Sentencia Social Nº 7343/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4007/2014 de 05 de Noviembre de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RM

Recurs de Suplicació: 4007/2014

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 5 de novembre de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7343/2014

En el recurs de suplicació interposat per Casimiro i EGARSAT MUTUA DE ACCIDENTES a la sentència del Jutjat Social 1 Sabadell de data 20 de febrer de 2014 dictada en el procediment núm. 546/2012, en el qual s'ha recorregut contra la part INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL (INSS), TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL i PATRONAT MUNICIPAL D'OCUPACIÓ, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 20 de febrer de 2014 , que contenia la decisió següent:

'Que, estimando parcialmente la demanda presentada por Don Casimiro frente al INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, a la TESORERÍA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, a la MUTUA EGARSAT, y a la empresa PATRONAT MUNICIPAL D'OCUPACIÓ, debo declarar y declaro al actor en situación de incapacidad permanente parcial, derivada de accidente de trabajo, y condeno a la MUTUA EGARSAT a que abone al mismo la indemnización de 24 mensualidades de su base reguladora de 839,83 euros mensuales, sin perjuicio de las responsabilidades legales del INSS y de la TGSS. Se absuelve a la empresa PATRONAT MUNICIPAL D'OCUPACIÓ de la pretensión frente a ella deducida.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'PRIMERO.-Don Casimiro , nacido el NUM000 .1966, con NIF NUM001 , se encuentra afiliado a la Seguridad Social con número NUM002 , en situación de alta.

SEGUNDO.-Don Casimiro sufrió un accidente de trabajo el 27.8.2010 consistente en caída accidente con el resultado de una fractura 1/3 distal peroné y fractura maléolo tibial con lesión de la sindemosis distal.

TERCERO.-En el momento del accidente, la profesión habitual del actor era la de oficial de la construcción y trabajaba para el PATRONAT MUNICIPAL D'OCUPACIÓ.

CUARTO.-En el momento del accidente laboral, la empresa tenía cubierto el riesgo de accidente de trabajo con la MUTUA EGARSAT y se encontraba al corriente del pago de las cotizaciones.

QUINTO.-Tras el seguimiento de la lesión por parte de la MUTUA EGARSAT, ésta decidió en su sesión de 19.12.2011 solicitar de la Dirección Provincial del INSS la declaración de lesión permanente no incapacitante.

SEXTO.-El ICAMS emite dictamen médico el 6.2.2012 constando como lesiones 'disminución de la movilidad global de la articulación tibio-perenea-astragalina en menos del 50 por 100. Cicatriz en tobillo derecho'.

El INSS en fecha 8.3.2012 resuelve declarar la existencia de lesiones permanentes no incapacitantes, derivadas de accidente de trabajo, y el derecho de Casimiro a percibir una indemnización, por una sola vez, de 1.430 euros, de cuyo pago es responsable EGARSAT, sin perjuicio de las responsabilidades legales del INSS y de la TGSS.

Presentada reclamación administrativa previa, la misma es desestimada por resolución del INSS de fecha 16.5.2012.

SÉPTIMO.-Don Casimiro presenta una limitación de movilidad residual a la flexión dorsal (extensión) de 0º y dolor mecánico a sobrecargas pondo-estatural y deambulaciones prolongadas o por terrenos irregulares.

OCTAVO.-La base reguladora, para el supuesto de estimación de la demanda respecto a la petición de incapacidad permanente total para su profesión habitual es de 839,83, siendo la fecha de efectos el 7.2.2012.

NOVENO.-La Mutua EGARSAT ha abonado el importe de 1.430 euros al actor, en concepto de indemnización por lesiones permanentes no incapacitantes reconocidas por el INSS.'

