Sentencia Social Nº 8504/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 659/2005 de 03 de Diciembre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 3 de desembre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 8504/2007

En el recurs de suplicació interposat per Juan Miguel a la sentència del Jutjat Social 22 Barcelona de data 10 de març de 2006 dictada en el procediment núm. 659/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto

Antecedentes

Primer. En data 19 de setembre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 10 de març de 2006 , que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda interpuesta por DON Juan Miguel , debo absolver y absuelvo de la misma al demandado INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El demandante, DON Juan Miguel nacido/a en 31-1-64 con D.N.I. nº NUM000 , se halla afiliado/a a la Seguridad Social en el Régimen General por su profesión habitual de Oficial Almacen Comercio.

SEGUNDO.- Se encuentra en activo y, presenta solicitud de Invalidez Permanente ante la Dirección Provincial del Instituto Nacional de la Seguridad Social que por resolución de fecha 4-7-05, estimó no haber lugar a declarar a la actora en situación de Invalidez Permanente en grado alguno de Incapacidad por Enfermedad Común. Formulada reclamación previa ante la citada Dirección Provincial, ésta resuelve en fecha 12-8-05 desestimándola y confirmando el pronunciamiento inicial.

TERCERO.- La actora acredita el período mínimo de cotización y la base reguladora es de 536,87 Euros.

CUARTO.- La actora padece: Trastorno ansioso depresivo y de la personalidad en grado moderado con adicción a sustancias tóxicas. Infección por V.I.H., en tratamiento, con buen control virulogico e inmunológico.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- El demandant que recorre interposa recurs de suplicació contra la Sentència que li denega el dret a percebre la prestació d'incapacitat permanent en el grau de total perquè no acredita lesions invalidants. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provat de la Sentència i examinar la infracció de les normes substantives i de la jurisprudència en empara en l' article 191 b) i c) de la Llei de Procediment laboral el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de 7 d'abril .

Segon.- Qui recorre postula la revisió del quart fet provat de la Sentència que recull les lesions que pateix. Proposa un nou text que basa en els documents que cita, per a què consti que presenta les següents lesions:" Infecció VIH estado A2. Depressió major recurrent greu i trastorn límit de la personalitat amb antecedents d'alguns intents de suïcidi. Intent d'autòlisi per intoxicació amb benzodiapepinas. Infeccions respiratòries amb hiperreactivitat bronquial. Hepatitis amb IGMVHA positiva el 1996."

Aquesta Sala ha vingut assenyalant en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, que no s'aprecien en el present cas, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article núm. 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 ., i la part recurrent no pot pretendre seleccionar y extreure dels diferents informes mèdics aquelles apreciacions que li interessen per a construir un quadre clínic residual adaptat ala seu criteri parcial i subjectiu.

Per aquest motiu s'ha de desestimar aquest objecte de recurs, tota vegada que dels informes mèdics aportats per les parts no es pot concloure que existeixi error manifest en l'apreciació conjunta de la prova per part del jutge de la instància.

Tercer.- El segon objecte del recurs és la denúncia per infracció de l' article 137.5 o núm. 4 de la Llei General de la Seguretat Social el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny , perquè considera que les lesions que pateix impossibiliten que pugui dur a terme no sols les tasques bàsiques de la seva professió d'oficial de magatzem degut al conjunt de patologies psíquica i físiques, sinó cap feina professional amb la rendibilitat i habitualitat exigibles.

L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funciónals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demès exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possiblitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques i psíquica, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectat, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions que pateix el recurrent de trastorn per vIH en tractament amb bon control virulògic i immunològic, no tenen la gravetat o entitat per a poder considerar el grau determinant de la incapacitat permanent absoluta o total que postula. La patologia psíquica és de grau moderat, i la infecció per VIH es troba controlada i en tractament i controlada, de manera que cap de les lesions comporten la incapacitat ni absoluta ni total. Les patologies provades, encara que potencialment siguin series, ara per ara no limiten de forma permanent el recurrent per a les tasques fonamentals de la seva la professió habitual d'oficial magatzem comerç, sense perjudici de brots que requereixen un tractament puntual inhabilitador pel treball, però no de forma permanent. Per tant considerem que no acredita patologies que limiten funcionalment la recurrent de manera absoluta o total de manera que no és d'aplicació l' article núm. 137.4 o 5 de la Llei general de la Seguretat Social , raó per la qual s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Vistos els fonaments jurídics assenyalats

Fallo

Que desestimem el recurs de suplicació presentat pel Don. Juan Miguel contra la Sentència de 10 de març de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 22 de Barcelona en el procediment núm. 659/2005 , seguit a instància de l' esmentat recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual confirmem en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.