Sentencia Social Nº 8067/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4798/2006 de 16 de Noviembre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 16 de novembre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 8067/2007

En el recurs de suplicació interposat per Octavio a la sentència del Jutjat Social 3 Barcelona de data 16 de febrer de 2006 dictada en el procediment núm. 16/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de

Antecedentes

Primer. En data 11 de gener de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 16 de febrer de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda formulada por DON Octavio , debo absolver y absuelvo líbremente al INSS de las peticiones formuladas en su contra."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- La parte actora DON Octavio nacida el día 01.11.48, con D.N.I. nº NUM000 está afiliada a la Seguridad Social en el Régimen General y en situación de alta, siendo su profesión habitual la de oficial barnizador.

SEGUNDO.- Inició un proceso de Incapacidad Temporal el 09.10.03 y agotó el subsidio el 23-8.05. Tras el oportuno reconocimiento médico por la ICAM y dictamen por la UVAMI en fecha 23-08-05, se dictó resolución por el INSS el 13-10-05, en la que se resolvió procedía declarar al trabajador end situación de Incapacidad Permanente en grado de total cualificado, con los demás pronunciamientos inherentes y que damos aquí por totalmente reproducidos.

TERCERO.- Formulada reclamación previa en vía administrativa, la misma fue desestimada por resolución definitiva de fecha 02.12.05, quedando agotada la vía administrativa.

CUARTO- La parte demandante acredita el período mínimo de cotización. Acredita 5.098 días en el régimen general y 4.994 días en el régimen especial de trabajadores autónomos.

QUINTO.- La base reguladora de la pensión es la de 830,47 Euros/mes.

SEXTO.- La parte actora acredita las siguientes lesiones: Artrodesis instrumentada L3-L4 en paciente afecto de canal lumbar estrecho adquirido; escoliosis dorso-lumbar y artrosis avanzada; garra cubital D. Secuela de sección nerviosa a los 17 años. Estenosis foraminal por uncoartrosis en C4-C5 C5-C6 y C6-C7, bilateral. Protusiones discales en C4-C5 y C5-C6 con compresión del cordón modular.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària. que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima reconèixer-la en situació d'incapacitat permanent absoluta. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat sisè en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa que digui que: "Les lesions que afecten el demandant amb caràcter crònic són: espondilosi lumbar amb espondiloartrosi severa en zones de hipertensió, espondilolistesi de L3 a L5 artrodesade el 2003 per episodis de ciatalgia dreta a L5; escoliosi dorso- lumbar;escoliosi i artrosi avançada; severa discouncartrosi de C4 a C7 amb hèrnies dures en C4-C5 i C5-C6 amb compressió de cordó medular; Sd subacromial severa; gonartrosi tricompartimental als dos genolls amb claudicació a la marxa a menys de cent metres; mà dreta catastròfica amb garra irreductible per Dupuytren als dits mitjà, índex i petit amb atròfia tenar, no abducció del petit i parèsia." Basa la modificació en la prova pericial de la part i documents mèdics que cita.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala manté de forma reiterada que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 .

En el cas present l'esmena al sisè fet provat que postula la part es basa en proves i documents mèdics que la titular judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés tal com motiva en els fonaments de dret amb referència expressa als citats per la part. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre la intensitat de la lesió i sobre les conseqüents limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i no donar més preponderància a una que altra, atès que la prova mèdica de la demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja quel'òrgan judicial no està obligat a subjectar-se al seu dictamen, si be constitueix un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l' article 97.2 de la Llei de Procediment laboral .

Per aplicació d'aquesta doctrina, hem de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, núm. 5 de la Llei general de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Fa referència al contingut de la doctrina i criteri jurisprudencial sobre l'exigència de capacitat real de treball per a determinar les limitacions funcionals. Entén que es veu incapacitada de fer cap activitat productiva amb el mínim de rendibilitat, professionalitat i eficàcia durant tota una jornada laboral, sobre tot per la seva patologia dels genolls que li impedeixen deambular a més de cent metres, i la patologia de la mà que li impedeix la manualitat bàsica.

L'article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme en connexió amb l'article núm. 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social ja citada, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demès exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possiblitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

En el cas present el conjunt de les lesions que pateix la demandant segons la relació fàctica no modificada, es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent total tal com se li ha reconegut, sense que ara per ara es trobi limitada per a dur a terme activitats de tipus sedentari i alternància postural, doncs el conjunt de lesions que pateix es troben controlades sense que consti la impossibilitat funcional de deambulació a menys de cent metres. El conjunt de patologies, si be importants, no tenen ara per ara l'entitat invalidant de forma absoluta. Per tant es considera que no s'infringeix l' article núm. 137.5 de la Llei general de la Seguretat Social, raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel Don. Octavio contra la Sentència de 16 de febrer de 2006 dictada pel Jutjat Social núm.3 de Barcelona en el procediment núm. 16/2006 seguit a instància de l'esmentat recurrent contra l' INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.