TERCER.Contra aquesta sentència la part actora, Casimiro , i la demandada, MUTUA EGARSAT, van interposar un recurs de suplicació, que van formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària. Les parts recorrents van impugnar, respectivament, els recursos presentats. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Enfront la sentència d'instància, que estimà la pretensió subsidiària de la demanda interposada per la part actora en reclamació per Incapacitat Permanent Total, o subsidiàriament, Parcial, s'interposa Recurs de Suplicació tant per la part actora com per la Mútua codemandada, els qual tenen per objecte revisar els fets declarats provats i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència.

SEGON.En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l' article 193 apartat b) de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , les dues parts interessen la modificació dels fets provats sisè i setè.

Pel que fa al sisè, la part actora demana que s'hi afegeixi el paràgraf següent: 'Según consta en el informe medico del Dr. Mariano , el actor sufrió un accidente laboral consistente en fractura bimaleolar del tobillo derecho que ha sido tratado con botina de yeso y tras inestabilidad y falta de consolidación, ha precisado de hasta tres intervenciones con osteosíntesis y anclaje maleolar'. Es fonamenta en l'informe del dit doctor.

Per la seva part, la Mútua sol.licita es digui que en l'informe de l'ICAMS les lesions que es reconeixen a l'actor són les següents: 'El trabajador presenta discreta limitación de la movilidad del tobillo derecho, refiere dolor al límite, cicatriz de 12 cm. y marcha punta-talón correctas'. Es fonamenta la modificació en el dit informe.

Les dues modificacions ha de ser desestimades, perquè el que es vol afegir no tindria cap transcendència per a modificar la decisió de la sentència impugnada, atès que el que s'ha de decidir en el present plet són les limitacions que acreditava l'actor i no les que li va reconèixer l'IMACS o be les incidències que va tenir durant el temps en que va estar en tractament.

En relació amb el fet setè, la part actora proposa que es substitueixi per la redacció següent: 'Aunque el actor fue dado de alta a propuesta de su mutua laboral con limitación de la flexión dorsal a 9º y aunque se calificó como lesiones no invalidantes, lo cierto es que ha quedado con una artrosis postraumàtica degenerativa progressiva en la articulación peroneo-tibio-astragalina, que le provoca: a) cierta cojera, b) dolor de características mecánicas que aumenta con la sobrecarga pondo estatural y las bipedo-deambulaciones mantenidas, marcha de moderadas distancias o por terrenos irregulares, c) limitación de los arcos de movilidad, sobre todo la flexión dorsal y d) edemas, más intensos al final de la jornada. La artrosis degenerativa en fases graves ocasiona dolor y limitacions intensas que justifican la pràctica de una artrodesis peroneo-tibio-astragalina que anula la articulación'. Fonamenta la modificació en els informes mèdics que esmenta.

La Mútua, per la seva banda, proposa la redacció següent: 'D. Casimiro presenta una discreta limitación de la movilidad residual a la flexión dorsal del tobillo derecho de 5º en comparación con la izquierda de 10º, refiere dolor al límite, marcha punta-talones correcta, sin dèficits de fuerza de flexores dorsales y plantares, velocidad de marcha normal, sin signos de inestabilidad'. Basa la modificació en l'informe mèdic practicat a instància de la dita Mútua.

Les dues modificacions s'hauran de desestimar perquè es fonamenten en els informes mèdics que ambdues parts van aportar com a prova, que ja han estat valorats per la jutgessa d'instància, tal com aquesta assenyala en el fonament de dret primer, sense que s'hagin aportat noves proves mèdiques objectives que posin de relleu cap tipus d'error i com reiteradament ha assenyalat la Sala en aplicació d'una jurisprudència constant ( Sentències de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de mar ç, 3 , 17 i 31 de maig , 21 i 25 de juny i 10 i 17 de desembre de 1990 , i 24 de gener de 1.991 , entre moltes altres), davant de dictàmens mèdics contradictoris, si no es donen unes especials circumstàncies -que en el cas present no s'adverteixen-, cal atenir-se a la valoració realitzada per la Magistrada d'instància en virtut de les facultats que li confereixen l' article 97-2 de la Llei processal laboral i l'article 209 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

