Sentencia Social Nº 7940/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 212/2007 de 03 de Noviembre de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 3 de novembre de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7940/2009

En el recurs de suplicació interposat per Gaspar a la sentència del Jutjat Social 2 Sabadell de data 5 de gener de 2009 dictada en el

procediment núm. 151/2007 i acumulat 212/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part FONDO GARANTIA SALARIAL, AUTOMATISMOS PARA QUEMADORES S.A. i Justiniano , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 16 de març de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Extinció a instància del treballador, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 5 de gener de 2009, que contenia la decisió següent:

"DESESTIMO íntegramente las demandas formuladas por DON Gaspar contra AUTOMATISMOS PARA QUEMADORES, S.A., DON Justiniano y FONDO DE GARANTÍA SALARIAL (FOGASA), DECLARO procedente el despido, notificado al actor en fecha 11 de abril de 2007, CONVALIDO la extinción de la relación laboral operada y ABSUELVO a la parte demandada de todas las pretensiones instadas en su contra por la parte actora".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO. DON Gaspar ha venido prestando servicios por cuenta de la empresa demandada (AUTOMATISMOS PARA QUEMADORES, S.A.), con antigüedad de 25 de marzo de 2003, categoría profesional de Grupo V y salario bruto mensual de 1217,71 euros (hecho no controvertido).

SEGUNDO. Las relaciones laborales se rigen por el Conveni Col lectiu de Treball del sector de la indústria siderometal lúrgica de la província de Barcelona per als anys 2007-2012 (Cod. Conveni 0802545), publicado en el DOGC el 29/06/2007.

TERCERO. En fecha 9 de agosto de 2006, la parte actora formulo demanda de tutela de derechos fundamentales (autos 330/2006 del Juzgado Social n.º 1 de Sabadell) por hechos idénticos a los que constan en la demanda que dio origen a los autos 151/2007 de este Juzgado Social (n.º 2 de Sabadell) y, asimismo, a los configuran la demanda origen de los autos 217/2007 del Juzgado n.º 3 de Sabadell, salvo que en esta última demanda, en el hecho once, se hace constar que el actor, a pesar de haber obtenido el alta médica el 28 de febrero de 2007 (alta impugnada) fue objeto de despido disciplinario por la empresa mediante carta recibida por el actor el 11 de abril de 2007 (Sentencia dictada en el procedimiento 330/2006 del Juzgado Social n.º 1 de Sabadell y demandas de los presentes autos).

CUARTO. En fecha 10 de mayo de 2007, el Juzgado Social n.º 1 de Sabadell dictó sentencia en los autos 330/2006 , que desestimó íntegramente la demandada del actor; la sentencia fue recurrida en suplicación y, en fecha 26 de mayo de 2008, el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya dictó sentencia que desestimó el recurso interpuesto por el actor y confirmó la íntegramente sentencia recurrida (documento 28 del ramo de prueba de la parte actora).

QUINTO. DON Gaspar presentó, en fecha 23 de febrero de 2007, papeleta de conciliación por extinció contracte ante el órgano correspondiente del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya y, el 15 de marzo de 2007, tuvo lugar el acto de conciliación ante el referido órgano, con el resultado de "SENSE AVINENÇA".

El 18 de abril de 2007, el actor presentó papeleta de conciliación por acomiadament ante el órgano correspondiente del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya y, el 9 de mayo de 2007, tuvo lugar el acto de conciliación ante el referido órgano, con el resultado de "SENSE AVINENÇA".

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va imugnar en forma. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- Emparada en l'article 191 a) de la Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel RD. Legislatiu 2/1995, la part demandant recorre la Sentència de la instància que desestima la demanda de rescissió voluntària del contracte laboral per part del treballador i la demanda d'acomiadament nul o subsidiàriament improcedent i absol l'empresa demandada, i planteja com a primer objecte del recurs de suplicació la nul litat d'actuacions i reposar el procediment a l'estat que es trobava en el moment anterior a dictar-se la sentència per d'haver infringit normes o garanties del procediment que produeixen indefensió.

