Sentencia Social 5925/2025 Tribunal Superior de Justicia de Cataluña . Sala de lo Social, Rec. 2018/2025 de 11 de noviembre del 2025

PRIMER.-Per la via de la lletra a) de l'art. 193 LRJS denuncia l'empresa demandada la infracció d'allò previst als articles 9, 24 i 120 CE i 97.2 LRJS. La tesi que bàsicament es sustenta al respecte és que la sentència ara dictada s'aparta en la relació de fets provats -entrant en contradicció- amb la què prèviament havia dictat el magistrat del primer grau jurisdiccional, la qual cosa comporta una indefensió als seus interessos, contrària al dret d'intangibilitat de les resolucions judicials. Val a dir que el dit motiu és posterior -com ocorre en el següent que analitzarem- a la revisió fàctica -analitzada en el posterior fonament jurídic de la nostra sentència-. No obstant, per obvis motius metodològics resta evident que l'hem d'analitzar en primer lloc.

Escau observar que la primera sentència que es dictà en les presents actuacions declarà la incompetència territorial, havent la sala estimat el recurs de suplicació formulat pel senyor Valeriano en la sentència 4868/2024, declarant la competència del jutjat de Sabadell i la continuació de les actuacions a partir de la dita revocació. És obvi, per tant, que si el dit pronunciament fou revocat no ha tingut cap efecte en el món jurídic, ni té cap efecte de cosa jutjada -ni tant sols positiva-, pel que el jutge d'instància no té cap impediment per tal de que, partint en la seva anàlisi de la perspectiva de la seva competència territorial, pugui tornar a dictar un pronunciament "ex novo", assolint conclusions fàctiques -des de la nova perspectiva posterior a la nostra sentència- diferents a les de la sentència revocada, sense que aquest fet comporti cap indefensió a la recurrent que, com veurem posteriorment, postula una extensa modificació fàctica, màxim quan essencialment les diferències rauen en la determinació del conveni d'aplicació i el salari.

SEGON.-Per la mateixa via anterior denuncia EUROTRANSFRET la infracció del articles 24 i 120 CE i 97.2 LRJS en considerar que la sentència incorre en falta de motivació, atès que no determina el concret motiu pel que assoleix la conclusió relativa a les hores de nocturnitat i les diferències retributives a la que ha estat condemnada, el que -segons el seu parer- li causa indefensió.

Com s'indica en la STC 184/1998, de 28 de setembre: "El derecho fundamental a una motivación de la resolución judicial no sólo requiere que se dé una respuesta expresa a las pretensiones de las partes, sino que, según una jurisprudencia constante que este Tribunal ha venido reiterando y perfilando desde sus propios inicios ( STC 154/1995 , fundamento jurídico 3.), dicha respuesta ha de estar suficientemente motivada. Se trata de una exigencia, implícita en el propio art. 24.1 C.E ., que se hace patente en una interpretación sistemática de este precepto constitucional en relación con el art. 120.3 C.E . ( SSTC 14/1991 , 28/1994 , 145/1995 , 32/1996 , 46/1996 , 66/1996 y 115/1996 ), pues en el Estado de Derecho hay que dar razón del Derecho judicialmente interpretado y aplicado ( STC 24/1990 , fundamento jurídico 4.)".No obstant, el dit pronunciament continua afirmant: "El deber de motivación «no autoriza a exigir un razonamiento judicial exhaustivo y pormenorizado de todos los aspectos y perspectivas que las partes puedan tener de la cuestión que se decide, sino que deben considerarse suficientemente motivadas aquellas resoluciones judiciales que vengan apoyadas en razones que permitan conocer cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales fundamentadores de la decisión ( STC 14/1991 ), es decir, la ratio decidendi que ha determinado aquélla ( SSTC 28/1994 , 153/1995 y 32/1996 )» [ SSTC 66/1996, fundamento jurídico 5. a ), y 115/1996 , fundamento jurídico 2.]. Suficiencia de la motivación que no puede ser apreciada apriorísticamente, con criterios generales y requiere por el contrario examinar el caso concreto para comprobar si, a la vista de las circunstancias concurrentes, se ha cumplido o no este requisito en las resoluciones judiciales impugnadas ( SSTC 16/1993 , 58/1993 , 165/1993 , 166/1993 , 28/1994 , 122/1994 , 177/1994 , 153/1995 y 46/1996 )".Una criteri de matisació que ja es contenia en la STC 325/1994, de 12 de desembre, on s'insistia amb que no escau confondre l'obligació de motivació amb l'exhaustivitat, atès que "no existe norma alguna en nuestras leyes de enjuiciamiento que imponga «a priori» una determinada extensión o en cierto modo de razonar. La motivación ha de ser suficiente y este concepto jurídico indeterminado nos lleva de la mano a cada caso concreto, en función de la importancia intrínseca y de las cuestiones que plante".

Doncs bé, en el present cas resta evident que la sentència d'instància no incorre en la denunciada falta de motivació. En efecte, en els fets provats cinquè i sisè el magistrat del primer grau jurisdiccional determina el nombre d'hores nocturnes treballadors, per passar posteriorment a fixar les quantitats pagades i senyalar les diferències meritades, amb expressa remissió a les nòmines aportades i al conveni col·lectiu, el que exclou qualsevol falta de motivació. I en quant les diferències salarials, per bé que la sentència no fixa quins ha estat els elements de convicció resta evident que les quantitats que consten es refereixen a les postulades a la demanda, en relació a l'aplicació del conveni col·lectiu del sector del transport de mercaderies i logística de la província de Barcelona, que és el que es considera d'aplicació.

TERCER.-Com a motiu inicial de suplicació (per bé que, com hem dit, per raons metodològiques hem analitzat en primer lloc les denúncies sobre infraccions processal) formula la part demandada, a través de la lletra b) de l'art. 193 LRJS, una petició de modificació del relat fàctic de la sentència d'instància. Més en concret es postulen els següents canvis:

- Del fet provat tercer, fent esment als convenis col·lectius que es citen i a la sentència precedent dictada pel mateix jutjat en les presents actuacions, proposant-nos una redacció alternativa en la que s'hi indiqui que el conveni col·lectiu d'aplicació és el del transport de mercaderies de la província d'Alacant.

- Del fet provat quart, efectuant una genèrica remissió a la prova pericial de tacògrafs, advocant per la substitució de la frase "Durante el periodo desde 03.02.2021 hasta 28.01.2022, el actor realizó 1.332:47 horas de conducción, 41:07 horas trabajadas en diferentes ámbitos, y 1.397:12 horas de disponibilidad,...,",per la següent: "Durante el periodo desde 03.02.2021 hasta 28.01.2022, el actor realizó 1.332:47 horas de conducción, 41:07 horas trabajadas en diferentes ámbitos, y 1.397:12 horas de disponibilidad, siendo la jornada efectiva del trabajador de 2054 horas para el periodo reclamado tendría un exceso de horas de disponibilidad de 761:34 horas; arrojando además el tacógrafo la existencia de un total defecto de jornada de 501:38 horas y exceso de descanso semanal acumulado de 1367:06 horas,..."".

- Dels fets provats cinquè i sisè, reiterant una sèrie d'al·legacions en relació al conveni d'aplicació i el contingut de la prèvia sentència del jutjat, proposant-nos la inclusió en el primer dels dits ordinals del següent redactat: "El importe del plus de nocturnidad según lo dispuesto en el artículo 25 del Convenio de transporte de mercancías por carretera de Alicante y sus tablas salariales para los años 2021 y 2022, ascendía a 2,60 euros";i el sisè d'aquest altre: "Teniendo en cuenta lo abonado, el detalle de horas nocturnas realizadas, el convenio colectivo del sector de transporte de mercancías por carretera de la provincia de Alicante, la empresa no adeuda cantidad alguna al actor por este concepto".

- Del fet provat setè, fent una sèrie de consideracions de part sobre el contingut de la sentència, amb la finalitat de que la frase "La empresa demandada adeuda al actor un importe de 3.805,92 euros, por diferencias salariales (...) en virtud de la aplicación del convenio colectivo del sector de transporte de mercancías por carretera y logística de la provincia de Barcelona",sigui substituïda per aquesta altra: "La empresa demandada no adeuda al actor importe alguno por diferencias salariales (...) en virtud de la aplicación del convenio colectivo del sector de transporte de mercancías por carretera y logística de la provincia de Alicante".

- Del fet provat novè, respecte el seu informe pericial, proposant-nos aquesta altra redacció: "En relación a las horas de disponibilidad, reclama el actor un importe de 19.065,23 euros, sin embargo, las horas realizadas en exceso y sobre las que cabe compensación o abono ascienden a 761:34 horas, que habrían sido compensados íntegramente por la empresa por tiempos de descanso retribuido, en virtud de las horas de exceso de descanso semanal acumulado arrojadas por el tacógrafo, motivo por el que la empresa no adeuda cantidad alguna al actor por este concepto...".

- Del fet provat desè, en base a reflexions de part, indicant com a pretensió principal de substitució el següent text: "En consecuencia, la empresa demandada, no debe abonar al actor cantidad alguna por los importes reclamados"o, com subsidiària, aquest altre:

"En consecuencia, la empresa demandada, debe abonar al actor los siguientes importes:

Plus nocturnidad: 2.702,52 €

Diferencias salariales: 0,00 €

Horas de disponibilidad: 0,00 €

Total: 2.702,52 €".

Escau observar d'entrada que la llarga evolució de la suplicació ha anat conformat un mitjà d'impugnació que, malgrat ser equiparable en bona part a la cassació ( SSTC 3/1983 9/1983, 14/1983, 46/1983, 78/1983, 100/1983, 109/1983, 20/1984, etc.), presenta també notòries diferències amb aquest, ja que les sentències que es dicten no tenen -a diferència de les del Tribunal Suprem- la condició de jurisprudència ( art. 1.6 Codi civil), i la seva finalitat cap relació guarda amb el ius contitutionis, limitant-se al ius litigatoris. Malgrat això, des del punt de vista formal, els principis informadors de la suplicació tenen un sotmetiment reflex de la cassació (d'aquí ve que, sovint, se l'hagi denominat la "petita cassació", com esdevé en la STC 173/1995, de 21 de novembre), conformant un recurs molt formalista.

A més, concorre en el procés social una altra singularitat tan o més significativa: el principi d'única instància dels jutjats socials com a regla general que consagra l'art. 6.1 de la llei processal laboral (en clara connexió amb els d'immediació i oralitat de l' article 74.1 LRJS) .

La concurrència d'aquestes dues particularitats en l'ordre social -el caràcter quasicasacional de la suplicació i el principi d'instància única- determina un efecte substantiu: el coneixement de cada assumpte queda limitat en el primer grau jurisdiccional, la qual cosa comporta que els fets, pretensions processals i al·legacions de les parts tinguin efectes preclusius en la instància. Aquests efectes preclusius són especialment importants en relació a la proposició i la pràctica de la prova, amb l'única excepció de les situacions previstes en l' article 233 LRJS, amb l'evident finalitat d'evitar posteriors demandes de revisió de sentències. De tot això es difereix una evident conclusió: la valoració de la prova és competència exclusiva i excloent de les persones que exerceixen la potestat jurisdiccional en els jutjats socials, sent molt limitades -com després es veurà- les potestats revisorias dels tribunals "ad quem". En definitiva, la finalitat del recurs de suplicació no és tornar a jutjar el que ja estat jutjat -a diferència dels recursos ordinaris- sinó únicament analitzar, si la sentència que es recorre incorre en un error o omissió en l'aplicació de la normativa processal i substantiva, així com en la determinació de si la valoració de la prova ha estat l'adequada.

I en relació a la revisió fàctica la caracterització dels requisits formals que la doctrina judicial ha anat reclamant són bàsicament els següent:

- Només pot sustentar-se en dos mitjans de prova: la documental i la pericial (com també es difereix de l' article 193 b) LRJS) , no sent admissible acudir a uns altres.

- Però no n'hi ha prou amb una mera referència general a aquests mitjans de prova, es precisa, a més una concreta identificació del document o perícia en què es basi la pretensió, ja que, com assenyala la STS 14.07.1995 -Rec. 180/1995- "la cita global y genérica de documentos, carece de valor y operatividad a efectos del recurso".I, a més, competeix al recurrent "señalar el punto específico del contenido de cada documento que pone de relieve el error alegado, razonando así la pertinencia del motivo, mediante un análisis que muestre la correspondencia entre la declaración contenida en el documento y la rectificación que se propone"( STS 03.05.2001 -Rec. 1434/2000-).

- Aquesta explicació de part ha de sustentar-se en l'existència d'un error en la valoració de la prova, de manera clara i patent. I, com s'afirma en la STC 4/2006, de 16 de gener, perquè aquest aspecte pugui prosperar davant el tribunal "ad quem" "es imprescindible que[el error] se desprenda objetivamente de documentos obrantes en autos o pericias efectuadas en la instancia, sin conjeturas, hipótesis o razonamientos subjetivos".Per tant, el concepte d'error és objectiu, no subjectiu; això és: no es tracta de que la part recurrent valori la prova. S'indica en la STS UD 16.11.1998 (Rec. 1653/1998) que el document o perícia en que es basa la pretensió ha de tenir "una eficacia radicalmente excluyente, contundente e incuestionable, de tal forma que el error denunciado emane por sí mismo de los elementos probatorios invocados, de forma clara, directa y patente, y en todo caso sin necesidad de argumentos, deducciones, conjeturas o interpretaciones valorativas".Es precisa, en conseqüència, posar en evidència que en el primer grau ha assolit una conclusió equivocada respecte el contingut d'un concret document o perícia.

- Així mateix, conforme a l' article 196.3 LRJS el recurrent ha de proposar una redacció alternativa de l'específic fet provat en què concreti la seva pretensió revisoria, bé substituint a algun dels seus punts, bé complementant-los o proposant la seva supressió.

