Sentencia Social Nº 7260/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 5953/2006 de 24 de Octubre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ DE QUINTANA PELLICER

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 24 d'octubre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7260/2007

En el recurs de suplicació interposat per María Teresa a la sentència del Jutjat Social 3 Barcelona de data 16 de març de 2006 dictada en el procediment núm. 91/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la

Antecedentes

Primer. En data 9 de febrero de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 16 de març de 2006 , que contenia la decisió següent: " Que desestimando la demanda formulada por Doña María Teresa debo absolver y absuelvo libremente al INSS de las peticiones formuladas en su contra "

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- La parte actora Doña María Teresa nacida el dia 18-07-73 con D.N.I. nº NUM000 está afiliada a la Seguridad Social en el Régimen General y en situación de alta, siendo su profesión habitual la de contramaestre auxiliar administrativa.

2.- Inició un proceso de incapacidad temporal el dia 11-02-04 y agotó el subsidio el 10-08-05 . Tras el oportuno reconocimiento médico por la ICAM y dictamen de la UVAMI en fecha 13-09-05, se dictó resolución por el INSS el 17-10-05, en la que se resolvió no procedia declarar al trabajador en ningun grado de incapacidad permanente, derivada de enfermedad comùn y denegar el derecho a prestaciones económicas porque no reúne el requisito de incapacidad permanente.,

3.- Formulada reclamación previa en via administrativa, la misma fue desestimada por resolución definitiva de fecha 15-12-05, quedando agotada la via administrativa.

4.- La parte demandante posee el periodo de carencia exigido.

5.- La base reguladora de la pensión es la de 1.041, 50 euros mensuales.

6.- La parte actora acredita las siguientes lesiones: Sindrome de fátiga crónica en control y tratamiento . Síndrome fibromialgico en control y tratamiento y síndrome ansioso-depresivo en tratamiento médico. Espondiloartrosis cervical incipiente y epicondilitis bilateral. Algias en muñecas .

7.- Por Sentencia del Juzgado Social nº 19 de los de Barcelona se dictó Sentencia en fecha 26-10-2004 desestimando la pretensión de la parte actora en reclamación de incapacidad permanente. Las lesiones en aquel momento se concretaban en: Fibromialgia 17/18 puntos gatillo. Sindrome de fátiga crónica. Trastorno somatomorfo en tratamiento y control evolutivo".

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Contra la sentència que desestima la demanda de declaració de incapacitat permanent absoluta, presenta recurs de suplicació presenta recurs de suplicació la part actora i demana, com a primer motiu, per la via de l'apartat b de l'article 191 de la LPL , la modificació de fets provats, concretament dels sisè i del setè, dels quals proposa una redacció alternativa.

S'ha de tenir present als dits efectes que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements:

a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments;

b) que aquest error es basi en documents o perícies obrants en les actuacions que ho posin en evidència;

c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisòria;

d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i

e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

D'altra banda, és criteri sostingut pacíficament i des d'antic per aquesta Sala (entre moltes d'altres, SS números 4985/1994, de 26 de setembre; 5654/1994 de 24 d'octubre; 6495/1994 de 30 de novembre; 102/1995, de 16 de gener, 1397/1995, de 28 de febrer;, 1701/1995 i 2009/1995, d'11 i 22 de març; 3284/1995 i 3330/1995 de 23 i 24 de maig; 3633/1995 i 3915/1995 de 9 i 23 de juny; 4890/1995 de 19 de setembre; i 6023/1995, 2300/1995 y 6454/1995, de 7, 20 i 28 de novembre, 1028/1996, 1325/1996 i 8147/1996, de 19 de febrer, 1 de març i 9 de desembre; 3397/1997, 4317/1997, 4393/1997 i 4828/1997, de 9 de maig, 12 i 14 de juny i 4 de juliol; i 6002/1998, 14 de setembre i 7068/1998, de 16 d'octubre) tot aplicant la constant jurisprudència del Tribunal Suprem (també entre d'altres, Sentències de la Sala del Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 maig, 21 i 25 de juny i 10 i 17 de desembre de 1990 i 24 de gener de 1991), que davant dictàmens mèdics contradictoris, llevat la concurrència de circumstàncies especials, s'ha d'atendre la valoració realitzada pel magistrat d'instància en virtut de les competències i atribucions que li atribueix l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral, l'article 218.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil i l'art. 120.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial .

Doncs bé, l'àmplia documentació que cita el recurrent evidencia un error de la jutjadora consistent en la omissió de la concreció de la síndrome de fatiga crònica, ja que es fa referència a un tractament que es segueix des de fa anys, si bé no s'expressa la conseqüència del mateix en la patologia descrita. En els informes consten ingressos en urgències per dolor generalitzat, entre altres, del dia 24 d'octubre de 2005 (foli 55), 6 de juliol de 2005 (foli 56), 3 de març de 2005 (foli 57), 12 de desembre de 2004 (foli 58), 13 de setembre de 2004 (foli 59), 3 de maig de 2003 (foli 60), 26 de març de 2003 (foli 61). Aquestes assistències a més a més dels informes del Hospital públic de la Vall d'Hebron (documents 43 a 53) i de la Clínica Sant Jordi (55 a 6a) entre d'altres, reflecteixen que malgrat el tractament instaurat des de l'any 2003, amb AINES, analgèsics i antidepressius, la simptomatologia ha empitjorat i pateix una clínica d'algies generalitzades.

