Sentencia Social Nº 775/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 653/2006 de 29 de Enero de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 29 de gener de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 775/2007

En el recurs de suplicació interposat per Lina a la sentència del Jutjat Social 12 Barcelona de data 29 de setembre de 2005 dictada en el procediment núm. 369/2005 en el qual

s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 24 de maig de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 29 de setembre de 2005 , que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda formulada por DOÑA Lina contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, debo absolver y absuelvo a éste de las pretensiones formuladas en su contra."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1°) La demandante, nacida el 20-1-49, solicitó en vía administrativa la prestación objeto de este procedimiento el 30-12-04, cuando se encontraba inscrita en la oficina de empleo desde el 20-10- 04. Su profesión habitual es la de limpiadora y acredita en la actualidad 3.588 días de cotización.

2°) Previamente había iniciado un proceso de IT el 5-9-00, cuando se encontraba de situación de alta en el Régimen General, que agotó el 4-3-02. A consecuencia del mismo se tramitó expediente administrativo de incapacidad en el que recayó resolución del lNSS de 29-4-02 declarando que la Sra. Lina no estaba afecta de incapacidad permanente en grado alguno. En dicha resolución se reconoció la base reguladora de 714'16 Euros. La actora promovió seguidamente demanda judicial, que fue desestimada por sentencia del Juzgado de lo Social n° 15 de los de Barcelona de 25-3-03 (autos 821/2002), confirmada por" la posterior del TSJ de Catalunya de 20-10-04 . En dicho procedimiento las partes manifestaron su conformidad con dicha base reguladora. Fue a partir de esta sentencia cuando la demandante se inscribió en la oficina de colocación como demandante de empleo.

3°) Incoado el preceptivo expediente administrativo, a raíz de la solicitud presentada por la actora el 30-12-04, para valorar la eventual incapacidad, el lCAM emitió dictamen el 17-1-05.

4°) La Dirección provincial del INSS dictó resolución el 2-2-05 por la que no le reconoció grado alguno de incapacidad permanente, ni por lo tanto derecho a prestaciones económicas, declarando, además, en la misma resolución que no se encontraba en situación de alta ni asimilada al alta en ninguno de los Regímenes del sistema de Seguridad Social.

5°) Contra la anterior resolución formuló reclamación previa, que fue desestimada por nueva resolución de 5-4-05, quedando agotada la vía administrativa.

6°) De las cotizaciones reales acreditadas por la demandante durante el periodo comprendido entre 12/1996 y 11/2004 resulta la base reguladora de 225'62 Euros. Computando las mismas bases durante el periodo comprendido entre 1/1997 y 12/2004, con integración de lagunas durante los periodos, dentro del mismo, no cotizados, resulta la base reguladora de 476'23 Euros.

7°) La demandante acredita la siguiente patología: fibromialgia, sin limitación objetiva del balance osteoarticular; síndrome subacromial izquierdo intervenido en 2003, con buen resultado clínico; gonalgia izquierda; secuelas de artrodesis tibio-astragalina practicada a los 9 años de edad; diabetes mellítus tipo II; dislipemia; venas varicosas en EEII; hipertensión arterial; cervicoartrosis moderada-avanzada; dismorfogénesis lumbosacra.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segón.- En primer lloc postula la revisió del fet provat cinquè, que en realitat es refereix al setè, de la Sentència en què consten les lesions i proposa l'addició amb el text de què " presenta polipatologia que li impedeix fer gran part de les activitats més elementals de la seva vida diària". Basa l'addició en el document que cita.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 .

En el cas present la modificació fàctica s'ha de desestimar en aplicació de la doctrina jurisprudencial citada, perquè l'esmena es basa en certificats mèdics que l'òrgan judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i entendre que un concret document mèdic no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, tal com mana l'article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral .

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, núm. 5 i subsidiàriament l'article 137.4 de la Llei general de la Seguretat Social (LGSS.), el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny i de la jurisprudència, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Argumenta la part recorrent que el conjunt de les patologies s'han de valorar de forma única en relació amb la professió, i invoca doctrina jurisprudencial sobre els elements definidors de la incapacitat permanent absoluta . Es refereix també a què la Sentència de la Sala de 20 d'octubre de 2004 que va confirmar la sentència desestimatòria del Jutjat Social núm. 15 de Barcelona de 23 de març de 2003, assenyala en el segon fonament de dret que les dolences de la part demandant que es descriuen en el relat històric de la sentència recorreguda "configuren un quadre que no ha d'impedir el fer de forma correcta tasques de naturalesa sedentària o lleugera". Aquesta raonament porta a la part recorrent a argumentar que si ja l'any 2002 únicament podia realitzar feines sedentàries i lleugeres, actualment amb lesions que tenen major entitat, és evident que no pot dura a cap la professió de netejadora.

