Sentencia Social Nº 7752/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 747/2005 de 27 de Octubre de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL·LM. SR. FRANCISCO JAVIER SANZ MARCOS

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 27 d'octubre de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7752/2009

En el recurs de suplicació interposat per Victorino a la sentència del Jutjat Social 2 Sabadell de data 18 d'abril de 2008 dictada en el

procediment núm. 747/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part T.G.S.S., MUTUA S.A.T., ALCOVER NAVARRO SCP, ALCOVER NAVARRO SL, HIPICA CASTELLAR S.L., INSS, Balbino i Teresa , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer. En data 21 de septiembre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Accident de treball, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 18 d'abril de 2008, que contenia la decisió següent:

" Que DESESTIMANDO la demanda interpuesta por DON Victorino , DEBO ABSOLVER Y ABSUELVO a los demandados INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, MUTUA SAT, DON Balbino Y ALCOVER NAVARRO S.L., Teresa E HIPICA CASTELLAR, de los pedimentos deducidos en su contra "

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Don Victorino , con Pasaporte n. NUM000 , número de cartilla de la Seguridad Social NUM001 , sufrió un accidente en fecha 12 de noviembre de 2004.

SEGUNDO.- El accidente se produjo cuando Victorino sufrió una caida, desde una altura aproximasda de tres metros, encontrándose subido al silo del pienso, al resbalar, provocandole diversa fractura en manos y brazos.

TERCERO.- Por la Inspección de Trabajo se emitió informe que consta en autos y cuyo contenido se tiene aquí por reproducido y en el que se indica que "no se aprecia relación de causalidad entre el accidente y una falta de medidas de seguridad por parte de la empresa. No se indica procedimiento sancionador ni se propone recargo en las prestaciones económicas derivadas del accidente" .

CUARTO.- Con fecha 26 de Noviembre de 2004 tuvo entrada en la Dirección Provincial del Instituto Nacional de la Seguridad Social de Barcelona escrito de iniciación de actuaciones presentado por el actor, el cual dió lugar a la incoación por parte de la Dirección Provincial del Instituto Nacional de la Seguridad Social de Barcelona de expediente de responsabilidad empresarial por falta de medidas de seguridad en el cual se dictó resolución, por la que se acordó denegar la petición de responsabilidad empresarial por falta de medidas de seguridad e higiene en el trabajo, no procediendo recargo alguno sobre las prestaciones económicas derivadas del accidente.

QUINTO.- Formulada reclamación previa por la empresa, ésta fue desestimada por resolución del INSS de fecha 02 de septiembrte de 2005.

SEXTO.- En Abril de 2004, la Sociedad ALCOVER NAVARRO SCP, se convirtió en ALCOVER NAVARRO S.L., siendo administrador único Don Balbino .

SEPTIMO.- Se inició la via penal, dando lugar a la incoación de las diligencias previas núm. 4391/2004.

OCTAVO.- El actor prestaba servicios de limpieza y cuidado de los caballos que se encontraban en las instalaciones de la empresa demandada y eran propiedad de ésta.

NOVENO.- El empresario no encomendó al trabajador la tarea de poner un canalón en el tejado del silo.

DECIMO.- Dª. Teresa cesó en el cargo de Administradora de la Sociedad ALCOVER NAVARRO SCP, en Abril de 2004.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència que desestima la demanda del treballadors per imposició de recàrrec en les prestacions derivades d'accident de treball, al legant la falta de mesures de seguretat, presenta recurs la part demandant que ha estat impugnat per l'empresa demandada.

SEGON. Com a primer motiu del recurs, per la via de l'article 191 a) de la LPL , la part demandant interessa la declaració de nul litat de les actuacions, al legant que la sentència dictada és incongruent - per omissió - amb la pretensió que es formula en la demanda, en no fer constar la antiguitat, categoria i salari del demandant, ni els fets que donen lloc a l'apreciació de la falta de mesures de seguretat.

