Sentencia Social Nº 8077/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4594/2006 de 16 de Noviembre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 16 de novembre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 8077/2007

En el recurs de suplicació interposat per Jose Enrique a la sentència del Jutjat Social 1 Girona de data 23 DE FEBRER DE 2006 dictada en el procediment núm. 875/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part I.N.S.S Girona, Mutua

Antecedentes

Primer. En data 1 de desembre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 23 de febrer de 2006, que contenia la decisió següent:

"Desestimar la demanda presentada por Jose Enrique contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, y MUTUA UNIVERSAL no habiendo lugar a declarar al actor en situación de Invalidez Permanente Total ni Parcial para su profesión habitual de Pintor-Decorador, absolviendo a la parte demandada de los pedimentos deducidos en su contra."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- D. Jose Enrique . nacido el día 22 de enero de 1947, con D.N.I. número NUM000 , se encuentra aflliado/a en el Régimen Especial de Trabajadores Autónomos de la Seguridad Social con número, siendo su actividad profesional la de Pintor - decorador. (Incontrovertido)

SEGUNDO.- Instada la vía administrativa ante la Dirección Provincial del INSS solicitando se declarara al actor en situación de invalidez, se dictó resolución de fecha 7 de septiembre de 2005, en la que reconocían las secuelas de: "LATIGAZO CERVICAL. CERVICALGIA MECANICA. BRAQUIALGIA DERECHA, CERVICOARTROSIS, HERNIA DISCAL C3-C4. RADICULOPATIA C7- C8 CRONICA", y se declaraba que las lesiones no comportan un grado suficiente de disminución para constituir una incapacidad permanente. Presentada la correspondiente reclamación previa, se dictó resolución de fecha 17 de octubre de 2005, confirmando el pronunciamiento inicial. (Incontrovertido)

TERCERO.- Las secuelas que padece el/la actor/a son:

Cervicoartrosi C3-C7 con uncoartrosis C4-C7 que condiciona una estenosis foraminal bilateral.

Hernia discal C3-C4.

Radiculopatía C6 Derecha leve más irritativa que lesionaL.

Radiculopatía C7 -C8 de predominio derecho.

Tendinitis leve del manguito de rotadores.

Tales secuelas provocan en el actor algias como cervicalgia o dolor en hombro y

ciertas limitaciones en los movimiento de columna cervical por dolor.

(Pericial de ambas partes y documentos acompañados, informe del ICAM)

CUARTO.- La base reguladora para la Invalidez Permanente Total asciende a la cantidad de 911,81 euros, siendo la fecha a partir de la cual desplegaría efectos el 8 de septiembre de 2005. Y fecha de revisión 14 de octubre de 2006. (No controvertido)

Tercer. Contra aquesta sentència la part ACTORA va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma MUTUA UNIVERSAL. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segón.- En primer lloc postula la revisió del fet provat tercer de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa de la última part que es refereix a les àlgies que provoquen les seqüeles "...com la cervicàlgia o dolor a l'espatlla amb la limitació activa en les abduccions i anteflexions del braç i certes limitacions en els moviments de la columna cervical per dolor i limitació en l'extensió del coll." Basa la modificació en els documents mèdics de tota la prova i fa consideracions en relació amb la professió de pintor decorador.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala, dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal t laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000. En el present cas l'esmena al tercer fet provat que postula la part es basa en totes les proves mèdiques documentals i pericials, que l'òrgan judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per a la demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i entendre que la prova mèdica de la demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques pericials i documentals practicades, ja què no està obligat a subjectar-se al seu dictamen, si be constitueixen un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l' article 97.2 de la Llei de Procediment laboral.

En el cas present, per aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs perque no observem error greu en la valoració judicial .

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article núm. 137, 4 de la Llei general de la Seguretat Social (LGSS.), el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny , d'aplicació d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Argumenta que les lesions que pateix comporten un dèficit funcional i per tant tenen incidència en la professió de pintor decorador que exigeix moviments repetitius d'abducció i flexió dels braços, moviments del cos i del coll forçats, pujar i baixar bastides i escales, portar pesos com els pots de pintura, ets. Cita doctrina jurisprudencial sobre la determinació de la incapacitat total també en cas d'àlgies limitants i conclou en la procedència de la postulada.

Quart.- L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 4 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat Social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normas laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables.. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectat, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

No havent modificat la relació fàctica, les lesions que pateix el recurrent no es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent total. No consta la gravetat de la radiculopatia ni de les àlgies, ni que aquestes siguin limitants de forma permanent, sense perjudici dels brots puntuals que requereixin tractament mèdic. Per tant no podem considerar que pel conjunt del quadre que pateix el recurrent vegi limitades de forma permanent les tasques de la seva la professió habitual de pintor decorador. Considerem doncs que no és d'aplicació l' article núm. 137.4 de la Llei general de la Seguretat Social , raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel Don. Jose Enrique contra la Sentència de 23 de febrer de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Girona en el procediment núm. 875/2005 , seguit a instància de l' esmentat recurrent contra l' INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, la MUTUA UNIVERSAL i la TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.