Sentencia Social Nº 8224/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4476/2014 de 12 de Diciembre de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

Recurs de Suplicació: 4476/2014

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 12 de desembre de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 8224/2014

En el recurs de suplicació interposat per Purificacion a la sentència del Jutjat Social 1 Mataró de data 1 d'abril de 2014 dictada en el procediment núm. 497/2013, en el qual s'ha recorregut contra la part Instituto Nacional de la Seguridad Social, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 19-6-13 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 1 d'abril de 2014 , que contenia la decisió següent:

Desestimar la demanda de incapacidad permanente interpuesta por Purificacion contra el INSS, absolviendo a la parte demandada de las reclamaciones efectuadas en su contra.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

1.- Purificacion , nacida el NUM000 de 1959, tiene el número de afiliación a la Seguridad Social con nº NUM001 , y se encuentra en situación de alta o asimilada a la de alta en el régimen general.

2.- Su profesión habitual es la de auxiliar clínica.

3.- Acredita período mínimo de cotización.

4.- Inició un proceso de incapacidad temporal el 5 de octubre de 2011 y agotó el subsidio el 1 de abril de 2013.

5.- Según dictamen médico emitido por el Institut Català d'Avaluaciones Médiques i Sanitàries (ICAMS), de 27 de marzo de 2013, presentaba las lesiones siguientes: trastorno depresivo mayor, episodio único; trastorno de ansiedad e insomnio reactivo a estresores vitales (laboral y familiar), estabilizado y controlado con tratamiento farmacológico; estenosis aórtica severa tratada con prótesis mecánica normofuncionante con gradiente transprotésico de 13 MMHG y con función sistólica global conservada; actualmente con funcionalismo conservado que permite realizar las actividades propias de su puesto de trabajo habitual, por lo que en fecha de 22 de abril de 2013 fue dictada por el INSS resolución en la que se establecía que no procede declarar a Purificacion en ningún grado de incapacidad permanente, derivada de enfermedad común, y denegar el derecho a prestaciones económicas porque no reúne el requisito de incapacidad permanente, y extinguir la situación de incapacidad temporal con efectos desde el día de la presente resolución. Contra dicha resolución, la parte actora interpuso reclamación previa y posterior demanda judicial.

6.- La base reguladora de la prestación sería, en caso de estimarse la demanda, de 1804,08 euros mensuales y la fecha de efectos, en caso de incapacidad absoluta sería el 2 de abril de 2013, y en caso de incapacidad total sería el 23 de abril de 2013.

7.- La parte actora presenta las siguientes lesiones: trastorno depresivo mayor episodio único; trastorno de ansiedad e insomnio reactivo a estresores vitales, estabilizado y controlado con medicación; estenosis aórtica severa tratada con recambio valvular en el 2012; válvula normofuncionante; FE conservada; fibromialgia-síndrome de fatiga crónica-SHQM en control y/o tratamiento; funcionalismo conservado.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs de la demandant contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent absoluta o total derivada de malaltia comuna per les funcions habituals de netejadora, és revisar els fets provats i examinar la infracció de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 193, b ) i c) de la Llei 36/2011 Reguladora de la Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

Segon. Postula la modificació del setè fet provat de la sentència que es refereix a les lesions que pateix, i proposa una redacció alternativa, la qual puntualitzi que el trastorn depressiu major presenta ' clínica de fòbia'. Que l'estenosi valvular ' persisteix limitada en classe funcional II', que la fibromiàlgia és ' grau II' igual que la síndrome de fatiga crònica també és ' grau II'. Que la cervicoartrosi present ' pinçaments discals C3-C4, C4-C5 i C5-C6. Malaltia de Schweman dorsolumbar i gonartrosi .' Basa la modificació en els documents i pericial mèdica que cita . Argumenta que aquests documents de l'Hospital de Mataró i de l'Hospital Clínic de Barcelona evidencien l'error de la magistrada de la instància en relació a la patologia neurològica i psiquiàtrica, o la limitació de la vàlvula aòrtica. Fa referència al principi de privilegi que han de gaudir els informes mèdics especialitzats i els dels facultatius que han seguit el procés de les patologies de la pacient, i cita criteri jurisprudencial d'aquesta Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en aquest sentit.

