Sentencia Social Nº 799/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 5151/2014 de 05 de Febrero de 2015

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

Recurs de Suplicació: 5151/2014

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 5 de febrer de 2015

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 799/2015

En el recurs de suplicació interposat per Claudia a la sentència del Jutjat Social 1 Manresa de data 14 de març de 2014 dictada en el procediment núm. 662/2013, en el qual s'ha recorregut contra la part Instituto Nacional de la Seguridad Social, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 2-7-13 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 14 de març de 2014 , que contenia la decisió següent:

Desestimando la demanda formulada por Dª Claudia , frente al INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, en reclamación de incapacidad permanente, absuelvo a todos los demandados de los pedimentos en su contra formulados.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO.- La parte demandante Dª Claudia , nacido el día NUM000 /1960 y con D. N.I. nº NUM001 , figura afiliado a la Seguridad Social a través del Régimen General y con profesión habitual de peón ayudante de cocina.

SEGUNDO.- Tras el oportuno reconocimiento por el ICAMS en fecha 26/04/13, se dictó resolución por la Dirección Provincial del I.N.S.S. el día 14/05/13, declarando que la parte actora no está afecta de grado alguno de invalidez permanente.

TERCERO.- Formulada reclamación previa, fue desestimada por resolución de la entidad gestora de 02/07/13, quedando agotada la vía administrativa.

CUARTO.- La base reguladora de la prestación asciende a 680,66 euros mensuales.

QUINTO.- Las lesiones de la parte actora se concretan en: lumbalgia mecánica de larga evolución con episodios de ciatalgia bilateral secundaria a protusión discal L3 a L5 y hernia discal L5 a S1, sin signos clínicos ni EMG de afectación radicular, deambulación conservada.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs de la demandant contra la Sentència que desestima reconèixer la situació d'incapacitat permanent absoluta o total derivada de malaltia comuna, és per examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 193, c) de la Llei 36/2011 Reguladora de La Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

Segon. Postula la modificació del cinquè fet provat referit a les lesions que pateix, encara que assenyali el quart que estableix el import de la base reguladora,i proposa un text alternatiu que digui que pateix : Lumbàlgia crònica amb irradiació a les EEII. Antecedents de discopatia i signes degeneratius en articulacions inter apofisàries L3-L4, L4-L5 i en menor grau en la L2-L3. Protussió discal posterior global L4-L5 amb una hèrnia discal posterior paramedial esquerra amb probable compromís radicular L5 esquerre. Protussió discal posterior global L3-L4 amb una hèrnia discal posteromedial afegida i en menor grau a la L2-L3. Disminució dels diàmetres del canal raquidi i dels diàmetres foramidals en el segment L2-L5, de predomini a la L4-L5. Radiculoplexopatia lumbar sacra de tipus denervant L4-L5 i S1 bilateral,.'

Basa la modificació en els informes mèdics que consten en l'expedient i fonamentalment en el documents que cita del seu ram de prova. S'estén en consideracions sobre les limitacions del quadre per a qualsevol activitat rendible fa referència al concepte legal de la incapacitat permanent absoluta segons interpretació de la doctrina jurisprudencial. Fa referència a una patologia psiquiàtrica que no consta al legada ni observada mèdicament.

Cal recordar el caràcter extraordinari del recurs de suplicació, quasi de cassació ( Sentencia del Tribunal Constitucional de 18 de octubre de 1993 , RTC 1993294), cosa que significa que el Tribunal no pot revisar o analitzar el procés en tota la seva dimensió, sinó únicament les qüestions que, entre les controvertides i en els termes legals establerts, acotin les parts; contràriament, si d'ofici per part del Tribunal es construïssin els motius de suplicació, quedaria desnaturalitzada l'essència del recurs mateix i la Sala assumiria una posició de part impròpia i contra llei.

L' article 196. 2 i 3 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social es refereix a les actuacions de la instància, que es revisen en la suplicació, -no com una apel lació amb prova nova o segona instància-, dintre de les limitacions legalment establertes. Aquesta limitació no resulta contraria al principi de tutela judicial efectiva establerta en l' article 24 de la Constitució espanyola , sinó que n'és conseqüència ja que impedeix que el Tribunal superior dedueixi una pretensió que no estigui rigorosament formulada, a fi de no contravenir el principi d'imparcialitat que regeix la funció judicial per a garantir que no es trenqui l'equilibri entre les parts processals ( STS. IV. de 23 de novembre de 2001 Ar. 10298); equilibri que únicament es pot desarticular per alguna d'elles fent ús dels instruments legals i processals establerts legalment per a poder imposar la seva tesi sobre la de l'altra part, però no per a imposar la seva tesi a l'òrgan judicial.