Manté que la sentència produeix indefensió efectiva i material per la no aplicació de l'article núm. 43 de la Llei d'Enjudiciament Civil , perquè entén que es va denegar la suspensió del judici pretesa pel recurrent de forma indeguda, atesa la clara litispendència clara de l'acció amb la pretensió que se seguia en el Jutjat Social núm. 1 de Barcelona sobre la contingència professional o de malaltia comuna de la situació d'incapacitat temporal immediatament anterior al moment de l'acomiadament disciplinari que es basa en faltes d'assistència al treball de forma injustificada, entenent que si es determinava la contingència per raó del treball de la gènesi de la malaltia no podia tornar al mateix lloc de treball sense agreujar o empitjorar el seu estat de salut en relació a l'acció de l'extinció de la relació laboral. Explica que va recórrer en reposició la denegació de la suspensió del judici celebrat el dia 15 de setembre de 2008 perquè va considerar que no estava suficientment fonamentada perquè semblava que l'òrgan judicial confongués la pretensió de la contingència de la incapacitat temporal amb la impugnació d'una alta mèdica. Es va resoldre judicialment en la vista oral confirmant la denegació de suspensió primera de la vista oral. Insisteix en què se li va produir indefensió material proscrita constitucionalment tal com estableix l'article núm. 24 de la Constitució Espanyola a què fa referència.

La Sala IV del Tribunal Suprem ha establert (Sentencies de 1 desembre 1987 [RJ 19878804], 28 maig 1990 [RJ 19904510] y 9 d'abril 1991 [RJ 19913257]) un criteri general clarament restrictiu sobre la declaració de la nul litat d'actuacions en atendre el caràcter instrumental de les formes i les conseqüències negatives d'aquesta decisió sobre el procés. En el mateix sentit la Sala IV del Tribunal Suprem ha establert també (Sentència de 10 d'abril 1990 [RJ 19903452 ]) que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal». (En sentit anàleg, Sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem de 2 de març 1992 [RJ 19921611]). La Sala IV del Tribunal Suprem (Sentència de 30 d'octubre 1991 [RJ 19917680]) ha establert els criteris següents: «1) La anulación de sentencia es un remedio último y excepcional al que sólo cabe acudir cuando el Tribunal que conoce del recurso no pueda prácticamente adoptar una decisión correcta de la controversia planteada (entre otras muchas Sentencias, las de 20 abril y 16 mayo 1988 [RJ 19882996 y RJ 19883625 ]",i que "la resolución anulatoria requiere además, para considerarse ajustada a derecho, que la causa de la insuficiencia... no haya podido ser subsanada por una u otra vía (S. 17 octubre 1989 [RJ 19897281])».. Per altra banda el Tribunal Constitucional ha establert que «para que las irregularidades procesales produzcan el radical efecto de la nulidad de actuaciones es preciso que, como señala el Ministerio Fiscal en sus alegaciones, la indefensión que produzcan ha de ser material y efectiva y no simplemente posible». (Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 15 de gener de 1996 [RTC 19963 ]); nul litat que comporta la indefensió material i no merament formal atès «que el citado defecto haya causado un perjuicio real y efectivo para el demandado en sus posibilidades de defensa (SSTC 43/1989 [RTC 198943], 101/1991 [RTC 1990101], 6/1992 [ RTC 19926] y 105/1995 [RTC 1995105], entre otras).Doncs be, atenent l'esmentada doctrina, tan del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional, per a determinar la nul litat d'alguna o algunes actuacions processals ha d'existir una irregularitat processal que ocasioni indefensió material a la part.

Entenem que aquest motiu no pot prosperar perquè, si be existeixen dos procediments en tràmit, no es produeix la identitat entre la causa de demanar i l'objecte. La finalitat de l'excepció de la litispendència i l'efecte de la suspensió d'un procediment per evitar que recaiguin sentències contradictòries ( STS. 21 de desembre de 2000, RJ. 1867/01) entenem que no s'infringeix en el cas present. La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem ( STS. de 22 de maig de 1990, RJ. 4487) en l'ordre social ha acceptat las possibilitat que en un judici d'acomiadament es pugui al legar litispendència pel treballador acomiadat si està pendent d'una sentència per un acomiadament anterior amb les mateixes causes a fi d'enervar la possible caducitat i evitar una nova sentència sobre el fons, però en el cas present la part recurrent havia d'haver aportat proves sobre la incompareixença al treball els dies imputats com a motiu d'acomiadament ja que l'article núm. 4.2 de la Llei de Procediment Laboral preveu conèixer de les qüestions prejudicials i decidir sobre elles, sense que el pronunciament judicial surti efectes fora del procés. En aquest cas en la vista oral de la causa present de rescissió voluntària de la relació de treball i d'acomiadament disciplinari posterior acumulat, el recurrent havia d'aportar les proves que considerés sobre el període d'incapacitat temporal i la seva etiologia si entenia que fonamentava l'acció inicial interposada i rebatia els càrrecs imputats per l'ocupadora.