- I, finalment, les modificacions sol·licitades ha de tenir rellevància i transcendència per a la resolució de les qüestions plantejades, en relació a la part dispositiva de la sentència (excepte perjudici o gravamen), amb efectes modificadors d'aquesta, atès que el principi d'economia processal impedeix incorporar fets que cap efecte pràctic tindria en la fallada. S'afirma així a la STS UD 27.03.2000 (Rec. 2497/1999): "la inclusión de hechos probados solo debe efectuarse con respecto a aquéllos que sean esenciales para la resolución de la cuestión debatida, en el sentido de trascendentes para modificar el pronunciamiento impugnado, y que hayan sido objeto de debate y prueba procedente por haber sido alegados oportunamente por las partes".

D'altra banda, els efectes del principi d'instància única comporten que, si no és apreciable l'existència de palès error, ha de prevaler -com ja s'ha dit- la conclusió fàctica aconseguida en el primer grau jurisdiccional, sense que pugui tenir preeminència la interpretació de part. Ara bé, si la sentència omet qualsevol reflexió valorativa d'una concreta prova eficaç, el tribunal superior podrà valorar-la en forma específica, sempre que el mateix tingui literosuficiència, i seguint els criteris fixats en el Capítol VI del Títol I del Llibre II de la Llei d'Enjudiciament Civil. És per això que els canvis que es postulin en el recurs, encara que es basin en els mitjans de prova eficaces, no han de quedar desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contradicció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, per la qual cosa en aquests casos l'estimació del motiu comportaria, a la fi, que la Sala actués com a instància, valorant la prova íntegrament (vegeu en aquest sentit la ja citada STC 4/2006).

Això comporta que no sigui possible acudir a la negació de l'eficàcia de la prova, ja que la revisió fàctica no "puede fundarse la pretensión impugnatoria en la denominada prueba negativa, consistente en afirmar que los hechos que el Juzgador estima probados no lo han sido de forma suficiente pues con ello se desconoce que el Juzgador de instancia forma su convicción apoyándose en los diferentes medios de prueba aportados por las partes, aplicando al efecto las normas sobre apreciación de la prueba y partiendo asimismo de las alegaciones formuladas por aquella"( STS 18.03.1991 -ROJ: STS 1644/1991-)".

Escau observar en primer lloc que la modificació fàctica que se'ns demana es basa en general amb meres deduccions jurídiques de part, que, en definitiva, no són altra cosa que una qüestió atenyent a l'examen del dret aplicat i sense que, en la major part de les pretensions, es citi cap document o perícia o amb genèrica remissió a la "documental aportada", incomplint així les exigències d'individualització que reclama l' art. 196.3 LRSS.. Així ocorre respecte les diferències entre el primer i el segon pronunciament, al que ja hem donat prèvia resposta. O també pel que fa a l'aplicació del conveni d'Alacant (fets provats tercer, i setè) es tracta d'una qüestió que abordarem en el següent fonament jurídic. Una cosa similar ocorre en quant al fet provat novè, que es basa en la prova pericial de part i les conclusions assolides -de naturalesa jurídica- respecte la compensació dels "excessos de descansos".

Pel que fa al canvi del fet provat quart escau observar que, sense perjudici de les reflexions que efectuarem posteriorment, allò que es pretén no és altra cosa que dona plena versemblança a la prova pericial practicada a instàncies de la recurrent pel que fa, de nou, a conclusions essencialment jurídiques (defectes de jornada o excés de descansos), que també abordarem en posteriors motius.

A similar conclusió hem d'arribar en relació als canvis dels ordinals cinquè i sisè. En efecte, a banda que el contingut dels convenis publicats en els butlletins oficials corresponents no ha de ser provat (en aplicació del principi iura novit curia) i, per tant, no ha de ser inclòs en el relat de fets provats, caldrà observar com el càlcul que efectua la recurrent es basa en la jornada anual fixada en el conveni, realitzant una sèrie de càlculs de part, mentre que -com ja hem indicat- en el fet provat cinquè el magistrat del primer grau jurisdiccional allò que fa no és altra cosa que determinar, en base a la prova pericial dels tacògraf, el resultat de la qual no es discuteix, a fixar les hores nocturnes per mesos i, a continuació, en l'ordinal sisè determina les quantitats pagades i les diferències. No és apreciable, per tant, cap error en la valoració de la prova, màxim quan la pretensió de revisió es basa, com hem indicat, en simples conclusions de part. Com tampoc concorre l'al·legat error de càlcul, tenint present que la quantitat reclamada a la demanda era precisament la que consta en l'esmentat provat i no els 3.796,20 euros que afirma la recurrent.

Finalment, pel que fa al fet provat desè caldrà indicar que el canvi proposat no és res més que una conclusió de tots els canvis anteriors pel que la possibilitat o no de la modificació proposada està condicionada per les reflexions que efectuarem en quant a l'examen del dret aplicat.

En conseqüència -i sense perjudici de que, en el seu cas, estimem alguns dels següents motius- la modificació fàctica proposada ha de ser desestimada.

QUART.-A continuació, per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS es denuncia per la recurrent la infracció dels articles 24 CE, 1.5 ET, 1 del conveni col·lectiu de transport de mercaderies per carretera de la província d'Alacant i del mateix ordinal del conveni col·lectiu de transport de mercaderies per carretera i logística de la província de Barcelona. La tesi sustentada per la recurrent en aquest motiu passa -en resum de la sala- per la consideració que el marc convencional regulador de la relació entre les parts era aquell primer i no el de Barcelona.

Certament la determinació de la norma col·lectiva d'aplicació en el cas del transport resulta sovint complexa, atesa l'òbvia mobilitat del sector. No obstant, escau observar en primer lloc que el fet de que el contracte es pactés que el precepte convencional era el de la província d'Alacant no té cap rellevància, atès que òbviament escau a les previsions dels convenis d'aplicació, que prevalen per simple jerarquia normativa -ex art. 1.3 ET- sobre l'autonomia individual.

D'altra banda, caldrà recordar que aquesta una qüestió ha estat ja abordada en varis pronunciaments jurisprudencials. Així, en la STS UD 24.02.2011 -Rec. 1764/2010- s'afirmava:

"la circunstancia de que el centro no conste dado de alta administrativamente no impide que pueda ser afirmada su existencia, pues el alta no es un elemento constitutivo. Lo decisivo es que se aprecie la existencia de una unidad técnica de producción que, dentro del conjunto de la actividad de la empresa, sirva a la ejecución práctica de ésta. El centro de trabajo se configura como unidad simple, en donde se efectúa la realización de la actividad empresarial. Consistiendo ésta en el transporte de viajeros por carretera, habrá de tener relevancia la estación de autobuses de inicio y final de trayecto, en una línea regular cual es la que ocupa de forma continúa al trabajador. Con independencia de que la empresa planifique desde su sede social la actividad del conjunto de sus instrumentos, es en esa estación en donde el conductor comienza el tiempo de prestación de sus servicios, se pone a disposición de la empresa y acciona los medios materiales de ésta para la ejecución del transporte".

Per la seva banda, en la STS UD 11.02.2020 -Rec. 3036/2017- s'indicava:

"1. El único motivo del recurso de la empresa se ciñe a denunciar la infracción del art. 1.5 del Estatuto de los trabajadores (ET ), para negar que pueda considerarse centro de trabajo el establecimiento de Hernani (Guipúzcoa) y afirmar que "el de Teruel es el único centro de trabajo que tiene la empresa abierto y que todos los trabajadores están adscritos al mismo".

Se parte, pues, de que es el centro de trabajo al que se considere adscrito el trabajador el que determinará el convenio colectivo a aplicar.

2. En relación con el concepto de centro de trabajo, que escuetamente propone el citado art. 1.5 ET como "la unidad productiva con organización específica que sea dada de alta, como tal, ante la autoridad laboral", hemos sostenido que "El concepto de centro de trabajo tiene unos contornos indeterminados, pero ello no supone que pueda dejarse al arbitrio del empresario la decisión última de crear artificialmente o reconocer la existencia de un centro de trabajo". Y, tras negar que el alta administrativa sea un elemento constitutivo de su existencia, añadíamos que "Lo decisivo es que se aprecie la existencia de una unidad técnica de producción que, dentro del conjunto de la actividad de la empresa, sirva a la ejecución práctica de ésta". El centro de trabajo se configura como unidad simple, en donde se efectúa la realización de la actividad empresarial, bien desde un punto de vista geográfico o desde el punto de vista funcional ( STS/4ª de 24 febrero 2011 -antes citada - y 11 enero 2017 -rec. 24/2016 -). Por ello, en algunos casos hemos identificado centro de trabajo con lugar de trabajo, como ha sucedido en relación con la aplicación de las normas sobre prevención de riesgos laborales (así, STS/4ª de 10 diciembre 2007 -rcud. 576/2007 -). También hemos señalado que la actividad real es el elemento determinante por encima de otras formalidades administrativas, como en el caso de la fijación de la norma a aplicar respecto de los buques en que se ha considerado relevante el punteo base precisamente en atención a dicha actividad real ( STS/4ª de 3316/1999- y 8 febrero 2007 -rec. 149/2005 -).

En definitiva, resulta decisivo para determinar el concepto el que se trate del lugar al que acuden los trabajadores para la prestación de servicios y donde la empresa tenga implantados elementos productivos destinados a tal fin.

3. Por otra parte, hemos de atender a lo que los convenios colectivos sobre los que se suscita la controversia establecen a la hora de delimitar su ámbito de aplicación. Esta Sala IV de Tribunal Supremo ha sostenido que, "en principio, las partes de los convenios colectivos tienen un amplio margen de libertad para definir el ámbito de aplicación de los mismos tanto en su dimensión funcional, profesional y temporal, como en su dimensión territorial".

En efecto, el art. 83.1 ET dispone que "Los convenios colectivos tendrán el ámbito de aplicación que las partes acuerden". Tal libertad de los negociadores está, no obstante, "sometida a ciertos límites lógicos (por ejemplo, reglas de razonabilidad y objetividad en la configuración del ámbito funcional) y a determinadas limitaciones legales (por ejemplo, reglas de concurrencia y reglas de legitimación de las partes negociadoras), cuyo alcance se ha encargado de concretar la jurisprudencia en supuestos litigiosos muy diversos" ( STS/4ª de 13 junio 2012 -rcud. 1337/2011 -).".

Idèntic criteri ha seguit el nostre més alt òrgan jurisdiccional en la sentència de 5 de maig de 2021 -Rec. 3160/2018-, entre d'altres.

Doncs bé, en el present cas afirmàvem en la sentència prèvia de la sala per que es declarà la competència del jutjat i amb cita de la prèvia 2600/2023, d'1 de desembre:

"El trabajador recurrente reivindica como "lugar de prestación de los servicios" el lugar donde comienza y finaliza su ruta, esto es, donde recoge y deposita el vehículo. Por lo que, para el demandante, era el citado parking de Santa Perpetua de la Mogoda el lugar de referencia para la actividad de toma y deje del vehículo. En efecto, como se alega en el recurso, anteriores sentencias del Juzgado "a quo", respecto de trabajadores compañeros del hoy recurrente, en la consideración de que el parking Llevant de dicha localidad era un "lugar de trabajo", entendieron que aquellos prestaban servicios en dicha localidad, perteneciente al partido judicial de Sabadell, sosteniendo por ello la competencia territorial de los juzgados de lo social de Sabadell para conocer de los respectivos asuntos, mencionándose en dichas resoluciones judiciales un laudo arbitral de 26/7/2022, en cuyos fundamentos jurídicos se expresaba que si bien no podía considerarse que en la provincia de Barcelona hubiera un centro de trabajo, el parking Llevant, que dispone de 11 plazas de garaje donde aparcan los conductores, "en el que no hay ningún encargado, sino un conductor que reparte tareas y que cualquiera de los conductores pueda hacer dicha tarea y puede no hacerse por la misma persona", podía configurarse como un "lugar de trabajo" en el sentido del Real Decreto 486/1997, de 14 de abril, por el que se establecen las disposiciones mínimas de seguridad y salud en los lugares de trabajo, en cuyo art. 2.1 se dispone que " A efectos del presente Real Decreto se entenderá por lugares de trabajo las áreas del centro de trabajo, edificadas o no, en las que los trabajadores deban permanecer o a las que puedan acceder en razón de su trabajo ". Por lo expuesto, el actor realiza sus rutas partiendo de la base del parking Llevant, donde aparca el camión tras finalizarlas. Localización geográfica del lugar de trabajo que permite establecer una clara conexión con el partido judicial de Sabadell, por lo que de acuerdo con lo establecido en el art. 10.1 LRJS , el juzgado competente, si así lo elige el demandante, es el del lugar de prestación de servicios, entendido en este caso como lugar de trabajo, por lo que se ha de rechazar la falta de competencia territorial apreciada en la instancia, máxime cuando, según el referido laudo arbitral, el anexo del contrato de trabajo, la carta de sanción y las previas sentencias del mismo juzgado, el convenio colectivo de aplicación es el del transporte de mercancías por carretera de la provincia de Barcelona, todo lo cual comporta la estimación del recurso".

És obvi, per tant, que si el lloc on acudia l'actor a recollir i dipositar el seu vehicle rau a Santa Perpetua de la Mogoda, el conveni d'aplicació és el de la província de Barcelona, en aplicació dels criteris fixats, com acabem d'indicar, per la doctrina unificada, pel que el motiu no pot reeixir.

CINQUÈ.-Per la mateixa via anterior denuncia la demandada la infracció dels articles 24 CE, 35 i 36 ET, 38 i 40 del conveni de transport de mercaderies d'Alacant, 28 de l'Acord General per a les empreses de transport de mercaderies per carretera i 8 i següents del RD 1561/1995. Allò que en aquest motiu es sustenta és que "no resulta de aplicación al caso la doctrina utilizada por el Juez de instancia en su Fundamento de Derecho Tercero sobre la imposibilidad de compensar las horas de presencia con horas ordinarias no realizadas y es que en estos casos el defecto de jornada no es una elección de la empresa sino del propio trabajador",remetent a la seva prova pericial, pel que el "abono de las horas de presencia realizadas por el actor en los periodos en que no completó su jornada aparte de su salario supone un claro enriquecimiento injusto en favor del trabajador que cobró íntegra su nómina",resultant contrari a l'article 28.3 c) de l'Acord General per a les empreses de transport de mercaderies per carretera, remetent a la doctrina fixada en la STS 20.02.2007 -Rec. 3657/2005-.

