Sentencia Social Nº 9003/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7980/2008 de 09 de Diciembre de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 9 de desembre de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 9003/2009

En el recurs de suplicació interposat per Mariana a la sentència del Jutjat Social 13 Barcelona de data 4 de juliol de 2008 dictada en el procediment

núm. 845/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 27 de novembre de 22007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 4 de juliol de 2008, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda formulada por DOÑA Mariana contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIA, debo absolver y absuelvo a la Entidad demandada de las pretensiones deducidas en su contra".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Que DOÑA Mariana , con DNI núm. NUM000 , nacida el 06-10-1949, afiliada y en situación asimilada al Alta, por percibir subsidio de desempleo, en el Régimen General con el núm. de la S.S. NUM001 , siendo su profesión habitual de ESPECIALISTA TEXTIL - GÉNEROS DE PUNTO.

SEGUNDO.- Que en fecha 31-05-2007 se solicito por la actora incapacidad permanente.

TERCERO.- Que se inició por el INSS expediente de Incapacidad Permanente, siendo emitido informe medico por el CRAM en fecha 12-06-2007, con el diagnostico de: "TRASTORNO DISTÍMICO.".

CUARTO.- Que por Resolución de fecha 26-07-2007 el Instituto Nacional de la Seguridad Social declaró que la actora no estaba afecta a grado alguno de Incapacidad y debe continuar con asistencia sanitaria al existir imposibilidad para trabajar.

Que por el actor fue interpuesta RECLAMACIÓN PREVIA en fecha 13-09-2007, siendo contestada expresamente, mediante Resolución desestimatoria de fecha 04-10-07.

QUINTO.- Que la actora solicita le sea reconocida una Incapacidad Permanente Absoluta o subsidiariamente Total Cualificada.

SEXTO.- siendo la base reguladora de las prestaciones de Incapacidad Absoluta o Total la de 672,98 Euros/mes, más las revalorizaciones y mejoras a que tiene derecho y la fecha de efectos el 01-06-2007, hecho de conformidad por las partes.

SÉPTIMO.- Que el actor presenta el siguiente cuadro clínico residual en este momento: TRASTORNO DISTÍMICO, conforme al informe del ICAM.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l'article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon. En primer lloc postula en relació al fet provat setè referit a les lesions que pateix consistents en "Trastorn distímic d'acord amb l'informe de l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques", l'addició d'un nou fet provat, el vuitè, que reculli la prova pericial i altres informes, amb el redactat següent: " Segons la prova pericial mèdica practicada i altres informes mèdics aportats com a prova documental per la demandant, el quadre clínic residual consisteix en Trastorn de personalitat. Trastorn bipolar tipus II, amb depressió major. Quadre de disfòria, ansietat severa, ansietat anticipada, apatia, anedònia, trastorns del son amb terrors nocturns, insomni de conciliació i manteniment, clinofòbia, ideació autolítica persistent amb alguns intents d'autolisi, absència de control d'impulsos, grans susceptibilitat i greu deteriorament de la capacitat de la relació interpersonal, impossibilitat d'atenció i concentració, alteració de la memòria amb episodis de desorientació. Es tracta d'un trastorn crònic, greu, irreversible i que comporta deteriorament marcat." Basa l'addició del fet en la pericial mèdica de la part, en informe mèdic de L'Institut Català de la Salut i del psiquiatra D. Daniel .

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l'article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil .

En el cas present la modificació fàctica que es proposa es basa en prova pericial mèdica i informes mèdics aportats per la part que el magistrat de la instància va valorar conjuntament amb la resta d'elements de convicció aportats per les parts, sense que podem apreciar error de fet greu en l'apreciació de la valoració fàctica en aplicació de la doctrina jurisprudencial citada, i en el fet de què el setè fet provat ja es refereix al trastorn distímic que equival a una personalitat bipolar que no la valora de greu.

Per tant, hem de desestimar aquest objecte del recurs.

Tercer. El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l'article 137, 5 i 4. de la Llei General de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny , d'aplicació en l'anterior redacció de la Llei d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. Argumenta que, d'acord amb la norma, el reconeixement de la incapacitat permanent absoluta es determina per la inhabilitació total per a dur a cap qualsevol professió o ofici i que la persona afectada hagi perdut l'aptitud psicofísica necessària per poder desplegar una professió rendible a l'empresari, amb hàbit i professionalitat. Conclou que pateix un grau greu i sever de la patologia psíquica que mereix la declaració d'estar afectada de la incapacitat permanent absoluta o subsidiàriament total que postula.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l'article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat Social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. També la norma exigeix l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

La lesió psíquica que consta en la relació fàctica no modificada, consisteix en Trastorn distímic que no expressa un grau ni greu ni sever ni impedeixen les tasques fonamentals de la seva professió habitual d'especialista tèxtil gèneres de punt. En el cas present existeix provat el diagnòstic d'aquesta patologia, i entenem que inclús en el cas de considerar el trastorn bipolar grau II que postula la part, tampoc acredita limitacions funcionals més enllà de manifestacions de brots de la patologia invalidants temporalment objecte en el seu cas de tractament mèdic puntual. Amb la sentència de la instància, hem de dir que no consta que la patologia objectivada, objecte de tractament i control mèdic, comporti el reconeixement de la incapacitat permanent total ni menys absoluta postulada, de manera que no és d'aplicació l'article núm. 137.5 i 4 de la Llei General de la Seguretat Social , raó per la qual hem de desestimar aquest objecte del recurs i confirmar la sentència de la instància.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Sra. Mariana contra la Sentència de 4 de juliol de 2008 dictada pel Jutjat Social núm. 13 de Barcelona en el procediment núm. 845/2007 contra l' Institut Nacional de la Seguretat Social, que confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.