La part també denuncia la infracció de l' article núm. 124 de la Llei General de la SEguretat Social en matèria de situació d'alta o assimilada a l'alta en el Règim General com a requisit necessari per a percebre la prestació, en relació amb l'article núm. 140 de la mateixa norma que regula la base reguladora de les pensions d'invalidesa permanent derivades de contingència comuna. Entén que la sentència no s'ha pronunciat sobre si es trobava en situació d'alta o assimilada en el moment del fet causant, amb la conseqüència que deriva per al període de carència. Manté que ja què des del dia 20 d'octubre de 2004 es trobava inscrita com a demandant d'ocupació, mentre es va dictar sentència de la Sala desestimatòria de l'anterior petició, conclou que la pendència jurídica és assimilable a la situació d'assimilada a l'alta. Cita sentències de la Sala.

També argumenta que la sentència de la instància no es pronuncia sobre la base reguladora corresponent, tot i que en el fet provat sisè estableix que la base reguladora seria la de 225,62 euros mensuals sense integració de llacunes i de 476,23 euros amb inclussió de les bases mínimes previstes leglment. Insisteix en què el període de vuit anys de cotització com a carència llarga ha de ser des del 9/92 a 8/2000 o subsidiàriament el període utilitzat per l'ens gestos de 12/96 a 12/2004 amb integració de llacunes. Recorda que en la vista oral va demanar al magistrat que per a decidir millor requeís a l'ens repsonsable el càlculo de la base reguladors, sense que s'acordés la mesura abans de dictar sentència, tot i que considera que la discrepància en l'import i forma de càlcul de la base reguladora en la vista oral, no es pot considerar qüestió nova, sobre tot tenint en compte que ja es plantejava en la demanda. En trobar-se en situació d'assimilada a l'alta, conclou que no se li pot exigir la carencia llarga de cinc anys.

Finalment també denuncia la infracció de l' article núm. 140 de la Llei General de la Seguretat Social , i invoca doctrina jurisprudencial de Tribunal Suprem sobre la doctrina del parèntesi en declaracions d'incapacitat permanent precedides de l'extingida Invalidesa Provisional, perquè entén que existeix analogia amb la seva situació de pendència judicial.

Quart.- A efectes de sistemàtica la Sala considera que en primer lloc ha d'examinar si l'estat de salut de la recorrent comporta el reconeixement de la pretensió principal de declaració d'incapacitat permanent absoluta o total. En cas afirmatiu s'haurà d'entrar a examinar les altres infraccions denunciades sobre els requisits necessaris de situació d'assimilada a l'alta, de carència i de base reguladora. En cas d'entendre's que no procedeix declarar la recorrent en cap grau d'invalidesa, la Sala no podrà decidir sobre la concorrència o no dels requisits perquè, a més de ser intranscendent a efectes del sentit del pronunciament judicial i per tant anar contra el principi d'economia processal, entraria de decidir sobre circumstàncies actuals específiques que al llarg del temps varien, de forma que una decisió sobre la situació assimilada a l'alta, la carència genérica i curta que depén del moment del fet causant, o l'import de la base reguladora que depén de les cotitzacions, portaria a declaració inútil per al present plet però amb possibles repercusions per a accions posteriors.

Cinquè.- L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concorrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitoria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferentes graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inquestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment aceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possiblitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions que pateix la demandant no es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent ni total ni menys absoluta. L'entitat de la fibromiàlgia no presenta limitació osteoarticular, la síndrome subacromial no és limitant, desconeixem el grau d'intensitat de la gonàlgia esquerra. La diabetes mellitus tipus II, la dislipèmia, les venes varicoses en EEII, la hipertensió arterial la dismorfogènesi lumbosacra son susceptibles de tractament conservador i no són limitants funcionalment, l'artrodesi tibio astragalina és anterior a l'edat de treball i no ha im pedit dur a terme la seva professió. Finalment la cervicoartrosi moderada avançada podria ser la lesió amb més entitat per a limitar funcionalment la recorrent en la seva professió, però no consta en quina intensitat i graus pot interferir en les tasques pròpies de neteja, sense perjudici del tractament puntual mèdic en cas de brots inhabilitants.

Conseqüentment, la Sala considera que en el seu conjunt, malgrat el quadre mèdic florit de la treballadora, ara per ara no és incapacitant ni impeditiu per a les tasques fonamentals de la seva professió. La Sala no es contradiu amb el pronunciament precedent a què fa referència la recorrent, perquè a més de què les lesions no són exactament les mateixes en aquest procediment que les objectivades en l'anterior, en aquell únicament va postular la incapacitat permanent absoluta, sense que s'examinés el grau d'incapacitat permanent total.

Per tant es considera que no és d'aplicació ni s'infringeix l' article núm. 137.4 o 5 de la Llei general de la Seguretat Social , raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Tal com hem assenyalat en el fonament de dret precedent, aquesta desestimació porta a no haver d'entrar en els altres motius d'aquest objecte del recurs. Per tant, la sentència de la instància ha de ser confirmada en la seva totalitat.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Sra. Lina contra la Sentència de 29 de setembre de 2005 dictada pel Jutjat Social núm. 12 de Barcelona en el procediment núm. 369/2005 seguit a instància de l' esmentada Sra. Recurrent contra l'Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.