Abans d'entrar a examinar aquest motiu s'ha de partir de què la Sala IV del Tribunal Suprem ha establert (Sentències de 1 desembre 1987, 28 maig 1990 i 9 d'abril 1991) un criteri general clarament restrictiu sobre la declaració de la nul litat d'actuacions en atendre el caràcter instrumental de les formes i les conseqüències negatives d'aquesta decisió sobre el procés. En el mateix sentit la Sala IV del Tribunal Suprem ha establert també (Sentència de 10 d'abril 1990) que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley EDL 1985/8754 respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal». (En sentit anàleg, Sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem de 2 de març 1992). La Sala IV del Tribunal Suprem (Sentència de 30 d'octubre 1991) ha establert els criteris següents: «1) La anulación de sentencia es un remedio último y excepcional al que sólo cabe acudir cuando el Tribunal que conoce del recurso no pueda prácticamente adoptar una decisión correcta de la controversia planteada (entre otras muchas Sentencias, las de 20 abril EDJ 1988/3255 y 16 mayo 1988 EDJ 1988/4192 ",i 2 que "la resolución anulatoria requiere además, para considerarse ajustada a derecho, que la causa de la insuficiencia no sea imputable a la parte (entre otras, S. 5 junio 1982, que también figura en el rollo), o no haya podido ser subsanada por una u otra vía (S. 17 octubre 1989 )».

Per altra banda, el Tribunal Constitucional ha valorat que «para que las irregularidades procesales produzcan el radical efecto de la nulidad de actuaciones es preciso que, como señala el Ministerio Fiscal en sus alegaciones, la indefensión que produzcan ha de ser material y efectiva y no simplemente posible». (Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de gener de 1996); nul litat que comporta la indefensió material i no merament formal atès «que el citado defecto haya causado un perjuicio real y efectivo para el demandado en sus posibilidades de defensa (SSTC 43/1989, 101/1991, 6/1992 y 105/1995, entre otras).

Doncs bé, atenent la citada doctrina, tant del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional, per acordar la nul litat de la sentència o altres actuacions processals, ha d'existir una irregularitat processal que ocasioni indefensió material a la part i que no hagi estat provocada per qui la interessi. Aplicant l'anterior doctrina al cas concret, no pot ser estimada la pretensió del recurrent, doncs si bé és cert que el relat fàctic no integra de manera explícita - com correspondria a una sentència ben raonada d'acord amb els requisits que indica l'article 97-2 de la LPL - els fets bàsics relatius a la relació laboral ni a la forma de produir-se l'accident, evidenciant un defecte formal, si que es remet a l'Informe de la Inspecció de Treball i Seguretat Social, que té per reproduït, en el fet provat tercer, i a la sentència d'aquesta Sala que declara l'existència de relació laboral entre les parts, que per tant, té valor de fet provat, per molt que es digui en el paràgraf final del fonament jurídic segon de la sentència. No es pot valora, en conseqüència, que s'hagi causat indefensió efectiva a la part, ja que aquesta ha tingut coneixement del citat informe, de la sentència i per tant la reproducció per remissió no li pot generar cap element de dubte que afecti al seu dret de defensa. En conseqüència, el primer motiu del recurs ha de ser desestimat.

TERCER. Els motius segon al sisè del recurs es plantegen per la via de l'article 191 b) de la Llei de procediment laboral , pels quals la part demandant interessa la modificació de fets provats, concretament del fet provat primer i tercer, dels que proposa un relat alternatiu i l'addició de tres fets provats onzè, dotzè i tretzè.

Abans d'entrar en l'examen d'aquests motius, s'ha de partir de que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements:

a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments;

b) que aquest error es basi en documents o perícies obrants en les actuacions que ho posin en evidència;

c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisoria;

d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i

e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

Aquesta doctrina serà aplicable a tota la revisió fàctica que s'interessa.

