Sentencia Social Nº 7125/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 431/2008 de 07 de Octubre de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL PURCALLA BONILLA

Barcelona, 7 d'octubre de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7125/2009

En el recurs de suplicació interposat per Mateo a la sentència del Jutjat Social 1 Sabadell de data 31 d'octubre de 2008 dictada en el

procediment núm. 431/2008 en el qual s'ha recorregut contra la part Pelayo (Administrador Concursal), Alberto (Administrador concursal), HIDRACAT,S.L., ALBADA INTERHOLDING SL, COHIDREM S.A. i FONDO DE GARANTIA SALARIAL, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 10 de juliol de 2008 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 31 d'octubre de 2008, que contenia la decisió següent:

"DESESTIMO parcialmente la demanda interpuesta por Mateo contra ALBADA INTERHOLDING S. L., COHIDREM S. A., HIDRACAT S. L. y el FOGASA y, DECLARANDO LA PROCEDENCIA del despido, y CONDENO a la empresa demandada ALBADA INTERHOLDING S. L. al pago al actor de la cantidad 712,15 ? más el interés legal al tipo del 10 % anual desde el día 6 de junio de 2008 hasta su completo pago y ABSUELVO a las restantes demandadas de toda pretensión declarativa y de condena, con todos los pronunciamientos favorable".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1º) El demandante, Mateo , mayor de edad, con DNI nº NUM000 , ha venido prestando sus servicios por cuenta de la empresa demandada ALBADA INTERHOLDING S. L. con las siguientes condiciones de trabajo: antigüedad desde el 29 de noviembre de 2005 por subrogación de la relación laboral mantenida con anterioridad con COHIDREM S. A., percibiendo un salario bruto mensual de 6.666,66 ? incluido el prorrateo de pagas extraordinarias.

2º) La empresa demandada remitió al actor el día 7 de mayo de 2008 carta de despido con efectos 6 de junio de 2008 por los motivos que se recogen en la misma y que se da por reproducida al constar acompañada al folio 12.

3º) El actor no ostenta ni ha ostentado la condición de miembro de los órganos de representación unitaria o sindical de los trabajadores.

4º) La preceptiva conciliación previa finalizó sin avenencia (folio 15).

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el van impugnar en forma ALBADA INTERHOLDING S.L., COHIDREM S.A. i els Srs. Pelayo i Alberto . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la sentència d'instància, que desestimà la demanda interposada per la part actora sol.licitant es declarés nul o, subsidiàriament, improcedent el seu acomiadament objectiu per causes econòmiques, i es condemnés solidàriament a totes les mercantil demandades, interposa aquesta recurs de suplicació, en el qual es sol.licita en el primer motiu del recurs, que es troba correctament emparat en l'apartat a) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la nul.litat de la sentència.

El demandant fonamenta aquesta sol.licitud perquè entén que la sentència ha vulnerat l'article 24.1 de la Constitució i l'article 97.2 de la Llei de Procediment laboral , atès que hi ha una insuficiència clara de fets provats, la qual cosa incideix en la seva fonamentació jurídica, en la que no es dóna resposta a totes les qüestions plantejades en la demanda i debatudes a l'acte del judici i que aquesta conducta li ha causat una evident indefensió.

Argumenta el recurrent que la sentència només té quatre fets provats. En relació amb el primer afirma que només es recullen les circumstàncies d'antiguitat, salari i subrogació, la qual cosa suposa que no es va entendre el debat, perquè a l'acte del judici l'empresa es va oposar a l'antiguitat, tot afirmant que aquesta era de 13.2.2008, atès que abans -segons la demandada- l'actor treballava per a ell mateix i també es va oposar al salari, afirmant que l'actor mai no va tenir un vehicle de l'empresa com salari en espècie. També al.lega que en fet primer es té per acreditat el salari que consta en nòmina, però després, en els fonaments de dret, s'accepta el salari fixat en la demanda, en el que s'inclou el salari en espècie. D'altra banda no es fa cap referència a la categoria professional, funcions desenvolupades, lloc de prestació dels serveis, quan d'acord amb el que estableix l'art. 104. a) de la LPL , són elements essencials en aquests tipus de sentències. També es fa referència a una "subrogació", quan no es tracta d'un fet incontrovertit, atès que el demandant va negar la subrogació i va afirmar l'existència d'un grup d'empreses i cessió il.lícita, per la qual cosa es tracta d'una paraula que predetermina la decisió. Així mateix raona que en el segon paràgraf del fonament de dret tercer de la sentència s'afirma que l'actor manté relació laboral amb ALBADA, però no expressa la seva convicció ni assenyala els raonaments que l'han portat a aquesta conclusió ni hi ha cap fet provat que faci referència a aquest fet. També sembla indicar la sentència que ALBADA ha desaparegut, el que no és cert, tal com consta en els documents que es troben als folis 194 a 197 i no se sap d'on obté el magistrat aquesta conclusió i tampoc es fa referència a les altres dues persones formalment adscrites a ALBADA.

