Sentencia Social Nº 8513/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 917/2005 de 03 de Diciembre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 3 de desembre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 8513/2007

En el recurs de suplicació interposat per Jon a la sentència del Jutjat Social 1 Lleida de data 7 de juliol de 2006 dictada en el procediment núm. 917/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part HOTEL FONDEVILA, SCP., María Virtudes i Estefanía , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer. En data 21 d'octubre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 7 de juliol de 2006 , que contenia la decisió següent: " Que desestimando la demanda interpuesta por D. Jon contra la empresa HOTEL FONDEVILA S.C.P. y contra sus participes Dña. María Virtudes y Dña Estefanía , debo absolver y absuelvo a las demandadas de las pretensiones de la demanda articulada en su contra "

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO. El demandante, D. Jon , ha prestado servicios por cuenta y dependencia de la empresa HOTEL FONDEVILA S.C.P., en el sector de la

hostelerla. La entidad demandada es un establecimiento del tipo "pensión", categoría

2 (2 estrellas); sus socios son Dña. María Virtudes y Dña. Estefanía .

SEGUNDO. La prestación de servicios se realizaba en virtud de un contrato de trabajo de fecha 1-8-05, de duración determinada desde el 1-8-05 hasta "fin temporada verano 2.005". Era un contrato a tiempo parcial, con una jornada de 20 horas a la semana. Comenzó a prestar servicios el 1-8-05.

TERCERO. El demandante ostentaba la categoría profesional de ayudante de cocina y se pactó un salario mensual bruto de 404,26 euros; con inclusión de prorrata de pagas extras ascendía a 487,67 euros.

CUARTO. Dña. María Virtudes era la persona que cocinaba en el Hotel y el actor prestaba servicios como ayudante de cocina durante 4 horas al día, distribuidas de 12,30 a 15,00 horas y de 20,30 a 22,00 horas.

QUINTO. El actor tiene reconocida una Incapacidad Permanente Absoluta, con autorización del INSS para trabajar 4 horas diarias.

SEXTO. El día 12-8-05 (viernes) por la noche el actor manifesta a las Sras. María Virtudes y Estefanía que no aguantaba más, que estaba harto y que se iba. Al día siguiente por la mañana, cogió su maleta y se marchó.

SÉPTIMO. La demandada dió de baja al actor en la Seguridad Social el mismo día 12-8-05.

OCTAVO. El 15-8-05 (lunes) el actor acudió al médico de la Seguridad Social, que le extendió parte de baja.

NOVENO. El demandante remitió por correo a la demandada el parte de baja, pero la empresa rehusó recibirlo porque ya no consideraba al actor como trabajador suyo.

DÉCIMO. El 31-1-06 la Mutua Universal comunicó a la empresa demandada un acuerdo de denegación de la prestación de IT del actor, por falta de carencia.

UNDÉCIMO. A fecha 12-8-05 el actor no había disfrutado todavía de ningún día de fiesta; había manifestado a las empresarias que quería acumularlos para disfrutarlos seguidos. El 12-8-05 el demandante no solicitó días de descanso; se limitó a decir que se marchaba.

DUODÉCIMO. El demandante no ostenta ni ha ostentado nunca la condición de representante legal o sindical de los trabajadores.

DÉCIMOTERCERO. Presentada papeleta de conciliación ante el órgano competente, el acto se celebró con el resultado de "sin avenencia".

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència que desestima la demanda d'acomiadament improcedent, presenta recurs la part actora, que ha estat impugnat. El recurs demana com a primer motiu, per la via de l' article 191 b) de la LPL , (diu a) pel que s'ha d'entendre que es un error de transcripció) revisió dels fets provats, que concreta en el fet sisè, del qual demanda la substitució per un redactat alternatiu.

Cita als efectes indicats, les declaracions vertides en el judici oral per l'interrogatori de les demandades (sòcies de la SCP) i del testimoni, que no són proves hàbils per a modificar els fets provats, tal com es dedueix del article 191 b) de la Llei adjectiva laboral que disposa la possibilitat de modificació dels fets provats, basada en l'error evident del jutjador en la valoració de la prova documental i/o pericial practicada.