Caldrà esmentar d'entrada que el recurs es basa en una consideració inicial que l'actor prestava serveis en el sistema de "doble conducció" o en equip, atès que -tot i que certament el marc normatiu espanyol i comunitari- ho requereixen en transports transfronterers de llarga durada- aquest extrem no consta provat, ni se n'ha pretès la modificació per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS, tot i l'extensa pretensió efectuada i ja analitzada.

En principi, l' art. 8.1 del reglament de jornades especials (RD 561/1995) diferencia entre el denominat "temps de presència" (quan la persona treballadora es trobi a la disposició de l'empresa sense prestar treball efectiu, per raons d'espera, expectatives, serveis de guàrdia, viatges sense servei, avaries, menjades en ruta o altres similars) i el de temps de treball efectiu (per tant, aquell en el qual la persona treballadora es trobi a la disposició de l'empresari i en l'exercici de la seva activitat, realitzant les funcions pròpies de la conducció del vehicle o mitjà de transport o altres treballs durant el temps de circulació d'aquests, o treballs auxiliars que s'efectuïn en relació amb el vehicle o mitjà de transport, els seus passatgers o la seva càrrega). I, per la seva banda, l'art. 10.4 del mateix reglament determina inclòs com a temps de presència aquells períodes durant els quals la persona treballadora mòbil no pot disposar lliurement del seu temps i ha de romandre en el lloc de treball disposat a fer el seu treball normal, fent les tasques relacionades amb el servei, inclosos, en particular, els períodes d'espera de càrrega i descàrrega quan no es conegui per endavant la seva durada previsible, amb expressa menció als períodes de temps en els quals un treballador mòbil que condueix en equip romangui assegut o ficat al llit en una llitera durant la circulació en el vehicle. Per tant, en el sistema de doble conducció el temps de viatge en que és "temps de presència". Però ocorre que, conforme al fet provat vuitè (inatacat), respecte les dietes reclamades -i desestimades- no s'ha acreditat per l'actor -ni, òbviament, per la recurrent- quins eren els viatges realitzats. Per tant, difícilment la sala pot compartir -atès que tampoc aquí s'ha pretès la modificació fàctica- que assolim la conclusió que tots els temps de presència en sistema de doble conducció derivessin de transports internacionals.

Dit l'anterior, caldrà indicar que, de conformitat amb l'art. 8.3 del ja esmentat reglament, els períodes de temps en règim de presència sense prestació efectiva de treball han de ser en principi compensats econòmicament prenent com referència l'hora ordinària o subsidiàriament amb descansos sense que es computin a efectes de durada màxima de la jornada, ni per a la determinació del límit de les hores extraordinàries i sense que es puguin superar les vint hores setmanals pel dit concepte. És cert que la jurisprudència ha vingut afirmant que la dita retribució específica s'està referint a les hores que superin el topall legal, en tant que en cas contrari ens trobaríem davant un ultra vires (per totes: STS 20.02.2007, citada en el recurs).

No obstant, dit l'anterior, caldrà observar que la sala no pot compartir la tesi de la recurrent perquè la jornada convencionalment fixada en el conveni d'aplicació en els moments dels fets es determina en còmput setmanal, no anual (article 9 del Conveni col·lectiu de treball del sector de transport de mercaderies per carretera i logística de la província de Barcelona per als anys 2011-2023, publicat al BOPB de 31.03.2020), a diferència del conveni d'aplicació en la sentència del TS que esmenta. Per tant, l'àmbit de referència no serà el de la jornada anual, com es sustenta per la demandada, sinó el setmanal. Una interpretació que es veu reforçada si es té present que el límit de la durada màxima del temps de presència que es regula en el reglament de jornades especials és també setmanal, com també ocorre en l'article 28.3 del II l'Acord General per a les empreses de transport de mercaderies per carretera. Doncs bé, els càlculs efectuats per la recurrent es basen essencialment en la jornada anual, fent només esment puntual a una única setmana. En conseqüència, atès que tampoc a aquest respecte s'ha pretès una modificació fàctica en la que s'identifiquin en forma concreta quines eren les setmanes en que no s'assolí la jornada màxima setmanal i els períodes de disposició, resta evident que el motiu, com ja hem dit, no pot prosperar. D'altra banda, caldrà remarcar que és evident que el jutjador del primer grau ha donat plena versemblança probatòria al contingut de la demanda, on específicament consta la jornada diària realitzada per l'actor.

En conseqüència, el motiu ha de ser desestimat.

SISÈ.-També per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS denuncia el recurs en el seu següent motiu que la sentència d'instància infringeix els articles 24 CE, 35 ET, 38 i 40 del conveni alicantí, 28 de l'Acord General per a les empreses de transport de mercaderies per carretera i 8 i següents del RD 1561/1995, en considerar que el magistrat del primer grau erra en la seva conclusió que les hores de disponibilitat no poden ser compensades amb temps d'excés de descans, sense que el conveni de Barcelona, si resultés d'aplicació, contempli cap indicació al respecte, a diferència del d'Alacant que fa esment a que en el moment de realització dels descansos les parts hauran de determinar la compensació de les hores extraordinàries, sense fer referència al temps de disponibilitat, mentre que l'Acord general contempla que les hores de presència es compensaran amb temps de descans, citant al respecte vàries sentències de diferents Tribunals Superiors de Justícia.

El temps de disponibilitat té una escassa referència en el reglament de jornades especials, atès que només trobarem una indirecta menció en el seu article 10.3, en qualificar com a temps de treball els períodes durant els quals la persona treballadora mòbil no pot disposar lliurement del seu temps i ha de romandre en el lloc de treball disposat a fer el seu treball normal, fent les tasques relacionades amb el servei, inclosos, en particular, els períodes d'espera de càrrega i descàrrega quan no es conegui per endavant la seva durada previsible. Ara bé, per bé que certament el temps de presència i el de disponibilitat té una diferent regulació, és obvi que ens trobem davant una mateixa naturalesa jurídica, a diferència del denominat temps de localització. En aquest darrer cas no concorre, en principi, prestació de serveis, tot i que la persona treballadora es troba a disposició de l'empresa, però no en les dependències d'aquesta. Per contra, en el cas dels temps de presencia i disponibilitat, la persona treballadora, tot i no realitzar un treball efectiu, està a disposició de l'empresa i també en el centre de treball (entenent per tal, en qualsevol cas, el vehicle).

Atesa aquesta naturalesa comuna les reflexions que acabem d'efectuar en l'anterior fonament jurídic són aquí traslladables, mutatis mutandis. Conclusió a la que escau afegir que, com afirma el jutjador del primer grau, de l' art. 8.3 del reglament de jornades especials es deriva que la compensació amb descans precisa d'acord exprés, el que no consta en les presents actuacions. I per bé que el caràcter preferent de la retribució econòmica del temps de presència que es contempla en el RD 1561/1995 no coincideix exactament amb la previsió de l' art. 28.3 b) -que situa ambdues compensacions en situació d'igualtat i no fa esment a la necessitat de pacte ad hoc- és obvi que, no essent d'aplicació el conveni d'Alacant pels raonaments ja efectuats, la norma col·lectiva ha de ser interpretada conforma allò previst en la norma heterònoma, encara que es tracti d'un reglament, per simples motius de jerarquia normativa, ex art. 1.3 ET.

I pel que fa a les referències contingudes en el recurs respecte les hores extraordinàries, cal recordar que la doctrina cassacional, després de la sentència del, aleshores, TCEE en l'assumpte TEMCO, ha vingut diferenciant entre els famosos tres trams: a) el temps de treball derivat de la jornada convencional, legal o contractualment pactada (o, en el seu cas, la jornada derivada de la Directiva 2003/88/CE; b) el temps de presència amb el límit reglamentari o convencional; i c) les hores extraordinàries (entre d'altres moltes: STS UD 21.02.2006 -Rec. 3338/2004-). Per tant, les hores extraordinàries en aquests supòsits singulars tenen també una naturalesa jurídica diferenciada del temps de presència. I atès que la recurrent no ens aporta càlculs alternatius per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS, és obvi que la sala no pot compartir els arguments adduïts a aquest respecte.

Escau, per tant, desestimar també aquest motiu.

SETÈ.-Finalment, també a través de l' art. 193 c), es denuncia la vulneració dels articles 24, 36 ET, 25 del conveni d'Alacant, 22 dels de Barcelona i 36 de l'Acord General del sector. La tesi que en aquest motiu sustenta la recurrent és la seva oposició a la sentència en relació al complement de nocturnitat, en considerar que no s'ha fet un càlcul correcte del període de nit.

Les reflexions efectuades en l'anterior fonament jurídic tercer respecte la sol·licitud de modificació dels fets provats cinquè i sisè han de ser aquí reiterades, el que ha de comportar la desestimació d'aquest motiu final.

VUITÈ.-Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que el jutjador d'instància ha valorat adequadament la qüestió jurídica plantejada, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència recorreguda, així com la pèrdua de les consignacions efectuades a les que es donarà la destinació legal, amb imposició de les costes d'impugnació del recurs interposat per la recorrent inclosos els honoraris de lletrat de la part demandada actuant en el recurs, que la Sala fixarà en la part dispositiva d'aquest pronunciament, tot això atès el disposat en els arts. 204 i 235.1 LRJS i en aplicació del principi de venciment.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

PRIMER.-Per la via de la lletra a) de l'art. 193 LRJS denuncia l'empresa demandada la infracció d'allò previst als articles 9, 24 i 120 CE i 97.2 LRJS. La tesi que bàsicament es sustenta al respecte és que la sentència ara dictada s'aparta en la relació de fets provats -entrant en contradicció- amb la què prèviament havia dictat el magistrat del primer grau jurisdiccional, la qual cosa comporta una indefensió als seus interessos, contrària al dret d'intangibilitat de les resolucions judicials. Val a dir que el dit motiu és posterior -com ocorre en el següent que analitzarem- a la revisió fàctica -analitzada en el posterior fonament jurídic de la nostra sentència-. No obstant, per obvis motius metodològics resta evident que l'hem d'analitzar en primer lloc.

Escau observar que la primera sentència que es dictà en les presents actuacions declarà la incompetència territorial, havent la sala estimat el recurs de suplicació formulat pel senyor Valeriano en la sentència 4868/2024, declarant la competència del jutjat de Sabadell i la continuació de les actuacions a partir de la dita revocació. És obvi, per tant, que si el dit pronunciament fou revocat no ha tingut cap efecte en el món jurídic, ni té cap efecte de cosa jutjada -ni tant sols positiva-, pel que el jutge d'instància no té cap impediment per tal de que, partint en la seva anàlisi de la perspectiva de la seva competència territorial, pugui tornar a dictar un pronunciament "ex novo", assolint conclusions fàctiques -des de la nova perspectiva posterior a la nostra sentència- diferents a les de la sentència revocada, sense que aquest fet comporti cap indefensió a la recurrent que, com veurem posteriorment, postula una extensa modificació fàctica, màxim quan essencialment les diferències rauen en la determinació del conveni d'aplicació i el salari.

SEGON.-Per la mateixa via anterior denuncia EUROTRANSFRET la infracció del articles 24 i 120 CE i 97.2 LRJS en considerar que la sentència incorre en falta de motivació, atès que no determina el concret motiu pel que assoleix la conclusió relativa a les hores de nocturnitat i les diferències retributives a la que ha estat condemnada, el que -segons el seu parer- li causa indefensió.

Com s'indica en la STC 184/1998, de 28 de setembre: "El derecho fundamental a una motivación de la resolución judicial no sólo requiere que se dé una respuesta expresa a las pretensiones de las partes, sino que, según una jurisprudencia constante que este Tribunal ha venido reiterando y perfilando desde sus propios inicios ( STC 154/1995 , fundamento jurídico 3.), dicha respuesta ha de estar suficientemente motivada. Se trata de una exigencia, implícita en el propio art. 24.1 C.E ., que se hace patente en una interpretación sistemática de este precepto constitucional en relación con el art. 120.3 C.E . ( SSTC 14/1991 , 28/1994 , 145/1995 , 32/1996 , 46/1996 , 66/1996 y 115/1996 ), pues en el Estado de Derecho hay que dar razón del Derecho judicialmente interpretado y aplicado ( STC 24/1990 , fundamento jurídico 4.)".No obstant, el dit pronunciament continua afirmant: "El deber de motivación «no autoriza a exigir un razonamiento judicial exhaustivo y pormenorizado de todos los aspectos y perspectivas que las partes puedan tener de la cuestión que se decide, sino que deben considerarse suficientemente motivadas aquellas resoluciones judiciales que vengan apoyadas en razones que permitan conocer cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales fundamentadores de la decisión ( STC 14/1991 ), es decir, la ratio decidendi que ha determinado aquélla ( SSTC 28/1994 , 153/1995 y 32/1996 )» [ SSTC 66/1996, fundamento jurídico 5. a ), y 115/1996 , fundamento jurídico 2.]. Suficiencia de la motivación que no puede ser apreciada apriorísticamente, con criterios generales y requiere por el contrario examinar el caso concreto para comprobar si, a la vista de las circunstancias concurrentes, se ha cumplido o no este requisito en las resoluciones judiciales impugnadas ( SSTC 16/1993 , 58/1993 , 165/1993 , 166/1993 , 28/1994 , 122/1994 , 177/1994 , 153/1995 y 46/1996 )".Una criteri de matisació que ja es contenia en la STC 325/1994, de 12 de desembre, on s'insistia amb que no escau confondre l'obligació de motivació amb l'exhaustivitat, atès que "no existe norma alguna en nuestras leyes de enjuiciamiento que imponga «a priori» una determinada extensión o en cierto modo de razonar. La motivación ha de ser suficiente y este concepto jurídico indeterminado nos lleva de la mano a cada caso concreto, en función de la importancia intrínseca y de las cuestiones que plante".

