Sentencia Social Nº 7141/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 5524/2006 de 19 de Octubre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 19 d'octubre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7141/2007

En el recurs de suplicació interposat per Antonia a la sentència del Jutjat Social 22 Barcelona de data 28 de febrer de 2006 dictada en el procediment núm. 627/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional

Antecedentes

Primer. En data 6 de setembre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 28 de febrer de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda interpuesta por Antonia debo absolver y absuelvo de la misma al demandado -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social)."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- El/la actora Dona Antonia , nacido en 5-7-41, con D.N.I. n° NUM000 , se halla en situación de pensionista por incapacidad permanente en grado de Total reconocida por sentencia, de fecha 14-9-01.

2.- Iniciado expediente de revisión por agravación, el I.N.S.S. dictó resolución de fecha 23-6-05 por la que se declaró no haber lugar a revisar por agravación el grado de incapacidad permanente ya reconocido.

Formulada reclamación previa contra la citada resolución, fue desestimada el 21-7-05.

3.- La base reguladora de la prestación asciende a 813,17 Euros/mes, habiendo manifestado su conformidad las partes intervinientes.

4.- Las lesiones y/o enfermedades que fundamentaron la declaración de incapacidad permanente total de la actora fueron Trastorno por ansiedad con manifestaciones fóbicas. Gonartrosis moderada con funcionalismo conservado. Cervicoartrosis moderada y lumboartrosis moderada, ambas con funcionalismo conservado. Artrosis en pies moderada con funcionalismo conservado. Hernia de hiatus en tratamiento.

5.- Al tiempo del reconocimiento por el CRAM en el expediente origen de la presente demanda, el/la actor/a padecia: Espondiloartrosis. Espondilolistesis L5-S1. Gonartrosis tricompartimental avanzada derecha y moderada izquierda. Osteoporosis. Trastorno distímico. Hernia de hiatus, Limitación a medianos-grandes esfuerzos, no para actividades o de pequeños esfuerzos.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- Per part del demandant es planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima reconèixer la situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna per agreujament de les lesions que va acreditar la seva situació d'incapacitat permanent total. L'objecte del recurs és revisar els fets provats de la sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191 , b) i c) de la Llei de procediment laboral .

Segon.- La demandant proposa la modificació del fet provat cinquè, que es refereix a les lesions que pateix, perquè se suprimeixi la última frase de "limitació a mitjans i grans esforços, no per a activitats sedentàries o d'esforços petits" del fet provat, i per a què es recullin les seqüeles que proposa de que " Pateix trastorn d'ansietat crònic. Gonartrosi i Espondiloartrosi avançada amb listesi L4-L5, discartrosi L5-S1, Sacralització L5, canvis degeneratius articulars a les espatlles, genolls, i coxis. Espondiloartropatia a tota la columna, disminució de la Dmo. en fèmur, osteopènia, pinçáment i hipertròfia acromio clavicular espatlla dreta amb tenosinovitis i síndrome d'impigement grua II. Artrosi avançada en els peus, cervicoartrosi avançada i àlgica, hèrnia de hiatus, pèrdua de visió i alteració del camp visual encara que tingui correcció óptica." Basa la modificació en els documents mèdics que cita.

Alternativament planteja que s'addicioni un sisè fet provat o que al cinquè s'afegeixi que " El ICASS va declarar-la en un grau de discapacitat del 65% i l'Ajuntament de Barcelona li ha concedit un aparcament especial per a discapacitats." Basa la modificació en els documents que cita.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté de forma pacífica i constant que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja què aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits en què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de de 1.991 entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal t laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 . També la doctrina ha assenyalat que la facultat revisora fàctica no pot quedar afectada pels fets instranscendent per a la modificació de la part dispositiva de la sentència.

En el cas present la modificació del fet provat cinquè que postula la part es basa en documents que el titular judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés en la facultat que li atorga l' article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral . Per altra banda entenem que l'addició de què se li ha reconegut un grau de discapacitat per l'ICASS o te una plaça municipal d'aparcament per discapacitats no és transcendent o rellevant per a resoldre la litis. En aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social i doctrina jurisprudencial i al.lega en síntesi, que en el seu conjunt les patologies i limitacions que pateix per les malalties artròssiques, musculars, visuals, psicofísiques i tot ordre demostren que no pot fer cap feina sedentària o lleugera ni que requereixin bipedestació o similars i que concorren les condicions exigides per a què se li reconegui una incapacitat permanent absoluta que postula. També denuncia la infracció de l'apartat 2 de la Disposició Addicional 3ª del RDecret 357/1991 de 15 de març perquè mantè que en aquesta norma el percentatge del 65% s'equipara al grau d'absoluta de la modalitat contributiva encara que sigui a sensu contrario.

