Sentencia Social Nº 978/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 326/2007 de 04 de Febrero de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

IL·LM. SR. ENRIQUE JÍMENEZ ASENJO GÓMEZ

Barcelona, 4 de febrer de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 978/2009

En el recurs de suplicació interposat per María Purificación a la sentència del Jutjat Social 27 Barcelona de data 19 de setembre de 2007 dictada en el procediment núm. 326/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer. En data 04.05.07 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 19 de setembre de 2007, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda interpuesta por María Purificación frente al Instituto Nacional de la Seguridad Social y TGSS, sobre reconocimiento de derecho a percibir prestación correspondiente a situación de Invalidez Permanente Absoluta y Total derivada de Enfermedad común , debo absolver y absuelvo al INSS de las pretensiones en su contra deducidas.

Se tiene a la TGSS por desistida de la demanda."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

Primero. La actora María Purificación nacida el día 29-6-1957 , se encuentra afiliada al Régimen General de la Seguridad Social y en situación de asimilada a la del alta, por percibir prestación por desempleo, como consecuencia de servicios prestados como Oficial Fábrica válvulas en la empresa Eurocir, S.A., en la que causó baja no voluntaria en 30-3-05.

Segundo. Solicitó al INSS prestaciones de Invalidez Permanente en 21-11-06, siendo perceptora de prestación por desempleo desde 14-4-05, quien por resolución de 15-1-07 resolvió no haber lugar a declarar a la trabajadora en situación de Invalidez Permanente en grado alguno. Teniendo el periodo de carencia necesario.

Tercero. En 11-12-06 el ICAM emitió dictamen cuyo contenido por obrar en autos se tiene por reproducido.

Cuarto. Se agotó la vía administrativa ante el indicado organismo quien por resolución de 27-3-07 confirmó su pronunciamiento inicial.

Quinto. La base reguladora asciende para la Invalidez Permanente Absoluta y Total a 1.165'15 Euros.

Sexto. Las enfermedades que padece la actora son:

- Síndrome de Meniere derecho desde 11/04, con crísis de vértigo de frecuencia mensual, siendo el tratamiento médico poco satisfactorio, y susceptible el síndrome de tratamiento quirúrgico.

- Hipoacusia derecha sin alteración conversacional.

- Antecedentes de tumoración porafringea. IQ con síndrome de Claude-Bernard-Horner I.

- HTA en tratamiento.

- Hipercolesterolemia en tratamiento.

- Hipotiroidismo estabilizado con tratamiento.

- Insuficiencia mitral leve moderada con probable prolapso mitral.

- Cefalea tensional y ansiedad.

- Transtorno depresivo reactivo en control por médico de cabecera.

Séptimo. En el acto del Juicio oral la parte actora desistió de su demanda respecto a la TGSS.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Postula la demandant com a primer motiu de suplicació, amb empara en l'apartat b) de l'art. 191 LPL , la revisió de fets provats de la sentència, sol licitant-se el canvi en el redactat de l'ordinal sisè, per tal que es faci constar que els vertígens derivats de la síndrome de Meniere són setmanals i no mensuals com consta en l'esmentat fet provat; la dita pretensió s'empara en allò que consta en els folis 8, 18 i 19 de les presents actuacions.

Escau tenir present que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements: a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments; b) que aquest error es basi en documents o perícies que constin en les actuacions que ho posin en evidència; c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisòria; d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