Cal recordar que el recurs de suplicació té una naturalesa extraordinària quasi de cassació i no d'apel lació, en virtut del principi d'instància única que regeix el procediment laboral. D'aquesta manera, no correspon a la Sala , ni té competències al respecte, tornar a jutjar allò que ja ha estat jutjat, sinó únicament el control d'adequació a la legalitat de l'activitat jurisdiccional en la instància única. Aquest caràcter extraordinari del recurs de suplicació i el fet que no es tracta d'una segona instància impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ). És així que la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient prevista en l'article núm. 191 b) i núm. 196.3 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, d'igual redactat que l'article núm. 194 de la Llei de Procediment Laboral, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables, perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei 36/2011 , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè comporta un desplaçament de la funció judicial ordenada per l'article núm. 2.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per l'article núm. 117.3 de la Constitució Espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals.

Conseqüentment, la doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits en què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova.

Aquesta Sala ha vingut assenyalant, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 citat de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i la part recurrent no pot pretendre seleccionar y extreure dels diferents informes mèdics aquelles apreciacions que li interessen per a construir un quadre clínic residual adaptat ala seu criteri parcial i subjectiu.

En el cas present no correspon la introducció en el setè fet provat de la sentència de les modificacions postulades, tota vegada que els documents i prova pericial mèdica que invoca, han set valorats per la magistrada de la instància sense que, en aplicació de la doctrina jurisprudencial citada, observem error de fet greu en la seva valoració judicial, perquè aquesta valoració es basa en el conjunt de proves practicades i elements de convicció aportats per les parts al procés en la facultat judicial que li confereix l'article núm. 97.2 de la Llei processal ja citat, atès que, entre els mitjans de prova emprats per les parts es compten els informes mèdics i pericial mèdica invocats per la recurrent, tal com assenyala el primer fonament de dret de la sentència.

La instància fa prevaler el informe del Institut Català d'Avaluacions Mèdiques sobre els altres informes mèdics emesos per facultatius especialitzats de centres sanitaris públics i també ha examinat la pericial mèdica privada de la part, i arriba al convenciment que el dictamen del ICAM. recull objectivament les patologies que presenta, basant-se justament amb les proves emeses per la salut pública.

No observem en aquest cas que el fet provat contravingui el nostre criteri jurisprudencial en altres sentències, atenint-nos també en què les nostres resolucions en matèria d'incapacitat permanent es refereixen exclusivament a cada supòsit concret i les seves circumstàncies específiques sotmès a la nostra decisió.

En aplicació de la doctrina jurisprudencial citada, desestimem aquest objecte del recurs.

Tercer. Denuncia la infracció de l' article 137. 5 i subsidiàriament el 4 de la Llei General de la Seguretat Social , el Text refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/1994 de 20 de juny. Resumidament argumenta que la sentència no ha valorat totes les lesions que pateix perquè no ha tingut en compte la seva entitat i gravetat. Assenyala que es troba en control i tractament degut a les patologies descrites , i que la fibromiàlgia i fatiga crònica s'han cronificat, igual que la depressió, la valvulopatia aòrtica i les patologies ossi articulars. Manté que la patologia neurològica és greu, degut les expressions multi somàtiques, de manera que es troba limitada a esforços petits i estrès. El trastorn depressiu presenta actualment símptomes fòbics. Invoca i relaciona extensament criteri jurisprudencial de la Sala dels anys 2004,2005 i 2006, sobre que el grau II de la fibromiàlgia i fatiga crònica ha set qualificat incapacitador. Conclou que en el seu conjunt i tenint en compte les limitacions de la resta de patologies físiques cardíaques i psíquica, la recurrent és tributària de la incapacitat permanent absoluta que postula. Es remet a la doctrina jurisprudencial sobre la interpretació del concepte d'incapacitat permanent absoluta que cita.

