Sentencia Social Nº 8281/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 8050/2005 de 24 de Noviembre de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LM. SR. FRANCISCO JAVIER SANZ MARCOS

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 24 de novembre de 2006

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 8281/2006

En el recurs de suplicació interposat per Jose Luis a la sentència del Jutjat Social 1 Terrassa de data 14 de juliol de 2005 dictada en el procediment núm. 295/2005 en el qual s'ha

recorregut contra la part DIGICOM SOFTWARE S.L. i FONDO DE GARANTIA SALARIAL, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer. En data 28 d'abril de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Reclamació quantitat, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 14 de juliol de 2005 , que contenia la decisió següent: " Que, desestimando en su integridad la demanda interpuesta por Don Jose Luis contra DIGICOM SOFTWARE S.L., con citación del Fondo de Garantia Salarial, absuelvo a la demandada de las pretensiones de la demanda "

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- La actora presentó el 25 de febrero de 2005 papeleta de conciliación previa, frente a la sociedad demandada, celebrándose el acto de conciliación ante el servicio administrativo de Terrassa el 29 de marzo de 2005, con el resultado de intentado sin efecto.

2.- La actora interpuso demanda, que tuvo entrada en el decanato el 27 de abril de 2005 y que fue recibida en este Juzgado el 28 de abril de 2005, dando lugar a estos autos.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència que desestima la demanda presentada per reclamació de quantitat, presenta recurs de suplicació la part demandant, que no ha estat impugnat per l'adversa. L'únic motiu del recurs, per la via de l' article 191 c) de la LPL, al lega la vulneració del article 91-2 de la LPL, així com l'article 88 de la mateixa llei processal i l'article 24 de la Constitució , entenent que si bé davant de la rebel lia de l'entitat demandada és una potestat del jutjador el donar-la per confessa o no, en el cas jutjat, no tenir-la per confessa diu que vulnera el dret fonamental a la tutela judicial efectiva, ja que en el moment del acte del judici, es va admetre la prova de confessió i la documental consistent en el conveni col lectiu, havent fet constar el treballador que no tenia fulls de salaris ni altres documents acreditatius del contracte, sense que el jutge acordés diligències per a millor decidir.

SEGON. L' article 91.2 de la LPL disposa que si la part demandada no compareix al judici, havent estat degudament citada malgrat l'advertència que se li hagués fet en aquest sentit, podrà ser tinguda per confessa en la sentència sobre els fets que funden la pretensió de la demanda. Estableix una confessió presumpta de caràcter legal, en la que el fet base es la no compareixença injustificada, del qual es dedueix la falta de possibilitat d'oposar-.se amb èxit a la pretensió del actor, presumpció que es iuris tantum, de la qual cosa es deriva la sem "el caràcter de mera facultad que se le otorga al Juez y no de obligación que se le impone", tal com indiquen les sentències d'aquesta Sala Social de 24 de octubre de 2005 i una consolidada doctrina del TS, que recorda que: "la incomparecencia del demandado no exime al actor de probar los hechos en que fundamenta su propia petición por aplicación del principio de distribución de la carga de la prueba", que li imposa la d' acreditar "los hechos constitutivos de su pretensión y al demandado la de los impeditivos o extintivos de la misma"; principio que, aplicado al litigioso abono salarial, "determina que el reclamante venga obligado a demostrar la prestación de los servicios cuyo pago reclama, así como el devengo del importe solicitado y que al demandado incumba demostrar su pago" (ex STS de 2 de marzo de 1993 ). S'imposa també

la necessària justificació de que concorren les notes "que lo caracterizan de voluntariedad, renumeración, ajeneidad y prestación de servicios dentro del ámbito de organización y dirección del empleador sin que, conforme a lo prevenido en el art. 8.1 ET pueda presumirse" ( Sentencies de la Sala de 29 de setembre de 2000 i 10 d' abril de 2004; en relació amb les del Tribunal Suprem de 10 de maig de 1987, 24 d'octubre de 1994 i 9 d' abril de 1997 ).

Sobre els límits que defineixen l'aplicació de l' article 91.2 de la LPL reiteren les sentencies d'aquest Tribunal Superior de 21 de des. de 2004, 16 de juny i 11 d' octubre de 2005 i 16 de març de 2006 , que la denominada "ficta confessio" està reconeguda en el nostre ordenament jurídic como una ( SS de la Sala de 21 de des. de 2004 i 11 d' octubre de 2005 ) facultat dels Tribunals (ex SSTC 14/1992 y 26/1993 ) que hauran de tenir en compte la valoració dels altres mitjans de prova, criteri que es dicta amb cita de les sentències del TS de 6 de nov. de 1985, 5 i 30 de març de 1987, 9 de juny i 18 d' octubre de 1988, 3 d' abril de 1990 i 27 d' abril de 2004 .