QUART. Respecte al fet provat primer, el demandant demana que es modifiqui en el sentit d'incloure la referència a la sentència del TSJC i es digui que té valor de cosa jutjada, i també en referència a la valoració de l' informe de la Inspecció de Treball i Seguretat Social. Aquesta redacció no pot ser totalment atesa per a completar un fet provat, ja que el relat fàctic no ha de contenir elements de valoració jurídica, per tant les referències a la sentència que consta als folis 385 a 391, que cita com a documents de suport, i la seva valoració com a precedent que vincula al jutjador, hauria de ser inclòs, si de cas, com a motiu de infracció jurídica, no de fet. Si bé, es pot incloure en el fet provat per coherència amb la valoració jurídica una part del què postula, que és essencial respecte a la descripció de l'accident, ja que la sentència de la Sala va estimar l'existència de relació laboral i es dedueix dels informes de la inspecció que l'accident va ocórrer a les dependències de l'empresa ALCOVER NAVARRO S.L. No haver integrat el fet provant amb aquesta qüestió fàctica que resulta transcendent, ha de ser considerat un error patent de la jutjadora, doncs és un element substancial que determina la contingència del accident i per tant el contingut de les obligacions de les parts. Acollint, solament en part, el motiu el fet provat primer ha de quedar redactat de la forma següent:

"PRIMERO. Don Victorino , con pasaporte NUM000 , número de cartilla de la seguridad social NUM001 , sufrió un accidente en fecha 12 de noveimbre de 2004, cuando estaba prestando servicios en las dependencias y por cuenta de la empresa ALCOVER NAVARRO, S.L."

CINQUÈ. Interessa el recurrent la modificació del fet provat tercer en el sentit d' incloure que l'Informe de la ITSS també valora que no s'havia adoptat cap mesura de seguretat ni col.lectiva ni individual, que hagués evitat l'accident, i que la manca de relació de causalitat la dedueix de no provar-se l'existència de relació laboral. Atès que l'informe que cita (folis 57-58, entre d'altres)i consta en les actuacions així ho valora, la transcripció parcial, que indueix a una errònia lectura del informe referit, s'ha de considerar un error de la jutjadora, per tant, aquesta Sala ha de integrar el fet provat amb part de la redacció postulada.

També en aquest cas s'ha de rebutjar la manca de transcendència que propugna la part demanda ja que la valoració de l'actuació inspectora, per molt que no sigui determinant, expressa els antecedent i situacions de fet que no han quedat desvirtuats i que per tant han de ser expressats de forma clara en el relat fàctic, per tal que pugui ser valorat jurídicament de forma correcta i precisa. Acollint també en part la proposta modificativa, el fet provat tercer ha de quedar redactat de la forma següent:

"TERCERO. Por la Inspección de Trabajo se emitió informe que consta en autos y cuyo contenido de tiene aquí por reproducido y en el que se indica que: "No se había adoptado ninguna medida de seguridad, ni colectiva (barandillas) ni individual (cinturón o arnés) que hubiesen evitado el accidente (...) No ha quedado probada la relación laboral entre el Sr. Balbino y el Sr. Victorino (...)No ha podido acreditarse que efectivamente el Sr. Victorino tuviera encomendada la tarea de poner un canalón en el mencionado tejado (...) Por consiguiente, no se aprecia relacion de causalidad entre el accidente y una falta de medidas de seguridad por parte de la empresa. No se inicia procedimiento sancionador ni se propone el recargo en las prestaciones económicas derivadas de accidente de trabajo".

SISÈ. El motiu quart del recurs demana l'addició de un fet provat onzè que digui que l'antiguitat reclamada per l'actor és de 28-11-02, i que des del 27-03-03, està empadronat a la hípica i que l'empresa demandada es va constituir per temps indefinit l'any 2000 com a SCP, amb la descripció dels càrrecs d'administrador i altres incidències. En aquest punt és cert el que diu l'escrit de impugnació del recurs, que la evolució de l'empresa resulta intranscendent, a banda de que el que interessa que és la forma societària en el moment de l'accident per a determinar la persona jurídica o física responsable, queda descrita en el fet provat sisè, que no s'ha de reiterar. No obstant això, no es pot ignorar que el foli 57 de les actuacions, que també cita la part, l'Ajuntament de Castellar del Vallès, certifica que el demandant estava inscrit al padró municipal, des del dia 27-03-03, a Ctra. de Setmenat (Hipica) de Castellar del Vallés, centre de treball de la societat demandada. S'acredita per tant que aquesta circumstància que el demandant proposa afegir, motiu que ha de ser integrat, sense que el que es postula en la demanda hagi de constar en els fets provats, ja que correspon als antecedents. S'ha d'incloure doncs una addició al relat fàctic de la sentència de un fet provat que digui:

DECIMO PRIMERO. El demandante estaba empadronado en la hípica demandada desde el dia 27-03-03.