TERCER.En el segon motiu del recurs, emparat correctament en l'apartat c) de l' article 193 de la Llei processal laboral , la part actora denuncia la infracció de l' article 137.4, de la Llei General de la Seguretat Social i al.lega, en síntesi, que les lesions que pateix l'incapaciten de manera total, per a la seva professió habitual d'oficial de la construcció, perquè segons l'informe del Dr. Mariano , l'actor presenta en l'actualitat dolor mecànic que augmenta amb la sobrecàrrega pondo-estatural i les bipedo-deambulacions mantingudes, marxa de moderades distàncies o per terrenys irregulars, limitació dels arcs de mobilitat, especialment la flexió dorsal, una certa coixesa i edemes, més intensos al final de la jornada.

Per la seva part la Mútua denuncia la infracció de l' art. 137.3 de la LGSS i afirma que l'actor no es troba incapacitat en cap grau per a realitzar la seva professió habitual, perquè únicament presenta una discreta limitació de la mobilitat residual a la flexió dorsal del turmell dret de 5º graus en comparació amb l'esquerre de 120º, refereix dolor al límit i realitza la marxa punta-talons correcte, sense dèficits de força d'extensors dorsals i plantars i la velocitat de la marxa és normal, sense signes d'inestabilitat.

La Disposició Transitòria 5ª bis del Text Refós de la Llei General de la Seguretat Social , aprovat pel R.D.L. 1/1994, de 20 de juny, en la redacció que li va donar la Llei 24/1997, de consolidació i racionalització del Sistema de la Seguretat Social, estableix que el que disposa l'article 137 de la mateixa Llei només serà aplicable a partir de la data en que entrin en vigor les disposicions reglamentàries a que es refereix l'apartat tercer de l'esmentat article 137 i que, mentrestant, se continuarà aplicant la legislació anterior. Atès que les disposicions reglamentaries abans citades encara no s'han dictat, segueix en vigor l'article 137.4 i 3 de la legislació anterior.

L' article 137.4 de la Llei de Seguretat Social de 30 de maig de 1994 , defineix la incapacitat permanent total com la situació del treballador que, per malaltia o accident es troba incapacitat amb caràcter permanent, per desenvolupar la totalitat o les fonamentals tasques de la seva professió habitual i l'apartat 4 del mateix article, la incapacitat permanent parcial com la situació del treballador que presenta unes alteracions en la seva salut, de caràcter permanent, que li produeixen una disminució del seu rendiment en la seva professió habitual, superior en un 33%, sense arribar a impedir-li la realització de les tasques essencials d'aquesta.

Cal observar que, segons l'esmentat article, el que realment es valora és la importància que tenen les limitacions que afecten definitivament el treballador en relació amb el seu rendiment professional en l'ofici que desenvolupa habitualment, sense que tingui importància la incidència que les esmentades limitacions li puguin produir en els altres aspectes de la seva vida o, fins hi tot, en la seva capacitat per exercir d'altres professions. Cal tenir en compte, de la mateixa manera, per aquesta relació entre la limitació definitiva i la professió habitual, que una mateixa seqüela pot constituir una incapacitat permanent per una persona i no pas per una altra. En aquest sentit la jurisprudència ha declarat reiteradament - Sentències de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de juny i 24 de juliol de 1986 , entre moltes d'altres- el caràcter essencial i determinant de la professió.