És per la instància única que regeix el procediment de la jurisdicció social i la revisió limitada de les resolucions de la instància en suplicació, que la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient a fi de no dur a cap el tribunal ad quem una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ), perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància d'acord amb els principis de concentració, immediació i oralitat que informen el procediment laboral recollits en l'article núm. 74 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, que aprecia els elements de convicció segons l'article 97.2 de la mateixa norma, que és un concepte més extens que el de mitjans de prova, ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada. La suplicació ha de complir la funció judicial ordenada per l' article 2.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per l' article 117.3 de la Constitució Espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals.

És també per aquesta raó que la Sala ha vingut assenyalant de forma reiterada i constant, en aplicació de pacífica doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991 entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral ja citat, i l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

La part recurrent no pot pretendre seleccionar y extreure dels diferents informes mèdics aquelles apreciacions que li interessen per a construir un quadre clínic residual adaptat al seu criteri.

En aplicació de la doctrina jurisprudencial transcrita desestimem les addicions postulades en el cinquè fet provat , perquè es basen en tota la prova mèdica documental practicada i en la pericial de la metgessa forense, que va ser examinada i valorada per la magistrada juntament amb la resta de proves practicades i dels elements de convicció aportats per les parts al procés, en la seva facultat judicial exclusiva que li atorga l'article núm. 97.2 de la LRJS. ja citat abans.

No observem error judicial en l'apreciació dels mitjans de prova citats per la part, que no contradiuen el dictamen forense de 'lumbàlgia crònica amb signes d'irritació nerviosa i compromís radicular a nivell L5', que suposa la deambulació conservada si bé comporta limitació funcional a la bipedestació/deambulació continuada i a maniobres d'esforç de la regió lumbar, si be en el informe forense complementari fa referència a la prova completa electromiogràfica de 3 de maig de 2011, per la qual no es troben que pateixi radiculo-plexopatia lumbosacra denervant ( L4, L5, S1) amb EMG de les EEII. normal.

En conseqüència amb el raonat, desestimem aquest objecte del recurs.

Tercer. La recurrent denuncia la infracció de l' article 137. 5 i subsidiàriament 4 de la Llei General de la Seguretat Social , que regula el concepte de la incapacitat permanent absoluta o total. Resumidament fa referència a la interpretació de la doctrina jurisprudencial del concepte legal d'incapacitat permanent absoluta, amb cita de doctrina del Tribunal Suprem i criteri d'aquesta Sala Social del TSJ. de Catalunya, que transcriu extensament. També transcriu la Sentència de la Sala Social del TSJ. d'Andalucia que manté constitueix una situació similar a la demandant respecte de les patologies.

L' article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar la existència d'una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, en relació amb el treball per compte d'altre que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , que estableix els diferents graus d'incapacitat. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes), manté que la qualificació d'incapacitat permanent total i absoluta, suposa respectivament la impossibilitat d'executar les fonamentals tasques de la professió habitual o la impossibilitat d'exercir cap activitat laboral, i entén que, tot i que funcionalment pugui dur-la a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que la persona treballadora ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables.

Referent a les lesions que presenta la demandant per a ser creditora de la incapacitat total o absoluta, el cinquè fet provat no modificat estableix un conjunt de limitacions funcionals físiques que ara per ara no comporten cap limitació per a activitats que requereixin deambulació /bipedestació constant o continuada ni sobrecàrrega del raquis lumbar.

Coincidim amb la valoració i conclusió de la sentència de la instància en relació a la professió habitual de la demandant, que si be pot exigir puntualment algun esforç o força important, generalment es tracta d'exigències de tipus moderat, de la mateixa manera que s'alterna la bipedestació/ deambulació amb la sedestació en la jornada laboral.

En conseqüència, desestimem aquest objecte del recurs perquè no concorren les condicions exigides per l' article 137. 4 de la Llei General de la Seguretat Social ( RD. Legislatiu 1/1994), ni menys per l'apartat 5 de la mateixa norma, devent confirmar la sentència de la instància.

Atesos els fonaments de dret precedents

Fallo

Desestimar el Recurs de Suplicació interposat per Doña. Claudia contra la Sentència de 14 de març de 2014 dictada pel Jutjat Social de Manresa en el procediment núm. 662/2013, que confirmem.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.