjat Social nº 2 de Barcelona, Autos 792/2009, de data 9.11.2009, que encara no es ferma, atès que declara que no ha quedat acreditat per l'actor que el treballador generés un 'bonus' per a l'any 2.009 de 48.750€, quan hauria d'haver estat l'empresa la que, davant la reclamació efectuada pel treballador, hagués acreditat que no havia complert el citat bonus i, en segon lloc que els 'bonus' tenen caràcter salarial i encara que inicialment sigui ofert de forma voluntària per l'empresa al treballador, posteriorment es converteix en font de drets i obligacions de caràcter sinal lagmàtic, obligant a ambdues parts. Per últim afirma que el recurrent va acreditar els diversos cobraments corresponents al 'bonus' de 2.008 i les quantitats cobrades a compte relatives a 2.009 i que encara se li han de pagar 39.850€ del 'bonus' de 2.009, per la qual cosa aquestes quantitats s'han de tenir en compte quan es quantifica el salari a efectes de la indemnització corresponent i dels salaris de tramitació, ja que com han assenyalat diverses sentències d'aquesta Sala, el salari a tenir en compte és el corresponent al meritat l'últim any, quan es tracta de conceptes variables.

Censura jurídica que s'haurà d'estimar en part. Un assumpte pràcticament idèntic al present ha estat ja examinat per aquesta Sala en la sentència de data 10 de maig de 2.010 (R. 568/2010 ), que resol el recurs de suplicació interposat contra la sentència del Jutjat Social nº 2 de Barcelona, Autos 792/2009, a la que es refereix el recurrent, en que la demandada era la mateixa empresa que en les presents actuacions i el tema a debat és el que aqui ens ocupa, és a dir, la virtualitat a efectes de computar les quantitats cobrades per l'actor en concepte de bonus, del document que consta en el fet provat novè, en el que s'inclou una clàusula en la que es diu que el citat 'bonus''en ningún caso se debe incluir en el salario regulador a efectos del cómputo de posibles indemnizaciones legales o pactadas, inclusive para la indemnización que pudiera corresponder al trabajador como consecuencia de un despido improcedente'.

Doncs bé, en la citada sentència s'arriba a la conclusió de que el citat 'bonus', sí que s'ha d'incloure en el salari que s'haurà de tenir en compte per a calcular la indemnització per acomiadament improcedent. Atès que es tracte del mateix assumpte, és d'aplicació la mateixa doctrina, que es fonamenta en els arguments següents:

'La razón jurídica se halla del lado del trabajador en este motivo, a criterio de la Sala. En efecto, por lo pronto señala el art. 26.1 del Estatuto de los Trabajadores que 'Se considerará salario la totalidad de las percepciones económicas de los trabajadores, en dinero o en especie, por la prestación profesional de los servicios laborales por cuenta ajena, ya retribuyan el trabajo efectivo, cualquiera que sea la forma de remuneración, o los períodos de descanso computables como de trabajo'. Por ello, a la vista de los folios 86 a 89 y 105 a 110, el carácter salarial del plus variable (bonus) pactado entre empresa y trabajador es indiscutible, como también lo es, a la vista de los folios 93, 96, 99 y 101, que la empresa ha abonado un total de 28498 euros brutos por dicho concepto durante la relación laboral.