SETÈ. La addició del fet provat dotzè que interessa el recurrent, en el motiu cinquè del recurs de suplicació, no ha de ser atesa ja que no es tracta de una modificació transcendent, doncs la descripció de la forma societària i l'activitat es dedueixen ja dels fets provat de la sentència de instància. Per tant no s'aprecia cap error de la jutjadora per ometre la redacció interessada, per molt que consti la descripció en els folis 90 a 92 del Registre Mercantil.

VUITÈ. Per acabar la pretensió revisora, el demandant interessa, en el motiu sisè del recurs, l'addició del fet provat tretzè en el sentit de què es determini el salari que correspon d'acord amb el Conveni Col.lectiu agropecuari de Catalunya, DOGC de 11-10-04, que defineix la categoria professional de "casero", com el treballador que, amb vivenda en la finca o explotació per ell i per persones de la seva família, té al seu càrrec, ... tasques de vigilància i neteja de les dependències, menjar dels treballadors i cura i alimentació del ramat, quan les dimensions de la explotació no precisin personal dedicat especialment a aquestes atencions. Cita el foli 70 de les actuacions i postula que es digui que el "casero" ha de percebre el salari anual per aplicació del conveni col.lectiu, i categoria referida, en 9.608,34 euros. Per tractar-se la redacció que proposa de una mera referència a la normativa aplicable, no pot ser inclosa en els fets provats, sinó que hauria de ser objecte d'una al.legació jurídica, per la qual cosa ha de ser desestimada la seva inclusió.

NOVÈ. Els motius setè a desè del recurs de suplicació es plantegen per la via de l'article 191 c) de la Llei de procediment laboral , motius pels que al lega el recurrent la infracció de normes substantives o de jurisprudència, que concreta en la infracció, per inaplicació o aplicació indeguda, dels preceptes següents, que poden ser examinats conjuntament atesa la relació amb el fons de la qüestió debatuda:

- Art. 123.1 de la Llei general de la Seguretat Social, RDL 1/1994, de 20 de juny .

- Art. 16 del Conveni 155 de la OIT, de 22-06-1981

- Art. 4.2 i 19 del Estatut dels Treballadors

- Art. 15 i 29 de la Llei 31/1995, de 8 de novembre de Prevenció de riscos laborals

- Art. 386 de la LEC 1/2000, de 7 de gener

- Art. 217, 386 de la LEC 1/2000, de 7 de gener ,

- 1214, 1249, 1253 del C Civil, - 24-1 i 24-2 de la CE ,

- Art. 3, 14-1, 14-2, 15-2 de la LPRL, 4-2 d) i 19 del ET, 5.4 de la Directiva Marc 89/391 , per no haver obtingut tutela judicial efectiva quan diu que en el cas jutjat ha quedat fora de dubtes que la caiguda del treballador s'ha produït des de l'alçada de 3 metres, quan treballava sense que tingués cap mesura de protecció.

- Llei de prevenció de riscos laborals 31/95, en els articles 5, 14 (que reitera), 15, 16, 17, 19 ;

- Art.1.1 del Reial Decret 1646/72 ,

- Art. 1.1 del R. D. 1300/95, art. 3 de la OM de 18-01-96 ,

- Annex IV del RD 1627/97, de 24 d'octubre sobre les disposicions mínimes de seguretat i salut en les obres, que regula que els llocs de treball han de ser sòlids i estables, més l' Annexe 3 que regula les caigudes d'alçada, etc.

Cita sentències d'aquesta Sala recaigudes en supòsits d'accidents de treball sense protecció del risc de treball en alçades.

