Sentencia Social Nº 8834/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 445/2005 de 13 de Diciembre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 13 de desembre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 8834/2007

En el recurs de suplicació interposat per María Milagros a la sentència del Jutjat Social 22 Barcelona de data 10 de març de 2006 dictada en el procediment núm. 445/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la

Antecedentes

Primer. En data 17 de juny de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 10 de març de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda interpuesta por Dª María Milagros debo absolver y absuelvo de la misma al demandado Instituto Nacional de la Seguridad Social".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- El demandante, Dª María Milagros nacido/a en 22-5-70 con D.N.I.nº NUM000 se halla afiliado/a a la Seguridad Social en el Régimen General por su profesión habitual de Oficial Hosteleria en situación de asimilada al alta por desempleo.

2.- Presenta solicitud de Invalidez Permanente ante la Dirección Provincial del Instituto Nacional de la Seguridad Social que por resolución de fecha 22-2-05 , estimó no haber lugar a declarar a la actora en situación de Invalidez Permanente en grado alguno de incapacidad por enfermedad común. Formulada reclamación previa ante la citada Dirección Provincial, ésta resuelve en fecha 3-5-05 desestimándola y confirmando el pronunciamiento inicial.

3.- La actora acredita el período mínimo de cotización y la base reguladora es de 844,44 Euros.

4.- La actora padece: Escoliosis dorso-lumbar. Lumboartrosis con discopatia degenerativa L4-L5 y protusión postero lateral derecha del disco sin signos de mieloraticulopatia aguda ( Doc. nº 8 del expediente administrativo ).

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La demandant que recorre interposa recurs de suplicació contra la Sentència que li denega el dret a percebre la prestació d'incapacitat permanent en el grau de total perquè no acredita lesions invalidants. L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provat de la Sentència i examinar la infracció de les normes substantives i de la jurisprudència en empara en l' article 191 b) i c) de la Llei de Procediment laboral el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de 7 d'abril .

Segon.- Qui recorre postula la revisió del fet provat quart de la Sentència que recull les lesions que pateix. Proposa un nou text alternatiu que basa en els documents que cita aportats per ella, per a què es digui que pateix "escoliosi dorso-lumbar ( doble curva) amb escurçament de l'EID amb sobrecàrrega muscular paravertebral. Dorsàlgia recurrent, lobociatàlgia esquerra: mínima afectació radiculr L5 esquerra que ha cursat amb degeneració axonal molt lleu, hernia posterolateral dreta L4-L5 poc estesa i rectificació de lordosi cervical en la columna cervical, moderada esclerosi de les facetes articulars per espondilosi lleu, conservant la forma i la línia articular en totes elles, degeneració axonal lleu i de Rx en que s'aprecia escoleosi dorso-lumbar amb esguinç cama dreta. Dorsolumbàlgia per escoliosi amb EMG i hèrnia, marcada escoliosi i lumbàlgia esquerra. Diagnosticada novament escoleosi lumbar amb concavitat dreta i discopatia degenerativa L5-L5 amb protussió postero lateral."

També proposa l'addició d'un nou fet provatque digui " Conseqü`pencia de les lesions o malalties que pateix la demandant te sequeles irreparables i degeneratives sense possibilitat de recuperació segons els documents aportats, fins el punt de què ha obtingut una variació de la prestació d'atur per la d'incapacitat temporal." Basa la modificació en els documents que cita.

També proposa un nou fet provat que digui: " La situació anterior ha provocat l'acomiadament de l'emrpresa on treballava per causa de disminució continuada en el rendiment de treball normal degut, que es va qualificar d'improcedent, de manera que ha quedat desprotegida degut a la incapacitat per no poder fer la bipedestació necessària ni poder aixecar pesos, que és inherent al seu treball de portar plates de pes considerable. Per tant queda demostrat que la demandant després de tractament prscrit presenta reduccions anatòmiques o funcional greus susceptibles de determinació objectiva i previsiblement definitives que rebaisen i anul len la seva capacitatlaboral ateses les tasques que fa d'aixecament de pesos, mobilitat continua, bipedestació ." Basa l'addición en els documents que cita.

També proposa la modificació de la part inicial del Fonament de Dret amb el text que fa constar.

La modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables, atès el caràcter extraordinari del recurs de suplicació i el fet que no es tracta d'una segona instància, raó que impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats (Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999), perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que, com s'ha dit, aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei de procediment laboral , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova, ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l' article 299 de la LEC. 1/2000 com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè suposa un desplaçament de la funció judicial ordenada per l' article 2.1 de la Llei orgànica del Poder Judicial i per l'article 117.3 de la Constitució espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals. La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També aquesta Sala ha vingut assenyalant, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d'instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament civil, LEC. 1/2000 . i la part recurrent no pot pretendre seleccionar y extreure dels diferents informes mèdics aquelles apreciacions que li interessen per a construir un quadre clínic residual adaptat al seu criteri parcial i subjectiu.