En consecuencia, como ya adelantamos, tiene razón el trabajador recurrente cuando, con base en su consideración como salario ex art. 26.1 ET , solicita que se incluya en el cálculo de la indemnización el importe de los incentivos percibidos correspondientes no sólo al año 2008 (los 10 meses trabajados), sino los correspondientes al año anterior a la fecha de despido (también el importe de 2009, pues). De esta forma, es claro que el salario diario regulador del cálculo de la indemnización legal por despido improcedente debe incluir la retribución variable percibida por el actor en el último año trabajado, en promedio efectivo. De este modo, la Sala estima que el actor tiene derecho a percibir, en concepto de indemnización por despido, la cantidad de 12481,05 euros, calculados a razón de un salario diario de 195,76 euros (resultado de sumar a los 117,68 euros diarios de retribución fija, 78,08 euros diarios en concepto de retribución variable percibida en el año anterior a la fecha del despido); así como al percibo, en concepto de salarios de tramitación desde el despido (29.6.2009) hasta la fecha de la notificación de la sentencia, a razón de 195,76 euros diarios, con deducción del salario diario de 98,63 euros diarios percibido por el actor desde la fecha en que encontró otro empleo (1.9.2009) hasta la fecha de notificación de la sentencia. Es decir, desde el 29.6.2009 hasta el 30.8.2009 , los salarios de tramitación diarios ascienden a 195,76 euros brutos; mientras desde el 1.9.2009 hasta la fecha de notificación de la sentencia, el salario de tramitación diario a cargo de la empresa demandada asciende a 97,13 euros brutos. El motivo, pues, debe estimarse en los términos expuestos'.

D'altra banda i pel que fa a l'al.legació que es fa en l'escrit d'impugnació del recurs per part de l'empresa, en el qual argumenta que la Sentència de la Sala de data 22 de gener de 2.009 (R. 7465/2008 ), va decidir que el bonus no s'havia de tenir en compte quan així s'havia pactar en el document corresponent, s'assenyala el següent:

'No obstante lo anterior, una cuestión adicional debe resolverse para la más completa argumentación de esta resolución. En concreto, invoca la empresa, en su escrito de impugnación del recurso y aunque no constituya jurisprudencia en los términos del art. 1.6 del Código Civil , la sentencia de esta Sala de 22.1.2009 (recurso núm. 7465/2008 , indicando que según ésta en materia de bonus debe prevalecer la autonomía de la voluntad de las partes al acordar o implantar el mismo, y que por ello mismo las partes firmaron un documento de renuncia a que se incluya en el salario regulador la retribución variable a efectos del cómputo de las posibles indemnizaciones legales o pactadas, no infringiéndose con tal renuncia el art. 3.5 ET (irrenunciabilidad de derechos) ni el art. 26.1 ET (concepto legal de salario).

A este respecto, la Sala debe precisar que nuestra sentencia de 22.1.2009 antedicha, tan sólo señala que no procede el bonus, ni su inclusión en el salario regulador de un despido, cuando el mismo no se ha devengado ni cobrado por el actor al no cumplirse los objetivos previstos, pero en ningún caso se ha aludido en la misma a la renunciabilidad del derecho a su percibo o su inclusión en el salario diario regulador del despido. En la presente litis, aunque expresamente se ha pactado la no computabilidad del plus variable a efectos indemnizatorios, no debe prevalecer la autonomía de la voluntad pues se trata de partidas que se han venido disfrutando con regularidad durante la relación laboral (como demuestra la periodicidad de los pagos durante 2008 y 2009). De admitirse la viabilidad de pactos a tenor de los cuales no se computaría suma alguna por el concepto de bonus, aun habiéndose cobrado con regularidad periódica (julio de 2008, octubre de 2008, enero de 2009 y marzo de 2009), se rompería la proporcionalidad indemnización-salario al tiempo de la extinción y, con ello, se estarían desconociendo los mínimos indemnizatorios fijados por ley que, como ya se ha indicado, son indisponibles. Y tal ruptura se produciría aun en los casos de cobro sin una periodicidad cierta o fija (con independencia de la variabilidad, en su caso, de los importes sucesivamente percibidos, y de cuál sea la proporción que representen en relación con la retribución total). Por consiguiente, no puede admitirse la renuncia alegada en el escrito de impugnación, pues el principio pacta sunt servanda no permite la renunciabilidad de derechos indisponibles, ex art. 3.5 ET , y el concepto legal de salario y su devengo, ex art. 26 ET , lo es a los efectos de la litis aquí enjuiciada'.