Doncs bé, en el present cas resta evident que la sentència d'instància no incorre en la denunciada falta de motivació. En efecte, en els fets provats cinquè i sisè el magistrat del primer grau jurisdiccional determina el nombre d'hores nocturnes treballadors, per passar posteriorment a fixar les quantitats pagades i senyalar les diferències meritades, amb expressa remissió a les nòmines aportades i al conveni col·lectiu, el que exclou qualsevol falta de motivació. I en quant les diferències salarials, per bé que la sentència no fixa quins ha estat els elements de convicció resta evident que les quantitats que consten es refereixen a les postulades a la demanda, en relació a l'aplicació del conveni col·lectiu del sector del transport de mercaderies i logística de la província de Barcelona, que és el que es considera d'aplicació.

TERCER.-Com a motiu inicial de suplicació (per bé que, com hem dit, per raons metodològiques hem analitzat en primer lloc les denúncies sobre infraccions processal) formula la part demandada, a través de la lletra b) de l'art. 193 LRJS, una petició de modificació del relat fàctic de la sentència d'instància. Més en concret es postulen els següents canvis:

- Del fet provat tercer, fent esment als convenis col·lectius que es citen i a la sentència precedent dictada pel mateix jutjat en les presents actuacions, proposant-nos una redacció alternativa en la que s'hi indiqui que el conveni col·lectiu d'aplicació és el del transport de mercaderies de la província d'Alacant.

- Del fet provat quart, efectuant una genèrica remissió a la prova pericial de tacògrafs, advocant per la substitució de la frase "Durante el periodo desde 03.02.2021 hasta 28.01.2022, el actor realizó 1.332:47 horas de conducción, 41:07 horas trabajadas en diferentes ámbitos, y 1.397:12 horas de disponibilidad,...,",per la següent: "Durante el periodo desde 03.02.2021 hasta 28.01.2022, el actor realizó 1.332:47 horas de conducción, 41:07 horas trabajadas en diferentes ámbitos, y 1.397:12 horas de disponibilidad, siendo la jornada efectiva del trabajador de 2054 horas para el periodo reclamado tendría un exceso de horas de disponibilidad de 761:34 horas; arrojando además el tacógrafo la existencia de un total defecto de jornada de 501:38 horas y exceso de descanso semanal acumulado de 1367:06 horas,..."".

- Dels fets provats cinquè i sisè, reiterant una sèrie d'al·legacions en relació al conveni d'aplicació i el contingut de la prèvia sentència del jutjat, proposant-nos la inclusió en el primer dels dits ordinals del següent redactat: "El importe del plus de nocturnidad según lo dispuesto en el artículo 25 del Convenio de transporte de mercancías por carretera de Alicante y sus tablas salariales para los años 2021 y 2022, ascendía a 2,60 euros";i el sisè d'aquest altre: "Teniendo en cuenta lo abonado, el detalle de horas nocturnas realizadas, el convenio colectivo del sector de transporte de mercancías por carretera de la provincia de Alicante, la empresa no adeuda cantidad alguna al actor por este concepto".

- Del fet provat setè, fent una sèrie de consideracions de part sobre el contingut de la sentència, amb la finalitat de que la frase "La empresa demandada adeuda al actor un importe de 3.805,92 euros, por diferencias salariales (...) en virtud de la aplicación del convenio colectivo del sector de transporte de mercancías por carretera y logística de la provincia de Barcelona",sigui substituïda per aquesta altra: "La empresa demandada no adeuda al actor importe alguno por diferencias salariales (...) en virtud de la aplicación del convenio colectivo del sector de transporte de mercancías por carretera y logística de la provincia de Alicante".

- Del fet provat novè, respecte el seu informe pericial, proposant-nos aquesta altra redacció: "En relación a las horas de disponibilidad, reclama el actor un importe de 19.065,23 euros, sin embargo, las horas realizadas en exceso y sobre las que cabe compensación o abono ascienden a 761:34 horas, que habrían sido compensados íntegramente por la empresa por tiempos de descanso retribuido, en virtud de las horas de exceso de descanso semanal acumulado arrojadas por el tacógrafo, motivo por el que la empresa no adeuda cantidad alguna al actor por este concepto...".

- Del fet provat desè, en base a reflexions de part, indicant com a pretensió principal de substitució el següent text: "En consecuencia, la empresa demandada, no debe abonar al actor cantidad alguna por los importes reclamados"o, com subsidiària, aquest altre:

"En consecuencia, la empresa demandada, debe abonar al actor los siguientes importes:

Plus nocturnidad: 2.702,52 €

Diferencias salariales: 0,00 €

Horas de disponibilidad: 0,00 €

Total: 2.702,52 €".

Escau observar d'entrada que la llarga evolució de la suplicació ha anat conformat un mitjà d'impugnació que, malgrat ser equiparable en bona part a la cassació ( SSTC 3/1983 9/1983, 14/1983, 46/1983, 78/1983, 100/1983, 109/1983, 20/1984, etc.), presenta també notòries diferències amb aquest, ja que les sentències que es dicten no tenen -a diferència de les del Tribunal Suprem- la condició de jurisprudència ( art. 1.6 Codi civil), i la seva finalitat cap relació guarda amb el ius contitutionis, limitant-se al ius litigatoris. Malgrat això, des del punt de vista formal, els principis informadors de la suplicació tenen un sotmetiment reflex de la cassació (d'aquí ve que, sovint, se l'hagi denominat la "petita cassació", com esdevé en la STC 173/1995, de 21 de novembre), conformant un recurs molt formalista.

A més, concorre en el procés social una altra singularitat tan o més significativa: el principi d'única instància dels jutjats socials com a regla general que consagra l'art. 6.1 de la llei processal laboral (en clara connexió amb els d'immediació i oralitat de l' article 74.1 LRJS) .

La concurrència d'aquestes dues particularitats en l'ordre social -el caràcter quasicasacional de la suplicació i el principi d'instància única- determina un efecte substantiu: el coneixement de cada assumpte queda limitat en el primer grau jurisdiccional, la qual cosa comporta que els fets, pretensions processals i al·legacions de les parts tinguin efectes preclusius en la instància. Aquests efectes preclusius són especialment importants en relació a la proposició i la pràctica de la prova, amb l'única excepció de les situacions previstes en l' article 233 LRJS, amb l'evident finalitat d'evitar posteriors demandes de revisió de sentències. De tot això es difereix una evident conclusió: la valoració de la prova és competència exclusiva i excloent de les persones que exerceixen la potestat jurisdiccional en els jutjats socials, sent molt limitades -com després es veurà- les potestats revisorias dels tribunals "ad quem". En definitiva, la finalitat del recurs de suplicació no és tornar a jutjar el que ja estat jutjat -a diferència dels recursos ordinaris- sinó únicament analitzar, si la sentència que es recorre incorre en un error o omissió en l'aplicació de la normativa processal i substantiva, així com en la determinació de si la valoració de la prova ha estat l'adequada.

I en relació a la revisió fàctica la caracterització dels requisits formals que la doctrina judicial ha anat reclamant són bàsicament els següent:

- Només pot sustentar-se en dos mitjans de prova: la documental i la pericial (com també es difereix de l' article 193 b) LRJS) , no sent admissible acudir a uns altres.

- Però no n'hi ha prou amb una mera referència general a aquests mitjans de prova, es precisa, a més una concreta identificació del document o perícia en què es basi la pretensió, ja que, com assenyala la STS 14.07.1995 -Rec. 180/1995- "la cita global y genérica de documentos, carece de valor y operatividad a efectos del recurso".I, a més, competeix al recurrent "señalar el punto específico del contenido de cada documento que pone de relieve el error alegado, razonando así la pertinencia del motivo, mediante un análisis que muestre la correspondencia entre la declaración contenida en el documento y la rectificación que se propone"( STS 03.05.2001 -Rec. 1434/2000-).

- Aquesta explicació de part ha de sustentar-se en l'existència d'un error en la valoració de la prova, de manera clara i patent. I, com s'afirma en la STC 4/2006, de 16 de gener, perquè aquest aspecte pugui prosperar davant el tribunal "ad quem" "es imprescindible que[el error] se desprenda objetivamente de documentos obrantes en autos o pericias efectuadas en la instancia, sin conjeturas, hipótesis o razonamientos subjetivos".Per tant, el concepte d'error és objectiu, no subjectiu; això és: no es tracta de que la part recurrent valori la prova. S'indica en la STS UD 16.11.1998 (Rec. 1653/1998) que el document o perícia en que es basa la pretensió ha de tenir "una eficacia radicalmente excluyente, contundente e incuestionable, de tal forma que el error denunciado emane por sí mismo de los elementos probatorios invocados, de forma clara, directa y patente, y en todo caso sin necesidad de argumentos, deducciones, conjeturas o interpretaciones valorativas".Es precisa, en conseqüència, posar en evidència que en el primer grau ha assolit una conclusió equivocada respecte el contingut d'un concret document o perícia.

- Així mateix, conforme a l' article 196.3 LRJS el recurrent ha de proposar una redacció alternativa de l'específic fet provat en què concreti la seva pretensió revisoria, bé substituint a algun dels seus punts, bé complementant-los o proposant la seva supressió.

- I, finalment, les modificacions sol·licitades ha de tenir rellevància i transcendència per a la resolució de les qüestions plantejades, en relació a la part dispositiva de la sentència (excepte perjudici o gravamen), amb efectes modificadors d'aquesta, atès que el principi d'economia processal impedeix incorporar fets que cap efecte pràctic tindria en la fallada. S'afirma així a la STS UD 27.03.2000 (Rec. 2497/1999): "la inclusión de hechos probados solo debe efectuarse con respecto a aquéllos que sean esenciales para la resolución de la cuestión debatida, en el sentido de trascendentes para modificar el pronunciamiento impugnado, y que hayan sido objeto de debate y prueba procedente por haber sido alegados oportunamente por las partes".

D'altra banda, els efectes del principi d'instància única comporten que, si no és apreciable l'existència de palès error, ha de prevaler -com ja s'ha dit- la conclusió fàctica aconseguida en el primer grau jurisdiccional, sense que pugui tenir preeminència la interpretació de part. Ara bé, si la sentència omet qualsevol reflexió valorativa d'una concreta prova eficaç, el tribunal superior podrà valorar-la en forma específica, sempre que el mateix tingui literosuficiència, i seguint els criteris fixats en el Capítol VI del Títol I del Llibre II de la Llei d'Enjudiciament Civil. És per això que els canvis que es postulin en el recurs, encara que es basin en els mitjans de prova eficaces, no han de quedar desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contradicció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, per la qual cosa en aquests casos l'estimació del motiu comportaria, a la fi, que la Sala actués com a instància, valorant la prova íntegrament (vegeu en aquest sentit la ja citada STC 4/2006).

Això comporta que no sigui possible acudir a la negació de l'eficàcia de la prova, ja que la revisió fàctica no "puede fundarse la pretensión impugnatoria en la denominada prueba negativa, consistente en afirmar que los hechos que el Juzgador estima probados no lo han sido de forma suficiente pues con ello se desconoce que el Juzgador de instancia forma su convicción apoyándose en los diferentes medios de prueba aportados por las partes, aplicando al efecto las normas sobre apreciación de la prueba y partiendo asimismo de las alegaciones formuladas por aquella"( STS 18.03.1991 -ROJ: STS 1644/1991-)".

Escau observar en primer lloc que la modificació fàctica que se'ns demana es basa en general amb meres deduccions jurídiques de part, que, en definitiva, no són altra cosa que una qüestió atenyent a l'examen del dret aplicat i sense que, en la major part de les pretensions, es citi cap document o perícia o amb genèrica remissió a la "documental aportada", incomplint així les exigències d'individualització que reclama l' art. 196.3 LRSS.. Així ocorre respecte les diferències entre el primer i el segon pronunciament, al que ja hem donat prèvia resposta. O també pel que fa a l'aplicació del conveni d'Alacant (fets provats tercer, i setè) es tracta d'una qüestió que abordarem en el següent fonament jurídic. Una cosa similar ocorre en quant al fet provat novè, que es basa en la prova pericial de part i les conclusions assolides -de naturalesa jurídica- respecte la compensació dels "excessos de descansos".

Pel que fa al canvi del fet provat quart escau observar que, sense perjudici de les reflexions que efectuarem posteriorment, allò que es pretén no és altra cosa que dona plena versemblança a la prova pericial practicada a instàncies de la recurrent pel que fa, de nou, a conclusions essencialment jurídiques (defectes de jornada o excés de descansos), que també abordarem en posteriors motius.

A similar conclusió hem d'arribar en relació als canvis dels ordinals cinquè i sisè. En efecte, a banda que el contingut dels convenis publicats en els butlletins oficials corresponents no ha de ser provat (en aplicació del principi iura novit curia) i, per tant, no ha de ser inclòs en el relat de fets provats, caldrà observar com el càlcul que efectua la recurrent es basa en la jornada anual fixada en el conveni, realitzant una sèrie de càlculs de part, mentre que -com ja hem indicat- en el fet provat cinquè el magistrat del primer grau jurisdiccional allò que fa no és altra cosa que determinar, en base a la prova pericial dels tacògraf, el resultat de la qual no es discuteix, a fixar les hores nocturnes per mesos i, a continuació, en l'ordinal sisè determina les quantitats pagades i les diferències. No és apreciable, per tant, cap error en la valoració de la prova, màxim quan la pretensió de revisió es basa, com hem indicat, en simples conclusions de part. Com tampoc concorre l'al·legat error de càlcul, tenint present que la quantitat reclamada a la demanda era precisament la que consta en l'esmentat provat i no els 3.796,20 euros que afirma la recurrent.

Finalment, pel que fa al fet provat desè caldrà indicar que el canvi proposat no és res més que una conclusió de tots els canvis anteriors pel que la possibilitat o no de la modificació proposada està condicionada per les reflexions que efectuarem en quant a l'examen del dret aplicat.

En conseqüència -i sense perjudici de que, en el seu cas, estimem alguns dels següents motius- la modificació fàctica proposada ha de ser desestimada.