La més recent sentència d'aquesta Sala de novembre 2006, dictada en el recurs núm. 7943-03 , indica: "Lo así razonado debe conjugarse con la actual regulación del onus probandi en la vigente Ley de Enjuiciamiento Civil, cuyo artículo 217 incorpora a su texto el jurisprudencial principio de la facilidad y disponibilidad probatoria (ex SSTS de 23 de septiembre de 1986, 24 de abril de 1987 y 15 de junio de 1988 ); que impide el que pueda "atribuirse al demandante la entera carga de probar los hechos de su demanda, cuando conforme a la naturaleza de los mismos deban de estar acreditados por documentos de la demandada, excepto el caso en que conste que éstos no existan, dadas las circunstancias acreditadas" ( Sentencia de la Sala de de 24 de octubre de 2005, con remisión a las de 5 de noviembre de 2002 y 15 de junio de 2004 ). En aplicación del citado principio mantiene este último pronunciamiento la necesidad de "atender en cada caso, a efectos del ejercicio de la facultad de tener por confesa a la parte demandada incompareciente a pesar de estar debidamente citada, a las posibilidades reales de prueba existente, de forma que la facultad que se atribuye al Juez de tener por confesa o no a la parte no es omnímoda, sino que ha de atenerse a criterios de razonabilidad ...". - "En esta linea se pronuncia la STSJ de Madrid de 16 de noviembre de 2005 cuando tras reiterar (con cita de las SSTS de 9 de junio de 1988 y 7 y 25 de marzo de 1991 ) como "la fuerza probatoria de la confesión no es superior a la de los demás medios probatorios y debe, por tanto, apreciarse en combinación con los restantes " y que es "facultad discrecional del juzgador tener o no por confeso, según entienda que la restante prueba practicada le ofrece o no elementos de juicio suficientes para formar su convicción sobre los hechos constitutivos, impeditivos o extintivos, determinantes del proceso que ha de fallar" (esto es, "en función de las resultancias fácticas y jurídicas imperantes en el caso" - ex STSJ del Pais Vasco de 11 de abril de 2006 ; en referencia a lo afirmado por la STS de 3 de abril de 1990 y en las del Tribunal Constitucional 14/92 y 26/93 -); afirma en su posterior resolución de 24 de enero de 2006 - remitiéndose a sus anteriores pronunciamientos de 14 de septiembre y 11 de noviembre de 2004- que si "el trabajador demandante no tenía a su alcance otra prueba distinta de la confesión judicial del representante legal de la empresa demandada que pudiese probar el despido de que había sido objeto ... su no práctica, por causa ... a él no imputable, le causa un grave perjuicio e indefensión, pues se había solicitado en forma y era la única prueba existente para que pudiera acreditarse el hecho del despido verbal o cuando menos tácito".

TERCER. Aplicant la doctrina al cas concret, no es pot pretendre que la mera admisió de una prova de confessió de un demandant no comparegut comprometi a reiterar al citació en diligències per millor decidir, o que s'apliqui de forma automàtica la "ficta confessió", quan l'únic element de prova documental aportat és el conveni col lectiu, tal com indica el recurrent i consta, norma que no conte cap element probatori respecte a la relació laboral que s'al lega en la demanda, els elements de la qual correspon acreditar al actor, que té la càrrega d'aportar indicis de l'existència real dels serveis prestats en l'àmbit de l'empresa i del fet d'haver cobrat la retribució, elements dels quals s'han de aportar com a mínim els indicis pel demandant, i tot i no tenir la relació documentada es poden aportar mitjançant altres elements (tals com denúncia a la Inspecció de Treball, ingressos bancaris del salari, prova documental de facturacions, testimonis dels serveis prestats de companys o clients, a banda de una descripció pormenoritzada i detallada del contingut de la feina realitzada, que ni al lega). Una altra conclusió, és a dir, admetre la tesi del demandant, podria portar a caure en una pràctica viciada d' encobriment de frau, resultat al que es podria arribar si pel sol fet de citar a empreses desaparegudes, se les tingués per confesses, donat cobertura jurídica a partir de títols executius judicials, a contractes inexistents.

En conseqüència, s'ha de considerar ajustada a dret la valoració del jutge de instància i ha de ser desestimat el recurs i confirmada la sentència.

En base als preceptes jurídics citats

.

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació interposat per Jose Luis contra la sentència dictada en data 14-07-05, en el procediment núm. 295-05, del jutjat social 1 de Terrassa , en el procediment seguit per reclamació de quantitat a instància del esmentat recurrent contra DIGICOM SOFTWARE SL. I el FONS DE GARANTIA SALARIAL.

Confirmem en tots els seus punts la sentència dictada.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.