Sentencia Social Nº 7292/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4614/2006 de 24 de Octubre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 24 d'octubre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7292/2007

En el recurs de suplicació interposat per Matías a la sentència del Jutjat Social 15 Barcelona de data 25 de novembre de 2005 dictada en el procediment núm. 333/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto

Antecedentes

Primer. En data 11 de maig de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 25 de novembre de 2005, que contenia la decisió següent:

"Desestimando las pretensiones principal y subsidiaria de la demanda origen de la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por DON Matías , debo absolver y absuelvo al Instituto demandado de las peticiones deducidas en su contra, con confirmación de la resolución impugnada."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- La parte actora DON Matías , con nacimiento el día 17 de noviembre de 1944 y con DNI NUM000 , se encuentra afiliado a la Seguridad Social y en situación de alta en el Régimen General.

SEGUNDO.- Don Matías inició un proceso de Incapacidad Temporal el día 2 de enero de 2003, agotando el subsidio el día 1 de julio de 2004. Tramitado el correspondiente expediente administrativo, se practicó el reconocimiento médico preceptivo , emitiéndose dictamen por la UVAMI en fecha 28 de enero de 2005 con el siguiente resultado: portador de prótesis total de cadera ()D), pendiente de PTC (I), espondiloartrosis avanzada de predominio lumbar, gonartrosis bilateral, limitación funcional, trastorno adaptativo reactivo a enfermedad orgánica.

TERCERO.- La Resolución de la Dirección Provincial del INSS de fecha 22 de febrero de 2005 declaró a DON Matías no afecta de Incapacidad Permanente en ninguno de su grados. Contra dicha Resolución fue interpuesta la oportuna reclamación en Vía Previa, que fue expresamente desestimada.

CUARTO.- La profesión habitual de DON Matías es la de director de administración, acreditando el periodo mínimo de cotización para causar derecho a la prestación. La base reguladora mensual no controvertida de la prestación , de ser estimada la demanda, asciende a la cantidad de 2161,78 Euros.

QUINTO.- Don Matías acredita las siguientes dolencias y secuelas: portador de prótesis total de cadera (D), pendiente de implantación de prótesis de cadera (I), espondiloartrosis avanzada de prodominio lumbar, gonartrosis bilateral, limitación funcional, trastorno adaptativo reactivo a enfermedad orgánica.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l'article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril.

Segón.- En primer lloc postula la revisió del fet provat sisè, en realitat cinquè, de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa de què presenta a més de les lesions que consten, cerevicoartrosi severa, lumbàlgia de repetició. Cervicàlgies posturals de repetició. Basa l'addició en la totalitat dels documents mèdics aportats per les parts, que relaciona.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l'article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000.

En el cas present la modificació fàctica s'ha de desestimar perquè l'òrgan judicial de la instància va tenir en compte els documents citats i la resta d'elements de convicció que va valorar en la facultat que li atorga l'article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per al demandant. Com hem dit, la valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i entendre que la mèdica de la demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja que no està obligat a subjectar-se al seu dictamen, de la mateixa manera que tampoc és prova documental amb efectes per a la revisió dels fets la proposta de la Comissió d'Avaluació d'Incapacitats o, a Catalunya, el Centre de reconeixement o Avaluació mèdica (CRAM), ja que és un mer document intern de l'expedient administratiu, fins el punt que el Tribunal Suprem ha declarat que aquesta proposta no te eficàcia per a servir com a document ni com a perícia, als efectes de la denúncia de cassació per error de fet ( STS. de 22 i 25 de març de 1988 i de 10 i 11 de maig del mateix 1988, RJ.1988, 3603 i 3609), si be constitueix un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l'article 97.2 de la Llei de Procediment laboral. Per tant es desestima aquest objecte del recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l'article 137, núm. 5 i subsidiàriament l'article 137.4 en relació amb l'article núm. 136.1 actual de la Llei general de la Seguretat Social (LGSS.), el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny i de la jurisprudència, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Argumenta que el recurrent compleix els requisits degut a la relació entre la patologia impeditiva dels requeriments de la seva professió de Director d'Administració degut a les dificultats de deambulació i desplaçaments, tenint en compte que el mateix Cram va assenyalar en el seu informe l'existència de presumpció d'incapacitat permanent.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l'article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social, ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possiblitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques i psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectat, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions que pateix el recurrent no les considerem en grau determinant de la incapacitat permanent ni total ni menys absoluta atesa l'entitat del trastorn adaptatiu reactiu, del que no consta la intensitat de la malaltia. La pròtesi de maluc dret no comporta una limitació funcional per si mateixa sinó la millora de la mobilitat ja què la fi de la pròtesi és corregir la deficiència mecànica i possibilitar la mobilitat de l'extremitat dreta. No consta que el que estigui pendent de la implantació de la prótesi al maluc esquerra sigui impeditiva de desplaçament requerits pel treball, doncs també en el cas d'ajudar-se de bastó que no consta, ho podria fer. Les limitacions lumbars o de genolls degudes al quadre artrossic tampoc es troben considerades de forma limitant malgrat la espondiloartrosi avançada, atès que la relació fàctica no s'ha modificat i que també en cas de cervicoartrosi severa com pretenia introduir en ella, entenem que el conjunt de patologies no genera unes limitacions evidents d'una incapacitat per a tot treball ni el limita per a les fonamentals tasques de la professió de director d'Administració que comporta feina de despatx i sedentari amb possibilitat d'alternància postural. Sense perjudici de brots àlgics que requereixen un tractament puntual inhabilitador pel treball, entenem que ara per ara el conjunt de lesions no l'incapaciten de forma permanent. Per tant es considerem que no és d'aplicació ni la sentència de la instància infringeix l'article núm. 137.4 o 5 de la Llei general de la Seguretat Social, raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel demandant Sr. Matías contra la Sentència de data 25 de novembre de 2005 dictada pel Jutjat Social núm. 15 de Barcelona en el procediment núm. 333/2005 seguit a instància de l' esmentat recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.