Sentencia Social Nº 8492/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 819/2005 de 30 de Noviembre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 30 de novembre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 8492/2007

En el recurs de suplicació interposat per Luis Francisco a la sentència del Jutjat Social 10 Barcelona de data 3 d'abril de 2006 dictada en el procediment núm. 819/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la

Antecedentes

Primer. En data 21 de novembre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 3 d'abril de 2006 , que contenia la decisió següent:

"Desestimo la demanda promovida por Luis Francisco , contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, en reclamación de la prestación de Incapacidad Permanente Absoluta para todo trabajo, derivada de Enfermedad Común, absolviendo a la susodicha parte demandada de las pretensiones objeto de la misma."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El actor, nacido el 30 de septiembre de 1942, en situación de alta en el RÉGIMEN GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, de profesión habitual chófer de camión, inició un proceso de Incapacidad Temporal el 8 de marzo de 2005 y el 3 de junio de 2005 se le extendió el alta con propuesta de Incapacidad Permanente. Por resolución de la DIRECCIÓN PROVINCIAL de BARCELONA del Instituto Nacional de la Seguridad Social dictada el día 15 de septiembre de 2005, fue declarado en situación de Incapacidad Permanente Total para la profesión habitual, derivada de Enfermedad Común. Formuló reclamación previa en solicitud de un grado de absoluta para todo trabajo, desestimada mediante resolución del 27 de octubre. La base reguladora de la prestación es de 1.224,65 Euros.

SEGUNDO.- Presenta el siguiente cuadro de lesiones: espondiloartrosis lumbar severa con doble radiculopatía limitante del funcionalismo; cervicoartrosis severa con limitación funcional; gonartrosis bilateral moderada; insuficiencia respiratoria moderada a severa.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impuganr. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima reconèixer la situació d'incapacitat permanent absoluta. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del segon fet provat de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa respecte a què "Presenta espondiloartrosi lumbar severa amb doble radiculopatia limitant de funcionalisme; cervicoartrosi severa amb limitació funcional; gonartrosi bilateral moderada; insuficiència respiratòria severa." Basa la modificació en els documents mèdics i en la prova pericial mèdica.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala, dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article núm. 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 . En el cas present l'esmena al segon fet provat que postula la part es basa en proves mèdiques que el titular judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per al demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial, en examinar la prova practicada i no donar més preponderància a una que altra, atès que la prova mèdica del demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja que no està obligat a subjectar-se al seu dictamen

En el present supòsit, per aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, núm. 5 de la Llei general de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny i de la jurisprudència, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Argumenta que la severitat de les lesions impossibiliten qualsevol tasca professional amb el rendiment mínim exigible tal com manté la doctrina jurisprudencial que cita.

L' article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme en connexió amb l' article 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

En el cas present, el conjunt de les lesions severes que pateix el demandant es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent que postula perquè el quadre lumbar amb radiculopatia limita el funcionalisme i contraindica la sobrecàrrega del raquis, també degut a la cervicoartrosi severa amb limitació funcional, de manera que requereix una alternància postural constant sense sobrecàrrega per deambulació, bipedestació o sedestació i sense esforç per la insuficiència respiratòria de moderada a severa. El quadre artròssic junt amb la resta de lesions que pateix, tenen entitat invalidant de forma absoluta. Per tant es considera que és d'aplicació l' article núm. 137.5 de la Llei general de la Seguretat Social i la doctrina jurisprudencial esmentada, raó per la qual s'haurà d'estimar aquest objecte de recurs, i, amb revocació de la sentencia de la instància, s'haurà de declarar el recurrent en situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna, i s'haurà de condemnar l'Institut nacional de la Seguretat Social a estar i passar per aquesta declaració i a abonar-li la prestació del 100% de la base reguladora de 1.224,65 euros mensuals amb efectes de 30 de juny de 2005 amb totes les revaloritzacions i millores que corresponguin.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Estimar el recurs de suplicació presentat pel Sr. Luis Francisco contra la Sentència de 3 d'abril de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 10 de Barcelona en el procediment núm. 819/2005 seguit a instància de l'esmentat recurrent contra l'Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual revoquem. Declarar el recurrent en situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna, i condemnar l'Institut Nacional de la Seguretat Social a estar i passar per aquesta declaració i a abonar-li la prestació del 100% de la base reguladora de 1.224,65 euros mensuals amb efectes de 3 de juny de 2005, amb totes les revaloritzacions i millores que corresponguin.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.