QUART.-A continuació, per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS es denuncia per la recurrent la infracció dels articles 24 CE, 1.5 ET, 1 del conveni col·lectiu de transport de mercaderies per carretera de la província d'Alacant i del mateix ordinal del conveni col·lectiu de transport de mercaderies per carretera i logística de la província de Barcelona. La tesi sustentada per la recurrent en aquest motiu passa -en resum de la sala- per la consideració que el marc convencional regulador de la relació entre les parts era aquell primer i no el de Barcelona.

Certament la determinació de la norma col·lectiva d'aplicació en el cas del transport resulta sovint complexa, atesa l'òbvia mobilitat del sector. No obstant, escau observar en primer lloc que el fet de que el contracte es pactés que el precepte convencional era el de la província d'Alacant no té cap rellevància, atès que òbviament escau a les previsions dels convenis d'aplicació, que prevalen per simple jerarquia normativa -ex art. 1.3 ET- sobre l'autonomia individual.

D'altra banda, caldrà recordar que aquesta una qüestió ha estat ja abordada en varis pronunciaments jurisprudencials. Així, en la STS UD 24.02.2011 -Rec. 1764/2010- s'afirmava:

"la circunstancia de que el centro no conste dado de alta administrativamente no impide que pueda ser afirmada su existencia, pues el alta no es un elemento constitutivo. Lo decisivo es que se aprecie la existencia de una unidad técnica de producción que, dentro del conjunto de la actividad de la empresa, sirva a la ejecución práctica de ésta. El centro de trabajo se configura como unidad simple, en donde se efectúa la realización de la actividad empresarial. Consistiendo ésta en el transporte de viajeros por carretera, habrá de tener relevancia la estación de autobuses de inicio y final de trayecto, en una línea regular cual es la que ocupa de forma continúa al trabajador. Con independencia de que la empresa planifique desde su sede social la actividad del conjunto de sus instrumentos, es en esa estación en donde el conductor comienza el tiempo de prestación de sus servicios, se pone a disposición de la empresa y acciona los medios materiales de ésta para la ejecución del transporte".

Per la seva banda, en la STS UD 11.02.2020 -Rec. 3036/2017- s'indicava:

"1. El único motivo del recurso de la empresa se ciñe a denunciar la infracción del art. 1.5 del Estatuto de los trabajadores (ET ), para negar que pueda considerarse centro de trabajo el establecimiento de Hernani (Guipúzcoa) y afirmar que "el de Teruel es el único centro de trabajo que tiene la empresa abierto y que todos los trabajadores están adscritos al mismo".

Se parte, pues, de que es el centro de trabajo al que se considere adscrito el trabajador el que determinará el convenio colectivo a aplicar.

2. En relación con el concepto de centro de trabajo, que escuetamente propone el citado art. 1.5 ET como "la unidad productiva con organización específica que sea dada de alta, como tal, ante la autoridad laboral", hemos sostenido que "El concepto de centro de trabajo tiene unos contornos indeterminados, pero ello no supone que pueda dejarse al arbitrio del empresario la decisión última de crear artificialmente o reconocer la existencia de un centro de trabajo". Y, tras negar que el alta administrativa sea un elemento constitutivo de su existencia, añadíamos que "Lo decisivo es que se aprecie la existencia de una unidad técnica de producción que, dentro del conjunto de la actividad de la empresa, sirva a la ejecución práctica de ésta". El centro de trabajo se configura como unidad simple, en donde se efectúa la realización de la actividad empresarial, bien desde un punto de vista geográfico o desde el punto de vista funcional ( STS/4ª de 24 febrero 2011 -antes citada - y 11 enero 2017 -rec. 24/2016 -). Por ello, en algunos casos hemos identificado centro de trabajo con lugar de trabajo, como ha sucedido en relación con la aplicación de las normas sobre prevención de riesgos laborales (así, STS/4ª de 10 diciembre 2007 -rcud. 576/2007 -). También hemos señalado que la actividad real es el elemento determinante por encima de otras formalidades administrativas, como en el caso de la fijación de la norma a aplicar respecto de los buques en que se ha considerado relevante el punteo base precisamente en atención a dicha actividad real ( STS/4ª de 3316/1999- y 8 febrero 2007 -rec. 149/2005 -).

En definitiva, resulta decisivo para determinar el concepto el que se trate del lugar al que acuden los trabajadores para la prestación de servicios y donde la empresa tenga implantados elementos productivos destinados a tal fin.

3. Por otra parte, hemos de atender a lo que los convenios colectivos sobre los que se suscita la controversia establecen a la hora de delimitar su ámbito de aplicación. Esta Sala IV de Tribunal Supremo ha sostenido que, "en principio, las partes de los convenios colectivos tienen un amplio margen de libertad para definir el ámbito de aplicación de los mismos tanto en su dimensión funcional, profesional y temporal, como en su dimensión territorial".

En efecto, el art. 83.1 ET dispone que "Los convenios colectivos tendrán el ámbito de aplicación que las partes acuerden". Tal libertad de los negociadores está, no obstante, "sometida a ciertos límites lógicos (por ejemplo, reglas de razonabilidad y objetividad en la configuración del ámbito funcional) y a determinadas limitaciones legales (por ejemplo, reglas de concurrencia y reglas de legitimación de las partes negociadoras), cuyo alcance se ha encargado de concretar la jurisprudencia en supuestos litigiosos muy diversos" ( STS/4ª de 13 junio 2012 -rcud. 1337/2011 -).".

Idèntic criteri ha seguit el nostre més alt òrgan jurisdiccional en la sentència de 5 de maig de 2021 -Rec. 3160/2018-, entre d'altres.

Doncs bé, en el present cas afirmàvem en la sentència prèvia de la sala per que es declarà la competència del jutjat i amb cita de la prèvia 2600/2023, d'1 de desembre:

"El trabajador recurrente reivindica como "lugar de prestación de los servicios" el lugar donde comienza y finaliza su ruta, esto es, donde recoge y deposita el vehículo. Por lo que, para el demandante, era el citado parking de Santa Perpetua de la Mogoda el lugar de referencia para la actividad de toma y deje del vehículo. En efecto, como se alega en el recurso, anteriores sentencias del Juzgado "a quo", respecto de trabajadores compañeros del hoy recurrente, en la consideración de que el parking Llevant de dicha localidad era un "lugar de trabajo", entendieron que aquellos prestaban servicios en dicha localidad, perteneciente al partido judicial de Sabadell, sosteniendo por ello la competencia territorial de los juzgados de lo social de Sabadell para conocer de los respectivos asuntos, mencionándose en dichas resoluciones judiciales un laudo arbitral de 26/7/2022, en cuyos fundamentos jurídicos se expresaba que si bien no podía considerarse que en la provincia de Barcelona hubiera un centro de trabajo, el parking Llevant, que dispone de 11 plazas de garaje donde aparcan los conductores, "en el que no hay ningún encargado, sino un conductor que reparte tareas y que cualquiera de los conductores pueda hacer dicha tarea y puede no hacerse por la misma persona", podía configurarse como un "lugar de trabajo" en el sentido del Real Decreto 486/1997, de 14 de abril, por el que se establecen las disposiciones mínimas de seguridad y salud en los lugares de trabajo, en cuyo art. 2.1 se dispone que " A efectos del presente Real Decreto se entenderá por lugares de trabajo las áreas del centro de trabajo, edificadas o no, en las que los trabajadores deban permanecer o a las que puedan acceder en razón de su trabajo ". Por lo expuesto, el actor realiza sus rutas partiendo de la base del parking Llevant, donde aparca el camión tras finalizarlas. Localización geográfica del lugar de trabajo que permite establecer una clara conexión con el partido judicial de Sabadell, por lo que de acuerdo con lo establecido en el art. 10.1 LRJS , el juzgado competente, si así lo elige el demandante, es el del lugar de prestación de servicios, entendido en este caso como lugar de trabajo, por lo que se ha de rechazar la falta de competencia territorial apreciada en la instancia, máxime cuando, según el referido laudo arbitral, el anexo del contrato de trabajo, la carta de sanción y las previas sentencias del mismo juzgado, el convenio colectivo de aplicación es el del transporte de mercancías por carretera de la provincia de Barcelona, todo lo cual comporta la estimación del recurso".

És obvi, per tant, que si el lloc on acudia l'actor a recollir i dipositar el seu vehicle rau a Santa Perpetua de la Mogoda, el conveni d'aplicació és el de la província de Barcelona, en aplicació dels criteris fixats, com acabem d'indicar, per la doctrina unificada, pel que el motiu no pot reeixir.

CINQUÈ.-Per la mateixa via anterior denuncia la demandada la infracció dels articles 24 CE, 35 i 36 ET, 38 i 40 del conveni de transport de mercaderies d'Alacant, 28 de l'Acord General per a les empreses de transport de mercaderies per carretera i 8 i següents del RD 1561/1995. Allò que en aquest motiu es sustenta és que "no resulta de aplicación al caso la doctrina utilizada por el Juez de instancia en su Fundamento de Derecho Tercero sobre la imposibilidad de compensar las horas de presencia con horas ordinarias no realizadas y es que en estos casos el defecto de jornada no es una elección de la empresa sino del propio trabajador",remetent a la seva prova pericial, pel que el "abono de las horas de presencia realizadas por el actor en los periodos en que no completó su jornada aparte de su salario supone un claro enriquecimiento injusto en favor del trabajador que cobró íntegra su nómina",resultant contrari a l'article 28.3 c) de l'Acord General per a les empreses de transport de mercaderies per carretera, remetent a la doctrina fixada en la STS 20.02.2007 -Rec. 3657/2005-.

Caldrà esmentar d'entrada que el recurs es basa en una consideració inicial que l'actor prestava serveis en el sistema de "doble conducció" o en equip, atès que -tot i que certament el marc normatiu espanyol i comunitari- ho requereixen en transports transfronterers de llarga durada- aquest extrem no consta provat, ni se n'ha pretès la modificació per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS, tot i l'extensa pretensió efectuada i ja analitzada.

En principi, l' art. 8.1 del reglament de jornades especials (RD 561/1995) diferencia entre el denominat "temps de presència" (quan la persona treballadora es trobi a la disposició de l'empresa sense prestar treball efectiu, per raons d'espera, expectatives, serveis de guàrdia, viatges sense servei, avaries, menjades en ruta o altres similars) i el de temps de treball efectiu (per tant, aquell en el qual la persona treballadora es trobi a la disposició de l'empresari i en l'exercici de la seva activitat, realitzant les funcions pròpies de la conducció del vehicle o mitjà de transport o altres treballs durant el temps de circulació d'aquests, o treballs auxiliars que s'efectuïn en relació amb el vehicle o mitjà de transport, els seus passatgers o la seva càrrega). I, per la seva banda, l'art. 10.4 del mateix reglament determina inclòs com a temps de presència aquells períodes durant els quals la persona treballadora mòbil no pot disposar lliurement del seu temps i ha de romandre en el lloc de treball disposat a fer el seu treball normal, fent les tasques relacionades amb el servei, inclosos, en particular, els períodes d'espera de càrrega i descàrrega quan no es conegui per endavant la seva durada previsible, amb expressa menció als períodes de temps en els quals un treballador mòbil que condueix en equip romangui assegut o ficat al llit en una llitera durant la circulació en el vehicle. Per tant, en el sistema de doble conducció el temps de viatge en que és "temps de presència". Però ocorre que, conforme al fet provat vuitè (inatacat), respecte les dietes reclamades -i desestimades- no s'ha acreditat per l'actor -ni, òbviament, per la recurrent- quins eren els viatges realitzats. Per tant, difícilment la sala pot compartir -atès que tampoc aquí s'ha pretès la modificació fàctica- que assolim la conclusió que tots els temps de presència en sistema de doble conducció derivessin de transports internacionals.

Dit l'anterior, caldrà indicar que, de conformitat amb l'art. 8.3 del ja esmentat reglament, els períodes de temps en règim de presència sense prestació efectiva de treball han de ser en principi compensats econòmicament prenent com referència l'hora ordinària o subsidiàriament amb descansos sense que es computin a efectes de durada màxima de la jornada, ni per a la determinació del límit de les hores extraordinàries i sense que es puguin superar les vint hores setmanals pel dit concepte. És cert que la jurisprudència ha vingut afirmant que la dita retribució específica s'està referint a les hores que superin el topall legal, en tant que en cas contrari ens trobaríem davant un ultra vires (per totes: STS 20.02.2007, citada en el recurs).

No obstant, dit l'anterior, caldrà observar que la sala no pot compartir la tesi de la recurrent perquè la jornada convencionalment fixada en el conveni d'aplicació en els moments dels fets es determina en còmput setmanal, no anual (article 9 del Conveni col·lectiu de treball del sector de transport de mercaderies per carretera i logística de la província de Barcelona per als anys 2011-2023, publicat al BOPB de 31.03.2020), a diferència del conveni d'aplicació en la sentència del TS que esmenta. Per tant, l'àmbit de referència no serà el de la jornada anual, com es sustenta per la demandada, sinó el setmanal. Una interpretació que es veu reforçada si es té present que el límit de la durada màxima del temps de presència que es regula en el reglament de jornades especials és també setmanal, com també ocorre en l'article 28.3 del II l'Acord General per a les empreses de transport de mercaderies per carretera. Doncs bé, els càlculs efectuats per la recurrent es basen essencialment en la jornada anual, fent només esment puntual a una única setmana. En conseqüència, atès que tampoc a aquest respecte s'ha pretès una modificació fàctica en la que s'identifiquin en forma concreta quines eren les setmanes en que no s'assolí la jornada màxima setmanal i els períodes de disposició, resta evident que el motiu, com ja hem dit, no pot prosperar. D'altra banda, caldrà remarcar que és evident que el jutjador del primer grau ha donat plena versemblança probatòria al contingut de la demanda, on específicament consta la jornada diària realitzada per l'actor.

En conseqüència, el motiu ha de ser desestimat.