Així mateix, en el segon motiu del recurs es torna a demanar la nul.litat de la sentència per vulneració de l'article 24.1 de la Constitució, en relació amb l'art. 218.1 i 2 de la LEC i amb l'art. 97.2 de la LPL i afirma que la sentència no ha donat resposta a les diferents qüestions que s'al.legaven en la demanda, per la qual cosa incorre en el defecte d'incongruència omissiva i manca de motivació, amb la consegüent indefensió de l'actor, perquè no s'ha raonat sobre l'al.legació de que existia un grup d'empreses i les seves conseqüències a efectes laborals o bé si va existir una situació de cessió il.legal. D'altra banda tampoc entre a judicar sobre les causes de la nul.litat de l'acomiadament.

SEGON.- L'article 191 a) de la Llei de Procediment Laboral reconeix a les parts la possibilitat d'impugnar en Suplicació les sentències dels Jutjats Socials, sol.licitant la nul.litat de les actuacions, sempre hi quan es donin dos requisits: a) que s'hagin infringit normes o garanties del procediment i b) que aquesta infracció hagi produït indefensió a la part que demana la nul.litat.

En la sentència de data 10 d'abril de 1990, el Tribunal Suprem recordava que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial ) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal».

També és doctrina reiterada del Tribunal Suprem (sentencia de data 11 de novembre de 1998), que la nul.litat de les resolucions judicials té caràcter excepcional, i només es pot declarar en aquells supòsits en els quals es constatin greus i evidents vicis processals comesos pel magistrat que ha dictat la resolució que s'anul.la i sempre que l'esmentat vici hagi produït indefensió a alguna de les parts processals.

En el present supòsit es demana la nul.litat de la sentència per manca de fets declarats provats i per incongruència omissiva. Pel que fa a la primera denúncia cal dir que, certament, l'article 97.2 de la LPL que s'al.lega com infringit, estableix que el jutge haurà de declarar expressament els fets que estimi provats, mandat que reitera la regla nº 2 del'article 209 de la LEC . També és cert, com va posar de relleu la sentència d'aquesta Sala de data 21.2.2008 (R. 7404/06), amb cita de la d'1.9.2004 (R. 1446/04), que el magistrat d'instància ha de fer constar en la sentència, no només els fets que ell cregui necessaris per a dictar la sentència que estima correcta, sinó tots aquells que permetin al Tribunal, en cas de recurs, poder tenir coneixement complert de les qüestions debatudes i provades.

Si el que es pretén és la nul.litat de la sentència per insuficiència de fets provats tal com aqui es demana, el Tribunal Suprem ens recorda en la sentència de 10 de juliol de 2000, que una constant doctrina jurisprudencial, elaborada pels diferents Tribunals de l'Ordre Jurisdiccional Social, ha vingut declarant la nul.litat de les sentències dictades en instància quan aquestes ometen dades essencials en els fets provats que el Tribunal "ad quem" considera necessaris als efectes de fonamentar la sentència de suplicació o cassació. Aquesta mateixa jurisprudència ha proclamat, també constantment, que aquesta nul.litat es produeix quan les sentències contenen declaracions fàctiques fosques, incomplertes o contradictòries.

