Sentencia Social Nº 7523/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6442/2007 de 10 de Octubre de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 10 d'octubre de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7523/2008

En el recurs de suplicació interposat per Juan Enrique a la sentència del Jutjat Social 4 Barcelona de data 7 de maig de 2007 dictada en el procediment núm. 865/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la

Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 5 de desembre de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 7 de maig de 2007, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda formulada por Sr. Juan Enrique contra el I.N.S.S. , absuelvo a la parte demandada de las pretensiones contra ella ejercitadas."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- Sr. Juan Enrique , nacido el día 25-7-1946, con D.N.I. nº NUM000 , figura afiliado al Régimen Especial de Agrario Propio con profesión de Agrario Cuenta Propia.

2.- En fecha 22-9-2005 inició proceso de incapacidad temporal derivada de enfermedad común, y tras pasar el oportuno reconocimiento médico por la UVAMI se dictó Resolución por el I.N.S.S. en fecha 19-9-2006 en la que se declara que está afecto de incapacidad permanente, en grado de Total cualificada.

3.- Formulada reclamación previa, fue desestimada por Resolución definitiva de fecha 8-11-2006, quedando agotada la vía administrativa.

4.- Las lesiones que acredita el demandante se concretan en:

Cervicoartrosis avanzada. Radiculopatía cervical derecha crónica severa. Lumboartrosis avanzada. Claudicación neurógena de EE.II. Polineropatía axonal sensitiva en EE.II.

5.- La base reguladora de la prestación solicitada asciende a 609,30 euros mensuales, y la fecha de efectos es la de 20-7-2006.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la sentència d'instància, que desestimà la demanda presentada per la part actora en reclamació per Incapacitat Permanent Absoluta, s'interposa per aquesta Recurs de Suplicació, el qual té per objecte revisar els fets declarats provats i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència que s'hi han comès

SEGON.- En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l' apartat b) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , el recurrent sol.licita la revisió del fet declarat provat quart, al qual proposa s'hi afegeixen els antecedents mèdics de l'actor, així com d'altres malalties que al seu entendre pateix, i les limitacions que aquestes li produeixen. Fonamenta la revisió en l'informe del seu perit mèdic, així com en els diversos informes que consten a les actuacions.

Aquesta Sala ha posat de relleu, amb reiteració, les exigències de les revisions fàctiques en suplicació, que es poden resumir en els requisits següents: 1) L'equivocació del jutjat s'ha de deduir de forma directa d'un element de prova documental o pericial. 2) S'ha d'assenyalar per la part recurrent el punt específic del contingut de cada document que posa de relleu l'error al.legat, raonant sobre la correcció del motiu, mitjançant una anàlisi que demostri la correspondència entre la declaració continguda en el document i la rectificació que es proposa, 3) l'error ha de ser evident i s'ha de desprendre de forma clara, directa i inequívoca del document, sense que calgui fer deduccions, conjectures o suposicions i 4) l'error ha de ser transcendent per a modificar el sentit de la decisió de la resolució recorreguda, sense que es pugui utilitzar per a introduir qualificacions jurídiques predeterminants de la d'aquella.

Doncs bé, tenint en compte aquests requisits, la pretensió s'ha de desestimar, perquè és recolza en l'informe mèdic del CRAM, en l'informe del seu perit mèdic, en la resta d'informes mèdics i en la resolució administrativa impugnada, sense que s'hagin aportat noves proves mèdiques objectives que posin de relleu l'equivocació de la jutgessa d'instància, i com reiteradament ha assenyalat la Sala en aplicació d'una jurisprudència constant (Sentències de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i 17 de desembre de 1990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes altres), davant de dictàmens mèdics contradictoris, sinó es donen unes especials circumstàncies -que en el cas present no s'adverteixen-, cal atenir-se a la valoració realitzada pel Magistrat d'instància en virtut de les facultats que li confereixen l' article 97-2 de la Llei processal laboral i l'article 209 de la Llei d'Enjudiciament Civil .

TERCER.- Mitjançant el segon motiu del recurs, amb emparament correcte en l' apartat c) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la part recorrent denuncia que s'ha infringit l' article 137 de la Llei General de la Seguretat Social i l'art. 12.3 de l'OM de 15.4.1969 i disposicions concordants i al.lega que les greus lesions de l'actor posen de relleu que està impedit per a realitzar qualsevol tipus de treball, ni tan sols els de tipus sedentari, perquè cal tenir en compte que pateix claudicaciò neurògena de les extremitats inferiors, apart de les greus lesions òssies que li han estat reconegudes.

