Sentencia Social Nº 806/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 470/2006 de 30 de Enero de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 30 de gener de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 806/2007

En el recurs de suplicació interposat per Margarita a la sentència del Jutjat Social 4 Barcelona de data 30 d'octubre de 2005 dictada en el procediment núm. 525/2005 en el qual s'ha

recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 15 de juliol de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 30 d'octubre de 2005, que contenia la decisió següent:

"Que debo desestimar y desestimo la demanda interpuesta por Margarita contra INSS en reclamación de Invalidez Absoluta y subsidiariamente Total, absolviendo al organismo demandado de todos los pedimentos deducidos en su contra."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- La parte actora está afiliada la Régimen de la Seguridad Social, siendo su profesión habitual la de AUXILIAR GERIATRICA. Nació el 23-07-51.

2.- Inició la vía administrativa, dictando resolución la Dirección Provincial del INSS en fecha 15-3- 2005 en la que se considera que la actora no estaba afecta a ningún grado de Invalidez.

3.- La actora interpuesto reclamación previa, petición que fue desestimada.

4.- La base reguladora de la prestación es la de 690,98 euros mensuales y la fecha de efectos 1-3- 2005.

5.- La parte actora padece las siguientes patologías: ESPONDILOARTROSIS MODERADA, SINDOREME FIBROMIALGICO, TRASTORNO DEPRESIVO MODERADO. HIPEREACTIVIDAD BRONQUIAL. HTA. ULCUS PECTIVO. OBESDIAD. ARTROSIS AMBAS MANOS. DISFORMIA L-S. ESPOLONES CALCANEOS.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat cinquè de la Sentència en què pateix espondiloartrosi severa amb afectació cervical, dorsal i lumbar. Fibromiàlgia cronificada en tractament des de juny de 2004. Trastorn depressiu de llarga durada.

Hiperactivitat bronquial. HTA. Ulcus pectiu. Obesitat. Artrosi severa de les dues mans amb limitació important. Rizartrosi de polzes moderada avançada. Sismorfia L-S. Espolons calcanis en els dos peus-Basa la modificació en els documents que cita.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000.

En el cas present la modificació fàctica s'ha de desestimar perquè la modificació que es postula es basa en documents i proves mèdiques que el magistrat de la instància va valorar conjuntament amb la resta d'elements de convicció, en la facultat que li atorga l' article núm. 97 de la Llei de Procediment Laboral .

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, núm. 5 i subsidiàriament l'article 137.4 en relació amb l'article núm. 136.1 actual de la Llei general de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny i de la jurisprudència que invoca, i argumenta que les lesions la limiten com a mínim per a les seves tasques professionals, si nó per a qualsevol feina que exigeixi un mínim de rendiment.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en regim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es

produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Inalterada la relació fàctica, les lesions que pateix la demandant no es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent ni total ni menys absoluta, atesa la seva entitat. Tal com raona la sentència de la instància, no consta que la intensitat del conjunt de les malalties limitin la recurrent per a les tasques de la seva la professió habitual d'auxiliar geriàtrica, sense perjudici dels brots de les malalties que requereixin un tractament puntual inhabilitador pel treball, però no de forma permanent, i sense perjudici del tractament mèdic de manteniment i control. Per tant es considera que no és d'aplicació ni s'infringeix l' article núm. 137.4 o 5 de la Llei general de la Seguretat Social , raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Sra. Margarita contra la Sentència de 30 d'octubre de 2005 dictada pel Jutjat Social núm. 4 de Barcelona en el procediment núm. 525/2005 , seguit a instància de l' esmentada Sra. Recurrent contra l' INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.