(...)

Queda la segona qüestió per resoldre, és a dir, quines són les quantitats que s'han de tenir en compte en concepte de bonus. Doncs bé, aquestes seran les efectivament cobrades pel treballador, per aquest concepte durant l'any anterior al dia de l'acomiadament, al tractar-se d'un concepte variable, tal com es diu en la sentència citada i no pas les que encara no havia cobrat. En el present litigi l'actor va ser acomiadat el dia 3 de juliol de 2.009 i segons consta en el fet provat cinquè, amb la modificació abans acceptada, durant l'any anterior va cobrar, en concepte d'objectius la quantitat total de 19.793€, quantitat que s'haurà de sumar a la de 46.307,04€ que va cobrar en concepte de salari, és a dir, en total 66.100,04€, del que resulta un salari diari de 181,10€, per la qual cosa la indemnització a percebre pel treballador ha de ser la de 10.873,20€, i, en conseqüència, en aquest sentit s'haurà de modificar la resolució recorreguda'.

En conseqüència, del dit pronunciament -ferm- se'n deriva: a) que l'actor no havia provat que hagués assolit els objectius del 2009 fins al moment en què fou despatxat en la quantia reclamada de 39.850 euros; b) que no obstant això en els paràmetres delimitadors del còmput de la indemnització s'hi havia d'incloure les quantitats abonades a l'any anterior en el càlcul de la indemnització, en relació a la bestreta del 2009 en quantia de 8000 euros per aquest període i els corresponents a prorrata l'any anterior.

Val a dir que en data 10.12.2009 el recorrent presentà escrit davant el jutjat que tramitava la reclamació de quantitat demanant l'ajornament del judici en entendre que concorria litispendència en relació a l'acció per acomiadament, la qual cosa fou acordada pel jutjat, per interlocutòria del dia 11 de desembre.

D'altra banda, en data 16.07.2010 l'empresa formulà demanda de quantitat contra el treballador, en la què reclamava el pagament de la quantitat de 6.818 euros amb 26 cèntims corresponents als bonus que havia abonat al treballador al llarg de l'any 2009, per considerar que no li corresponia la meritació. Per intelocutòria del jutjat de 5 de març de 2013 s'acordà l'acumulació de les dites actuacions amb les presents.

Celebrat el judici, la sentència del primer grau ha desestimat la pretensió del demandant respecte el pagament del bonus, en considerar que concorre eficàcia positiva de cosa jutjada respecte la prèvia sentència d'acomiadament, i ha estimat la demanda formulada per l'empresa.

S'instà ara suplicació pel treballador, pels motius que tot seguit analitzarem.

SEGON.-Per la via de l'apartat a) de l' art. 193 LRJS denuncia el recorrent la infracció d'allò previst a l' art. 90 TRLPL , per considerar que per bé que inicialment el jutjat acceptà la petició continguda en altressí de la demanda respecte la pràctica de determinades proves documentals, posteriorment, un cop emesa la sentència de la Sala, les ha desestimat, el què li produeix indefensió.

