Sentencia Social Nº 759/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 184/2007 de 28 de Enero de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 28 de gener de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 759/2008

En el recurs de suplicació interposat per Benjamín a la sentència del Jutjat Social 29 Barcelona de data 14 de maig de 2007 dictada en el procediment núm. 184/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part Grup J. Muntaner, S.L. i

Antecedentes

Primer. En data 12 de març de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament disciplinari, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 14 de maig de 2007, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda por despido interpuesta por Benjamín contra GRUP J. MUNTANER SL debo declarar y declaro procedente convalidando la decisión extintiva".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El actor ha prestado sus servicios por cuenta de la empresa demandada con antigüedad desde 20.2.1995, con categoría de encargado desde junio de 2006, siendo antes técnico 1ª de Imagen. Ha percibido habitualmente 2897,70 Euros mensuales con prorrata (documental).

SEGUNDO.- La empresa alquila a terceros equipos de iluminación, proyección y de sonido. El actor es el encargado, siendo considerado por los trabajadores como el segundo de la empresa, la mano derecha del empresario Sr. Luis Enrique . Era, demás, el encargado específico del material. Tenía plena disponibilidad horaria. Había otros responsables para otras secciones (de ambas confesiones y de la testifical de los compañeros). Es de aplicación el convenio de la industria fotográfica (no controvertido).

TERCERO.- La empresa ha autorizado la retirada de equipos (entre ellos karaokes) por parte de los trabajadores para usos personales, cuando no los necesitara, especialmente para fechas señaladas (año nuevo, San Juan). El procedimiento habitual era que el encargado lo autorizaba y los equipos se devolvían, pagando los desperfectos, en su caso (testifícales). El actor cogió en diciembre un aparato Karaoke de la empresa para su uso personal. Lo devolvió el día 20 de febrero una vez se le dijo que se le despedía (confesión del actor y testificales).

CUARTO.- El Karaoke había sido inventariado y comprobado su uso en el mes de noviembre pasado. Funcionaba (testifical). La empresa encontró a faltar el aparato y lo buscó. El actor indicó que se había tirado. La empresa siguió haciendo averiguaciones y comprobó que el actor había preguntado a los técnicos como funcionaba el Karaoke (confesiones y testifícales).

QUINTO.- El día 20 de febrero pasado la empresa reunió al actor en presencia de otros trabajadores y le preguntó donde estaba el Karaoke. El actor manifestó que el no lo tenia. La empresa le dijo que pasara por las oficinas en la C/ Diagonal para recoger la carta de despido. El actor, una vez ya acabada la reunión reconoció que el aparato estaba en casa de su hermana. Ese mismo día por la tarde lo devolvió (testificales).

SEXTO.- La empresa le entrega carta de despido -rehusada el día 20 de febrero como admite-, a través de burofax, por sustraer el Karaoke, con efectos del día 20.2.2007. Se tiene por reproducida. No había sido sancionado antes (no controvertido).

SEPTIMO.- En fecha 25.1.2007 la empresa ha comprado otro Karaoke, por importe de 7625,09 Euros.

OCTAVO.- Se interpuso la preceptiva papeleta de conciliación ante el órgano competente celebrándose el acto sin avenencia.

NOVENO.- El actor no tiene ni ha tenido la condición de representante legal ni sindical de los trabajadores.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- La part actora interposa recurs de suplicació contra la sentència dictada pel Jutjat d'instància, que desestimà la seva pretensió de que es declarés improcedent el seu acomiadament, el qual es basa en dos motius. En el primer motiu es demana es declari la nul.litat de les actuacions i el segon motiu es dedica a l'examen de les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència que s'hi han comès.

SEGON.- Com a primer motiu del recurs i amb emparament processal correcte en l'apartat a) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , el recurrent sol.licita la reposició de les actuacions al moment en que es va produir una infracció processal que li ha generat indefensió. Concretament sol.licita es declari la nul.litat parcial de la sentència d'instància, en concret de determinats fets provats, atès que el recurrent considera que en realitat no es tracta de fets, sinó de valoracions jurídiques i que tal com estan redactats fan impossible la seva modificació, la qual cosa li ocasiona una evident indefensió.