Finalment, al.lega l'article 222 de la LEC , quan regula la cosa jutjada material, indicant que no ha respectat la sentència aquests precepte en referència a la sentència d'aquesta Sala Social, de 14 de gener de 2008, que declarava la nul.litat de les actuacions per estimar competent la jurisdicció social, valorant que existia contracte de treball entre les parts. Aquest darrer motiu ha de ser rebutjat ja que la sentència que cita va tenir efecte de nul.litat i devolució de les actuacions al jutjat corresponent, que va dictar nova sentència partint d'assumir la competència, basada en l'article 2 de la LPL , és la dir, l'existència del contracte de treball entre les parts, que reflecteix el fet provat octau de la sentència del jutjat social.

Com s'ha dit, la resta de motius poden ser examinats conjuntament, ja que condueixen tots a valorar la existència o no d'infracció de mesures de seguretat.

DESÈ. S'ha de partir de que es considera provat que l'accident va tenir lloc quan el demandant, que prestava serveis de neteja i cura dels cavalls a les instal.lacions de l'empresa demandada, que eren de la seva propietat (fet vuitè) va caure des d'una alçada aproximada de tres metres, quan es trobava pujat a una sitja de pinso en relliscar, provocant-li fractures diverses en mans i braços (fet segon). Que l'accident es va produir quan el demandant, que tenia el seu domicili al centre de treball, prestava serveis per compte de l'empresa (fets integrats). Que l'empresari no va encarregar al treballador la tasca de posar un canaló en terrat de la sitja (fet novè, no controvertit). Que el treballador quan va realitzar aquesta tasca no disposava de cap mesura de seguretat en prevenció del risc de caigudes (fet tercer).

El recurrent, que no ha qüestionat un element essencial del que és declara provat, consistent en que l'activitat que va donar lloc a l'accident no havia estat encarregada per l'empresa, valora que ha de declarar-se la responsabilitat d'aquesta per manca de mesures de seguretat per infracció de la obligació de vigilància de l'activitat del treballador i de posar a la seva disposició totes les mesures de seguretat exigibles, per a prevenir inclús les seves imprudències.

En aquest sentit s'ha de recorda que és cert que la doctrina jurisprudencial ha estimat que era procedent el recàrrec derivat de la culpa "in vigilando". Així la sentència del TS, dictada en data 8 d'octubre de 2001 (RJ 20031424), en un procediment de similar objecte, aplicable al cas indica que:

"La vulneración de las normas de seguridad en el trabajo merece un enjuiciamiento riguroso tras la promulgación de la Ley de Prevención de Riesgos Laborales 31/1995, de 8 de noviembre (RCL 19953053), norma que estaba ya en vigor cuando acaeció el accidente que hoy se enjuicia. Esta Ley, en su artículo 14.2, establece que «en cumplimiento del deber de protección, el empresario deberá garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores a su servicio en todos los aspectos relacionados con el trabajo...». En el apartado 4 del artículo 15 señala «que la efectividad de las medidas preventivas deberá prever (incluso) las distracciones o imprudencias no temerarias que pudiera cometer el trabajador». Finalmente, el artículo 17.1 establece «que el empresario adoptará las medidas necesarias con el fin de que los equipos de trabajo sean adecuados para el trabajo que debe realizarse y convenientemente adaptados a tal efecto, de forma que garanticen la seguridad y salud de los trabajadores». Del juego de estos tres preceptos se deduce, como también concluye la doctrina científica, que el deber de protección del empresario es incondicionado y, prácticamente, ilimitado. Deben adoptarse las medidas de protección que sean necesarias, cualesquiera que ellas fueran. Y esta protección se dispensa aun en los supuestos de imprudencia no temeraria del trabajador. No quiere ello decir que el mero acaecimiento del accidente implique necesariamente violación de medidas de seguridad, pero sí que las vulneraciones de los mandatos reglamentarios de seguridad han de implicar en todo caso aquella consecuencia, cuando el resultado lesivo se origine a causa de dichas infracciones."