En definitiva, aquesta obligació de l'òrgan judicial de motivar el "factum" de la seva sentència, actua doncs, d'una part, per a garantir l'exercici adequat del dret de defensa en judici, i, de l'altre, com element preventiu de l'arbitrarietat (Auto del Tribunal Constitucional 77/1973), encara que, lògicament, aquesta obligació no pot ser entesa en el sentit que restringeixi la llibertat del Jutge en la formació de la seva convicció o de que li imposi una extensa redacció. És suficient, en termes generals, dir que la motivació fàctica i també, evidentment, la jurídica- ha de ser suficient; suficiència que, com tot concepte indeterminat, caldrà precisar en cada cas concret (Sentència del Tribunal Constitucional de 12 de desembre de 1994).

Com afirma la sentència del Tribunal Suprem de 22 de gener de 1998 "La declaración de hechos probados debe ser concreta y detallada en el grado mínimo requerido para que los litigantes puedan proceder a su impugnación en todos los aspectos relevantes del proceso, y para que los órganos jurisdiccionales de suplicación o de casación puedan comprender cabalmente el debate procesal y resolver sobre el mismo en los términos previstos en la ley". I, per últim, també ha declarat l'alt Tribunal que la insuficiència dels fets provats ha de ser rellevant i trascendent, si el que es pretén és que s'acordi la nul.litat d'actuacions.

TERCER.- Doncs bé, aplicant aquesta doctrina al present litigi, el motiu ha de ser estimat, atès que la sentència ha infringit els articles citats, la qual cosa ha situat a l'actor en una clara situació d'indefensió. En efecte, segons l'article 107 de la LPL en una sentència d'acomiadament han de constar com a fets provats, a més de la data d'acomiadament, la categoria professional, l'antiguitat i el treball que realitzava el demandant abans de produir-se l'acomiadament, entre d'altres requisits. Doncs bé, en el present cas la sentència no explicita quina era la categoria professional de l'actor ni quines feines realitzava en el moment de l'acomiadament. D'altra banda, en tractar-se d'un acomiadament objectiu per causes econòmiques, s'hauria d'haver fet constar en el relat fàctic les circumstàncies comptables de l'empresa.

Així mateix té raó la part actora quan assenyala que en la demanda va afirmar que existia un grup d'empreses a efectes laborals, entre les tres mercantils demandades i que hi havia hagut cessió il.legal de treballadors, per la qual cosa en la declaració de fets provats hi hauria de constar les circumstàncies mercantils de les empreses demandades, si hi havia alguna relació entre elles i de quin tipus. Per últim i pel que fa al fons de l'assumpte, també s'hauria d'haver fet constar els fets que fonamenten la decisió de desestimar la pretensió principal de la demanda, que era la nul.litat de l'acomiadament. No consta en cap fet provat si l'actor percebia algun salari en espècie, però després, en els fonaments de dret s'afirma que era així, perquè s'indica que la diferència entre la indemnització oferta per l'empresa i la sol.licitada pel treballador es refereix a que l'actor utilitzava un cotxe propietat de l'empresa i que aquest era el motiu de la diferència en la indemnització. Tampoc consta en el relat fàctic els fets que fonamenten les causes objectives de tipus econòmic al.legades per l'empresa per fonamentar l'acomiadament.

En definitiva, té raó l'actor quan indica que aquests greus defectes li han causat indefensió i que aquesta situació no es pot solucionar sol.licitant la modificació del relat fàctic de la resolució impugnada, perquè les possibilitats de revisió en seu d'aquest recurs de suplicació són limitades i la Sala no es pot convertir en un jutjat d'instància, valorant la prova per primera vegada, atès que aquesta situació suposaria posar en una greu situació d'indefensió a les dues parts, ja que contra la sentència d'aquesta Sala ja no tindrien possibilitat d'interposar cap altre recurs, llevat de l'excepcional i extraordinari recurs de cassació per unificació de doctrina i, d'altra banda, a la Sala, amb els fets provats de la sentència, li és impossible resoldre sobre totes les qüestions plantejades en la demanda, perquè no té un coneixement cabal i complert de les qüestions debatudes en el procés.