En conseqüència desestimem aquest objecte del recurs.

Segon.- En el segon motiu de recurs postula l'addició d'un sisè fet provat , que digui: " En el jutjat social núm. 1 de Barcelona se segueix un procediment d'incapacitat temporal per determinar l'origen dels processos d'incapacitat temporal pels que va travessar el treballador abans del seu acomiadament."

Postula també l'addició d'un setè fet provat que digui: " Desprès de l'alta mèdica produïda el dia 28 de febrer de 2007 al treballador li va resultar física i psicològicament impossible reincorporar-se a les seves funcions habituals al patir atacs d'ansietat relacionades amb el focus de la seva malaltia, els seu lloc de treball que li angoixa i provocat aquests atacs. Les esmentades circumstàncies es consideren suficients per a justificar les absències al lloc de treball."

Entén que es tracta de fets transcendents per a justificar la correcció de la resolució del contracte de treball que interessa perquè documentalment ha quedat provat que existeixen incompliments contractuals de l'empresa com la sentència que estima parcialment la categoria professional, o la Sentència del mateix òrgan judicial de la instància que estima íntegrament la demanda en matèria de vacances, juntament amb els informes mèdics i pericials mèdica que cita, així com l'Informe de la Inspecció de Treball de 8 d'octubre de 2006 el contingut del qual resumeix, referit al requeriment a l'empresa per a què adopti mesures de seguretat i prevenció en el treball per als treballadors de la demandada.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja què aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la Sala ha establert en aplicació de la doctrina jurisprudencial reiterada i pacífica (Sentències números 7.421/93 de 29 de desembre; 4.193/94, de 13 de juliol i 964/95, d'11 de febrer, per totes) que per a que la pretensió revisora tingui èxit els errors o omissions denunciats han de ser suficientment transcendents per a variar el signe de la part dispositiva de la resolució judicial atès que, en tot cas, excepte de manera excepcional, les raons d'economia processal impedeixen acollir en la revisió de fets errors fàctics denunciats sense rellevància.

En el cas present entenem que l'addició d'un setè fet provat proposada no es pot incorporar a la relació fàctica, perquè les proves documentals mèdiques i les sentències judicial i actuacions de la Inspecció de Treball indicades van ser valorades pel magistrat de la instància juntament amb la resta de proves practicades i amb els elements de convicció aportats per les parts al procés en la facultat que li atorga l'article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral , no demostren error de fet del jutge. L'addició del fet provat sisè és intranscendent perquè no es nega la tramitació del procediment davant el Jutjat Social núm. 1 de Barcelona de la contingència de la incapacitat temporal.

Per tant, hem de desestimar també aquest objecte del recurs.

Tercer.- La part demandant denuncia l'article núm. 15 de la Constitució Espanyola , i argumenta que del relat fàctica, també en cas de no haver accedit a cap modificació, queda provada la causa d'extinció voluntària de la relació de treball per part del recurrent , o com a mínim, la sentència havia de declarar nul l'acomiadament en aplicació de l'article núm. 15 de la Constitució denunciat i "dels corresponents articles de l'Estatut dels Treballadors i de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals" o en el seu cas improcedent, perquè queda acreditat que l'actor va patir atacs d'ansietat que van comportar estar immers en un procés d'incapacitat temporal fins el dia 28 de febrer de 2007 i que amb posterioritat va continuar presentant fòbia a reincorporar-se al lloc de treball de forma que no li va ser possible fer-ho de forma efectiva, pendent de la qualificació judicial de la seva malaltia, motiu pel qual havia d'haver-se atès la petició de suspensió del judici.