Concretament es sol.licita la supressió dels següents fets: 1) Fet provat tercer, in fine, quan s'afirma: "El actor cogió en diciembre un aparato Karaoke de la empresa para su uso personal. Lo devolvió el día 20 de febrero una vez se le dijo que se le despedía (confesión del actor y testificales)". Del fet quart, el següent paràgraf: "El actor indicó que se había tirado", del fet cinquè, quan es diu: "El actor manifestó que él no lo tenía. La empresa le dijo que pasara por las oficinas en la c/. Diagonal para recoger la carta de despido. El actor, una vez acabada la reunión reconoció que el aparato estaba en casa de su hermana. Ese mismo día por la tarde lo devolvió" (testificales) i, per fi, del fet setè, quan s'afirma: "En fecha 25.1.2007 la empresa ha comprado otro Karaoke, por importe de 7.625,09 Euros".

Censura jurídica clarament condemnada al fracàs. Cal recordar que és doctrina de la Sala IV del Tribunal Suprem (Sentència de 10 abril de 1990, que «la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial ) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley , respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal».

També és doctrina reiterada del Tribunal Suprem (sentencia de data 11 de novembre de 1998), que la nul.litat de les resolucions judicials té caràcter excepcional, i només es pot declarar en aquells supòsits en els quals es constatin greus i evidents vicis processals comesos pel magistrat que ha dictat la resolució que s'anul.la i sempre que l'esmentat vici hagi produït indefensió a alguna de les parts processals.

Segons estableix l' article 191 a) de la Llei de Procediment Laboral , perquè un recurs de suplicació s'empari en l'apartat a) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral cal que la sentència hagi infringit normes o garanties del procediment que hagin produït indefensió. En aquest cas res d'això ha succeït. I això pels raonaments següents:

1) La sentència que ara es recorre compleix tots i cadascun dels requisits que estableix l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral , sense que hagi introduït en la redacció del relat fàctic de la sentència cap tipus de valoració jurídica. Com es pot veure llegint els paràgrafs que el recurrent desitja que s'eliminin de la sentència, es comprova que el que s'afirma no són valoracions jurídiques predeterminants de la decisió, sinó clarament fets que el jutge dóna per provats. A més, fa constar expressament en cadascun dels citats fets el mitjà de prova en el qual es fonamenta, tal com s'indica en el fonament de dret primer.

2) Té raó el demandant, quan en el seu escrit d'impugnació del recurs al.lega que en realitat el que desitja el recurrent amb aquest motiu és amagar una modificació de fets provats de la sentència, que sap no pot aconseguir per mitjà del que preveu l'apartat b) de l'article 191 de la LPL , atès que els fets declarats provats que es vol eliminar es basen precisament en uns mitjans de proves que no son adients per a sol.licitar la seva modificació o supressió.

3) Tenint en compte, doncs, aquests raonaments no podem compartir en absolut la tesi de que els fets provats citats han produït indefensió al recurrent, perquè com ell mateix reconeix, la valoració de la prova correspon al jutge d'instància, que és el que té un coneixement directe de l'assumpte, que garanteix el principi d'immediació. En conseqüència, és a ell a qui correspon apreciar els elements de convicció -concepte més ampli que els de mitjans de prova, ja que no tan sols inclou els que enumera la Llei d'Enjudiciament Civil, sinó també el comportament de les parts en el transcurs del procés i, fins hi tot les seves omissions- per a establir la veritat processal, intentant apropar-se el més possible a la veritat real, valorant, en consciència i segons les regles de la sana crítica, la prova practicada en el moment del judici d'acord amb les amplies facultats que amb aquesta finalitat li atorga l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral .

TERCER.- En el segon motiu del recurs, també correctament emparat, ara en l'apartat c) de l'article 191 de la LPL , el recurrent afirma que la sentència ha infringit, l' article 60.2 de l'Estatut dels Treballadors, en relació amb l'article 105.2 de la Llei de Procediment Laboral i article 55.1 de l'ET per manca d'aplicació. Al.lega el recurrent que la suposada falta ha prescrit, atès que en la carta d'acomiadament s'afirma que els fets van passar "en el mes de desembre", per la qual cosa, atès que es va acomiadar a l'actor 2 mesos després, la suposada falta ja havia prescrit.

Tal com va fer el jutge d'instància, aquesta al.legació s'ha de desestimar. La carta d'acomiadament té data del dia 20 de febrer de 2.007 i en aquesta la falta que s'imputa a l'actor és "haber sustraído a la empresa un equipo de Karaoke el pasado mes de diciembre". Efectivament, tal com indica l'actor no es diu per l'empresa quin dia es va produir la sostracció, però aquest fet no suposa que la falta hagués prescrit, atès que tal com raona extensament el jutge d'instància, la prescripció de les faltes no es produeix, sinó a comptar des del moment en que l'empresa té un coneixement precís i complert de la possible conducte sancionable.