L' article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar la existencia d'una incapacitat permanent ha de concòrrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, en relació amb el treball per compte d'altre que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , que estableix els diferents graus d'incapacitat. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes), manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normas laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta la demandant per a ser creditora de la incapacitat absoluta que postula, el cinquè fet declarat provat de la relació fàctica no modificat en relació amb el fet provat quart, reflecteix un conjunt de patiments importants però no amb l'entitat severa necessària per a comportar incidència funcional combinada que redueixin de forma significativa la seva habilitat per a dur a terme qualsevol activitat lucrativa amb normalitat, tan per compte d'altre o pròpia, ja què presenta quadre artròssic amb gonartrosi avançada- moderada, espondiloartrosi i espondilolistesi lumbar i limitació funcional residual per a mitjans i grans esforços però no per a activitat sedentària o d'esforços petits sense que el trastorn distímic sigui limitant. Aquest quadre patològic no comporta en el seu conjunt un agreujament del quadre anterior encara que hagi aparegut alguna malaltia com la osteoporosi i el trastorn distímic, atès que en el seu conjunt no comporta limitació per les activitats sedentàries o lleugeres.

Per tant he de desestimar el recurs i i confirmar la sentència de la instància, perquè entenem que no concorren les condicions exigides per l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat social ( RD legislatiu 1/1994 ) per a declarar la demandant en situació d'incapacitat permanent absoluta, en relació amb l'article núm. 143 de la mateixa norma.

Quart.- Respecte a la denuncia de la Disposició Addicional 3ª del RDecret 357/1991 de 15 de març( BOE núm. 69 de 21 de març), que desplega les pensions no contributives regulades en la Llei 26/1990 de 20 de desembre, hem d'estar al número 2 de la norma denunciada que es refereix a què es pressumirá afectat d'una discapacitat igual al 65% qui tingui reconeguda una invalidesa absoluta en la modalitat contributiva de les pensions d'incapacitat.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem s'ha pronunciat sobre la interpretació de la Disposició Addiconal 3ª del RDecret que examinem en les sentències de 13 de febrer de 2007, Rec. 1162, que cita l'anterior de 6 d'abril de 2006, Rec. 771/2005, i ha dit: " Ft. de Dret 3er.).- La DA 3ª.2 del RD 357/1991 (RCL 1991752, 874), que es la norma que centra el debate, dice así: «A los efectos previstos en el número anterior se presumirá afecto de una minusvalía igual al 65 por 100 a quien le haya sido reconocida en la modalidad contributiva, una invalidez permanente, en el grado de incapacidad permanente absoluta para todo trabajo». Y los efectos previstos en el número 1 de la DA 3ª son los de reconocimiento de una pensión de invalidez no contributiva a quien, padeciendo secuelas o dolencias determinantes de incapacidad absoluta, se le ha denegado la pensión contributiva por falta de alguno de los requisitos exigidos para su atribución. Interpretando dicha D.A., la ya citada sentencia de 6 de abril de 2006 (RJ 20063308), ha señalado que a la vista de la dicción literal del precepto, la solución correcta de la cuestión controvertida es la contenida en la sentencia de contraste (JUR 2004139241). La DA 3ª.2. establece una presunción limitada exclusivamente al reconocimiento de una pensión de invalidez no contributiva, cuando previamente se ha denegado la contributiva, (mientras que en las dos sentencias comparadas consta la concesión de la pensión contributiva de invalidez) y no extiende el alcance de la misma, fuera del ámbito de la Seguridad Social, a la simple declaración de minusvalía o discapacidad con proyección en otros campos o sectores del ordenamiento jurídico, que era lo que se pedía en los dos casos examinados. A mayor abundamiento, el art. 385.3 de la Ley de Enjuiciamiento Civil (RCL 200034, 962 y RCL 2001, 1892) fija un canon de interpretación de las normas legales sobre presunciones de acuerdo con el cual la regla, por defecto, es la presunción iuris tantum («Las presunciones establecidas por la Ley admitirán la prueba en contrario, salvo en los casos en que aquélla expresamente lo prohiba») como acertadamente califica la sentencia referencial a la que establece la ya citada D.A.3.2. Y, en idéntica línea, nuestras sentencias de 23-11-98 (rec. 3988/97 [RJ 199810015]), 9 de diciembre de 1998 (rec. 1575/1998 [RJ 19991138]), y 28 de mayo de 2001 (rec. 3883/1999 [RJ 20015446]), han declarado, si bien para supuestos distintos, que «la presunción que establece la disposición adicional 3ª.2 del Real Decreto 357/1991 (RCL 1991752, 874 ) no autoriza un sistema alternativo de valoración por los órganos judiciales, a tenor del cual éstos pueden optar por la calificación propia de la modalidad contributiva frente a la calificación por baremo, sino que es una regla excepcional para coordinar las valoraciones en las dos modalidades de protección».

En aplicació de la doctrina transcrita en cas idèntic s'ha de desestimar també aquest motiu del recurs perquè no procedeix la interpretació de la recurrent a sensu contrari atès que les prestacions contributives d'invalidesa tenen unes normes i una tramitació d'origen professional i produeixen els efectes establerts en la norma reguladora que és la Llei General de la Seguretat Social ( RDLegislatiu 1/1994 ) que no te correspondència amb el sistema alternatiu de les prestacions no contributives.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes legals esmentats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar el Recurs de Suplicació interposat per Sra. Antonia contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 22 de Barcelona de 28 de febrer de 2006 seguit a instància de l' esmentada recurrent contra l' INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL en el procediment núm. 627/2005 i que confirmem en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.