Cal recordar a la recorrent que no correspon a aquesta Sala jutjat de nou les patologies concurrents, sinó únicament valorar si el magistrat d'instància ha caigut en error en la valoració de la prova. És criteri sostingut pacíficament i des d'antic per aquesta Sala (entre moltes d'altres, SS números 4985/1994, de 26 de setembre; 5654/1994 de 24 d'octubre; 6495/1994 de 30 de novembre; 102/1995, de 16 de gener, 1397/1995, de 28 de febrer;, 1701/1995 i 2009/1995, d'11 i 22 de març; 3284/1995 i 3330/1995 de 23 i 24 de maig; 3633/1995 i 3915/1995 de 9 i 23 de juny; 4890/1995 de 19 de setembre; i 6023/1995, 2300/1995 y 6454/1995, de 7, 20 i 28 de novembre, 1028/1996, 1325/1996 i 8147/1996, de 19 de febrer, 1 de març i 9 de desembre; 3397/1997, 4317/1997, 4393/1997 i 4828/1997, de 9 de maig, 12 i 14 de juny i 4 de juliol; i 6002/1998, 14 de setembre i 7068/1998, de 16 d'octubre) tot aplicant la constant jurisprudència del Tribunal Suprem (també entre d'altres, Sentències de la Sala del Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i 17 de desembre de 1990 i 24 de gener de 1991, que davant dictàmens mèdics contradictoris, llevat la concurrència de circumstàncies especials, s'ha d'atendre la valoració realitzada pel magistrat d'instància en virtut de les competències i atribucions que li atribueix l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral, l'article 218.2 de la Llei d'Enjudiciament Civil i l'art. 120.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial .

En la mesura en què la jutjadora d'instància ha valorat la prova i ha arribat a determinades conclusions, sense que s'indiqui en el recurs els possibles errors que pot haver comès, el dit motiu de suplicació ha de decaure, doncs, com s'ha dit, davant informes contradictoris ha de prevaler la valoració de la prova que s'ha efectuat a la instància. Volem destacar, en aquest sentit, que certament la freqüència dels vertígens esdevé del tot transcendentals a efectes de la solució de la present litis. No obstant, cal indicar que dels documents que se'ns proposen només un -el que consta al foli 8- pot tenir efectes al respecte, en tractar-se d'un informe dels serveis mèdics que atenen habitualment la demandant. L'altra, el que consta al foli 18, no estableix períodes de crisi i el document foliat com a 19 és l'informe pericial de part, que cap eficàcia pot tenir en relació a la fixació dels dits intervals entre crisis, en no constar que el metge que el signa tracti habitualment l'actora. Ara bé, tot i aquell document, escau referir que consten a les presents actuacions altres informes de la mateixa unitat, com ara el què consta en el foli 49, el què es fa esment a una freqüència "quasi mensual". I, alhora, la dita periodicitat és també la que es cita en l'informe de l'ICAM. Resta clar que ens trobem davant una simple valoració de la prova que, com s'ha dit, és competència de la jutjadora "a quo". Reflexió a la què volem afegir-ne una altra d'addicional: la dita freqüència mensual constava a la resolució administrativa, essent aquest extrem negat a la demanda (i fins i tot a la reclamació prèvia, en la què es parlava d'una impossibilitat laboral de dos o tres dies a la setmana). No obstant, i essent aquesta una qüestió del tot rellevant, no consta la realització de cap prova específica al respecte, més enllà de l'aportació del citat informe, essent evident que aquesta periodicitat -en la mesura que no és un aspecte mèdic "per se"- podia haver estat acreditada a través de testifical. En aquest marc és obvi que la Sala no pot considerar que el fet provat atacat obeeixi a cap error en la valoració de la prova, el que ha de comportar la desestimació anunciada d'aquest motiu.

SEGON. A través del segon dels motius del recurs, emparat en l' apartat c) de l'article 191 de la Llei foral es denúncia pel recorrent la infracció de l' art. 137 LGSS .