La Disposició Transitòria 5ª bis del Text Refós de la Llei General de la Seguretat Social, aprovat pel R.D.L. 1/1994, de 20 de juny, en la redacció que li va donar la Llei 24/1997 , de consolidació i racionalització del Sistema de la Seguretat Social, estableix que el que disposa l'article 137 de la mateixa Llei només serà aplicable a partir de la data en que entrin en vigor les disposicions reglamentàries a que es refereix l'apartat tercer de l'esmentat article 137 i que, mentrestant, se continuarà aplicant la legislació anterior. Atès que les disposicions reglamentaries abans citades encara no s'han dictat, segueix en vigor l'article 137 de la legislació anterior. En l'apartat 5è de l'esmentat article s'estableix que s'haurà de declarar en incapacitat permanent absoluta per a qualsevol treball a aquells treballadors que per les malalties o lesions que pateixen, estiguin incapacitats, no tan sols per a desenvolupar la seva tasca habitual, sinó fins hi tot, qualsevol d'altre tipus de treball.

Doncs bé, el motiu s'ha d'estimar perquè les lesions que pateix l'actor i que consten en el fet provat quart de la sentència, és evident que no només li impedeixen realitzar les tasques fonamentals de la seva professió habitual sinó que tenen prou entitat per anul lar totalment la seva capacitat laboral, impossibilitant-lo per a qualsevol tipus de treball, inclosos els de caràcter sedentari, senzill o poc fatigós amb un mínim de diligència, professionalitat i eficàcia, sobretot per la malaltia osteoarticular que pateix que li impedeix, no tan sols realitzar mitjans o grans esforços, sinó també mantenir-se durant hores en una mateixa postura, com cal en qualsevol professió, encara que aquesta sigui de caràcter sedentari. Cal assenyalar també, que el propi informe de l'ICAM reconeix que la cervicoartrosi és avançada, tal com consta en el fet provat quart i que li produeix importants limitacions funcionals. De la mateix manera queda constància que pateix claudicació neurògena de les extremitats inferiors, la qual cosa li impediria, fins hi tot, traslladar-se al lloc de treball.

En aquest sentit cal recordar la jurisprudència del Tribunal Suprem -Sentència de data 24 de març de 1987, en la qual s'assenyala que cal tenir present que la realització d'un treball remunerat implica, no tan sols la possibilitat de desenvolupar-lo, sinó de fer-ho amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, i també "la necesidad de consumarlo en régimen de dependencia de un empresario durante la jornada laboral, sujetándose a un horario, actuando consecuentemente con las exigencias que comporta la integración en una empresa, dentro de un orden preestablecido y en interrelación con los quehaceres de otros compañeros, en cuanto no es posible pensar -concretan las sentencias de 3 de febrero, 20 y 24 de marzo, 12 de julio y 30 de septiembre, todas de 1986, entre las recientes-, que, en el amplio campo de las actividades laborales, existe alguna en la que no sean exigibles esos mínimos de dedicación, diligencia y atención, indispensables incluso en el más simple de los oficios y en la última de las categorías profesionales, salvo que se den un verdadero afán de sacrificio por parte del trabajador y un grado intenso de tolerancia en el empresario, pues, de no coincidir ambos, no cabe mantener como relaciones de trabajo normales aquéllas en las que resalten tales carencias, en cuanto es incuestionable que la persona en el ámbito empresarial ha de ofrecer unos rendimientos socialmente aceptables (sentencia de 30 de septiembre de 1986), desempeñados con la dignidad inherente a la persona".

QUART.- Els raonaments precedents comporten l'estimació del recurs interposat pel treballador demandant, i amb prèvia revocació de la sentència recorreguda, ha d'estimar-se la demanda declarant l'actor en situació d'Incapacitat Permanent Absoluta per a tot treball, derivada de malaltia comú, amb dret a una pensió del 100% de la base reguladora de 609,30 Euros (fet provat cinquè), amb més els increments legals i revaloritzacions procedents, i amb efectes econòmics de 20 de juliol de 2.006, amb obligació de pagament de l'esmentada prestació a càrrec de l'Institut demandat.

VISTOS els preceptes legals citats, els que concorden i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de d'estimar i estimem el Recurs de Suplicació interposat pel Sr. Juan Enrique contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 4 de Barcelona, en data 7 de maig de 2.007, que va recaure en les Actuacions 865/2006 , en virtut de demanda presentada per l'esmentat Sr. contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, en reclamació per Invalidesa Permanent Absoluta, derivada de malaltia comú i, per tant, hem de revocar i revoquem l'esmentada resolució declarant l'actor en situació d'Incapacitat Permanent Absoluta per a tot treball amb dret a percebre la prestació corresponent en la quantia del 100% de la base reguladora mensual de 609,30 Euros, amb més els increments legals i revaloritzacions procedents, i amb efectes econòmics de 20 de juliol de 2.006, i, en conseqüència, condemnem l'Entitat Gestora a pagar al demandant la prestació esmentada.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.