Doncs bé, aquesta opinió és compartida per la Sala. El Tribunal Suprem ha posat de relleu en multitud de sentències, entre les quals es pot citar la més recent de data 15 de juliol de 2003, que per resoldre la qüestió cal partir de la pròpia redacció de l' article 60.2 de l'Estatut dels Treballadors en el qual es disposa que les faltes molt greus prescriuen "a los sesenta días a partir de la fecha en que la empresa tiene conocimiento de su comisión y, en todo caso, a los seis meses de haberse cometido». Com es pot veure existeix una doble previsió i un doble règim jurídic en relació amb la prescripció, atès que mentre la dels vint dies, coneguda com "prescripció curta" comença a comptar des que l'empresa va tenir coneixement de la comissió de la falta, la dels sis mesos o "prescripció llarga" comença a comptar des que es va cometre la falta i no des que l'empresa va tenir coneixement d'aquesta.

En el cas que ens ocupa no ens trobem en la prescripció llarga, en relació amb la qual el Tribunal Suprem ha fixat la doctrina abans assenyalada, sinó en la prescripció curta. És a dir, que el termini dels dos mesos comença a comptar des del moment en que l'empresa va tenir coneixement de la falta.

El Tribunal Suprem ha posat de relleu en multitud de sentencies, com son les de 9 d'abril de 1990, 26 de desembre de 1995, 12 de juny de 1996, 20 de març de 1997 i 19 de juny de 2.002, que el dia inicial per al còmput de la prescripció curta dels 60 dies, és aquell en que l'empresa té un coneixement ple i total dels fets, i no aquella data en que en té un coneixement superficial, genèric o una mera sospita de les faltes comeses, perquè és clar que quan es tenen indicis o sospites d'una actuació infractora, aquestes s'han d'investigar per tal d'arribar a un total coneixement del que ha succeït, sobretot quan es tracta faltes que es realitzen de manera oculta, com és en el cas present.

Doncs bé, tenint en compte el relat fàctic de la sentència, la Sala entén, tal com va decidir el jutge d'instància, que en el present cas l'empresa no va tenir un coneixement total i ple dels fets imputats a l'actor fins el moment en que el propi actor va reconèixer els fets que ara se l'imputen. És cert que no consta en la carta d'acomiadament el dia en que es va endur l'aparell de karaoke, però aquesta dada no és essencial, sinó que la falta és haver-se'l endut sense permís i no haver-lo tornat. I això no ho va saber l'empresa fins el moment en que el propi actor ho va reconèixer. En conclusió, doncs, atès que l'empresa, el mateix dia en que va conèixer aquest fet, va lliurar a l'actor la carta d'acomiadament, és evident, que la falta no havia prescrit.

QUART.- En el segon apartat del mateix motiu, el recurrent al.lega la infracció, per aplicació indeguda, des articles 54.2 d), 55.4 i 56.1 de l'Estatut dels Treballadors , en relació amb el que disposa l' art. 18.4 del Conveni col.lectiu de la Indústria fotogràfica i l'art. 105.2 de la Llei de Procediment Laboral , així com per manca d'aplicació de la teoria gradualista consagrada per la doctrina del Tribunal Suprem (STS de 28.2.1990 i 16.5.1991), i al.lega que en el present cas hi havia una política de tolerància per part de l'empresa, atès que si els altres treballadors estaven autoritzats a retirar el material que no necessitava l'empresa, s'ha de donar el mateix tracte a l'actor, el qual era el responsable del material citat i no havia de sol.licitar cap tipus de permís per endur-se'l. També cal tenir en compte que l'actor mai no havia estat sancionat i que tampoc no hi ha hagut cap perjudici econòmic per l'empresa.

Pel que fa a aquesta causa d'acomiadament, cal posar de relleu que la sentència de la Sala de data 23 de desembre de 2004, amb cita de la sentència del Tribunal Suprem de data 4 de març de 2001, assenyala que la bona fe contractual que el precepte legal té cura de guardar, és la que deriva dels deures de conducta i del comportament que l' article 5 a), en relació amb l'article 20.2, tots dos de l'Estatut dels Treballadors , imposa al treballador, bona fe en el seu sentit objectiu, que, com declarà la sentència de la mateixa Sala de 22 de maig de 1986, després seguida per d'altres, «constituye un modelo de tipicidad de conducta exigible o, mejor aún, un principio general de derecho que impone un comportamiento arreglado a valoraciones éticas, que condiciona y limita por ello el ejercicio de los derechos subjetivos ( arts. 7.1 y 1258 del Código Civil ), con lo que el principio se convierte en un criterio de valoración de conductas con el que deben cumplirse las obligaciones, y que se traduce en directivas equivalentes a lealtad, honorabilidad, probidad y confianza». i com recorda l'esmentada sentència no qualsevol transgressió de la bona fe contractual justifica l'acomiadament, sinó només aquella que per ser greu i culpable «suponga la violación trascendente de un deber de conducta del trabajador, esto es la que tenga calidad bastante para que sea lícita y ajustada la resolución contractual basada en el incumplimiento del trabajador ( art. 1124 del Código Civil )».