Subsidiàriament manté que, tan si s'accepta la revisió instada per la part com si no, la recurrent es troba incapacitada per a les fonamentals tasques de la seva professió habitual d'auxiliar de clínica en hospital d'aguts, doncs l'atenció als pacients comporta tasques de mobilitat, esforços físics, de concentració i cognitius, exigint grau alt de concentració i ordre. Es remet al concepte legal de la incapacitat permanent total i a la interpretació que en fa la doctrina jurisprudencial per concloure que li correspon el reconeixement d'aquest grau d'incapacitat en qualsevol cas.

L' article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar la existència d'una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, en relació amb el treball per compte d'altre que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137, 5 i 4 de la redacció anterior, vigent per mor de la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , que estableix els diferents graus d'incapacitat. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes), manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa respectivament la impossibilitat relativa d'executar les fonamentals tasques de la professió habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que tot i que funcionalment el pugui dur a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que la persona treballadora ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per a la professió habitual o per a qualsevol treball, també el sedentari, és total o absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. Aquesta norma exigeix l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de la persona afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme cap feina o aquelles tasques o principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre (SSTS. IV de 23 i 27 de febrer i 14 de juny citades).

La relació fàctica no ha set modificada i el setè fet provat recull que pateix el trastorn depressiu major episodi únic així com el trastorn per ansietat i insomni reactiu a estrès vital, que són objecte de tractament i control pal liatiu justament per evitar una evolució negativa i per garantir la major qualitat de vida possible, i que es troben estabilitzats, sense que ara per ara tinguin una entitat limitadora. La lesió aòrtica ha set corregida amb recanvi valvular que funciona amb normalitat, de forma que no te seqüeles limitadores. La recurrent dona importància a la patologia neurològica de síndrome de fatiga crònica i fibromiàlgia, partint de la proposta modificativa que postula que no ha set estimada, i que valora en el grau II d'intensitat. En el hipotètic cas de partir d'aquest grau d'incidència, la Sala te el criteri que aquest grau no és limitador ( STSJ de Catalunya de 10 de desembre de 2010, recurs 1340/2010 per totes), doncs hem dit abastament que per al reconeixement de la incapacitat permanent absoluta la patologia ha de ser una fatiga crònica del grau III i una fibromiàlgia grau IV, si no concorren altres patologies importants ( STSJ Catalunya de 8 de novembre de març de 2012, rec. 1562-12, per totes).

Les altres patologies que recull el setè fet provat a les quals es refereix la recurrent, ni en la redacció fàctica alternativa s'expressen les concretes limitacions que li comporten. Aquestes patologies físiques artròsiques es troben en control i tractament pal liatiu, de forma que te el funcionalisme conservat.

En el cas present les limitacions funcionals produïdes per les lesions objectivades no són limitadores en el seu conjunt ni per a qualsevol activitat professional ni per a les tasques pròpies de la professió d'auxiliar de clínica, que efectivament requereix en moments concrets mobilitat corporal i de les extremitats, força normal i puntualment esforç important, bipedestació i deambulació combinada amb sedestació, amb variació de postures corporals que no te contraindicades ni impedides ara per ara, i sense perjudici d'exacerbació puntual de les patologies que requereixin situacions d'incapacitat temporal per al treball.

Pel que hem raonat, les limitacions funcionals derivades del conjunt de lesions que pateix la recurrent no tenen suficient entitat per a incapacitar-la de manera absoluta o total per a les fonamentals feines de la seva professió ni menys per a tot tipus d'activitat laboral per compte pròpia o d'altre, i en conseqüència no es compleixen els requisits exigits per l'article núm. 137, 5 i 4 de la Llei General de la Seguretat Social, de manera que desestimem el recurs i confirmem la Sentència de la instància.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació plantejat per Doña. Purificacion contra la Sentència de 1 d'abril de 2014 dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Mataró en el procediment núm. 497/ 2013, que confirmem.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.