El motiu no pot ser estimat, atès que l'actor obvia en l'íter processal un aspecte del tot rellevant. En efecte: a) l'actor original de les actuacions davant el jutjat 31 de Barcelona sol licità a la demanda els contractes de treball i carta de bonus 2008-2009, llibre de matrícula de personal, parts d'alta i baixa del demandant, TC- i TC-2 des de març de 2008, nòmines de l'actor entre els mesos de març a juliol de 2009, comptes anuals de la societat, ofici a la TGSS per a que es remetessin als jutjats els codis de compte de cotització de l'empresa i els treballadors, d'alta, el llibres de l'IVA registrats de l'any 2008 així com altre documentació fiscal i, finalment, que es requerissin a una sèrie d'empreses per a que aportessin les factures lliurades per la demandada; b) per interlocutòria de 30 de setembre de 2009 s'acceptaren totes les dites proves; c) com consta a les actuacions vàries de les empreses aportaren les requerides factures amb anterioritat al judici, amb posada a disposició a les parts; d) el treballador a l'escrit en el què sol licitava l'ajornament de data 10.12.2009 tornà a sol licitar nova prova documental (foli 354); e) en la interlocutòria en la què s'acceptava l'ajornament es feia constar pel jutjat en forma expressa que ' La suspensión del curso de los autos conlleva que sean innecesarias las diligencias solicitadas por la parte en su escrito, toda vez que la cuestión vendrá resuelta con el carácter de cosa juzgada (en su efecto positivo, ex art. 222.4 LEC ) en la sentencia firme que se dicte en el otro procedimiento'(foli 361), sense que la dita resolució fos recorreguda en reposició; f) consta en la prova documental de la demandada el contracte de treball de l'actor -folis 707 i ss.-, la carta de bonus de l'any 2009 -folis 712 i ss.-; nòmines del demandant -folis 719 i ss-, així com el càlcul empresarial dels marges bruts obtinguts per cadascuna de les factures aportades.

Doncs bé, caldrà fer esment que, tot i el requeriment del jutjat, l'empresa no aportà al judici el llibre de personal, els parts d'altra i baixa, els documents oficials de liquidació a la Seguretat Social, el comptes anuals sol licitats i els llibres d'IVA i demés documentació comptable. Però ocorre que la vulneració de normes processals que contempla l'apartat a) de l' art. 193 TRLPL exigeix alguna cosa que el mer incompliment formal: també és precís que concorri indefensió. I caldrà observar que fa falta que aquest incompliment o omissió signifiqui una indefensió a la part que invoca el citat precepte. I en el present cas és evident que no concorre cap indefensió. En efecte, hem de ressenyar que el recurs no identifica en cap moment on rau la indefensió que li ha produït la no aportació de la dita documentació, limitant-se aquest escrit a observar aquesta omissió documental. En segon lloc, volem observar que, en principi -i orfes d'argumentació justificativa- és clar que cap dels referenciats documents no aportats té cap incidència en la determinació de si l'actor ha complert o no els objectius. I, finalment, és clar que en el present supòsit no es pot ometre en cap moment l'efecte positiu de cosa jutjada, com ha fet el jutjador del primer grau, en els termes als què posterior es faran esment.

TERCER.-Per la via de l'apartat b) de l' art. 193 LRJS postula el treballador la modificació del relat fàctic de la sentència. En concret, se'ns demana el canvi de redacció de la part inicial del fet provat quart de la sentència, en relació al document del foli 698, per tal que es doni la següent redacció substitutiva: ' En fecha 26 de mayo de 2011 el TSJ Catalunya dictó sentencia cuyo íntegro contenido se da por reproducido, por la que estimó en parte el recurso de suplicación interpuesta interpuesto por el trabajador frente a la sentencia reseñada en el hecho probado anterior'

El motiu ha de ser desestimat per varis motius. En primer lloc perquè la sentència del primer grau ja remet al nostre anterior pronunciament. En segon lloc, perquè el contingut de la dita sentència no ha de ser provat, en haver estat emès per aquesta mateixa Sala (d'aquí que haguem inclòs els nostres raonaments en el fonament jurídic primer). I, en tercer lloc, volem indicar que el caràcter estimatori del recurs respecte el còmput de la indemnització no feia esment en cap moment a la integració dels objectius 2009: ben al contrari, la revisió fàctica fou desestimada, en els termes que ja consten en l'esmentat ordinal de la sentència del primer grau.

QUART.- Per la via de l'apartat c) de l' art. 193 LRJS denuncia l'actor la infracció de l' art. 222 LEC ; en entendre que en el present cas no resulta d'aplicació la institució de cosa jutjada.