D'altra banda també va assenyalar la Sala en l'esmentada sentència que cal tenir en compte la doctrina del Tribunal Suprem relativa a que l'enjudiciament de l'acomiadament s'ha d'abordar de forma gradualista, buscant la necessària proporció entre la infracció i la sanció. Així en la sentència de data 24 de setembre de 1990, s'afirma que: "Esta Sala en aplicación de la llamada teoría gradualista ha declarado que por ser la sanción de despido la última por su trascendencia y gravedad de entre todas las que puede imponer el empresario, en virtud de su poder disciplinario, ha de responder a las exigencias de proporcionalidad y adecuación entre el hecho cometido y la sanción impuesta, teniendo en cuenta todas las circunstancias concurrentes, llevando a cabo una tarea individualizadora de la conducta del trabajador a fin de determinar si procede o no mantener la sanción impuesta.", doctrina reiterada en la sentència de data 16 de maig de 1992.

I pel que fa a aplicar la màxima sanció, com és l'acomiadament, les Sentències de dates 23 de setembre de 1986 i 31 de març de 1987 afirmen s'ha de reservar "para aquellos incumplimientos dotados de una especial significación por su carácter grave, trascendente e injustificado y siempre que la culpabilidad -sea a título de dolo o de negligencia inexcusable- resalte de un modo patente, no cuando resulte atenuada o atemperada en virtud de las circunstancias concurrentes".

CINQUÈ.- Doncs bé, aplicant la doctrina assenyalada al present plet, la Sala no pot més que compartir els raonaments del jutge d'instància, la qual cosa comporta que també aquest motiu s'hagi de desestimar. En efecte, la conducta de l'actor consistent en endur-se a casa seva un karaoke de l'empresa en el mes de desembre, sense posar-ho en coneixement d'aquesta, posteriorment mentir sobre el seu destí, perquè quan l'empresa li va preguntar per aparell, va contestar que s'havia tirat (fets provats segon i tercer) i no tornar-lo fins el dia 20 de febrer, i això a requeriment de l'empresa, havent negat primerament que ell el tingués, no es pot enquadrar més que en el supòsit que tipifica l'esmentada causa d'acomiadament, perquè no d'altra manera es pot qualificar aquesta conducta que com una evident transgressió de la bona fe contractual.

No es pot pas estimar l'al.legació de que l'empresa tolerava aquesta classe de conductes. Certament en el fet provat tercer consta que l'empresa ha autoritzat la retirada d'equips (entre ells karaokes) per part dels treballadors per a usos personals, quan no els necessitava, especialment per dates assenyalades de festes (Any nou, Sant Joan, etc.), però aquesta circumstància no suposa cap tipus de tolerància envers la conducta de l'actor perquè aquest no va sol.licitar permís per endur-se el karaoke i -el que és més greu- no consta pas que pensés retornar-lo.

S'al.lega també que el demandant, que era l'encarregat, no tenia que demanar permís a ningú per retirar un equip. De cap manera es pot compartir aquesta afirmació, atès que el fet de que fos encarregat no suposava que es pogués endur qualsevol equip sense posar-ho en coneixement de l'empresa, sinó més aviat al contrari, el càrrec de confiança del que gaudia fa més greu la seva conducta, perquè amb més raó estava obligat a tenir un comportament ètic envers l'empresa. La seva conducta, emportant-se un equip sense dir-ho a ningú, afirmar després que s'ha tirat i després negar que ell el tingués, no es pot més que qualificar-se com èticament reprovable, per la qual cosa és evident que la sentència no ha infringit els articles citats pel recurrent.

VISTOS els preceptes legals citats, els que hi concorden i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat pel Don. Benjamín contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 29 de Barcelona, en data 14 de maig de 2.007, que va recaure en les Actuacions nº 184/2007 , en virtut de demanda presentada a instància d'aquell contra l'empresa GRUP J. Luis Enrique , S.L., en el que també ha estat citat el FONS DE GARANTIA SALARIAL, per acomiadament i, per tant, hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.