En el cas present la Sala considera que els text alternatiu fàctic que proposa la part en relació a les lesions que pateix, és reiteratiu perquè es limita a copiar els diferents diagnòstics de tots els informes i proves mèdiques aportades per ella, també sobre les lesions lleus o amb afectació mínima, que resulten irrellevants per a modificar el sentit de la deicisó judicial. Les addicions de fets postulades són predeterminants de la decisió, de manera que no procedeix acceptar-les, perquè en tot cas són manifestacions que corresponent a la motivació de la sentència que ha de constar en l'apartat dels Fonaments de Dret, tal com obliga l' article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral . La norma no permet modificar cap expressió judicial de la motivació de la sentència, d'acord amb l' article núm. 191 b) i 194 de la Llei de procediment Laboral .

Per aquest motiu s'ha de desestimar aquest objecte de recurs.

Tercer.- El segon objecte del recurs és la denúncia per infracció de l' article núm. 24 de la Constitució Espanyola en relació amb l'article núm. 136 i núm. 137 , equivalent a l'article anterior núm. 137.4 de la Llei General de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/1994 de 20 de juny. Copia el text dels articles denunciats com a infringits i transcriu el Fonament de Dret, i conclou que s'infringeix l' article núm. 24.1 de la Constitució Espanyola de tutela efectiva dels jutges i tribunals per haver interpretat erròniament els articles denunciats de la Llei General de la Seguretat Social. Raona que el quadre de seqüeles de la recurrent impedeixen fer cap treball amb el mínim de rendiment i professionalitat, i fent referència a la professió de cambrera conclou que no pot cobrir els requeriments del professiograma com són la bipedestació, la força i l'esforç, la mobilitat del tronc i flexions, i cita doctrina jurisprudencial.

En primer lloc, hem de recordar a la part que la tutela judicial efectiva no s'infringeix pel fet de no atendre les pretensions de la part, sinó pel fet d'observar les normes fonamentals del procés per a que no se'ls produeixi indefensió, com no és el cas.

Respecte al fons de la controvèrsia, l' article 137.4 de la Llei General de la Seguretat Social d'aplicació segons la Disposició Transitòria cinquena bis de la mateixa norma en relació amb l'article núm. 136.1 denunciat, porta a concloure que la invalidesa permanent en el grau d'incapacitat total per a la professió habitual comporta la situació del treballador que, després d'haver estat sotmès a tractament mèdic prescrit i haver sigut donat d'alta mèdica, presenta reduccions anatòmiques o funcionals greus, susceptibles d'objectivació i previsiblement definitives que l'inhabiliten per a la realització de les fonamentals tasques de la professió habitual, tot i que es pot dedicar a un altre distinta, i no en la impossibilitat de realitzar qualsevol tasca retributiva amb un mínim de rendiment i professionalitat exigida com diu el recurs.

En el present cas en què els fets provats no s'han modificat, ateses les lesions i limitacions funcionals que consten en el fet provat quart de la sentència en relació amb la professió que cal tenir en compte, de cambrera amb els requeriments físics que comporta, considerem que en el seu conjunt les lesions no tenen suficient entitat per a impedir les fonamentals tasques de la seva feina, atès que hem d'atendre la patologia que limiti funcionalment perquè es trobi quantificada en intensitat. La escoliosi dorso-lumbar, la lumboartrosi lumbar i la protussió posterior lateral dreta del disc sense mieloradiculopatia ara per ara no determinen una situació incapacitant, sense perjudici de què en moments puntuals pot requerir tractament i assistència mèdica en cas de brots àlgics.

Per tant, aquestes lesions en el seu conjunt no tenen suficient entitat per a limitar l'activitat laboral de manera tan important que la capacitat residual comporti una situació de patiment en la seva feina quotidiana, segons doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem (STS de 21-5-1979 Ar.2218, reiterada en les de 6-11-1987 i 21-1-1988 per totes) i el criteri jurisprudencial pacífica dels Tribunals Superiors de Justícia ( STSJ. de Catalunya de 28-9-1999 As. 3734 per totes), situació que no es produeix en el cas present. Per tant es conclou que les exigències físiques fonamentals de la seva tasca professional no són incompatibles amb el conjunt de les lesions objectivades en el fet provat quart de la relació fàctica de la Sentència, de manera que s'haurà de desestimar aquest objecte del recurs i confirmar la sentència de la instància en la seva totalitat.

Vistos els fonaments jurídics assenyalats i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per Sra. María Milagros contra la Sentència de 10 de març de 2006 dictada pel Jutjat Social núm. 22 de Barcelona en el procediment núm. 445/2005 seguit a instància de l' esmentada recurrent contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.