Quan al ludim als efectes objectius de la cosa jutjada, estem intentant delimitar aquesta situació o relació jurídica, entre els mateixos subjectes, que per haver estat definitivament jutjada no pot tornar a repetir-se en altre procés perquè ha esdevingut indiscutible per als dits subjectes. En el nostre sistema processal el terme «cosa jutjada» s'empra en un sentit molt ampli i en certa manera heterogeni, comprensiu tant de la fermesa d'una resolució qualsevol (cosa jutjada formal) com de la inmutabilitat del contingut d'una resolució concreta (sentència ferma) a l'efecte de vincular als Jutges dels futurs processos (cosa jutjada material); o ja sigui -fent aquí una especial èmfasi pels efectes sobre les nostres posteriors reflexions- en el sentit d'haver de decidir conforme al que ja ha estat resolt en un procés anterior (funció positiva, vinculant o prejudicial de la cosa jutjada), ja sigui en el d'abstenir-se de jutjar o decidir el que ja ha estat resolt en dita anterior procés (funció negativa o excloent de la cosa jutjada).

Una vegada produïda la fermesa de la sentència que declara una voluntat concreta de la llei substantiva, la cosa jutjada es resol en la inmutabilitat d'aquesta declaració, és a dir, en l'atribució definitiva del bé a la part vencedora . Per tant, l'objecte de la cosa jutjada és la declaració del dret subjectiu o de la relació jurídica substantiva fets valer en judici I ha de recordar-se que és un tòpic en la història del Dret l'afirmació que la cosa jutjada es refereix tant a allò deduït com a allò deduïble.

La cosa jutjada troba, a més, aixopluc constitucional, precisament en allò previst a l' art. 24 CE , atès que 'el derecho a la tutela judicial efectiva ( art. 24.1 CE ) garantiza, en una de sus diversas proyecciones, el derecho a que las resoluciones judiciales alcancen la eficacia propia que el ordenamiento les reconoce. Derecho este último que incluye como manifestaciones, de un lado, 'el derecho a que las resoluciones judiciales se ejecuten en sus propios términos' y, de otro, 'el respeto a la firmeza de esas mismas resoluciones y a la intangibilidad de las situaciones jurídicas en ellas declaradas, pues también si la cosa juzgada fuese desconocida vendría a privarse de eficacia a lo que se decidió con firmeza al cabo del proceso'(entre d'altres, SSTC 159/1987 , 171/1991 , 48/1999 , 286/2000 , 140/2001 , 56/2002 , 163/2003 , etc)

Per a que aquest àmbit objectiu de la cosa jutjada estengui, però, tots els seus efectes, escau la identitat entre allò resolt en sentència inicial ferma (la 'res iudicata') i el què s'està jutjant en el procediment en el què es vol fer valer la cosa jutjada (la 'res iudicando'). I la dita identitat s'ha identificat tradicionalment en tres elements: subjectes, petítum i causa petendi.

La 'més perfecta identitat'referida -que contemplava el derogat art. 1252 CC - ha comportat, així, que la doctrina cassacional tradicional hagi rebutjat l'aplicació de la cosa jutjada de no donar-se aquesta absoluta similitud (com es pot veure, en les sentències del TS que s'esmenten pel recorrent). Ara bé, no cal oblidar que la dita interpretació rígida ha trobat excepcions en la pròpia doctrina unificada, en casos concrets d'aplicació de l'efecte positiu de cosa jutjada; així, per exemple, pel que fa a procediments declaratius d'existència de responsabilitat solidària en grups d'empresa, respecte a actuacions posteriors, sempre que es doni la identitat subjectiva, que es contempla en la coneguda i important sentència TS 29.05.1995 ; o en la sentència de 26.12.2000 , que determina l'efecte positiu de cosa jutjada d'una sentència ferma d'acomiadament i extinció sobre un procediment posterior relatiu a l'alta d'ofici. O en l'encara més recent STS UD 14.04.2005 , en la què es determina l'eficàcia de cosa jutjada respecte la declaració de contingencia en incapacitat temporal i el posterior procediment d'incapacitat permanent. O, també, la línia doctrinal cassacional (entre altres moltes, SSTS 19.05.1992 , 09.12.1993 , 27.01.1997 , 21.07.2000 , 07.10.2003 etc) que ve indicant que la base reguladora fixada en un procediment judicial té efectes de cosa jutjada respecte futurs pronunciaments atenyents a la prestació, encara que no existeixi identitat d'objecte i/o de causa de demanar.