SISÈ.-També per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS denuncia el recurs en el seu següent motiu que la sentència d'instància infringeix els articles 24 CE, 35 ET, 38 i 40 del conveni alicantí, 28 de l'Acord General per a les empreses de transport de mercaderies per carretera i 8 i següents del RD 1561/1995, en considerar que el magistrat del primer grau erra en la seva conclusió que les hores de disponibilitat no poden ser compensades amb temps d'excés de descans, sense que el conveni de Barcelona, si resultés d'aplicació, contempli cap indicació al respecte, a diferència del d'Alacant que fa esment a que en el moment de realització dels descansos les parts hauran de determinar la compensació de les hores extraordinàries, sense fer referència al temps de disponibilitat, mentre que l'Acord general contempla que les hores de presència es compensaran amb temps de descans, citant al respecte vàries sentències de diferents Tribunals Superiors de Justícia.

El temps de disponibilitat té una escassa referència en el reglament de jornades especials, atès que només trobarem una indirecta menció en el seu article 10.3, en qualificar com a temps de treball els períodes durant els quals la persona treballadora mòbil no pot disposar lliurement del seu temps i ha de romandre en el lloc de treball disposat a fer el seu treball normal, fent les tasques relacionades amb el servei, inclosos, en particular, els períodes d'espera de càrrega i descàrrega quan no es conegui per endavant la seva durada previsible. Ara bé, per bé que certament el temps de presència i el de disponibilitat té una diferent regulació, és obvi que ens trobem davant una mateixa naturalesa jurídica, a diferència del denominat temps de localització. En aquest darrer cas no concorre, en principi, prestació de serveis, tot i que la persona treballadora es troba a disposició de l'empresa, però no en les dependències d'aquesta. Per contra, en el cas dels temps de presencia i disponibilitat, la persona treballadora, tot i no realitzar un treball efectiu, està a disposició de l'empresa i també en el centre de treball (entenent per tal, en qualsevol cas, el vehicle).

Atesa aquesta naturalesa comuna les reflexions que acabem d'efectuar en l'anterior fonament jurídic són aquí traslladables, mutatis mutandis. Conclusió a la que escau afegir que, com afirma el jutjador del primer grau, de l' art. 8.3 del reglament de jornades especials es deriva que la compensació amb descans precisa d'acord exprés, el que no consta en les presents actuacions. I per bé que el caràcter preferent de la retribució econòmica del temps de presència que es contempla en el RD 1561/1995 no coincideix exactament amb la previsió de l' art. 28.3 b) -que situa ambdues compensacions en situació d'igualtat i no fa esment a la necessitat de pacte ad hoc- és obvi que, no essent d'aplicació el conveni d'Alacant pels raonaments ja efectuats, la norma col·lectiva ha de ser interpretada conforma allò previst en la norma heterònoma, encara que es tracti d'un reglament, per simples motius de jerarquia normativa, ex art. 1.3 ET.

I pel que fa a les referències contingudes en el recurs respecte les hores extraordinàries, cal recordar que la doctrina cassacional, després de la sentència del, aleshores, TCEE en l'assumpte TEMCO, ha vingut diferenciant entre els famosos tres trams: a) el temps de treball derivat de la jornada convencional, legal o contractualment pactada (o, en el seu cas, la jornada derivada de la Directiva 2003/88/CE; b) el temps de presència amb el límit reglamentari o convencional; i c) les hores extraordinàries (entre d'altres moltes: STS UD 21.02.2006 -Rec. 3338/2004-). Per tant, les hores extraordinàries en aquests supòsits singulars tenen també una naturalesa jurídica diferenciada del temps de presència. I atès que la recurrent no ens aporta càlculs alternatius per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS, és obvi que la sala no pot compartir els arguments adduïts a aquest respecte.

Escau, per tant, desestimar també aquest motiu.

SETÈ.-Finalment, també a través de l' art. 193 c), es denuncia la vulneració dels articles 24, 36 ET, 25 del conveni d'Alacant, 22 dels de Barcelona i 36 de l'Acord General del sector. La tesi que en aquest motiu sustenta la recurrent és la seva oposició a la sentència en relació al complement de nocturnitat, en considerar que no s'ha fet un càlcul correcte del període de nit.

Les reflexions efectuades en l'anterior fonament jurídic tercer respecte la sol·licitud de modificació dels fets provats cinquè i sisè han de ser aquí reiterades, el que ha de comportar la desestimació d'aquest motiu final.

VUITÈ.-Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que el jutjador d'instància ha valorat adequadament la qüestió jurídica plantejada, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència recorreguda, així com la pèrdua de les consignacions efectuades a les que es donarà la destinació legal, amb imposició de les costes d'impugnació del recurs interposat per la recorrent inclosos els honoraris de lletrat de la part demandada actuant en el recurs, que la Sala fixarà en la part dispositiva d'aquest pronunciament, tot això atès el disposat en els arts. 204 i 235.1 LRJS i en aplicació del principi de venciment.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

PRIMER.-Per la via de la lletra a) de l'art. 193 LRJS denuncia l'empresa demandada la infracció d'allò previst als articles 9, 24 i 120 CE i 97.2 LRJS. La tesi que bàsicament es sustenta al respecte és que la sentència ara dictada s'aparta en la relació de fets provats -entrant en contradicció- amb la què prèviament havia dictat el magistrat del primer grau jurisdiccional, la qual cosa comporta una indefensió als seus interessos, contrària al dret d'intangibilitat de les resolucions judicials. Val a dir que el dit motiu és posterior -com ocorre en el següent que analitzarem- a la revisió fàctica -analitzada en el posterior fonament jurídic de la nostra sentència-. No obstant, per obvis motius metodològics resta evident que l'hem d'analitzar en primer lloc.

Escau observar que la primera sentència que es dictà en les presents actuacions declarà la incompetència territorial, havent la sala estimat el recurs de suplicació formulat pel senyor Valeriano en la sentència 4868/2024, declarant la competència del jutjat de Sabadell i la continuació de les actuacions a partir de la dita revocació. És obvi, per tant, que si el dit pronunciament fou revocat no ha tingut cap efecte en el món jurídic, ni té cap efecte de cosa jutjada -ni tant sols positiva-, pel que el jutge d'instància no té cap impediment per tal de que, partint en la seva anàlisi de la perspectiva de la seva competència territorial, pugui tornar a dictar un pronunciament "ex novo", assolint conclusions fàctiques -des de la nova perspectiva posterior a la nostra sentència- diferents a les de la sentència revocada, sense que aquest fet comporti cap indefensió a la recurrent que, com veurem posteriorment, postula una extensa modificació fàctica, màxim quan essencialment les diferències rauen en la determinació del conveni d'aplicació i el salari.

SEGON.-Per la mateixa via anterior denuncia EUROTRANSFRET la infracció del articles 24 i 120 CE i 97.2 LRJS en considerar que la sentència incorre en falta de motivació, atès que no determina el concret motiu pel que assoleix la conclusió relativa a les hores de nocturnitat i les diferències retributives a la que ha estat condemnada, el que -segons el seu parer- li causa indefensió.

Com s'indica en la STC 184/1998, de 28 de setembre: "El derecho fundamental a una motivación de la resolución judicial no sólo requiere que se dé una respuesta expresa a las pretensiones de las partes, sino que, según una jurisprudencia constante que este Tribunal ha venido reiterando y perfilando desde sus propios inicios ( STC 154/1995 , fundamento jurídico 3.), dicha respuesta ha de estar suficientemente motivada. Se trata de una exigencia, implícita en el propio art. 24.1 C.E ., que se hace patente en una interpretación sistemática de este precepto constitucional en relación con el art. 120.3 C.E . ( SSTC 14/1991 , 28/1994 , 145/1995 , 32/1996 , 46/1996 , 66/1996 y 115/1996 ), pues en el Estado de Derecho hay que dar razón del Derecho judicialmente interpretado y aplicado ( STC 24/1990 , fundamento jurídico 4.)".No obstant, el dit pronunciament continua afirmant: "El deber de motivación «no autoriza a exigir un razonamiento judicial exhaustivo y pormenorizado de todos los aspectos y perspectivas que las partes puedan tener de la cuestión que se decide, sino que deben considerarse suficientemente motivadas aquellas resoluciones judiciales que vengan apoyadas en razones que permitan conocer cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales fundamentadores de la decisión ( STC 14/1991 ), es decir, la ratio decidendi que ha determinado aquélla ( SSTC 28/1994 , 153/1995 y 32/1996 )» [ SSTC 66/1996, fundamento jurídico 5. a ), y 115/1996 , fundamento jurídico 2.]. Suficiencia de la motivación que no puede ser apreciada apriorísticamente, con criterios generales y requiere por el contrario examinar el caso concreto para comprobar si, a la vista de las circunstancias concurrentes, se ha cumplido o no este requisito en las resoluciones judiciales impugnadas ( SSTC 16/1993 , 58/1993 , 165/1993 , 166/1993 , 28/1994 , 122/1994 , 177/1994 , 153/1995 y 46/1996 )".Una criteri de matisació que ja es contenia en la STC 325/1994, de 12 de desembre, on s'insistia amb que no escau confondre l'obligació de motivació amb l'exhaustivitat, atès que "no existe norma alguna en nuestras leyes de enjuiciamiento que imponga «a priori» una determinada extensión o en cierto modo de razonar. La motivación ha de ser suficiente y este concepto jurídico indeterminado nos lleva de la mano a cada caso concreto, en función de la importancia intrínseca y de las cuestiones que plante".

Doncs bé, en el present cas resta evident que la sentència d'instància no incorre en la denunciada falta de motivació. En efecte, en els fets provats cinquè i sisè el magistrat del primer grau jurisdiccional determina el nombre d'hores nocturnes treballadors, per passar posteriorment a fixar les quantitats pagades i senyalar les diferències meritades, amb expressa remissió a les nòmines aportades i al conveni col·lectiu, el que exclou qualsevol falta de motivació. I en quant les diferències salarials, per bé que la sentència no fixa quins ha estat els elements de convicció resta evident que les quantitats que consten es refereixen a les postulades a la demanda, en relació a l'aplicació del conveni col·lectiu del sector del transport de mercaderies i logística de la província de Barcelona, que és el que es considera d'aplicació.

TERCER.-Com a motiu inicial de suplicació (per bé que, com hem dit, per raons metodològiques hem analitzat en primer lloc les denúncies sobre infraccions processal) formula la part demandada, a través de la lletra b) de l'art. 193 LRJS, una petició de modificació del relat fàctic de la sentència d'instància. Més en concret es postulen els següents canvis:

- Del fet provat tercer, fent esment als convenis col·lectius que es citen i a la sentència precedent dictada pel mateix jutjat en les presents actuacions, proposant-nos una redacció alternativa en la que s'hi indiqui que el conveni col·lectiu d'aplicació és el del transport de mercaderies de la província d'Alacant.

- Del fet provat quart, efectuant una genèrica remissió a la prova pericial de tacògrafs, advocant per la substitució de la frase "Durante el periodo desde 03.02.2021 hasta 28.01.2022, el actor realizó 1.332:47 horas de conducción, 41:07 horas trabajadas en diferentes ámbitos, y 1.397:12 horas de disponibilidad,...,",per la següent: "Durante el periodo desde 03.02.2021 hasta 28.01.2022, el actor realizó 1.332:47 horas de conducción, 41:07 horas trabajadas en diferentes ámbitos, y 1.397:12 horas de disponibilidad, siendo la jornada efectiva del trabajador de 2054 horas para el periodo reclamado tendría un exceso de horas de disponibilidad de 761:34 horas; arrojando además el tacógrafo la existencia de un total defecto de jornada de 501:38 horas y exceso de descanso semanal acumulado de 1367:06 horas,..."".

- Dels fets provats cinquè i sisè, reiterant una sèrie d'al·legacions en relació al conveni d'aplicació i el contingut de la prèvia sentència del jutjat, proposant-nos la inclusió en el primer dels dits ordinals del següent redactat: "El importe del plus de nocturnidad según lo dispuesto en el artículo 25 del Convenio de transporte de mercancías por carretera de Alicante y sus tablas salariales para los años 2021 y 2022, ascendía a 2,60 euros";i el sisè d'aquest altre: "Teniendo en cuenta lo abonado, el detalle de horas nocturnas realizadas, el convenio colectivo del sector de transporte de mercancías por carretera de la provincia de Alicante, la empresa no adeuda cantidad alguna al actor por este concepto".

- Del fet provat setè, fent una sèrie de consideracions de part sobre el contingut de la sentència, amb la finalitat de que la frase "La empresa demandada adeuda al actor un importe de 3.805,92 euros, por diferencias salariales (...) en virtud de la aplicación del convenio colectivo del sector de transporte de mercancías por carretera y logística de la provincia de Barcelona",sigui substituïda per aquesta altra: "La empresa demandada no adeuda al actor importe alguno por diferencias salariales (...) en virtud de la aplicación del convenio colectivo del sector de transporte de mercancías por carretera y logística de la provincia de Alicante".

- Del fet provat novè, respecte el seu informe pericial, proposant-nos aquesta altra redacció: "En relación a las horas de disponibilidad, reclama el actor un importe de 19.065,23 euros, sin embargo, las horas realizadas en exceso y sobre las que cabe compensación o abono ascienden a 761:34 horas, que habrían sido compensados íntegramente por la empresa por tiempos de descanso retribuido, en virtud de las horas de exceso de descanso semanal acumulado arrojadas por el tacógrafo, motivo por el que la empresa no adeuda cantidad alguna al actor por este concepto...".

- Del fet provat desè, en base a reflexions de part, indicant com a pretensió principal de substitució el següent text: "En consecuencia, la empresa demandada, no debe abonar al actor cantidad alguna por los importes reclamados"o, com subsidiària, aquest altre:

"En consecuencia, la empresa demandada, debe abonar al actor los siguientes importes:

Plus nocturnidad: 2.702,52 €

Diferencias salariales: 0,00 €

Horas de disponibilidad: 0,00 €

Total: 2.702,52 €".