Reiteradament la jurisprudència ve assenyalant -entre moltes d'altres, SSTS 15.06.1990, 18.01.1991, 29.01.1991, etc.- que "para la valoración de la incapacidad permanente, las lesiones y secuelas en cuanto concurren en el sujeto afectado han de ser apreciadas conjuntamente, de tal modo, que aunque los diversos padecimientos que integren su estado patológico, considerados aisladamente, no determinen un grado de incapacidad, sí pueden llevar a tal conclusión, si se ponderan y valoran conjuntamente". I, pel que fa al grau d'incapacitat permanent absoluta, la dita doctrina cassacional ve insistint des d'antuvi -entre moltes d'altres, SSTS 22.09.1988, 21.10.1988, 07.11.1988, 09.03.1989, 17.03.1999, 13.06.1999, 27.07.1989, 23.02.1990, 27.02.1990, 14.06.1990, etc.- que "la realización de un quehacer asalariado implica no sólo la posibilidad de efectuar cualquier faena o tarea, sino la de llevarla a cabo con un mínimo de profesionalidad, rendimiento y eficacia, y la necesidad de consumarlo en régimen de dependencia de un empresario durante la jornada laboral, sujetándose a un horario, actuando consecuentemente con las exigencias que comporta la integración en una empresa, dentro de un orden preestablecido y en interrelación con los quehaceres de otros compañeros, en cuanto no es posible pensar que en el amplio campo de las actividades laborales exista alguna en la que no sean exigibles esos mínimos de dedicación, diligencia y atención, que son indispensables incluso en el más simple de los oficios y en la última de las categorías profesionales, salvo que se dé un verdadero afán de sacrificio por parte del trabajador y un grado intenso de tolerancia en el empresario, pues de no coincidir ambos, no cabe mantener como relaciones laborales normales aquellas en las que se ofrezcan tales carencias, al ser incuestionable que el trabajador ha de ofrecer unos rendimientos socialmente aceptables"

D'altra banda, pel que fa al grau de total postulat subsidiàriament, com s'indica a la STS de 26.06.1991, l'art. 137, en referir-se a la incapacitat permanent total -en relació, mentre no es produeixi el desenvolupament reglamentari amb l'establert a l' art. 12.2 de l'Ordre de 15 d'abril de 1969 - la refereix a la professió habitual. Això ha comportat que la jurisprudència hagi vingut destacant reiteradament -entre d'altres, SSTS de 12.06.1986 i 24.07.1986, entre moltes d'altres- el caràcter essencial i determinant de la professió en la qualificació jurídica de la situació residual de l'afectat; de tal forma que, unes mateixes lesions o seqüeles poder ser constitutives o no d'incapacitat permanent en funció de les activitats o tasques que requereixi la professió del presumpte incapacitat.

Aplicant aquests criteris hermenèutics al supòsit analitzat, el recurs ha de ser desestimat. En efecte, inalterat el relat fàctic, és clar que les lesions acreditades no incapaciten la demandant per a realitzar ni tota mena de feines, ni les pròpies de la professió acreditada. En efecte, si de les presents actuacions es desprengués en forma clara i terminant que la freqüència de les crisis vertiginoses fos setmanal o en períodes inferiors, podria la Sala, en funció de les circumstàncies concurrents, arribar a la conclusió que existeix una incapacitat, en la mesura que difícilment es pot pensar que algú pugui romandre prestant serveis per compte d'altri deixant d'assistir una o més jornada en períodes de set dies. Apreciació que no ocorre quan la periodicitat és mensual. La desestimació de la revisió fàctics ens ha de dur, doncs a la desestimació del motiu, en la mesura que no s'ha provat l'esmentada periodicitat, al què hem d'afegir que, en tot cas, resta evident que no consta que la medicació antivertígena no sigui efectiva en un temps relativament curt de resposta i que, com s'indica a la sentència del primer grau, no s'han esgotat les possibilitats terapèutiques.

I és clar, en aquest sentit, que atesa l'activitat professional de la demandant no resulta apreciable cap singularitat que ens pugui dur -en relació a les prèvies reflexions- a l'estimació de la petició subsidiària en relació a la IPT.

TERCER. Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que la jutjadora d'instància ha valorat adequadament les limitacions funcionals de l'actora, tant en relació amb qualsevol tipus de feina com respecte la seva professió habitual, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per María Purificación contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 27 de Barcelona en data 19 de setembre de 2007, recaiguda en les actuacions 326/2007 , en virtut de demanda deduïda per la dita part actora contra l'INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL i la TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL en reclamació per incapacitat permanent i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem íntegrament la dita resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.