En el mateix sentit es pot citar la sentència d'aquesta Sala Social de data 30 de març de 2005 (R.6933/2003), que diu: "(...) conviene señalar, que en base únicamente a la inexistencia de falta de medidas de seguridad, no puede rechazarse la responsabilidad empresarial por negligencia, dentro del criterio de responsabilidad civil que establece el artículo 1.101 del Código Civil , si ha habido falta de cuidado o culpa "in vigilando" empresarial que haya contribuido al resultado lesivo, pues por imperativo legal - artículos 4.2d) y 19 del Estatuto de los Trabajadores y 14 y 15 de Ley de Previsión de riesgos laborales - el empresario está obligado a proteger al trabajador incluso de sus propias imprudencias"

Aquestes valoracions doctrinals es basen en l'article 14 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals que declara el dret dels treballadors a una protecció eficaç en matèria de seguretat en el treball el que es relaciona amb el deure empresarial de protecció dels treballadors i comporta que aquell ha d'adoptar les mesures necessàries per a la protecció de la seguretat dels treballadors i en l'article 15 de l'esmentada llei, quan diu que l'empresari hauria d'haver adoptat en aquest cas mesures adequades per a evitar el risc o combatre'l en el seu origen i substituir els elements perillosos per altres que ofereixin seguretat.

No obstant això en cada cas, s'ha de verificar que concorrin tots els elements configuratius de la mesura sancionadora que regula l'article 123 de la LGSS , que, segons la seva conformació legal i doctrinal són els següents: a) Que hagi ocorregut un accident de treball que doni lloc a prestacions del sistema de Seguretat Social; b) Incompliment de les mesures de Seguretat i Higiene en el Treball, bé generals, bé específiques; i, c) L'existència d'un nexe causal entre l'accident i l'esmenta't incompliment.

En el cas que ens ocupa, és indiscutible el fet del accident i el dret del demandat a les prestacions que se'n deriven així com l'absència total de mesures de protecció del treballador que va caure de la sitja. Però no es pot predicar el mateix respecte al nexe causal, ja que consta de manera expressa que l'empresari no va encarregar la obra concreta que el treballador realitzava. En no haver estat alterat aquesta fet provat, no es pot considerar que la causa directa del accident fos la manca de supervisió de un treball que no es deriva de les tasques que genèricament li corresponen a la categoria professional descrita en el conveni col.lectiu del sector ramader de Catalunya (DOGC 4236 de 11-10-04, com a caser, que es descriu en l'article 27 com " el treballador que amb habitatge a la finca o a l'explotació per a ell i persones de la seva família, si en tingués al seu càrrec, juntament amb les tasques pròpies dels altres treballadors, la vigilància i neteja de les dependències, el menjar dels treballadors i la cura i alimentació del ramat, quan les dimensions de l'explotació no precisin de personal dedicat exclusivament a qualsevulla d'aquestes atencions. En conseqüència, no es pot exigir a l'empresa la prevenció d'aquelles activitats que no són pròpies del lloc de treball, ni de la categoria assignada i que no han estat extraordinàriament imposades d'acord amb les facultats disciplinàries de l'empresa i la seva facultat de organització. No es pot determinar que la causa de l'accident sigui doncs l'incompliment per part de l'empresa de les mesures de seguretat pròpies i adequades al lloc de treball que ocupava el demandant, ja que aquestes ni reglamentària ni habitualment inclouen pujar-se a una sitja, havent-se determinat expressament en la sentència que aquesta ordre no li va ser donada per l'empresa. No correspon per tant l'apreciació de infracció de les normes específiques i genèriques que cita la part recurrent i ha de ser desestimat el recurs de suplicació.

Pels fonaments jurídics abans exposats,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació interposat per Victorino contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 2 dels de Sabadell, en data 18 d'abril de 2008 , en el procediment número 747-05, en matèria de recàrrec de prestacions per manca mesures de seguretat, seguida pel recurrent contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, MÚTUA SAT, Balbino , Teresa , ALCOVER NAVARRO, S.C.P., ALCOVER NAVARRO, S.L. I HIPICA CASTELLAR.

Confirmar la decisió de la sentència impugnada.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.