QUART.- També s'ha d'estimar la segona al.legació de l'actor, perquè és cert que la sentència ha incorregut en el vici d'incongruència omissiva. En relació amb aquest vici de procediment, el Tribunal Constitucional en la Sentència 264/2005, de 24 d'octubre, amb cita d'altres sentències anteriors, ha assenyalat que el vici d'incongruència ha estat definit com aquell desajustament entre la decisió judicial i els termes en que les parts han formulat la seva pretensió que constitueix l'objecte del procés. En concedir més, menys, o cosa diferent al que s'ha demanat, l'òrgan judicial incorreix en les formes d'incongruència conegudes com ultra petita, citra petita o extra petita partium.

El judici sobre la congruència de la resolució judicial precisa de la confrontació entre la seva part dispositiva i l'objecte del procés delimitat pels seus elements subjectius -parts- i objectius -causa de demanar i petitum-. Pel que fa a aquests últims, l'adequació s'ha d'estendre tant al resultat que el litigant pretén obtenir com als fets que sustenten la pretensió i el fonaments jurídic que la nodreix, sense que les resolucions judicial puguin modificar la causa petendi, alterant d'ofici l'acció exercitada, atès que aleshores s'haurien dictat sense oportunitat ni debat, ni de defensa, sobre les noves posicions en que l'òrgan judicial situa el debat.

Pel que fa a la incongruència per omissió, cal remarcar que es produeix quan l'òrgan judicial deixa sense resposta alguna de les pretensions sotmeses a la seva consideració per les parts, sempre que no es pugui interpretar de forma raonable el silenci judicial, com una desestimació tàcita, la motivació de la qual es pugui deduir del conjunt dels raonaments continguts en la resolució, sin que sigui necessària, una contesta explícita a totes i cadascuna de les al.legacions que s'addueixen per les parts com a fonaments de la seva pretensió i pot ser suficient, en atenció a les circumstàncies particulars concurrents, amb una resposta global o genèrica, encara que s'ometi respecte d'al.legacions concretes no substancials.

Doncs bé, en el present supòsit és clar que la sentència ha incorregut en aquest vici d'incongruència per omissió, atès que en la demanda l'actor sol.licitava es declarés nul o, subsidiàriament, improcedent, el seu acomiadament i es condemnés solidàriament a les empreses demandades i en la sentència el magistrat no fa cap referència a aquesta pretensió ni es raona sobre l'al.legació de que les demandades formaven un grup d'empreses a efectes laborals ni sobre la possible cessió il.legal del treballador, raó per la qual es demanava la condemna solidària de les tres mercantils demandades. D'altra banda tampoc es fa cap tipus de referència a altres qüestions plantejades en el judici oral per les demandades: antiguitat (que va ser controvertida), si el demandant treballava pel seu compte o per les empreses i amb quina categoria professional, quines feines realitzava, etc., situant a l'actor en una clara situació d'indefensió, amb infracció del seu dret a la tutela judicial efectiva.

L'estimació del motiu comporta la del recurs, sense que calgui entrar a examinar els altres dos motius de que consta el recurs.

VISTOS els preceptes legals citats, els que concorden i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem d'estimar i estimem el recurs de suplicació interposat pel Don. Mateo contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Sabadell, en data 31 d'octubre de 2.008 , que va recaure en les Actuacions nº 431/2008, en virtut de demanda presentada per l'esmentat Sr. contra ALBADA INTERHOLDING, S.L., COHIDREM, S.A., HIDRACAT, S.L. , els Don. Alberto i Pelayo com administradors de Cohidrem S.A. i el FOGASA en reclamació per acomiadament i, sense entrar a examinar el fons de l'assumpte, anul.lem la sentència d'instància ordenant reposar les actuacions al moment de la finalització del judici oral amb la finalitat de que el magistrat d'instància, a la vista de les pretensions de la demanda i de les qüestions debatudes i proves proposades i admeses a l'acte del judici, amb plena llibertat de criteri, dicti nova sentència en la qual figurin com a fets provats tots els que s'hagin acreditat en judici en relació amb les pretensions i al.legacions de la demanda i doni resposta raonada a totes les qüestions controvertides.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.