Sentencia Social Nº 8365/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 687/2008 de 17 de Noviembre de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 17 de novembre de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 8365/2009

En el recurs de suplicació interposat per Dionisio a la sentència del Jutjat Social 1 Terrassa de data 6 de març de 2009 dictada en el procediment núm.

687/2008 en el qual s'ha recorregut contra la part FONDO DE GARANTIA SALARIAL i Florentino , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 3 d'octubre de 2008 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 6 de març de 2009, que contenia la decisió següent:

"Que, desestimando íntegramente la demanda interpuesta por Dionisio contra Florentino y Fondo de Garantía Salarial, absuelvo a éstos de las pretensiones de la demanda".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1. El actor presentó papeleta de conciliación el 17 de septiembre de 2008. El acto de conciliación se celebró sin efecto el 16 de octubre de 2008.

2. La demanda que ha dado origen a estas actuaciones fue interpuesta ante el Juzgado decano el 3 de octubre de 2008.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la Sentència d'instància, que desestimà la demanda presentada per la part actora, en la qual sol.licitava es declarés improcedent el seu acomiadament, s'interposa per aquesta Recurs de Suplicació que s'estructura en dos motius, el primer dedicat a la revisió dels fets declarats provats i el segon a denunciar la infracció de normes jurídiques.

En el primer motiu del recurs, que es troba correctament emparat en l'apartat b) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la recurrent sol.licita s'addicioni al relat fàctic de la sentència un nou fet, que seria el tercer, pel qual proposa la redacció següent: "3. D. Dionisio , fue contratado, en fecha 2 de junio de 2.007, por D. Florentino , sin suscribirse contrato de trabajo, efectuando trabajos de categoría profesional de peón de la construcción, con un salario de 1.441,19? mensuales, incluidas pagas extraordinarias, hasta el día 1 de septiembre de 2.008, en que se efectuó su despido verbal". Fonamenta la modificació en les testificals practicades a l'acte del judici, així com en la no assistència al citat judici del demandat, atès que havia estat sol.licitada la seva confessió i que se'l tingués per confés.

SEGON.- Pel que fa a l'addició que es sol.licita, cal reiterar, una vegada més, que el present recurs de Suplicació no té la naturalesa de l'apel.lació ni de segona instància, -Sentències del Tribunal Constitucional 18/1993, 294/1993 i 93/1997-, sinó que és de naturalesa extraordinària, gairebé cassacional, en el qual el Tribunal "ad quem" no pot valorar "ex novo" tota la prova practicada a les actuacions. Naturalesa que es basa en l'article 191 de la Llei d Procediment Laboral , la regulació del qual evidencia que per al legislador és el jutge d'instància, que és el que té un coneixement directe de l'assumpte, a qui correspon apreciar els elements de convicció, concepte més ampli que el de mitjans de prova, en incloure també la conducta de les parts en el judici, per establir la veritat processal intentant que s'apropi al màxim a la veritat real, valorant, en consciència i segons les regles de la sana crítica (Sentència del Tribunal Constitucional de 17 d'octubre de 1994), la prova practicada a les actuacions d'acord amb les àmplies facultats que amb aquesta finalitat li atorga l'article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral .

I aquesta atribució de la competència per valorar la prova del Magistrat "a quo" és precisament la que determina que el Tribunal Superior s'ha de limitar, normalment, a efectuar només un control de la legalitat de la sentència, i tant sols excepcionalment pugui revisar les seves conclusions de fet, precisament quan d'algun document o prova pericial invocada pel recurrent es posi de manifest, de manera inqüestionable, l'errada del Jutge, refusant-se tota possibilitat de revisió de la prova dels testimonis i de la confessió judicial, així com dels possibles arguments i les interpretacions més o menys lògiques del recurrent valorant la prova realitzada (en aquest sentit, cal fer referència a les sentències del Tribunal Suprem de dates 17 d'octubre de 1990 i 13 de desembre de 1990), fins el punt que s'hagi dit que la certesa de l'error exclou tota situació dubtosa, de manera que si la part recurrent no al.lega un medi idoni per la revisió i no acredita molt clarament l'errada en la valoració de la prova per part del Jutge, ens trobarem davant d'un intent interessat i inútil de substituir el criteri judicial objectiu pel subjectiu de la pròpia part.

Aplicant, doncs, aquesta doctrina al present supòsit, es clar que el motiu s'ha de desestimar, perquè el recurrent fonamenta la modificació en la prova testifical que, com abans s'ha dit, no es apta per a fonamentar la revisió de fets i això amb independència de que el magistrat d'instància, en el fonament de dret segon de la sentència, analitza la prova dels testimonis presentats per l'actor tot indicant la inconsistència i contradiccions del seu testimoni i que, en tot cas, l'actor hauria d'haver presentat altres testimonis que acreditessin les obres en les que havia treballat i també el fet de l'acomiadament mitjançant qualsevol tipus de prova. En definitiva, doncs, el motiu ha de ser desestimat.

TERCER.- En el segon motiu del recurs, també correctament emparat, ara en l'art. 191 c) de la LPL , el recurrent denuncia la infracció de l'article 91.2 de la llei citada i assenyala que el demandant va ser citat tant per l'acte de conciliació administrativa com pel Jutjat, sin que fes cas a cap de les dues citacions, per la qual cosa no va aportar a les actuacions cap dels documents sol.licitats en la demanda i admesos pel Jutjat, i, en conseqüència, se l'hagués hagut de tenir per confés dels fets de la demanda.

Censura jurídica que s'haurà de desestimar, perquè el citat article no ha estat infringit per la resolució impugnada. En efecte, s'ha de posar de relleu que la facultat de tenir per confés al demandant que no ha comparegut al judici és una facultat que la llei processal laboral atribueix en exclusiva al jutge que presideix aquest, tal com estableix l'article 91.1 de l'esmentada llei. Però és que, a més, en el cas present, l'esmentat jutge, en el fonament de dret segon de la sentència, manifesta que no ha tingut per confés al demandat davant l'escassa prova practicada, afirmació que la Sala no pot més que compartir, atès que el recurrent no va aportar absolutament cap tipus de document per acreditar que va treballar pel demandant i únicament va presentar al judici dos testimonis, amics seus que - segons abans s'ha dit- el jutge no va considerar haguessin acreditat la citada relació de treball. En el mateix sentit no es va acreditar que hagués hagut un acomiadament verbal realitzat per telèfon, per la qual cosa el magistrat d'instància va aplicar correctament l'article 217.1 de la Llei d'Enjudiciament Civil , el qual disposa que si el jutge considera dubtosos uns fets rellevants per a la decisió, desestimarà les pretensions de l'actor o del demandant, segons correspongui a un o a l'altre la càrrega de provar els fets que siguin incerts i fonamentin les pretensions, atès que en el present supòsit corresponia a la part actora acreditar els fets abans citats.

Per tant, el motiu s'haurà de desestimar, el que comporta la desestimació total del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat pel Sr. Dionisio contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Terrassa, en data 6 de març de 2.009, que va recaure en les Actuacions nº 687/2008 , en virtut de demanda presentada a instància d'aquell contra el Sr. Florentino i el FONS DE GARANTIA SALARIAL, per acomiadament i, per tant, hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.