Sentencia Social Nº 8795/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 140/2006 de 12 de Diciembre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 12 de desembre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 8795/2007

En el recurs de suplicació interposat per Eva a la sentència del Jutjat Social 15 Barcelona de data 10 d'abril de 2006 dictada en el procediment núm. 140/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la

Antecedentes

Primer. En data 3 de març de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 10 d'abril de 2006, que contenia la decisió següent:

"Desestimando íntegramente las pretensiones principal y subsidiaria de la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por DOÑA Eva , debo absolver y absuelvo al Instituto demandado de las peticiones deducidas en su contra, con confirmación de la resolución impugnada."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- La parte actora, DOÑA Eva , con nacimiento el día 29 de agosto de 1960 y con D.N.I. NUM000 , se encuentra afiliado a la Seguridad Social y en situación de alta en el Régimen General.

SEGUNDO.- Doña Eva inició un proceso de Incapacidad Temporal el día 16 de septiembre de 2003, agotando el subsidio el día 15 de marzo de 2005. Tramitado el correspondiente expediente administrativo , se practicó el reconocimiento médico preceptivo, emitiéndose dictamen por la UVAMI en fecha 9 de noviembre de 2005 con siguiente resultado : fibromialgia, rizartrosis, mano izquierda IQ 9/204, algias residuales.

TERCERO.- La resolución de la Dirección Provincial del INSS de fecha 22 de noviembre de 2005 declaró a DOÑA Eva no afecta de Incapacidad Permanente en ninguno de sus grados. Contra dicha Resolución fue interpuesta la oportuna reclamación en vía Previa, que fue expresamente desestimada.

CUARTO. - La profesión habitual de DOÑA Eva es la de oficial téxtil cosedora, acreditando el período mínimo de contización para causar derecho a la prestación. La base reguladora mensual no controveritda de la presentación, de ser estimada la demanda, asciende a la cantidad de 694,49 Euros.

QUINTO.- Doña Eva , acredita las siguientes dolencias y secuelas: fibromialgia, rizartrosis mano izquierda IQ 9/2004, algias residuales, hipoacusia bilateral ligera, hernia de hiatus.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és

revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon.- En primer lloc postula la revisió del fet provat quart de la Sentència per a què s'addicioni la data dels efectes de la incapacitat absoluta de 16 de setembre de 2003 i la de la incapacitat total subsidiària de 23 d'abril de 2005, que és fet conforme segons consta en l'acta del judici.

Ambé postula la modificació del fet povat cinquè en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa de què presenta les lesions de " fibromiàlgia 16 punt dolorosos amb dolor generalitzat, cefalees i inestabilitat i depressió, rizartrosi severa a la mà esquerra intervinguda quirúrgicament el 0/2004, i persisteix el procés inflamatòri sever crònic amb importants àlgies, pèrdues de força, dèficit d'extensió i abducció del polze i flexió dolorosa, limitació de les articulacions interfalàngiques del 1er.2onm. i 3er dits de la mà esquerra, hipoacússia bilateral lleugera, hèrnia de hiato." Basa la modificació en els informes mèdics aportats que cita.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal t laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 . En el cas present l'esmena al fet provat sisè que postula la part es basa en certificats mèdics que el titular judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés. Informes mèdics que per altra banda no són totalment contradictoris entre sí, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions assenyalades comporten per al demandant. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial al examinar la prova practicada i entendre que els documents invocats no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques documentals practicades, ja que no està obligat a subjectar-se al seu dictamen, de la mateixa manera que tampoc és prova documental amb efectes per a la revisió dels fets la proposta de la Comissió d'Avaluació d'Incapacitats, ja que és un mer document intern de l'expedient administratiu, si be constitueix un element de convicció judicial a valorar d'acord amb la facultat de l' article 97.2 de la Llei de Procediment laboral .

En el cas present estimem l'addició del segon fet provat proposada sobre la data d'efectes, i respecte a la modificació fàctica del fet cinquè no la podem estimar per aplicació de la doctrina citada, atès que l'esmena que postula la part es basa en certificats mèdics que l'òrgan judicial va valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció de les parts del procés.

Tercer.- El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article 137, núm. 5 i subsidiàriament l'article 137.4 en relació amb l'article núm. 136.1 actual de la Llei general de la Seguretat Social (LGSS.), el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Argumenta que pateix una fibromiàlgia crònica que resulta incapacitant de forma absoluta un cop diagnosticada per la mateixa naturalesa de la malaltia, d'acord amb els informes mèdics de raumatòleg que aporta. Argumenta en l'examen del dret de la pretensió subsidiària que pateix un procés degeneratiu greu i sever de la mà esquerra per la rizartrosi severa amb inflamació degenerativa i àlgies. Aquesta lesió en relació amb la feina manual de la recurrent de cosidora, que precisa de bimanualitat constant, considera que són suficients per a reconèixer la incapacitat permanent total.

L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques, neurològiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat Social esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demès exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possiblitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Les lesions que pateix la demandant no es consideren en grau determinant de la incapacitat permanent ni total ni menys absoluta, atesa l'entitat de la síndrome fibromiàlgica la intensitat de la qual no es troba especificada. Contrariament al raonament del recurs, la Sala entén que la patologia neurològica de fibromiàlgia pot acusar punts de gatell que possibilitin el diagnòstic sense que la mera constatació de la malaltia comporti per si mateixa la incapacitat absoluta en relació al treball, perquè la fibromiàlgia admet diferents intensitats de dolors limitants que s'han de provar. Per altra banda respecte a la rizartrosi de la ma esquerra, considerem que si be la tasca de cosidora és manual, l'activitat de la mà esquerra és d'acompanyament de l'activitat de la mà dreta en persona destra, com és la recurrent, ja que nos'ha demostrat el contrari. Concloem per tant juntament amb la sentència de la instància que segons les patologies del fet provat cinquè no modificat, ara per ara, les patologies neurològiques i la resta de les recollides no són limitants funcionalment de forma que impedeixin fer cap tasca ni les fonamentals de la seva professió, sense perjudici de brots de les malalties que requereixen un tractament puntual inhabilitador pel treball, però no de forma permanent. Per tant considerem que no és d'aplicació ni s'infringeix l' article núm. 137.4 o 5 de la Llei general de la Seguretat Social , raó per la qual també s'haurà de desestimar aquest motiu de recurs.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Sra. Eva contra la Sentència de 10 d'abril de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 15 de Barcelona en el procediment núm. 140/2006 seguit a instància de l' esmentada recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual es confirma en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.