En conseqüència s'ha d'atendre la proposat de revisió del fet sisè, per la qual cosa el fet provat sisè ha de quedat modificat en la seva redacció, afegint a la frase que diu "Sindrome de fatiga crónica en control y tratamiento", el text següent: "a pesar del cual consta una agravación de la sintomatología álgica de la demandante, que ha debido ser atendida por tal causa de urgencias de forma reiterada, entre otras fechas recientes de 24 de octubre de 2005, 6 de julio de 2005, 3 de marzo de 2005 , 12 de diciembre de 2004 , 13 de setiembre de 2004, 3 de mayo de 2003, 26 de marzo de 2003. "

Respecte a la revisió del fet provat setè, ha de ser desestimada, ja que el document de contrast de cita (folis 39 al 41) pel que fa a la descripció de les patologies, és coincident amb el que descriu la sentència, per la qual cosa no s'evidencia cap error de la jutjadora i la valoració jurídica alternativa que proposa el recurrent no pot ser incorporada per aquesta via.

SEGON.- Com a segon motiu per la via de l'apartat c) de l'article 191 de la Llei processal , al lega el recurrent la infracció dels articles, 136-1 i 137.4 i 5 de la Llei General de la Seguretat Social, Text refós aprovat per RD Legislatiu de 20 de juny de 1994 , que defineix la situació d'incapacitat permanent en grau d'absoluta com aquella que inhabilita al treballador per a tot professió u ofici i considera el recurrent que les dolències instaurades a la demandant, que han patit un agreujament considerable, malgrat el tractament complet instaurat, no li permeten realitzar ni una activitat de tipus sedentari atesa la fatiga severa que pateix i el dolor crònic molt limitatiu de qualsevol activitat.

En referència a la situació d'incapacitat permanent la jurisprudència ve assenyalant amb reiteració -entre moltes d'altres, SSTS 15.06.1990, 18.01.1991 i 29.01.1991 - que per a la correcta valoració de la invalidesa corresponent, les lesions i seqüeles respecte concorren en un subjecte afectat, han de ser apreciades conjuntament, de forma que encara que els diferents mals que integren l'estat patològic d'aquell, considerats aïlladament no comportin cap grau d'incapacitat, sí es pot arribar a una conclusió contrària quan es valorin i ponderin conjuntament.

L' article 136.1 de la LGSS disposa que, en la modalitat contributiva, es invalidesa permanent la situació del treballador que, després d'haver estat sotmès al tractament prescrit i d'haver estat donat d'alta mèdicament, presenta reduccions anatòmiques o funcionals greus, susceptibles de determinació objectiva i previsiblement definitives, que disminueixin o anul lin la seva capacitat laboral. També indica expressament que no obstarà a tal qualificació la possibilitat de recuperació de la capacitat laboral del invàlid, si aquesta possibilitat s'estima mèdicament com incerta o a llarg termini.

L' article 137.1.c) de la LGSS vigent, s'ha d'integrar amb la definició de la incapacitat permanent absoluta prevista en l'antic 137-5 de la LGSS, per manca de desenvolupament reglamentari ( DT 5 Bis LGSS DA 39ª Llei 50/1998 ) que definia aquest grau com aquella incapacitat que inhabilita completament al treballador per a tota professió u ofici, tal com indica el recurrent.

Valorant el conjunt de la situació psicofísica de l'actora, aquesta Sala considera que es pot valorar que la sentència infringeix els precepte citats, ja que la severitat provada del quadre de síndrome de fatiga crònica, que ha estat en tractament en els darrers anys sense remissió del quadre i amb un agreujament objectivat, malaltia a la que s'afegeixen altres patologies de menys severitat, fa que s'hagi de valorar que la demandant no està capacitada per cap professió u ofici. S'ha de mantenir el criteri reiterat en sentències anteriors de data 6-04-2004, 11-12-2003, 14-07-06 rec. 2306-05, 05-03-07 rec. 993-06 i rec. 991-06, que valoren que la síndrome de fatiga crònica s'ha de considerar invalidant, quan esta concretament descrita i objectivada, per qualsevol professió u ofici, doncs la capacitat residual pels malalts que pateixen aquesta malaltia, de la que no es coneix tractament, i astenia, fatigabilitat precoç, abatiment, depressió, etc., com s'ha valorat altres vegades, és nul la per fer esforç mínim continuat durant una jornada laboral comú per compte de terceres persones.

D'aquesta descripció és dedueix que no es pot valorar l'existència de capacitat residual de la demandant per integrar-se en qualsevol treball per compte aliena, ni en cap altre professió u ofici, amb un mínim de rendiment, eficàcia o professionalitat. En conseqüència, ha de ser estimat el recurs de suplicació i revocada la sentència de instància amb declaració del grau esmentat i el dret a la pensió, en la quantia i data d'efectes que resulten incontrovertides.

Vistos els preceptes legals esmentats,

Fallo

Estimar el recurs de suplicació interposat per María Teresa contra la sentència dictada pel jutjat del social número 3 dels de Barcelona, en data 16 de març de 2006, en les actuacions núm. 91/2006 , instades per la citada demandant contra l' INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, en matèria d'incapacitat permanent derivada de malaltia comuna i revocar la sentència de instància.

Estimar la demanda presentada i declarar a la citada part actora en situació d'incapacitat permanent en grau d'absoluta, derivada de malaltia comuna, amb el dret a percebre una pensió per valor inicial del 100% de la base reguladora de 1.041,50 euros al mes, des de la data d'efectes de 13 de setembre de 2005, més els increments i revaloritzacions que li siguin aplicables.

Condemnar a l'Entitat Gestora a estar i passar per aquesta declaració i a que aboni la pensió reconeguda a l'actora.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.