Sentencia Social Nº 711/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 622/2005 de 25 de Enero de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 25 de gener de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 711/2008

En el recurs de suplicació interposat per Juan Manuel a la sentència del Jutjat Social 8 Barcelona de data 2 de març de 2006 dictada en el procediment núm. 622/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de

Antecedentes

Primer. En data 17 de novembre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 2 de març de 20006 , que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda promovida por Juan Manuel frente a INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL debo absolver y absuelvo al Ente Gestor de los pedimentos formulados en su contra".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

Primero.- Que Juan Manuel , con DNI nº NUM000 , nacido el 16-3-1944, en situación asimilada al alta por paro involuntario en el régimen general de profesión habitual servicio de mantenimiento de máquinas recreativas fue declarado no afecto de incapacidad permanente, derivada de enfermedad común por resolución administrativa de 7-9-2005.

Segundo.- Que interpuesta la pertinente reclamación previa la misma fue desestimada por resolución administrativa de 31-10- 2005.

Tercero.- Que la indiscutida base reguladora mensual y efectos son: 527,77 euros y 19-7-2005.

Cuarto.- Que la parte actora no acredita otras dolencias y limitaciones a: Diabetes mellitus insulinodependiente. Hipercolesterolemia en tratamiento. Dislipemia.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- El demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del quart fet provat de la Sentència en què consten les lesions de la recurrent i proposa un text alternatiu en què cosnti que pateix: Diabetes Mellitus tipus 1 amb clínica típica i absència de respostes en el test de Gucagó, de control difícil i requeriments d'ingrès hospitalari, amb ocasionals i severes hipoglucèmies, algunes amb símptomes de glocapènia. Insulinodependent administrada pel matí i nit 37 unitats i insulina rápida de 6 unitats per dinar amb supervisió freqüent de cada dues setmanes, sense resultats favorables. Hipercolesterolèmia i dislipèmia." Basa la modificació en l'informe del especialsita endocri del servei públic de la seguretat social.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal t laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 .

En el cas present l'esmena al quart fet provat que postula la part es basa en proves mèdiques que el titular judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i elements de convicció aportat per les parts, en entendre que la prova de la part demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals o pericials practicades, ja que no està obligat a subjectar-se al seu dictamen. La doctrina jurisprudencial manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisoris, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova.

En el cas present, per aplicació d'aquesta doctrina, hem de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, núm. 4 de la Llei general de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny i de la jurisprudència, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Argumenta que la patologia que afecta la columna cervical i lumbar amb lumbàlgia crònia i cervicobraquiàlgies bilaterals l'impossibilita per a la seva professió.

L' article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137.4 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. L'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

En el cas present, les lesions que pateix el recurrent no les podem considerar en grau determinant de la incapacitat permanent total que postulava de forma subsidiària a la qual es refereix en el recurs, perquè en no haver-se modificat la relació fàctica, hem de partir de què pateix una malaltia sèria com la diabetis mellitus però que amb el tractament i el seguiment mèdic necessari no és limitant ara per ara de forma permanent per a la seva professió de manteniment de màquines recreatives, sense perjudici dels brots puntuals de la malaltia que impedeixin de forma temporal exercir la seva professió. Per tant, el conjunt de patologies no tenen una entitat que comportin la declaració de la incapacitat permanent total per a dur a cap la seva professió habitual.

Per tant considerem que no és d'aplicació l' article núm. 137.4 de la Llei general de la Seguretat Social i la doctrina jurisprudencial invocada pel recurrent, raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel Sr. Juan Manuel contra la Sentència de 2 de març de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 8 de Barcelona en el procediment núm. 622/2005 seguit a instància de l' esmentat recurrent contra l' INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, la qual confirmem en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.