QUART.Doncs bé, tenint en compte l'anterior doctrina, ambdós motius s'han de desestimar, perquè en no haver-se modificat el fet provat setè, les lesions que pateix actualment l'actor, i que són les que figuren en el citat fet, l'incapaciten, a judici de la Sala, com a mínim en un 33%, per a realitzar les seves tasques habituals, tal com va decidir la magistrada d'instància, els arguments de la qual compartim, per les seqüeles objectives que li han quedat a conseqüència de l'accident de treball que va patir, com és dolor mecànic a sobrecàrregues pondo-estaturals i deambulacions perllongades o per terrenys irregulars, perquè cal tenir en compte que l'actor és oficial de la construcció i en aquesta professió és evident que ha de romandre durant tota la jornada en situació de bipedestació i deambulació i ha de caminar per terrenys irregulars durant el temps en que s'està construint l'edifici o estructura i també ha de suportar sobrecàrregues que incidiran sobre les extremitats inferiors.

Ara bé, aquestes limitacions, no l'impedeixen, a judici de la Sala, que no pugui continuar realitzant totes o les fonamentals tasques de la citada professió, tal com reclama l'actor, perquè aquest, encara que amb un major esforç, tal com hem dit abans, conserva la funcionalitat necessària per a continuar realitzant la citada professió, atès que la limitació que li produeix el dolor mecànic a sobrecàrregues i deambulacions perllongades o per terrenys irregulars, no es qualifica com fortament impeditiu.

CINQUÈ.En el segon apartat del mateix motiu la Mútua denuncia la infracció de l' art. 152 de la LGSS en relació amb la OM de 15.4.1969, art. 49 i argumenta que les indemnitzacions que suposen el pagament d'una quantitat única són incompatibles amb les prestacions econòmiques establertes per a la incapacitat permanent, la qual cosa comporta que si es confirma el grau de Parcial, s'haurà de regularitzar la nova quantitat reconeguda amb les ja pagades i percebudes pel treballadors, i, en conseqüència, s'haurà de declarar l'obligació de reintegrament de les quantitats percebudes, extrem que la sentència no va resoldre, malgrat haver-se sol.licitat.

Cal dir, en primer lloc, que aquesta última afirmació no és exacte, atès que la sentència impugnada sí que es va pronunciar sobre aquesta qüestió, encara que la va desestimar. Així, en el fonament cinquè de la resolució s'argumenta que segons les sentències del Tribunal Suprem de 15.11.2005 i 18.12.2007 , el treballador no està obligat a reintegrar el que ha percebut degut a l'executivitat de les resolucions administratives, per la qual cosa ha d'assumir aquesta obligació el Fons de Garantia d'Accidents de Treball.

L' art. 152 de la LGSS disposa que 'las indemnizaciones a tanto alzado que procedan por las lesiones, mutilacions y deformidades que se regulan en la presente sección serán incompatibles con las prestaciones económicas establecidas para la invalidez permanente, salvo en el caso de que sean totalmente independientes de las que hayan sido tomadas en consideración para declarar tal invalidez y el grado de incapacidad de la misma'.

Com es pot veure, la redacció del dit article es ben clar i posa de manifest la impossibilitat de percebe una indemnització per una lesió permanent no invalidant, quan aquesta guardi alguna relació amb les lesions que han motivat el reconeixement d'un grau d'incapacitat permanent, però compatibilitza la seva percepció, en canvi, si es tracta de lesions que no tenen res a veure. En aquest cas no es discuteix que les lesions que van donar lloc a la declaració de lesions permanents no invalidants, són les mateixes que ara fonamenten la declaració d'Incapacitat Permanent Parcial, per la qual cosa és clar que es tracta d'una quantitat que s'haurà de retornar pel treballador.

Afirma la magistrada d'instància que no és el treballador qui haurà de retornar els 1.430€ que li va pagar la Mútua recurrent, sinó que haurà de ser l'INSS qui haurà d'assumir aquesta obligació, que correspon al Fons de Garantia d'Accidents de Treball, el qual actualment està integrat dins de l'esmentat Institut. Doncs be, aquesta decisió no es comparteix per la Sala, perquè les sentències del Tribunal Suprem que cita la magistrada, no es refereixen al supòsit que s'està examinant en el present recurs, sinó que van decidir que els treballadors no estaven obligats a reintegrar una prestació, quan per sentència ferma s'anul.la o redueix una prestació,atès quen aquest cas ho haurà de reintegrar a la Mútua el Fons de Garantia d'Accidents de Treball.