Amb tot, el canvi més substantiu en la matèria ha vingut de la mà del redactat de l' art. 222 de la LEC 2000 , atès que el seu apartat primer suavitza en forma clara l'anterior del Codi Civil i, molt especialment, tenint present que en el seu apartat quart amplia l'aplicació de l'analitzada institució als processos posteriors que 'apareguin com conseqüència lògica' de l'objecte dels anteriors, sempre que existeixi identitat subjectiva.

Aquesta línia 'flexibilitzadora' o menys rígida -que comparteix la Sala- és cada cop més necessària atesa l'evident complexitat d'assumptes en el marc laboral, així com l'encadenament de conflictes amb elements coincidents que es produeix en els darrers anys, per la pròpia evolució del iuslaboralisme, com a símptoma de la seva maduresa. D'aquesta manera amb la generalització de l'efecte positiu de la cosa jutjada s'eviten clars conflictes d'aplicació i/o interpretació de dos pronunciaments judicials sobre qüestions processals diferents, però que aborden un determinat aspecte comú, connex o derivat en forma contradictòria, el què és contrari al dret de tutela judicial efectiva, ex art. 24.1 CE (entre d'altres, SSTC 24/1984 , 171/1991 , 219/2000 i 151/2001 ).

En aquesta línia, la més recent doctrina del Tribunal Suprem en la matèria ha afirmat (per totes, SSTS 21.12.2000 ó 17.09.2002 ) que 'la excepción de litispendencia tiene por finalidad impedir que puedan producirse resoluciones contradictorias sobre unos mismos hechos de seguirse, simultáneamente, dos causas para enjuiciar la misma pretensión.Así entendida la excepción no puede producir indefensión, pues recaerá una resolución judicial que dará respuesta a las pretensiones deducidas. Pero, si éstas no son las mismas, el primer litigio no puede enervar la tramitación del segundo, pues, caso contrario, quedarían sin resolver las acciones ejercitadas en el postrero'

Val a dir, així mateix, que els efectes de la cosa jutjada són -com s'ha dit- la immutabilitat de la 'res iudicata', atès que 'los principios de igualdad jurídica y de legalidad en materia procesal( arts. 9.3 y 117.3 CE ) vedan a los Jueces y Tribunales, fuera de los casos previstos por la Ley, revisar el juicio efectuado en un caso concreto si entendieran con posterioridad que la decisión no se ajusta a la legalidad, puesto que la protección judicial carecería de efectividad' si se permitiera reabrir el análisis de lo ya resuelto por Sentencia firme en cualquier circunstancia. Este efecto no sólo puede producirse con el desconocimiento por un órgano judicial de lo resuelto por otro órgano (...) también se produce cuando se desconoce lo resuelto por Sentencia firme, en el marco de procesos que examinan cuestiones que guardan con aquélla una relación de estricta dependencia. No se trata sólo de una cuestión que afecte a la libertad interpretativa de los órganos jurisdiccionales, sino de salvaguardar la eficacia de una resolución judicial que, habiendo adquirido firmeza, ha conformado la realidad jurídica de una forma cualificada que no puede desconocerse por otros órganos juzgadores sin reducir a la nada la propia eficacia de aquélla. La intangibilidad de lo decidido en resolución judicial firme, fuera de los casos legalmente establecidos, es, pues, un efecto íntimamente conectado con la efectividad de la tutela judicial tal como se consagra en el art. 24.1 CE , de tal suerte que éste es también desconocido cuando aquélla lo es, siempre y cuando el órgano jurisdiccional conociese la existencia de la resolución firme que tan profundamente afecta a lo que haya de ser resuelto' ( STC 163/2003 ). Al què caldrà afegir que 'en la realidad histórica relevante para el Derecho no puede admitirse que unos hechos existen y dejan de existir para los órganos del Estado, pues a ello se oponen principios elementales de lógica jurídica y extrajurídica, salvo que la contradicción derive de haberse abordado unos mismos hechos desde perspectivas jurídicas diversas'(per totes, STC 109/2008 )