Escau observar d'entrada que la llarga evolució de la suplicació ha anat conformat un mitjà d'impugnació que, malgrat ser equiparable en bona part a la cassació ( SSTC 3/1983 9/1983, 14/1983, 46/1983, 78/1983, 100/1983, 109/1983, 20/1984, etc.), presenta també notòries diferències amb aquest, ja que les sentències que es dicten no tenen -a diferència de les del Tribunal Suprem- la condició de jurisprudència ( art. 1.6 Codi civil), i la seva finalitat cap relació guarda amb el ius contitutionis, limitant-se al ius litigatoris. Malgrat això, des del punt de vista formal, els principis informadors de la suplicació tenen un sotmetiment reflex de la cassació (d'aquí ve que, sovint, se l'hagi denominat la "petita cassació", com esdevé en la STC 173/1995, de 21 de novembre), conformant un recurs molt formalista.

A més, concorre en el procés social una altra singularitat tan o més significativa: el principi d'única instància dels jutjats socials com a regla general que consagra l'art. 6.1 de la llei processal laboral (en clara connexió amb els d'immediació i oralitat de l' article 74.1 LRJS) .

La concurrència d'aquestes dues particularitats en l'ordre social -el caràcter quasicasacional de la suplicació i el principi d'instància única- determina un efecte substantiu: el coneixement de cada assumpte queda limitat en el primer grau jurisdiccional, la qual cosa comporta que els fets, pretensions processals i al·legacions de les parts tinguin efectes preclusius en la instància. Aquests efectes preclusius són especialment importants en relació a la proposició i la pràctica de la prova, amb l'única excepció de les situacions previstes en l' article 233 LRJS, amb l'evident finalitat d'evitar posteriors demandes de revisió de sentències. De tot això es difereix una evident conclusió: la valoració de la prova és competència exclusiva i excloent de les persones que exerceixen la potestat jurisdiccional en els jutjats socials, sent molt limitades -com després es veurà- les potestats revisorias dels tribunals "ad quem". En definitiva, la finalitat del recurs de suplicació no és tornar a jutjar el que ja estat jutjat -a diferència dels recursos ordinaris- sinó únicament analitzar, si la sentència que es recorre incorre en un error o omissió en l'aplicació de la normativa processal i substantiva, així com en la determinació de si la valoració de la prova ha estat l'adequada.

I en relació a la revisió fàctica la caracterització dels requisits formals que la doctrina judicial ha anat reclamant són bàsicament els següent:

- Només pot sustentar-se en dos mitjans de prova: la documental i la pericial (com també es difereix de l' article 193 b) LRJS) , no sent admissible acudir a uns altres.

- Però no n'hi ha prou amb una mera referència general a aquests mitjans de prova, es precisa, a més una concreta identificació del document o perícia en què es basi la pretensió, ja que, com assenyala la STS 14.07.1995 -Rec. 180/1995- "la cita global y genérica de documentos, carece de valor y operatividad a efectos del recurso".I, a més, competeix al recurrent "señalar el punto específico del contenido de cada documento que pone de relieve el error alegado, razonando así la pertinencia del motivo, mediante un análisis que muestre la correspondencia entre la declaración contenida en el documento y la rectificación que se propone"( STS 03.05.2001 -Rec. 1434/2000-).

- Aquesta explicació de part ha de sustentar-se en l'existència d'un error en la valoració de la prova, de manera clara i patent. I, com s'afirma en la STC 4/2006, de 16 de gener, perquè aquest aspecte pugui prosperar davant el tribunal "ad quem" "es imprescindible que[el error] se desprenda objetivamente de documentos obrantes en autos o pericias efectuadas en la instancia, sin conjeturas, hipótesis o razonamientos subjetivos".Per tant, el concepte d'error és objectiu, no subjectiu; això és: no es tracta de que la part recurrent valori la prova. S'indica en la STS UD 16.11.1998 (Rec. 1653/1998) que el document o perícia en que es basa la pretensió ha de tenir "una eficacia radicalmente excluyente, contundente e incuestionable, de tal forma que el error denunciado emane por sí mismo de los elementos probatorios invocados, de forma clara, directa y patente, y en todo caso sin necesidad de argumentos, deducciones, conjeturas o interpretaciones valorativas".Es precisa, en conseqüència, posar en evidència que en el primer grau ha assolit una conclusió equivocada respecte el contingut d'un concret document o perícia.

- Així mateix, conforme a l' article 196.3 LRJS el recurrent ha de proposar una redacció alternativa de l'específic fet provat en què concreti la seva pretensió revisoria, bé substituint a algun dels seus punts, bé complementant-los o proposant la seva supressió.

- I, finalment, les modificacions sol·licitades ha de tenir rellevància i transcendència per a la resolució de les qüestions plantejades, en relació a la part dispositiva de la sentència (excepte perjudici o gravamen), amb efectes modificadors d'aquesta, atès que el principi d'economia processal impedeix incorporar fets que cap efecte pràctic tindria en la fallada. S'afirma així a la STS UD 27.03.2000 (Rec. 2497/1999): "la inclusión de hechos probados solo debe efectuarse con respecto a aquéllos que sean esenciales para la resolución de la cuestión debatida, en el sentido de trascendentes para modificar el pronunciamiento impugnado, y que hayan sido objeto de debate y prueba procedente por haber sido alegados oportunamente por las partes".

D'altra banda, els efectes del principi d'instància única comporten que, si no és apreciable l'existència de palès error, ha de prevaler -com ja s'ha dit- la conclusió fàctica aconseguida en el primer grau jurisdiccional, sense que pugui tenir preeminència la interpretació de part. Ara bé, si la sentència omet qualsevol reflexió valorativa d'una concreta prova eficaç, el tribunal superior podrà valorar-la en forma específica, sempre que el mateix tingui literosuficiència, i seguint els criteris fixats en el Capítol VI del Títol I del Llibre II de la Llei d'Enjudiciament Civil. És per això que els canvis que es postulin en el recurs, encara que es basin en els mitjans de prova eficaces, no han de quedar desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contradicció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, per la qual cosa en aquests casos l'estimació del motiu comportaria, a la fi, que la Sala actués com a instància, valorant la prova íntegrament (vegeu en aquest sentit la ja citada STC 4/2006).

Això comporta que no sigui possible acudir a la negació de l'eficàcia de la prova, ja que la revisió fàctica no "puede fundarse la pretensión impugnatoria en la denominada prueba negativa, consistente en afirmar que los hechos que el Juzgador estima probados no lo han sido de forma suficiente pues con ello se desconoce que el Juzgador de instancia forma su convicción apoyándose en los diferentes medios de prueba aportados por las partes, aplicando al efecto las normas sobre apreciación de la prueba y partiendo asimismo de las alegaciones formuladas por aquella"( STS 18.03.1991 -ROJ: STS 1644/1991-)".

Escau observar en primer lloc que la modificació fàctica que se'ns demana es basa en general amb meres deduccions jurídiques de part, que, en definitiva, no són altra cosa que una qüestió atenyent a l'examen del dret aplicat i sense que, en la major part de les pretensions, es citi cap document o perícia o amb genèrica remissió a la "documental aportada", incomplint així les exigències d'individualització que reclama l' art. 196.3 LRSS.. Així ocorre respecte les diferències entre el primer i el segon pronunciament, al que ja hem donat prèvia resposta. O també pel que fa a l'aplicació del conveni d'Alacant (fets provats tercer, i setè) es tracta d'una qüestió que abordarem en el següent fonament jurídic. Una cosa similar ocorre en quant al fet provat novè, que es basa en la prova pericial de part i les conclusions assolides -de naturalesa jurídica- respecte la compensació dels "excessos de descansos".

Pel que fa al canvi del fet provat quart escau observar que, sense perjudici de les reflexions que efectuarem posteriorment, allò que es pretén no és altra cosa que dona plena versemblança a la prova pericial practicada a instàncies de la recurrent pel que fa, de nou, a conclusions essencialment jurídiques (defectes de jornada o excés de descansos), que també abordarem en posteriors motius.

A similar conclusió hem d'arribar en relació als canvis dels ordinals cinquè i sisè. En efecte, a banda que el contingut dels convenis publicats en els butlletins oficials corresponents no ha de ser provat (en aplicació del principi iura novit curia) i, per tant, no ha de ser inclòs en el relat de fets provats, caldrà observar com el càlcul que efectua la recurrent es basa en la jornada anual fixada en el conveni, realitzant una sèrie de càlculs de part, mentre que -com ja hem indicat- en el fet provat cinquè el magistrat del primer grau jurisdiccional allò que fa no és altra cosa que determinar, en base a la prova pericial dels tacògraf, el resultat de la qual no es discuteix, a fixar les hores nocturnes per mesos i, a continuació, en l'ordinal sisè determina les quantitats pagades i les diferències. No és apreciable, per tant, cap error en la valoració de la prova, màxim quan la pretensió de revisió es basa, com hem indicat, en simples conclusions de part. Com tampoc concorre l'al·legat error de càlcul, tenint present que la quantitat reclamada a la demanda era precisament la que consta en l'esmentat provat i no els 3.796,20 euros que afirma la recurrent.

Finalment, pel que fa al fet provat desè caldrà indicar que el canvi proposat no és res més que una conclusió de tots els canvis anteriors pel que la possibilitat o no de la modificació proposada està condicionada per les reflexions que efectuarem en quant a l'examen del dret aplicat.

En conseqüència -i sense perjudici de que, en el seu cas, estimem alguns dels següents motius- la modificació fàctica proposada ha de ser desestimada.

QUART.-A continuació, per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS es denuncia per la recurrent la infracció dels articles 24 CE, 1.5 ET, 1 del conveni col·lectiu de transport de mercaderies per carretera de la província d'Alacant i del mateix ordinal del conveni col·lectiu de transport de mercaderies per carretera i logística de la província de Barcelona. La tesi sustentada per la recurrent en aquest motiu passa -en resum de la sala- per la consideració que el marc convencional regulador de la relació entre les parts era aquell primer i no el de Barcelona.

Certament la determinació de la norma col·lectiva d'aplicació en el cas del transport resulta sovint complexa, atesa l'òbvia mobilitat del sector. No obstant, escau observar en primer lloc que el fet de que el contracte es pactés que el precepte convencional era el de la província d'Alacant no té cap rellevància, atès que òbviament escau a les previsions dels convenis d'aplicació, que prevalen per simple jerarquia normativa -ex art. 1.3 ET- sobre l'autonomia individual.

D'altra banda, caldrà recordar que aquesta una qüestió ha estat ja abordada en varis pronunciaments jurisprudencials. Així, en la STS UD 24.02.2011 -Rec. 1764/2010- s'afirmava:

"la circunstancia de que el centro no conste dado de alta administrativamente no impide que pueda ser afirmada su existencia, pues el alta no es un elemento constitutivo. Lo decisivo es que se aprecie la existencia de una unidad técnica de producción que, dentro del conjunto de la actividad de la empresa, sirva a la ejecución práctica de ésta. El centro de trabajo se configura como unidad simple, en donde se efectúa la realización de la actividad empresarial. Consistiendo ésta en el transporte de viajeros por carretera, habrá de tener relevancia la estación de autobuses de inicio y final de trayecto, en una línea regular cual es la que ocupa de forma continúa al trabajador. Con independencia de que la empresa planifique desde su sede social la actividad del conjunto de sus instrumentos, es en esa estación en donde el conductor comienza el tiempo de prestación de sus servicios, se pone a disposición de la empresa y acciona los medios materiales de ésta para la ejecución del transporte".

Per la seva banda, en la STS UD 11.02.2020 -Rec. 3036/2017- s'indicava:

"1. El único motivo del recurso de la empresa se ciñe a denunciar la infracción del art. 1.5 del Estatuto de los trabajadores (ET ), para negar que pueda considerarse centro de trabajo el establecimiento de Hernani (Guipúzcoa) y afirmar que "el de Teruel es el único centro de trabajo que tiene la empresa abierto y que todos los trabajadores están adscritos al mismo".

Se parte, pues, de que es el centro de trabajo al que se considere adscrito el trabajador el que determinará el convenio colectivo a aplicar.

2. En relación con el concepto de centro de trabajo, que escuetamente propone el citado art. 1.5 ET como "la unidad productiva con organización específica que sea dada de alta, como tal, ante la autoridad laboral", hemos sostenido que "El concepto de centro de trabajo tiene unos contornos indeterminados, pero ello no supone que pueda dejarse al arbitrio del empresario la decisión última de crear artificialmente o reconocer la existencia de un centro de trabajo". Y, tras negar que el alta administrativa sea un elemento constitutivo de su existencia, añadíamos que "Lo decisivo es que se aprecie la existencia de una unidad técnica de producción que, dentro del conjunto de la actividad de la empresa, sirva a la ejecución práctica de ésta". El centro de trabajo se configura como unidad simple, en donde se efectúa la realización de la actividad empresarial, bien desde un punto de vista geográfico o desde el punto de vista funcional ( STS/4ª de 24 febrero 2011 -antes citada - y 11 enero 2017 -rec. 24/2016 -). Por ello, en algunos casos hemos identificado centro de trabajo con lugar de trabajo, como ha sucedido en relación con la aplicación de las normas sobre prevención de riesgos laborales (así, STS/4ª de 10 diciembre 2007 -rcud. 576/2007 -). También hemos señalado que la actividad real es el elemento determinante por encima de otras formalidades administrativas, como en el caso de la fijación de la norma a aplicar respecto de los buques en que se ha considerado relevante el punteo base precisamente en atención a dicha actividad real ( STS/4ª de 3316/1999- y 8 febrero 2007 -rec. 149/2005 -).

En definitiva, resulta decisivo para determinar el concepto el que se trate del lugar al que acuden los trabajadores para la prestación de servicios y donde la empresa tenga implantados elementos productivos destinados a tal fin.

3. Por otra parte, hemos de atender a lo que los convenios colectivos sobre los que se suscita la controversia establecen a la hora de delimitar su ámbito de aplicación. Esta Sala IV de Tribunal Supremo ha sostenido que, "en principio, las partes de los convenios colectivos tienen un amplio margen de libertad para definir el ámbito de aplicación de los mismos tanto en su dimensión funcional, profesional y temporal, como en su dimensión territorial".

