Sentencia Social Nº 7015/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4288/2006 de 17 de Octubre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 17 d'octubre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7015/2007

En el recurs de suplicació interposat per Elsa a la sentència del Jutjat Social 1 Tarragona de data 21 de febrer de 2006 dictada en el procediment núm. 996/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part INSTITUTO NACIONAL DE

LA SEGURIDAD SOCIAL TARRAGONA i TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL TARRAGONA, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 26 d' octubre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 21 de febrer de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda interpuesta por DOÑA Elsa con D.N.I. nº NUM000 , contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURITAT SOCIAL y la TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, debo absolver y absuelvo a las demandadas de los pedimentos de la presente demanda."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- La actora DÑA. Elsa , nacida el 19-7-1961, con núm. NUM001 de afiliación a la Seguridad Social en el Régimen General, siendo su profesión habitual la de Administrativa.

SEGUNDO.- La parte actora inició el correspondiente expediente administrativo en solicitud de una declaración de incapacidad permanente derivada de enfermedad común, lo que motivó que fuera examinada por el ICAM el día 22-6-2005 que originó la propuesta de la misma - comisión de evaluación de fecha 28-7-2005 con el siguiente cuadro residual:

TERCERO.- La Dirección Provincial del INSS dictó resolución de fecha 12-8-2005 por la que declaraba a la actora no afecta de ningún grado de incapacidad permanente.

CUARTO.- Interpuesta en fecha 19-9-2005, la preceptiva reclamación previa fue desestimada el día 3-10-2005.

QUINTO.- Las lesiones, que presenta efectivamente la parte actora son las siguientes: "Artrodesis L4-L5 2002. Fibromialgia. Tr. ansioso-depresivo. lQ.canal carpiano D:".

(Informe ICAM).

SEXTO.- La base reguladora para la Incapacidad Permanente Absoluta y para la Total derivada de enfermedad común está establecida en 1.021,54 euros mensuales, con fecha de efectos para ambas el 22-6-2005.

(Hecho no controvertido)

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segón.- En primer lloc postula la revisió del fet provat cinquè de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa que transcriu conforme pateix síndrome post laminectomia L4-L5 dolor irritatiu a extremitats inferiors amb pèrdua de força. Osteosíntesi L4-L5. Osteocondrosi degenerativa intervertebral L4-L5. Radiculopatia S1 bilateral de grau lleu resistent al tractament (Clínica de dolor). Basa la modificació en la prova pericial de la part, que no ha sigut contradita per altra prova pericial.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala, dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstàncies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l'article 97.2 de la Llei processal t laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000.

En el cas present l'esmena al cinquè fet provat que postula la part es basa en prova pericial mèdica de la part que l'òrgan judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i entendre que la pericial mèdica de la demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja que no està obligat a subjectar-se al seu dictamen, de la mateixa manera que tampoc és prova documental amb efectes per a la revisió dels fets la proposta del Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, ja que és un mer document intern de l'expedient administratiu, fins el punt que el Tribunal Suprem ha declarat que aquesta proposta no te eficàcia per a servir com a document ni com a perícia, als efectes de la denúncia de cassació per error de fet ( STS. de 22 i 25 de març de 1988 i de 10 i 11 de maig del mateix 1988, RJ.1988, 3603 i 3609), si be constitueix un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l'article 97.2 de la Llei de Procediment laboral .

En el present cas, per aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, 1 c) abans núm. 5 i subsidiàriament l'article 137.4 en relació amb l'article núm. 136.1 actual de la Llei general de la Seguretat Social , el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa . Argumenta que les lesions establertes en la única prova pericial practicada demostren unes reduccions funcionals greus a nivell de columna que inhabiliten el treball d'administrativa perquè no pot estar en la mateixa posició de sedestació molta estona ni pot estar en bipedestació, ni flexionar el cos.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concorrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social, ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas psíquiques i neurològiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada d'administrativa, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions que pateix la demandant no es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent ni total ni menys absoluta atesa l'entitat de la lesió lumbar, la fibromiàlgia que no te entitat suficient determinada ni tampoc el trastorn depressiu perquè no consta si és crònica, si ha estat sotmesa a clínica del dolor o a medicació farmacológica important per aquesta patologia,etc.. Entenem que ara per ara la intensitat de la patologia no limita la recurrent per a les tasques de la seva la professió habitual d'administrativa. Per tant es considera que no és d'aplicació ni s'infringeix l' article núm. 137.4 o 5 de la Llei general de la Seguretat Social , raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Doña. Elsa contra la Sentència de 21 de febrer de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Tarragona en el procediment núm. 996/2005 seguit a instància de l' esmentada recurrent contra l'Institut Nacional de la Seguretat Social i la Tresoreria General de la Seguretat Social, i la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.