Tal com ha resolt la jurisprudència i aquest tribunal en reiterades sentències, el recurs especial de suplicació no és una segona instància judicial, i per tant la Sala no té competència funcional per a revisar la valoració de les proves d'interrogatòri i de testimonis realitzada pel jutge de instància, en la pràctica de la immediació. Així ha estat valorat en Sentencies del Tribunal Constitucional 18/1993, 294/1993 i 93/1997-sinó que és de naturalesa extraordinària, gairebé cassassional, en el qual el Tribunal "ad quem" no pot valorar "ex novo" tota la prova practicada a les actuacions. Naturalesa que es basa en l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la regulació del qual evidencia que per al legislador és el jutge d'instància, que és el que té un coneixement directe de l'assumpte, a qui correspon apreciar els elements de convicció, concepte més ampli que el de mitjans de prova, en incloure també la conducta de les parts en el judici, per establir la veritat processal intentant que s'apropi al màxim a la veritat real, valorant, en consciència i segons les regles de la sana crítica (Sentència del Tribunal Constitucional de 17 d'octubre de 1994), la prova practicada a les actuacions d'acord amb les àmplies facultats que amb aquesta finalitat li atorga l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral . I aquesta atribució de la competència per valorar la prova del Magistrat "a quo" és precisament la que determina que el Tribunal Superior s'ha de limitar, normalment, a efectuar només un control de la legalitat de la sentència, i tant sols excepcionalment pugui revisar les seves conclusions de fet, precisament quan d'algun document o prova pericial invocada pel recurrent es posi de manifest, de manera inqüestionable, l'errada del Jutge "a quo", refusant-se tota possibilitat de revisió de la prova dels testimonis i de la confessió judicial, així com dels possibles arguments i les interpretacions més o menys lògiques del recurrent valorant la prova realitzada (en aquest sentit, cal fer referència a les sentències del Tribunal Suprem de dates 17 d'octubre de 1990 i 13 de desembre de 1990), fins el punt que s'hagi dit que la certesa de l'error exclou tota situació dubtosa, de manera que si la part recurrent no al.lega un medi idoni per la revisió i no acredita molt clarament l'errada en la valoració de la prova per part del Jutge, ens trobarem davant d'un intent interessat i inútil de substituir el criteri judicial objectiu pel subjectiu de la pròpia part.

En conseqüència, ja que el recurrent no cita cap document ni pericial de contrast per a la seva petició de revisió, ha de ser desestimat aquest primer motiu del recurs.

SEGON. Al lega com a segon motiu, per la via de l' article 191 c) de la LPL , la infracció dels articles 49-1-d) i 55-4 del ET , i la jurisprudència concordant, , indicant que dels fets provats no es dedueix que el demanant expressés de manera clara, concreta, ferma i determinant la voluntat manifestada en fets concluyents, de dimitir del lloc de treball.

Però la Sala ha de compartir en aquest punt la valoració realitzada per la jutgessa de instància, que partint del que declara provat (fet sisè: que el demandant va manifestar que estava fart i se'n anava i l'endamà va agafar la maleta i va marxar) valora que la causa de l'extinció de la relació laboral va ser la dimissió del treballador, que es va expressar en la manifestació verbal i en els posteriors fets concluyents consistents en marxar del lloc de treball i no torna-hi, sense que s'hagi aportat cap element en el sentit de l'existència de una voluntat de l'empresa de procedir a la finalització de la relació laboral, per part de qui tenia la càrrega provatòria, conforme a l' article 217 de la LEC.

TERCER. Per tots els motius exposats, ha de ser desestimat íntegrament el recurs de suplicació i confirmada la sentència de instància.

Atesos els preceptes legals citats,

Fallo

Que desestimem el recurs de suplicació interposat per Jon contra la sentència dictada pel jutjat social 1 de Lleida en data 7 de juliol de 2006, recaiguda en les actuacions 917-05 , en virtut de demanda deduïda contra HOTEL FONDEVILA, S.C.P., María Virtudes I Estefanía , en reclamació per acomiadament, i, en conseqüència confirmem la sentència impugnada, que desestimava la demanda.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.