Es tracta, en definitiva, d'una clara plasmació del principi de seguretat jurídica que l' art. 9.3 CE consagra. D'aquesta manera, allò que s'intenta evitar és que aspectes discutits en un plet concret i que han tingut resposta judicial puguin tornar a plantejar-se 'ad infinitum'en altres processos.

Certament aquesta regla general pot tenir excepcions, com ara en aquells casos en els què existeix un canvi de legalitat o de jurisprudència, pels seus efectes negatius sobre el dret a la igualtat, com reiteradament ha posat de manifest la doctrina constitucional ( STC 307/2006 ) O, en d'altres casos específics, quan apareixen aspectes fàctics significatius que no s'hagin pogut acreditar prèviament i sempre quan no afectin la cosa jutjada material; o quan en una jurisdicció s'arriba a una conclusió fàctica diferenciada de la d'una altre ordre jurisdiccional prèvia, sempre i quan es justifiqui el perquè -des de la pròpia perspectiva de la jurisdicció- s'arriba a la dita conclusió diferent (per totes, STC 34/2003 ); o quan el pronunciament anterior té declaracions 'obiter dictum'que no, obstant, deixant imprejutjat el fons de l'assumpte que posteriorment es pretén discutir ( STC 71/2010 )

No obstant, en la present litis no concorren aquestes circumstàncies extraordinàries. L'actor impugnà l'acomiadament en el procés previ per entendre que el salari sobre el què es calculà la indemnització era incorrecta, atès que no havia integrat la quantitat de 39.850 euros, corresponents al bonus del 2009, fins i tot inferior a la què reclamava en la demanda original de les presents actuacions i posteriorment aclarides. I no acredità, tal i com allà es declarà pel jutjat del primer grau i per la Sala, que tingué dret a les comissions o bonus meritats. I ara allò que vol discutir és, en definitiva, de nou, el dret al bonus. La connexió finalista entre ambdós processos és del tot evident, d'aquí que l' art. 222. 4 LEC sigui plenament d'aplicació en quant la cosa jutjada positiva. La lògica del recurs no seria, a la fi, més que una validació de situacions en les què les deficiències provatòries d'una part podrien ser reparades en un altra acció relacionada, amb l'aportació de noves proves que podrien haver-se practicat en l'anterior demanda. Lògica que seria contrària al dret a la tutela judicial efectiva i al principi d'intangibilitat de les sentències. Màxim quan el propi recorrent en el procés sol licità com s'ha vist l'ajornament de la vista oral invocant precisament la possible litispedència, excepció processal en la què, com s'ha indicat, sí concorre la més perfecta triple identitat.

D'aquí que el motiu hagi de ser desestimat i, amb ell, el recurs en la seva integritat. Sense costes.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per Ezequias contra la sentència dictada pel jutjat del social número 31 dels de Barcelona en data 21 de març de 2013 , recaiguda en les actuacions 890/2009, en virtut de demanda deduïda per la dita part actora contra el ALTEN SOLUCIONES PRODUCTOS AUDITORIA INGENIERIA, SA (abans, ALTE INGENIERÍA, SL) i les acumulades del jutjat del social 22 en actuacions 537/2010 formulada per aquesta darrera mercantil contra el recorrent, i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem íntegrament la dita resolució.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.