La relació fàctica no ha sigut modificada, ni atacades les afirmacions que tenen valor de fet provat encara que estiguin contingudes en el fonament de dret quart de la Sentència, malgrat la seva ubicació inadequada, tal com ha assenyalat de manera inveterada la doctrina (Sentència de la Sala Social del Tribunal Suprem de 27 de juliol de 1992 per totes), referides als càrrecs de l'acomiadament disciplinari. Així ens trobem que el recurrent ha plantejat processos judicials i administratius que es relacionen en els fets tercer a cinquè amb el resultat que s'assenyala. Aquests processos són accions puntuals que demostren la correcció o incorrecció de l'actuació empresarial quant a les condicions de treball individuals del recurrent i col lectives com la de matèria de prevenció i seguretat en el treball, però que no encaixen en cap supòsit dels contemplats en l'article núm. 50 de l'Estatut dels Treballadors ( RD Legislatiu 1/1995 ) que no cita. Per altra banda, la multiplicitat de reclamacions legals no demostra per si mateixa cap assetjament moral per part de l'empresa, qüestió resolta en la sentència de 10 de maig de 2007 del Jutjat Social núm. 1 de Sabadell, confirmada per aquesta Sala Social del Tribunal Superior de Justícia en Sentència de 26 de maig de 2008, que reprodueix en la demanda origen d'aquestes actuacions. Hem de concloure amb la sentència de la instància que no es compleixen els supòsits establerts en l'article núm. 50, a), b) i c) de l'Estatut dels Treballadors ni ha sigut objecte d'assetjament moral per part de l'ocupadora i per tant hem de desestimar aquest motiu del recurs respecte a la demanda d'extinció per voluntat seva.

Respecte a l'acomiadament disciplinari, hem de desestimar la nul litat per vulneració de l'article núm. 15 de la Constitució Espanyola , ja què l'acomiadament no ve motivat per la seva situació d'incapacitat temporal, atès que és fet conforme que aquesta situació es va iniciar el dia 11 de maig de 2006 i va ser donat d'alta el dia 28 de febrer de 2007 sense que es reincorporés al lloc de treball. Consta que el dos de març de 2007 el lletrat de l'ocupadora va rebre un fax del lletrat del recurrent dient que el dia 28 de febrer havia hagut d'acudir a urgències degut a patir una crisi d'ansietat i que el dia 7 de març tenia visita amb el metge de capçalera que li estendria la butlleta de baixa amb efectes de 1 de març que es lliuraria immediatament a l'empresa. Des d'aquesta data de 7 de març fins a la data de la carta d'acomiadament de 27 de març de 2007, notificada el dia 11 d'abril, per absències injustificades al treball, el recurrent no es va incorporar al lloc de treball ni va justificar la seva impossibilitat amb la corresponent acreditació mèdica de la nova baixa. És evident que en el moment de la decisió d'acomiadament disciplinari per reiterades i continuades absències al treball injustificades l'empresa demandada no coneixia aquesta malaltia que invoca el recurrent, ja que des del dia 2 de març de 2007 no consta que tingués notícia de la seva situació mèdica. Per tant ens trobem davant absències al treball sense justificar reiterades, de manera que el recurrent ha comès una falta greu tipificada en l'article núm. 54.2 a) de l'Estatut dels Treballadors i article núm.19 c) del Conveni col lectiu de treball de la indústria metal lúrgica de la província de Barcelona ( DOGC. De 29 de juny de 2007). En conseqüència d'acord amb l'article núm. 55.4 de l'Estatut dels Treballadors , l'acomiadament és procedent.

Per tant també haurem de desestimar també aquest objecte del recurs i confirmar la sentència de la instància.

Atesos els fonaments jurídics precedents i les normes citades de general i especial aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de Suplicació plantejat pel demandant Sr. Gaspar contra la Sentència del Jutjat Social núm. 2 de Sabadell de 5 de gener de 2009 dictada en el procediment núm. 151/2007 , i acumulat núm. 212/2007, seguit a instància de l' esmentat recurrent contra Automatismos para Quemadores S.A., Sr. Justiniano , i el Fons de Garantia Salarial , la qual confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.