Ara bé, en el present cas, ens trobem en que la sentència d'instància no ha anul.lat o reduït la quantia de la prestació, sinó al contrari, el que ha fet ha estat augmentar la prestació que l'INSS havia decidit atorgar al treballador, perquè en ser declarat en situació d'Incapacitat Permanent Parcial s'ha condemnat la Mútua a abonar-li la quantitat de 20.155,92€ (24 mensualitats per la base reguladora de 839,83€), per la qual cosa és clar que el treballador, en tractar-se de les mateixes lesions, no pot percebre les dues quantitats i, en conseqüència haurà de retornar a la Mútua la quantitat que ja havia percebut.

En aquest sentit s'ha manifestat el Tribunal Suprem en les sentencies de dates 7 d'abril de 1998 i 6 de març de 2003 , encara que en aquest cas del que es tractava era de la incompatibilitat entre una prestació d'Incapacitat Permanent Parcial i una posterior d'incapacitat permanent total. En aquesta última sentència es diu el següent:

'La incompatibilidad entre las prestaciones de incapacidad permanente parcial y total derivadas de la misma contingencia, y reconocidas sucesiva y respectivamente por resolución administrativa y por resolución judicial, conduce inmediatamente a la conclusión de que el beneficiario, una vez reconocida la pensión de valor superior que reclamó, debe devolver la prestación a tanto alzado de valor inferior que percibió en vía administrativa. Como dice la sentencia de 7 de abril de 1998 citada «aunque el pago de la cantidad a tanto alzado inicialmente fuera procedente en virtud de la ejecutividad de la resolución administrativa, se convirtió en indebido cuando la situación de necesidad fue calificada como incapacidad permanente total y protegida mediante el pago de una pensión», correspondiendo el reintegro de «la prestación que ha quedado sin efecto» por parte del perceptor a la entidad que efectuó el abono en cumplimiento de sus obligaciones aseguratorias'.

Ara bé, en el cas present, tenint en compte que la recorrent haurà d'abonar al treballador la quantitat reconeguda en la sentència que ara és confirma, la Mútua pot procedir a compensar la quantitat que li ha de retornar el treballador, corresponent a la declaració de lesions permanents no invalidants, amb la suma que correspon a la declaració d'Incapacitat Permanent Parcial, d'acord amb el que estableix l' article 1195 del Codi Civil , tenint en compte que en el present cas es compleixen els requisits que exigeix l'art. 1196 del dit Codi, per la qual cosa únicament li haurà d'abonar la diferència entre la quantitat que ja ha rebut i la ara té dret a rebre, que puja a 18.725,92€ (20.155,92€ corresponent a la IPP menys la quantitat de 1.430€ ja abonada en concepte de lesions permanents no invalidants).

Per tant, s'imposa la desestimació del motiu, i conseqüentment, del recurs, la qual cosa comporta la confirmació de la resolució recorreguda.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat pel Don. Casimiro i hem d'estimar i estimem en part el recurs interposat la MÚTUA EGARSAT contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Sabadell, en data 20 de febrer de 2014 , que va recaure en les Actuacions 546/2012, en virtut de demanda presentada per l'esmentat Sr. contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, TRESORERÍA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, PATRONAT MUNICIPAL D'OCUPACIÓ i la citada Mútua, en reclamació per Invalidesa Permanent Total, o subsidiàriament Parcial, derivada d'accident de treball i, per tant, hem de revocar i revoquem en part l'esmentada resolució, únicament en el sentit de que la quantitat que la Mútua haurà d'abonar al demandant en concepte d'Incapacitat Permanent Parcial, és la 18.725,92€, d'acord amb els raonaments que consten en el fonament jurídic cinquè.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.