En efecto, el art. 83.1 ET dispone que "Los convenios colectivos tendrán el ámbito de aplicación que las partes acuerden". Tal libertad de los negociadores está, no obstante, "sometida a ciertos límites lógicos (por ejemplo, reglas de razonabilidad y objetividad en la configuración del ámbito funcional) y a determinadas limitaciones legales (por ejemplo, reglas de concurrencia y reglas de legitimación de las partes negociadoras), cuyo alcance se ha encargado de concretar la jurisprudencia en supuestos litigiosos muy diversos" ( STS/4ª de 13 junio 2012 -rcud. 1337/2011 -).".

Idèntic criteri ha seguit el nostre més alt òrgan jurisdiccional en la sentència de 5 de maig de 2021 -Rec. 3160/2018-, entre d'altres.

Doncs bé, en el present cas afirmàvem en la sentència prèvia de la sala per que es declarà la competència del jutjat i amb cita de la prèvia 2600/2023, d'1 de desembre:

"El trabajador recurrente reivindica como "lugar de prestación de los servicios" el lugar donde comienza y finaliza su ruta, esto es, donde recoge y deposita el vehículo. Por lo que, para el demandante, era el citado parking de Santa Perpetua de la Mogoda el lugar de referencia para la actividad de toma y deje del vehículo. En efecto, como se alega en el recurso, anteriores sentencias del Juzgado "a quo", respecto de trabajadores compañeros del hoy recurrente, en la consideración de que el parking Llevant de dicha localidad era un "lugar de trabajo", entendieron que aquellos prestaban servicios en dicha localidad, perteneciente al partido judicial de Sabadell, sosteniendo por ello la competencia territorial de los juzgados de lo social de Sabadell para conocer de los respectivos asuntos, mencionándose en dichas resoluciones judiciales un laudo arbitral de 26/7/2022, en cuyos fundamentos jurídicos se expresaba que si bien no podía considerarse que en la provincia de Barcelona hubiera un centro de trabajo, el parking Llevant, que dispone de 11 plazas de garaje donde aparcan los conductores, "en el que no hay ningún encargado, sino un conductor que reparte tareas y que cualquiera de los conductores pueda hacer dicha tarea y puede no hacerse por la misma persona", podía configurarse como un "lugar de trabajo" en el sentido del Real Decreto 486/1997, de 14 de abril, por el que se establecen las disposiciones mínimas de seguridad y salud en los lugares de trabajo, en cuyo art. 2.1 se dispone que " A efectos del presente Real Decreto se entenderá por lugares de trabajo las áreas del centro de trabajo, edificadas o no, en las que los trabajadores deban permanecer o a las que puedan acceder en razón de su trabajo ". Por lo expuesto, el actor realiza sus rutas partiendo de la base del parking Llevant, donde aparca el camión tras finalizarlas. Localización geográfica del lugar de trabajo que permite establecer una clara conexión con el partido judicial de Sabadell, por lo que de acuerdo con lo establecido en el art. 10.1 LRJS , el juzgado competente, si así lo elige el demandante, es el del lugar de prestación de servicios, entendido en este caso como lugar de trabajo, por lo que se ha de rechazar la falta de competencia territorial apreciada en la instancia, máxime cuando, según el referido laudo arbitral, el anexo del contrato de trabajo, la carta de sanción y las previas sentencias del mismo juzgado, el convenio colectivo de aplicación es el del transporte de mercancías por carretera de la provincia de Barcelona, todo lo cual comporta la estimación del recurso".

És obvi, per tant, que si el lloc on acudia l'actor a recollir i dipositar el seu vehicle rau a Santa Perpetua de la Mogoda, el conveni d'aplicació és el de la província de Barcelona, en aplicació dels criteris fixats, com acabem d'indicar, per la doctrina unificada, pel que el motiu no pot reeixir.

CINQUÈ.-Per la mateixa via anterior denuncia la demandada la infracció dels articles 24 CE, 35 i 36 ET, 38 i 40 del conveni de transport de mercaderies d'Alacant, 28 de l'Acord General per a les empreses de transport de mercaderies per carretera i 8 i següents del RD 1561/1995. Allò que en aquest motiu es sustenta és que "no resulta de aplicación al caso la doctrina utilizada por el Juez de instancia en su Fundamento de Derecho Tercero sobre la imposibilidad de compensar las horas de presencia con horas ordinarias no realizadas y es que en estos casos el defecto de jornada no es una elección de la empresa sino del propio trabajador",remetent a la seva prova pericial, pel que el "abono de las horas de presencia realizadas por el actor en los periodos en que no completó su jornada aparte de su salario supone un claro enriquecimiento injusto en favor del trabajador que cobró íntegra su nómina",resultant contrari a l'article 28.3 c) de l'Acord General per a les empreses de transport de mercaderies per carretera, remetent a la doctrina fixada en la STS 20.02.2007 -Rec. 3657/2005-.

Caldrà esmentar d'entrada que el recurs es basa en una consideració inicial que l'actor prestava serveis en el sistema de "doble conducció" o en equip, atès que -tot i que certament el marc normatiu espanyol i comunitari- ho requereixen en transports transfronterers de llarga durada- aquest extrem no consta provat, ni se n'ha pretès la modificació per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS, tot i l'extensa pretensió efectuada i ja analitzada.

En principi, l' art. 8.1 del reglament de jornades especials (RD 561/1995) diferencia entre el denominat "temps de presència" (quan la persona treballadora es trobi a la disposició de l'empresa sense prestar treball efectiu, per raons d'espera, expectatives, serveis de guàrdia, viatges sense servei, avaries, menjades en ruta o altres similars) i el de temps de treball efectiu (per tant, aquell en el qual la persona treballadora es trobi a la disposició de l'empresari i en l'exercici de la seva activitat, realitzant les funcions pròpies de la conducció del vehicle o mitjà de transport o altres treballs durant el temps de circulació d'aquests, o treballs auxiliars que s'efectuïn en relació amb el vehicle o mitjà de transport, els seus passatgers o la seva càrrega). I, per la seva banda, l'art. 10.4 del mateix reglament determina inclòs com a temps de presència aquells períodes durant els quals la persona treballadora mòbil no pot disposar lliurement del seu temps i ha de romandre en el lloc de treball disposat a fer el seu treball normal, fent les tasques relacionades amb el servei, inclosos, en particular, els períodes d'espera de càrrega i descàrrega quan no es conegui per endavant la seva durada previsible, amb expressa menció als períodes de temps en els quals un treballador mòbil que condueix en equip romangui assegut o ficat al llit en una llitera durant la circulació en el vehicle. Per tant, en el sistema de doble conducció el temps de viatge en que és "temps de presència". Però ocorre que, conforme al fet provat vuitè (inatacat), respecte les dietes reclamades -i desestimades- no s'ha acreditat per l'actor -ni, òbviament, per la recurrent- quins eren els viatges realitzats. Per tant, difícilment la sala pot compartir -atès que tampoc aquí s'ha pretès la modificació fàctica- que assolim la conclusió que tots els temps de presència en sistema de doble conducció derivessin de transports internacionals.

Dit l'anterior, caldrà indicar que, de conformitat amb l'art. 8.3 del ja esmentat reglament, els períodes de temps en règim de presència sense prestació efectiva de treball han de ser en principi compensats econòmicament prenent com referència l'hora ordinària o subsidiàriament amb descansos sense que es computin a efectes de durada màxima de la jornada, ni per a la determinació del límit de les hores extraordinàries i sense que es puguin superar les vint hores setmanals pel dit concepte. És cert que la jurisprudència ha vingut afirmant que la dita retribució específica s'està referint a les hores que superin el topall legal, en tant que en cas contrari ens trobaríem davant un ultra vires (per totes: STS 20.02.2007, citada en el recurs).

No obstant, dit l'anterior, caldrà observar que la sala no pot compartir la tesi de la recurrent perquè la jornada convencionalment fixada en el conveni d'aplicació en els moments dels fets es determina en còmput setmanal, no anual (article 9 del Conveni col·lectiu de treball del sector de transport de mercaderies per carretera i logística de la província de Barcelona per als anys 2011-2023, publicat al BOPB de 31.03.2020), a diferència del conveni d'aplicació en la sentència del TS que esmenta. Per tant, l'àmbit de referència no serà el de la jornada anual, com es sustenta per la demandada, sinó el setmanal. Una interpretació que es veu reforçada si es té present que el límit de la durada màxima del temps de presència que es regula en el reglament de jornades especials és també setmanal, com també ocorre en l'article 28.3 del II l'Acord General per a les empreses de transport de mercaderies per carretera. Doncs bé, els càlculs efectuats per la recurrent es basen essencialment en la jornada anual, fent només esment puntual a una única setmana. En conseqüència, atès que tampoc a aquest respecte s'ha pretès una modificació fàctica en la que s'identifiquin en forma concreta quines eren les setmanes en que no s'assolí la jornada màxima setmanal i els períodes de disposició, resta evident que el motiu, com ja hem dit, no pot prosperar. D'altra banda, caldrà remarcar que és evident que el jutjador del primer grau ha donat plena versemblança probatòria al contingut de la demanda, on específicament consta la jornada diària realitzada per l'actor.

En conseqüència, el motiu ha de ser desestimat.

SISÈ.-També per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS denuncia el recurs en el seu següent motiu que la sentència d'instància infringeix els articles 24 CE, 35 ET, 38 i 40 del conveni alicantí, 28 de l'Acord General per a les empreses de transport de mercaderies per carretera i 8 i següents del RD 1561/1995, en considerar que el magistrat del primer grau erra en la seva conclusió que les hores de disponibilitat no poden ser compensades amb temps d'excés de descans, sense que el conveni de Barcelona, si resultés d'aplicació, contempli cap indicació al respecte, a diferència del d'Alacant que fa esment a que en el moment de realització dels descansos les parts hauran de determinar la compensació de les hores extraordinàries, sense fer referència al temps de disponibilitat, mentre que l'Acord general contempla que les hores de presència es compensaran amb temps de descans, citant al respecte vàries sentències de diferents Tribunals Superiors de Justícia.

El temps de disponibilitat té una escassa referència en el reglament de jornades especials, atès que només trobarem una indirecta menció en el seu article 10.3, en qualificar com a temps de treball els períodes durant els quals la persona treballadora mòbil no pot disposar lliurement del seu temps i ha de romandre en el lloc de treball disposat a fer el seu treball normal, fent les tasques relacionades amb el servei, inclosos, en particular, els períodes d'espera de càrrega i descàrrega quan no es conegui per endavant la seva durada previsible. Ara bé, per bé que certament el temps de presència i el de disponibilitat té una diferent regulació, és obvi que ens trobem davant una mateixa naturalesa jurídica, a diferència del denominat temps de localització. En aquest darrer cas no concorre, en principi, prestació de serveis, tot i que la persona treballadora es troba a disposició de l'empresa, però no en les dependències d'aquesta. Per contra, en el cas dels temps de presencia i disponibilitat, la persona treballadora, tot i no realitzar un treball efectiu, està a disposició de l'empresa i també en el centre de treball (entenent per tal, en qualsevol cas, el vehicle).

Atesa aquesta naturalesa comuna les reflexions que acabem d'efectuar en l'anterior fonament jurídic són aquí traslladables, mutatis mutandis. Conclusió a la que escau afegir que, com afirma el jutjador del primer grau, de l' art. 8.3 del reglament de jornades especials es deriva que la compensació amb descans precisa d'acord exprés, el que no consta en les presents actuacions. I per bé que el caràcter preferent de la retribució econòmica del temps de presència que es contempla en el RD 1561/1995 no coincideix exactament amb la previsió de l' art. 28.3 b) -que situa ambdues compensacions en situació d'igualtat i no fa esment a la necessitat de pacte ad hoc- és obvi que, no essent d'aplicació el conveni d'Alacant pels raonaments ja efectuats, la norma col·lectiva ha de ser interpretada conforma allò previst en la norma heterònoma, encara que es tracti d'un reglament, per simples motius de jerarquia normativa, ex art. 1.3 ET.

I pel que fa a les referències contingudes en el recurs respecte les hores extraordinàries, cal recordar que la doctrina cassacional, després de la sentència del, aleshores, TCEE en l'assumpte TEMCO, ha vingut diferenciant entre els famosos tres trams: a) el temps de treball derivat de la jornada convencional, legal o contractualment pactada (o, en el seu cas, la jornada derivada de la Directiva 2003/88/CE; b) el temps de presència amb el límit reglamentari o convencional; i c) les hores extraordinàries (entre d'altres moltes: STS UD 21.02.2006 -Rec. 3338/2004-). Per tant, les hores extraordinàries en aquests supòsits singulars tenen també una naturalesa jurídica diferenciada del temps de presència. I atès que la recurrent no ens aporta càlculs alternatius per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS, és obvi que la sala no pot compartir els arguments adduïts a aquest respecte.

Escau, per tant, desestimar també aquest motiu.

SETÈ.-Finalment, també a través de l' art. 193 c), es denuncia la vulneració dels articles 24, 36 ET, 25 del conveni d'Alacant, 22 dels de Barcelona i 36 de l'Acord General del sector. La tesi que en aquest motiu sustenta la recurrent és la seva oposició a la sentència en relació al complement de nocturnitat, en considerar que no s'ha fet un càlcul correcte del període de nit.

Les reflexions efectuades en l'anterior fonament jurídic tercer respecte la sol·licitud de modificació dels fets provats cinquè i sisè han de ser aquí reiterades, el que ha de comportar la desestimació d'aquest motiu final.

VUITÈ.-Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que el jutjador d'instància ha valorat adequadament la qüestió jurídica plantejada, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència recorreguda, així com la pèrdua de les consignacions efectuades a les que es donarà la destinació legal, amb imposició de les costes d'impugnació del recurs interposat per la recorrent inclosos els honoraris de lletrat de la part demandada actuant en el recurs, que la Sala fixarà en la part dispositiva d'aquest pronunciament, tot això atès el disposat en els arts. 204 i 235.1 LRJS i en aplicació del principi de venciment.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació